Ulls grossos, negres, greus i tristos

Fa unes setmanes que estic fent una dieta, un cop per setmana, de borsx terapèutic. Els dimarts, després de l’última classe a Encamp, vaig al restaurant El Cresper i sempre demano un plat de sopa. Un plat de sopa a quarts de vuit del vespre, sense aigua o cap altra beguda, seguit per una tassa de te negre amb llimona, és un sopar rus tan típic com es pot imaginar. Un plat immens de sopa de verdura de color grana, amb pastanagues, col i remolatxa, patates, ceba i trossets de carn, amb una branqueta de julivert per afegir-hi gust, igual que la feia la meva iaia. La Svetlana ja em coneix i m’obre el restaurant encara que a aquesta hora no hi hagi encara cap client: a part de mi, per Encamp, ningú comença a sopar abans de les vuit. El meu home és un gran apassionat de la cuina russa, i us la sabria recomanar com un gran crític culinari. En canvi, jo no ho sé fer: és una cosa massa meva, massa íntima, per oferir-ne comentaris, la cuina russa. Sóc massa propensa a saltar a la defensiva per por que a algú no li agradi. Després resulta que li agrada a tothom. 

Sempre he tingut la sensació que en un entorn de multiculturalitat l’ànima nacional no s’obre amb facilitat, s’amaga. Quan vam arribar a Andorra, teníem la sensació que era un lloc per treballar i sobreviure on hi havia de tot menys andorrans. No hi vèiem res de típic, no hi trobàvem res que no estigués fet de cara al públic, i tothom que se’ns presentava era portuguès o canadenc, francès o espanyol, alemany o belga. A poc a poc, i molt a poc a poc, ens hi vam habituar. Vam aprendre que la majoria de la gent que ens deia que era de Barcelona de fet eren fills de pares de Barcelona nascuts a Encamp o a Sant Julià; vam saber que els que eren d’Andorra de tota la vida, de soca-rel, tenien el costum de no parlar gaire amb els forasters als quals no els havia presentat ningú. Els vèiem més que res com a propietaris de la terra, dels grans i petits negocis, els amos de la política, les lleis i l’ordre públic. Nosaltres érem els treballadors, un mal menor i indispensable, la força de treball, predestinats a obeir, treballar, fer bona cara, aprendre el català i marxar. Eren els anys noranta, els anys de molta feina. L’ànima del lloc no se t’obre de seguida. Llegint el llibre de Ludmilla Lacueva Canut Els pioners de l’hoteleria andorrana, del segle XVI al segle XX per primera vegada, l’any 2001, vaig pensar que l’Andorra que ella descrivia s’assemblava molt a Suïssa. No s’assemblava, en absolut, a Espanya. Potser, en part, a França, tot i que no del tot. A poc a poc les seves imatges, cobertes d’una lleugera pàtina de nostàlgia, es van adaptar al meu cor a allò que conec de l’Andorra d’avui. Avui, tornant a les seves pàgines, intento visualitzar les hoteleres anant a buscar aigua al riu al mig de l’hivern. M’escalfa el cor la imatge dels joves francesos que arriben a la matinada a l’hotel des Cimes del Pas de la Casa i canten al Jaume Brugat: “Frère Jacques, frère Jacques, ouvrez-nous, ouvrez-nous!” Veig Benito Mas, de l’hotel i cafè Oros d’Encamp, redactant una carta en francès dirigida a Woodrow Wilson, president dels Estats Units d’Amèrica, l’any 1915. Somric als de Ca l’Hostet de Soldeu, que serveixen un cuixot d’isard rostit a Georges Lung. Torno a l’època en què els contrabandistes entraven per la finestra per no destorbar el son de Maria Montanya i el seu marit, que portaven el refugi Calones del Pas de la Casa, en què la mestressa de l’hotel Coma d’Ordino era una senyora d’ulls grossos, negres, greus i tristos que feia sopars abundants i perfumats d’oli fort, quan la gent d’Escaldes anava a comprar llet a l’hotel Muntanya i trobava Luis Mariano que arribava amb un gran Cadillac. 

¿Us imagineu l’avi de Casimir Arajol fumant una pipa negra que sembla que hagi de calar foc a la seva barretina escarlata? ¿Us sona que Pau Casals venia a Andorra per trobar-se amb la seva família i s’hostatjava a l’hostal Valira? ¿Sabíeu que a Cal Palanques s’hi feia formatge de llet d’ovella? Si són uns fets que no us resulten familiars, és que encara no heu llegit Els pioners de l’hoteleria andorrana, del segle XVI al segle XX: un llibre que ens obre la porta a una Andorra entranyable, a una Andorra distinta de la que més coneixem però no per això menys estimada.

(Publicat al BONDIA el 17 de juny de 2015)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Nacionalisme ètnic i nacionalisme polític

“M’agradaria parlar més llengües de les que parlo, m’agradaria haver conviscut amb més nacions de les que he arribat a conèixer, i m’agradaria que més gent entengués que l’expatriació no és cap exili: simplement és la pertinença d’aquells qui han escollit la seva llar en lloc d’heretar-la,” deia Michael Ignatieff al llibre La sang i la pertinença. Subscric les seves paraules. 

    Amb l’ocasió de la prova d’integració que vaig haver de passar per poder accedir a la nacionalitat andorrana, una amiga catalana que viu a Andorra des de fa vint-i-dos anys em va fer una pregunta inevitable: “Però, et sents andorrana? O et sents russa? No et sents russa?” Vaig ponderar la resposta. Una persona que fa mitja vida que viu en un lloc distint de la seva terra d’origen mai no arriba a sentir-se només una sola cosa, així, rotundament. D’entrada, depèn una mica del context. M’explico. La Constitució de la Federació Russa té la mateixa edat que la Constitució andorrana. I no sé a quina data correspon, el Dia de la Constitució russa. Recordo el dia de la Constitució de la Unió Soviètica que se celebrava quan era petita i ara ja no existeix. Quant al dia de la Constitució russa, la del 1993, el puc buscar per Internet, però confesso que no me’l sé de memòria i crec que mai l’he arribat a celebrar. En canvi, el dia de la Constitució andorrana, me’l sé. He anat a la recepció i als concerts i a veure els castellers. Seguim. És impossible que m’oblidi de la Diada de Meritxell. He pujat al santuari a peu tantes i tantes vegades que no se m’esborrarà mai de la memòria. Rússia també té una diada nacional, no sé si va ser la setmana passada o l’altra, va sortir a la televisió. Però també és una diada relativament recent, que es va començar a celebrar quan jo ja no hi era. No m’identifico amb aquell dia. No sé qui és el president del parlament de Rússia, ni conec el nom de cap ministre, ni sé qui és l’alcalde de la ciutat on vaig néixer. Tot això més aviat m’entristeix, no penso pas que sigui una cosa bona, però em sembla indiscutible que políticament em sento andor­rana.
    Conec les lleis del país on visc; no és que en sigui una gran especialista, però res a veure amb el meu gairebé total desconeixement de la legislació russa actual. Puc ser-li útil, al país on visc. Rússia no treu cap profit de la meva existència. La llei d’Andor­ra m’obliga a triar entre la nacionalitat russa i la nacionalitat andorrana, i ja he fet la meva tria. No és per cap aversió per Rússia, no és per cap mal sentiment, no li’n tinc cap, tot al contrari. Simplement, he triat el país al qual pertanyo políticament, el país on vull i penso votar, el país que puc enriquir i inspirar, el país on he viscut durant molts anys i on continuaré vivint.
    Ara bé, si ens passem al tema dels sentiments i de les llegendes, tot se’ns complica. Jo tinc família a Andorra i tinc família a Rússia. Conec la literatura russa millor del que conec la literatura escrita en llengua catalana. “El meu primer vagit”, bé, ja sabeu, els meus plors “quan del mugró matern la dolça llet bevia”, van ser en rus, i això no té cap sentit que algú m’ho vulgui treure. Quan veig un gat, un gos o una vaca i ningú ens sent, els parlo rus; fins i tot als bebès que no em contesten els parlo rus, els canto coses russes. A la terra on estan enter­rats els meus avis sempre li tindré una veneració incomparable.
    Ara que us escric, no penso en rus. Penso en català, i si demà alguna màquina demostra que en una part llunyana i profunda del meu cervell sí que penso en rus, com a mínim us ho juro que no me n’adono. I si em desperteu a les quatre de la matinada, no sé quin idioma em sortirà. Potser l’anglès. Sóc professora d’anglès. I tanmateix, si em truca la meva mare, li contestaré pensant en rus. I al cap i a la fi, senti el que senti i vagi on vagi, qualsevol dia que jo entri, sense identificar-me, en una botiga a Moscou, se’m reconeixerà com a russa, i qualsevol dia que jo entro en una botiga a Barcelona, també se’m reconeix com a russa, no com a andorrana. I mai, ni havent canviat de passaport, no deixaré de ser russa ètnicament. Un cop l’hagi canviat, seré andorrana d’origen rus com hi ha andorrans d’origen pirinenc i no té cap sentit, ni seria humà ni noble ni tan sols pràctic, fer veure que he canviat d’orígens. Us diré més: la meva filla, nascuda a Andorra, oriünda de les Bons d’Encamp, és una barreja ètnica de sang catalana, andalusa i russa. Hi ha una possibilitat tremenda que cap dels seus avantpassats no hagi format mai part de la tribu dels andosins que lluitaven amb Anníbal.
    No em desagrada el nacio­nalisme ètnic de les petites nacions. El nacionalisme ètnic de les grans nacions em posa dels nervis, però les petites nacions trobo que hi tenen dret. Els és un mitjà de defensa enfront de les tendències absorbidores d’altres cultures o d’altres nacions més poderoses ètnicament o econòmicament. Ara bé, en un país tan multicultural com el nostre allò que hem de fomentar és el nacionalisme polític, el culte als símbols, l’orgull d’onejar la bandera andorrana siguis ètnicament hindú o filipí, català o gallec, portuguès o rus, anglès o senegalès. La simbiosi amb la seva història passada per poder bastir, tots plegats, un esdevenidor comú. Aquest país té ànima, i tots en formem part.
    L’origen ètnic importa, i tant que importa. Els orígens de la   ter­ra on has nascut mai no s’esbor­ren. Però –crec que això descriu la meva estranya realitat– la sobirania és andorrana. Que no em sap greu, renunciar la nacionalitat russa per obtenir l’andor­rana? És clar que em sabrà greu. Però dura lex sed lex. Vaja, la llei és dura però és la llei. Si s’ha de fer, es fa. I li seré fidel, a la terra dels meus fills.

(Publicat al Diari d'Andorra el 24 de juny de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Diari d'Andorra

Indestructibles

Aquell qui mai ha perdut no sap què és, guanyar. Aquell qui ho ha perdut tot i ha tornat a remuntar sí que ho sap, és un guanyador, és un home com cal, és un equip amb cara i ulls, és un país com Déu mana. De tot el llibre de Gabriel Fernàndez Tu estàs sonat, la part que més m’agrada és l’última, la del bonus track, que explica la derrota i l’enfonsament del Festina Andorra en la temporada 1995-1996. Així, sabem d’on venim. Sabem per què havíem de tornar a l’ACB, tant sí com no. Sabem per què ens hi hem de quedar, i per què celebrem amb tanta alegria que ens hi quedem. Sabem què significa, per a aquella gent sonada que dóna la vida pel bàsquet andorrà, allò que es diu ara la Lliga Endesa. 

Sóc una fan convençuda de Gabriel Fernàndez des de fa segles llum, i Tu estàs sonat no m’ha defraudat. Hi tenim l’esport professional, la diversió, l’aventura, uns quants milions d’euros a la cartera de dos senyors de classe mitjana, caigudes, victòries i, per adobar-ho tot, petites aparicions més o menys episòdiques de polítics, executius capaços de fer-se rics amb una franquícia de 100 punts de venda de sorra repartits pel Sàhara, i... ratolins. No et pots resistir a comprar un llibre que reuneix aquestes característiques. “Resistance is futile”, com deien els borgs, uns àliens de Star Trek: “You will be assimilated” (“La resistència és inútil: seràs assimilat”). Per a aquells qui tenen una relació amb Star Trek menys propera que la que per naturalesa té una bleda casada amb un informàtic, aquí va la definició de la Viquipèdia que ho explica tot: “L’assimilació és el procés a través del qual els borgs introdueixen nous membres dins del seu col·lectiu.” També és un procés que hem passat, a la família Santañes Grebennikova, amb el Bàsquet Club Andorra. Al cap de pocs mesos de seguir tots els partits del Morabanc Andorra des dels nostres seients d’abonats a la BMB, tots tres estem perfectament introduïts dins del col·lectiu dels seus fans incondicionals; de fet, aquest és el tercer article relacionat amb el bàsquet que escric en mig any, i n’hauria escrit més si el temps m’ho hagués permès. Ens hem enfadat, hem aplaudit, hem renegat i hem celebrat per raons del bàsquet, i això per a una família nuclear domiciliada a les Bons d’Encamp no és, com van dir els amics de Xavi Mujal quan va complir els 40 anys, “moc de pav”. Que no és una cosa de per riure, vaja. Que jo hagi après a distingir un escorta d’un pivot sense sentir-me mai coaccionada a fer-ho no és gens negligible. 

A la nit, llegim fragments del llibre amb la Laura. Acostumem llegir en rus, però aquesta setmana fem l’excepció. “La millor mercromina per a les ferides esportives és el següent partit”, llegeixo. “No som invulnerables, però sí que som indestructibles.” “¿Per què li dius Gabi, a Gabriel Fernàndez?”, pregunta la meva filla. M’ho penso. “Li dic Gabi.” La resposta la satisfà. Malgrat l’ocasional presència de paraulotes a les pàgines que ens ha tocat llegir, són curiosament idònies per a l’oïda d’una esportista incipient. Gabriel, Gabi, Fernàndez és un senyor que porta a les venes la tradició de la fidelitat i del respecte. Li ve de família. Juga en equip i treballa per a un líder i per una causa, cosa que el converteix en un aliat perfecte i un amic fins a la mort. 

En acabar l’article, m’adono que no he dit res de Gorka Aixàs, el del retrat que l’acompanya. No passa res: ja en sabreu moltes coses quan hàgiu llegit el llibre Tu estàs sonat, que sé que comprareu. Per a aquells que no són d’An­dorra, Gorka Aixàs és aquell qui surt a la coberta del llibre mirant la pilota de bàsquet en actitud Hamlet amb la calavera, com si s’estigués preguntant si ja s’havia creuat amb aquesta mateixa pilota en altres ocasions (i després resulta que sí): el president del Bàsquet Club Andorra. I mentrestant, la lluita continua, i ens veiem el dia 16, dissabte, a les nou del vespre, al partit contra el Rio Natura al poliesportiu. La BMB, el lloc on les dues Andorres es troben, s’abracen i salten. Que carai. I ploren si cal. I juntes, criden: “Força Andorra.” La que sigui. La que ens ha tocat viure. L’única que tenim.

(Publicat al BONDIA el 12 de maig de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Subjectivitat i cultura: una relació dialèctica

Tal i com llegim a Cultura i subjectivitat de Neus Carbonell, “la naturalesa humana és el món simbòlic”. La veu melodiosa de Montserrat Roig és una novel·la plena de símbols que ens influencien poderosament. Un d’ells és el cigne d’ales daurades brodat per la Letícia-Dolors just abans de morir: un símbol de l’esperança, de llum, de la mort, de la metamorfosi i de la purificació.

Bajo tus blancas alas la nueva Poesía

Concibe en una gloria de luz y de harmonía.

El sentit de l’existència dels éssers humans es podria entendre com a la proverbial “die Suche nach einer bewohnbaren Sprache in einem bewohnbaren Land” (‘la recerca d’una llengua habitable en un país habitable’) de Heinrich Böll. I quan parlem d’una llengua, “einer Sprache”, no necessàriament ens referim a llenguatge verbal. És tot un sistema de significats i sentits, tant ètics com estètics. Hi juguen un rol important els senyals de conspiració dels quals parla Clifford Geertz quan ens recorda que no és el mateix contreure la parpella com a conseqüència d’un tic involuntari que picar l’ullet, tot i que els dos moviments, com a moviments, són idèntics, i vistos des d’una càmera fotogràfica, no es podrien distingir. La cultura és precisament aquella “trobada entre llenguatge i cos” que ens permet discernir el veritable sentit de les ocurrències quotidianes sense fer cap esforç conscient. És cert que “un ser humano puede ser un enigma completo para otro”, “la subjectivitat és singular”, i tanmateix no som illes en un mar immens. Estem lligats els uns amb els altres a través de la realitat que compartim i construïm, i cada rencontre que vivim, cada llibre que llegim ens canvia imperceptiblement, ens fa part d’una xarxa d’interaccions interminables.

En el procés de recerca de mitjans d’expressió adequats i adaptació a l’entorn esdevenim nosaltres mateixos. Això ens confirma que la subjectivitat no existeix fora de la relació amb les altres persones, amb tot el que ens envolta i que definim com cultura. Així, a La veu melodiosa, un nen fruit d’incest educat en un entorn experimental de laboratori de puresa estètica inexistent al món real, nodrit d’històries antigues i privat de miralls, esdevé l’Espardenya després del contacte dolorós però formador amb el món real, esdevé ell mateix, esdevé poeta i per tant, capaç de canviar la societat que li ha donat el nom que ara li pertany. No és, en absolut, una transformació unidireccional, sinó una relació dialèctica. La societat, per viure i per prosperar, necessita la contribució de tots i cadascun dels seus membres, tal i com fa palès Josep Anton Fernàndez a No cobejaràs les teves arrels quan parla de la necessitat de deixar enrere la invisibilitat de la immigració en els discursos sobre la identitat catalana i en la producció cultural en català”.

En el poema Los cisnes, Ruben Darío, els versos del qual hem citat al començament d’aquest breu assaig, llança una pregunta retòrica que també se’ns aplica: “¿Callaremos ahora para llorar después?” Si la nostra fita és la d’aconseguir la normalització de la societat com a un ens harmònic, en la seva globalitat, és vital que la realitat de la comunitat immigrant s’expressi en llengua catalana, en forma literària. Esperem i confiem que la realització d’aquest objectiu sigui possible, que hi hagi esperança per a la nostra societat, hereva soferta d’una cultura mil·lenària.

…Y un Cisne negro dijo: “La noche anuncia el día”.

Y uno blanco: “¡La aurora es inmortal, la aurora

es inmortal !” ¡Oh tierras de sol y de armonía,

aun guarda la Esperanza la caja de Pandora!

Bibliografia

•  Carbonell, Neus (2013). Cultura i subjectivitat (pàg. 7-35). Barcelona: UOC
•  Darío, Ruben. Poemas. (El cisne. Los cisnes).
• Fernández, J. A. (2008). “Tal com estem: la crisi d’identificació”. A: El malestar en la cultura catalana: la cultura de la normalització 1976-1999 (pàg. 253-301). Barcelona: Empúries
• Geertz, Clifford (2003). La interpretación de las culturas (pàg. 19-27). Barcelona: Gedisa
• Roig, Montserrat (1994). La veu melodiosa. Barcelona: Edicions 62

El Dia de la mare

El dia 3 de maig fa anys la meva mare, i el dia 3 de maig aquí, a Andorra, a 4.890 quilòmetres en línia recta del lloc del meu naixement, celebràvem el Dia de la mare, una festa que significa un regal fet a mà, un “t’estimo”, un dibuix intuïtiu i ple de color. Aquest dia celebrat pels nens de muntanya i nens de prop del mar és una festa que no existeix allà on vaig néixer. Tot i així, aquest any han coincidit, per a mi, l’aniversari de la mare russa i el Dia de la mare andorrà.


La miro en una foto en blanc i negre que deu datar dels anys setanta del segle passat. Ara, sentint el que comenten les amigues de la meva filla, entenc que la valoració del físic de les mares és una cosa generalitzada entre nenes de primària de tots els indrets del globus, però jo no recordo haver-li dit mai a ningú que la seva mare fos una bellesa. L’aspecte de les altres mares em semblava absolutament irrellevant. Sempre era jo la filla de la bella Lucy. La cara de la meva mare és i era la d’ensomni, la d’un enorme misteri mai desxifrat. Així havia de ser la joventut vista per Dorian Gray quan va desitjar que fos l’obra pictòrica la que es devia enfrontar als maltractaments del temps. Així fou l’objecte d’art que s’envelliria deixant que la bellesa viva existís en un món aterridor. Coratge i repte, ironia i esperança, el pressentiment d’una harmonia gairebé celestial, tot es barrejava en l’expressió dels ulls un xic massa grossos per a l’oval perfecte de la cara, pel nas de Cleòpatra i el dibuix impecable dels llavis. Ulls d’un blau intens, un blau del cel dels països exòtics, ulls d’engany, ulls de boira, mig somriure, mig plor.
Aquesta és la memòria de la meva infantesa. Més que el plat estrella de la seva cuina, el pollastre amb salsa de iogurt, més que les amanides decorades amb figuretes de conills i porquets a base d’ou, més que els regals que em portava, amb la seva valuosa col·laboració, un mico gegant que es deia Cusia, recordo que la meva mare era feta per ser estimada, per ser un somni i un malson, una benedicció i un encanteri. Mai, mai he arribat a res de semblant. No et mentiré dient que no m’hagi sabut greu. Tot ésser irònic desitja ser ésser decoratiu. Totes les nenes conegudes com a llestes ho maleeixen tot, volen ser noies guapes.


Al final del llibre El síndic Cairat, el meu padrí, Maria Teresa Cairat esmenta que sovint li demanen si el fet de dir-se Cairat de cognom l’havia influenciat positivament o negativament. Per pur mimetisme, en llegir-ho em demano què significa per a mi dir-me Grebennikova de cognom, què significa ser filla dels meus pares, néta dels meus padrins. L’Assumpta insisteix que per reconstruir la meva pròpia història he de recomençar per la meva història familiar, per les coses que em sonen de la infància, pels colors i olors de la casa de l’àvia, pels barrals en els quals es recollia l’aigua quan plovia.


“¿M’assemblo a la Lucy?”, pregunta la Laura, i em mira rient. “Em miraràs i et puc servir de model.” És cert que s’hi assembla, tot i que no té els seus ulls. Els ulls de la Laura són massa atents, massa alegres per tenir misteri. Ulls més adaptats per observar el món que per ser observats.

(Publicat al BONDIA el 6 de maig de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes).

A la memòria de Joan Martí Alanis, un bisbe-copríncep que estimava Andorra

El 14 d’octubre de l’any 2009, el qui fou bisbe-copríncep Joan Martí Alanis va rebre cristiana sepultura a la cripta de la catedral de Santa Maria d’Urgell. Avui, després de llegir El llarg caminar d’un home bo, d’Antoni Morell, un llibre que recomano a tots els que desitgen aprendre més sobre un home extraordinari immensament important per a la història d’Andorra, voldria compartir amb vosaltres les paraules que vaig escriure aquell dia. No en canvio res, ni una lletra, tot i que el llibre d’Antoni Morell dóna una nova llum a la visió que tenia Joan Martí Alanis, un home sobri i prudent, de l’experiència del dolor i de la soledat, del seu amor per Andorra i del patiment que era part de la seva missió de governant.

La catedral de la Seu és grisa i solemne, i els Petits Cantors canten l’eternitat. Estic amb ells, a dalt de tot. Una persona amable em demana si vull que em facin lloc per seure a terra, allà on es veu més bé. Em quedo dreta; ho veig tot. El bisbe que no he arribat a conèixer va ser universalment estimat. Hi ha gent que plora a llàgrima viva. Quan baixi, posaré espelmes. Perquè la família segueixi amb salut, perquè els avis descansin en pau, i també per l’ànima del bisbe. La veu del prelat ens demana per què tenim por de la mort, si la mort no és res si Déu està amb nosaltres. Tinc por de la mort perquè sembla que ens fa desaparèixer. No deu ser veritat, però ho sembla, i el fèretre de fusta n’és una evidència innegable.

Aquest és el punt trist que no em deixa tranquil·la: la mort és evident, l’eternitat està oculta. Hi crec amb totes les forces i no en dubto mai, però no la veig, no sé com és, i sé com és la mort. La mort és així. La gent s’acomiada, et vesteixen de fusta i aparentment et quedes sol. Ja sé que estàs amb Déu, però sempre estàs amb Déu, viu o mort, i quan et quedes sol, et poses trist. Tinc por de quedar-me sola. Espero i confio que el bisbe no tingués por.

Quan era viu, portava una vida simple, tan simple que gairebé l’hi retreien. Anava al mercat, parlava amb la gent, portava una boina i una bufanda al coll, i tenia un cotxe dels normals i corrents. Es va jubilar en una residència de capellans a Barcelona, i va passar allí els últims anys de la seva vida, llegint, més que res llegint. No va tornar mai a Andorra en una visita oficial.

La missa avança. Ens donem la pau, tres dones que som en el mateix racó i un senyor que no conec. Amb la pau de Crist sempre em poso més serena. Baixo per fer la comunió. La missa s’acaba i, quan aixequen el fèretre, primer els capellans i després tota la gent es posa a aplaudir. No conec el costum d’aplaudir als funerals i no m’hi atreveixo. Potser és la mostra de la fe en la resurrecció imminent, o potser l’aplaudeixen per haver viscut la vida d’un home bo. De totes formes no m’hi acabo d’unir, no he après a aplaudir en moments semblants, i miro si trobo algú a qui pugui donar les condolences. No m’hi acabo d’orientar. M’apropo a la creu. Un petit grup de persones selectes s’emporta el bisbe, i marxem.
M’hagués agradat conèixer-lo. Tots diuen que s’estimava Andorra. Ara s’ha quedat òrfena d’un més que l’estimava, i ens toca estimar-la més, tant per nosaltres com per ell.

Fins sempre, amic desconegut, prelat auster, lector curiós, copríncep memorable. Fins que la mort em porti allà on sou. Si Déu vol, encara ens veurem. La vida és eterna.

(Publicat al BONDIA el 29 d'abril de 2015)

Per molts anys, Laura

Fa deu anys que els cirerers japonesos del parc Central floreixen per avisar-nos que s’apropa el teu dia. Avui fas 10 anys. T’hem explicat l’aventura del teu naixement tantes vegades que ja te la saps de memòria. Quan vivies a la panxa de la mama, em feia l’efecte que no et movies prou, així que m’estirava boca avall per animar-te a moure’t i aleshores sempre feies tantes puntadetes com era estrictament necessari per deixar les preocupacions de banda i continuar amb el dia a dia. Et vaig fer més pitets i tovalloles a punt de creu dels que et pots imaginar. Feia el punt de creu davant dels arbres en flor i pensava el teu nom, “Laura, Laura”. Vas arribar quatre dies més tard del previst. Les últimes setmanes, cada dia anàvem a passejar al camí dels Matxos d’Engolasters per animar-te a sortir. Vas néixer a dos quarts de dues, plorant de gana, just a temps perquè comencessin els Simpson, i el veredicte del pediatre de guàrdia va ser “molt guapa”, i res més. Pesaves gairebé tres quilos, 2.970 grams per ser exactes, i feies 49 centímetres de llargada. El teu pare et va vestir d’un conjunt blanc, el més difícil de posar en un nadó de tot el que s’havia fabricat a tot el món. Et portaves tan bé que jo em preocupava perquè no ploraves prou. Des de les primeres hores, vas robar el cor al padrí i a la iaia, i el pare filmava el padrí que podia mirant durant hores com dormies. Quan tenies dos dies, et vam posar arracades, contràriament a la tradició russa: a Rússia, les nenes no porten arracades fins a l’adolescència. 

Quan jo vivia a Rússia i celebrava les meves festes d’aniversari amb les veïnes, les meves amigues Tània i Natàlia em feien bufar les espelmes del pastís una per una i, abans de bufar cada espelma, m’explicaven allò que havia passat l’any que li corresponia. Deixa’m que avui segueixi aquesta tradició russa, encara que sigui en paper i amb unes espelmes imaginàries. Les de veritat ja les bufaràs a casa de la iaia i el padrí aquesta nit. 

L’any que vas néixer, al mes d’abril, el teu padrí et va portar una rosa diminuta amb una bandera andorrana. Tens una foto de poques setmanes d’edat agafada a la teva rosa de Sant Jordi. Et vam batejar al santuari de Meritxell, el mateix lloc on ens havíem casat, amb el mateix mossèn que havia batejat, feia molts anys, el teu pare: mossèn Blai. La tieta, la teva madrina, portava una espelma decorada amb molts ornaments. Quan tenies un any, només parlaves rus i les teves fruites preferides eren el meló i la síndria. Et fèiem massatges que havíem après a la consulta d’Isabel Casadevall, i t’agradaven molt aquells massatges d’oli d’ametlla dolça. Et feia molta gràcia l’aneguet groc i divertit que portava l’oli. 

Quan tenies 2 anys, vas començar a estudiar a l’Escola Andorrana d’Encamp i a fer piscina. Et vam portar a aprendre a nedar perquè intentaves tirar-te a l’aigua cada cop que et trobaves a prop d’una piscina o d’un mar. L’aigua t’ha agradat sempre. 

Quan tenies 3 anys, el teu color preferit era el rosa i somniaves a convertir-te en una princesa. 

Quan tenies 4 anys, volies ser mestra i pintora. 

Quan tenies 5 anys, vas començar a esquiar amb l’Escola de Neu. Les teves nines preferides eren les Barbies. 

Quan tenies 6 anys, vam anar a Còrsega. En vam portar la teva joguina preferida, el ruquet que es diu Còrsic. Després de tornar de França, vas començar les classes de gimnàstica artística. Vas aprendre a fer rodes i tombarelles. 

Quan tenies 7 anys, vas començar a anar a AINA els estius, sempre amb la teva amiga Polina. Vas aprendre a fer ponts i verticals. Vas anar a competicions internacionals per primera vegada. 

Quan tenies 8 anys, vas decidir que series metge i et dedicaries a la medicina esportiva. T’agradaven molt les nines Monster High i totes les sèries on sortien. Vas aprendre a fer mortals. 

Quan tenies 9 anys, vas començar a fer dansa urbana i curses de piscina. Vas guanyar la teva primera medalla de bronze en el campionat d’Andorra, estil braça, i la teva primera medalla d’argent a la competició de Puigcerdà, nedant d’esquena. També et van escollir per anar al Consellet de l’escola com a representant de la classe, i et feia molta il·lusió. Vas veure Itàlia, Grècia i Turquia per primera vegada. Et vas aficionar al Bàsquet Club Andorra. 

M’agrada que tinguis somnis i projectes. M’agrada que siguis sempre molt feliç. Feliç aniversari, cor meu. Per molts i molts anys.

(Publicat al BONDIA el 8 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes).