Un món sense fronteres

Ara fa quasi quaranta anys, quan la divisió entre el bloc soviètic i el món occidental semblava eterna i inamovible, a la vora de les columnes rostrals de Petersburg, seia la jove i bella, feminista i republicana Montserrat Roig, esborronada per la ciutat que l’acollia. S’enyorava de Barcelona, del sol, d’una Europa més europea; un paquet de Winston i un exemplar d’El País eren un fil trencadís que la unia amb el món d’on provenia. Les nits blanques l’inquietaven. Els russos, éssers estranys, passaven els dies fent cua per comprar llibres, formatge, botes o qualsevol cosa; hi devien tenir afecte, a les cues. Els seus nens tenien una disciplina militar i s’aixecaven abans de parlar a un professor. Leningrad era una fortalesa de la boira i del cel gris.

L’escriptora catalana va idear L’agulla daurada com un exercici de llibertat i rebel·lia, enmig de l’estada que li pagava una editorial russa, Progrés, perquè escrivís un llibre sobre el setge de Leningrad. Mi viaje al bloqueo, publicat el 1982, encara gaudeix d’una considerable popularitat, però a l’època es va percebre com un llibre de caire propagandista: les tisores de la censura soviètica van desfigurar la seva idea inicial. L’any 1985, Montserrat Roig tornà a reviure les memòries del seu viatge oníric. A L’agulla daurada, escrita en català, ja no es limità a parlar dels horrors de la II Guerra Mundial –tan recent per a ella aleshores com per a nosaltres, avui, la seva estada a Leningrad. Per fer el retrat de la nòrdica ciutat que la turmentava, es va valer d’anècdotes trivials i de detalls curiosos descrits en una prosa diàfana, clara i elegant.

L’intèrpret que li havien assignat era una mina d’extravagàncies: no parlava gaire bé el castellà, s’adormia a les entrevistes que havia de traduir i s’abocava a borratxeres espantoses. Es professava “l’ànima russa” feta home i un “segon Rasputin”. Roig el perdia de vista sempre que podia. Als restaurants, davant d’una carta en rus, escollia tres plats a l’atzar, i sovint acabava menjant tres sopes o tres postres. En un intent d’evasió, seia als bancs del Jardí d’Estiu, sota les mirades de velletes amables, i escrivia a propòsit del destí dels poetes. Pas a pas, s’endinsà en l’esperit literari de la ciutat de poetes morts. Tot barrejant els noms ben coneguts amb altres de mig obscurs, en deia: “Polejaiev morí als 34 anys. Iesenin se suïcidà als 30. El desembrista Rileiev fou penjat als 31. Blok morí als 41. Mandelstam desaparegué a Sibèria, en un camp stalinià, als 47. No sé si aquesta tradició honorable l’encetà Puixkin. Però sempre és una ximpleria morir, i encara més morir jove. Malgrat que se sigui un poeta genial”.

Ai las, som tots mortals, sobtadament mortals, i quan escrius prosa documental és quan més parles, inadvertidament, de tu mateix. Montserrat Roig, somniadora que creia en un món sense fronteres, ens va deixar als 45.

(Publicat al BONDIA el 7 de març de 2018).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

‘La Sorcière’

Els dies de Carnaval són l’època de disbauxa quan tota mena de personatges insòlits i estrafolaris surten als carrers de la ciutat. L’altre dia, quan tornàvem del bàsquet (la veritat és que jo, per molt que sigui una grandíssima aficionada del Morabanc Andorra, estava rebentada de tanta festa i em vaig passar tot el partit dormint com un bebè abraçadeta a la columna i despertant-me només per confirmar la victòria 88-81 i celebrar-la, però les meves fonts m’asseguren que vam jugar molt bé, felicitats a tots), sí, quan en tornàvem, ens van intentar parar un Santa Claus, la Mort amb la seva dalla i, si no ho recordo malament, Bob Esponja, junts i pelats de fred. Vam passar de llarg perquè ja érem quatre al cotxe i perquè fa molt poca gràcia agafar la Mort fent autoestop. Vam pujar a Encamp. Els carrers s’omplien de personatges que sortien de la imaginació malaltissa d’un malalt de tele, i vaig pensar que te’n parlaria. Descartant el pallasso de l’aterradora pel·lícula It (els monstres ideats per Stephen King, els prefereixo dins del llibre), i oblidant-me volgudament de les figures polítiques que no em cauen del tot simpàtiques, he decidit parar esment en les que exciten la imaginació popular des de fa segles. Sí, en les bruixes.

Des que Robert Pastor en va fer el memorable estudi Aquí les penjaven, no he dubtat ni un moment de les habilitats sobrenaturals dels habitants dels Pirineus. No es tracta tan sols del fet que els diaris andorrans són plens d’anuncis de la gent que promet predir i influenciar els esdeveniments de la vida humana. Tinc un pis a Escaldes, carregat d’una hipoteca interminable i dotat de parets amb propietats insonoritzants de paper d’arròs, i constato que les activitats diürnes i nocturnes dels veïns van acompanyades d’un soundrack perfecte del que es deia aquelarre: decididament, fan pensar en els rituals que, segons assegurava mossèn Argelagós, practicaven grans multituds de bruixes i bruixots de la contrada pirinenca, compreses les del Canigó, del Cadí i del Puigmal, a l’entorn del llac d’Engolasters. No tinc cap indici que això no es limiti a la celebració joiosa dels plaers de la vida i vingui complementat per mètodes i tècniques d’etzibadors d’encanteris professionals; ara bé, per no sentir-los mentre tradueixo certificats (soc traductora jurada), he arribat a mirar diverses pel·lícules antigues. Oi que em permets que te’n recomani una? És La Sorcière, de l’any 1956, protagonitzada per la magnífica Marina Vlady i inspirada per la celebèrrima novel·la Oléssia d’Aleksandr Kuprin. És una història d’amor i la pèrdua en què les supersticions de la gent que es creu civilitzada es confronten amb el bell ofici de les honestes bruixes analfabetes. D’aquí a un no-res, en sabràs més coses. I mentrestant, bon Carnaval.

(Publicat al BONDIA el 14 de febrer de 2018)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

Pedres i neus, cims i estrelles

Ara fa dues dècades, l’Editorial Andorrà publicava Muntatges escènics, d’Esteve Albert i Corp, a cura de Manel Anglada: un recull que comença amb l’increïble i entranyable pessebre vivent d’Engordany, pura poesia. A la postdata del pròleg, escrit per Bartomeu Rebés, llegíem: “Degut als imprevistos de la vida, aquesta edició adquireix la qualitat de Nadala de 1997, que desitgem ben feliç als nostres amics i amb un pròsper any 1998”.

El temps s’accelera a mesura que et fas gran, i quasi em creuria que el Nadal del 1997 fou ahir. L’any 1997, les Valls d’Andorra em semblaven un País d’Eterna Obra. Feia l’efecte que el món s’havia d’acabar i els seus darrers esforços es dirigissin a bastir edificis, asfaltar, remodelar i demolir. Els professionals que portaven a terme les esmentades tasques xiulaven i feien una gran cridòria cada cop que veien una dona: cosa que, des del punt de mira dels meus vint-i-tres anys, es traduïa en “sense parar”. Sols hi faltava un dimoni al mig del cel, vestit amb la capa i un barret de copa, perquè complementés el muntatge escènic i en fos foragitat, com Déu mana, per un àngel. I ni bous, ni jous, ni esquelles dels ramats: ni un trist ase hi veia jo –si en descomptàvem certs exemplars del gènere humà que se’n mereixien el nom.

Els nouvinguts érem tants que, si per casualitat hi haguessin arribat, en autobús de línia, un fuster foraster i la seva muller a punt de donar a llum, haurien hagut de fer nit en un traster d’algun hostal ple a vessar –i un cop hagués nascut el nen, les cambreres i els porters els hauríem anat a visitar, per portar-los un xic de robeta, un flam de la cuina i mandarines. Així era el pessebre que teníem muntat. Tal com deia Esteve Albert quan dirigia el pessebre vivent andorrà, l’any 1956, tot era de debò: “Persones i bèsties; ofrenes, objectes, vestits; prats i cases, pedres i neus, cims i estrelles”.

L’any 1997, no es feia pessebre vivent, ni Esteve Albert era nom d’avinguda. Si m’haguessin dit que Andorra era un país d’esclopers i de paraires, de filadores i de trementinaires, de salers musicats i del formatge de tupí, m’hauria sonat a xinès. Ni hi veia cap pescador, caçador d’isards ni contrabandista, cosa que no vol pas dir que no hi fossin. Ja hi havia la placa memorial a la paret de la Biblioteca Nacional, obra de Sergi Mas, però la presència espiritual d’Esteve Albert, hereu natural de mossèn Cinto Verdaguer per aquestes contrades, se sentia molt menys que ara. No va ser fins a l’any 2014 que el Comú d’Escaldes va recuperar el pessebre vivent, en el marc del centenari del naixement del seu autor. Aprofito per recordar-vos que, aquest dissabte, se n’estrena la quarta edició: ara sota la direcció d’Ester Nadal.

Els dies del miracle nadalenc, dediquem un pensament de record a un geni tan nostrat. Esteve Albert que, a Posobres d’Engordany, es definia com a pastor de somnis. Amic del voltor i de l’àliga, de la boira i de la lluna.

(Publicat al BONDIA el 12 de desembre de 2017)

País de neu

Vaig néixer lluny del mar, tan lluny que ni hi somniava, però les meves memòries d’hivern –de quan tenia l’edat de la meva filla i, per tant, ja caminava sola per tot arreu de la ciutat i més o menys a totes les hores del dia– podrien dur ben bé el títol de Records d’un oceà. Els vianants, nedadors solitaris que lluiten amb les onades de vent gelat, duts pel corrent o encarats contra corrent, que avancen a mil·límetres; passatgers d’un tramvia, tripulants d’un submarí que feia via entre esculls de corall amb les llumetes de moixeres. La neu il·luminava la foscor dels nostres hiverns, tapava la lletjor dels arbres podats i de les branques mortes, era un material de construcció de tobogans, ninots de neu i boles per fer guerra els pocs dies solejats. Si se’t gelava la cara, l’havies de fregar amb la neu. Per la neu anàvem fent traces d’esquí de fons. No hauríem sobreviscut un hivern sense neu... Però era la mateixa neu que et volava a la cara a la velocitat de 30 km/h, bloquejava les portes i els cotxes, es tornava gel i relliscava sense clemència, es barrejava amb sal grossa i destrossava qualsevol calçat i, a la primavera, es tornava bruta i grisa.

A semblança dels països nòrdics que es gelen al mes de novembre després d’un mes i mig de la monòtona i interminable pluja i ja no es desperten de l’estupor gelat fins a mitjans del mes de març, a Andorra semblem tenir una relació ambivalent amb la neu, una mena d’amor-odi. Vet aquí un exemple. Visc a Encamp i, per tant, el proppassat dilluns em trobava a la cua que, Déu sap per què, sempre produïm després d’una nevada. Per no trencar la tradició, avançàvem a cinc per hora i, de sobte, me’n vaig adonar: mirava les branques carregades de neu amb el mateix entendriment que m’envaïa de petita quan veia les primeres herbetes verdes, les primeres fulles fràgils, a la primavera inclement dels Urals. Ens passa a tots. Baixem a pas de tortuga, alguns lliscant, d’altres armant-se de santa paciència (fem tard, jo el mato al paio aquell de les rodes d’estiu que tinc al davant), amb els vianants pel mig que prefereixen jugar-se-la i caminar entre els cotxes en mode suïcida, tot per no enfonsar-se a la massa freda que s’acumula a la vorera: però el paisatge enfarinat ens deixa embadalits al bell mig de l’embús.

Som un país de neu. En som part. Això fa que l’imminent divorci dels gegants del Grandvalira ens provoqui una immensa sensació d’impotència amb un cert deix d’incredulitat. Ni ens adonàvem de com n’estàvem, d’orgullosos, abans que s’hagués trencat. Amb una ràfega de vent gelat, se’ns ha ensorrat un bell castell de neu. Com n’era, de bonic! I si s’arregla? Ai, com ho festejaríem! I si no s’arregla? Si es fa cendres, quin Fènix se n’alçarà?

(Publicat al BONDIA el 10 de gener de 2017)

Estanys de Tristaina, tristor i bellesa

Una ruta circular d’uns cinc quilòmetres

Quin mes d’octubre més angoixant, i quina por que passo cada cop que penso en tot el que està passant al país veí del sud, amb el qual, ara m’adono, tinc molt més lligam que no em pensava! Cap home és una illa, i cap país és aïllat del que passa a les seves fronteres. Així, nosaltres, petits, sorpresos i desconcertats, ens hem quedat mirant cap al sud sense poder dir paraula, conscients de les fermes i oposades conviccions dels dos coprínceps, dues parts inseparables que són, indivisiblement, el nostre cap d’Estat. “Equidistant” però no del tot equidistant, sinó més aviat “amb el cor partit”, com deia l’Eva Arasa, miro els esdeveniments més enllà de les nostres fronteres amb una ferma convicció que des del meu punt de vista, “from where I am standing”, des del punt de vista d’un complet i indiscutible foraster que soc per a tots ells, ningú hi té raó.

Sabent que no hi tinc raó (perquè soc filla d’un imperi que es va desfer davant dels meus ulls adoptada per un estat petit i indefens), i que si, pel joc cruel d’atzar, algun dia l’arribés a tenir, no em serviria de res tenir-la, no em queda res més que gaudir de cada dia, de cada moment, de cada pic i llac, de cada passeig, de cada raig de sol. Aquí parlem de les nostres muntanyes que en algun moment de la història van acollir els refugiats de tots els bàndols, de tota mena. Aquí parlem del descobriment d’un país orgullós i tancat: Andorra.

El nom dels estanys de Tristaina, on neix el Valira del Nord, em sona a tristor, però no sé si prové de la tristesa: a la web d’Andorra Turisme llegim que el nom ve de Tris Stagnu, que significa que són estanys molt ben agrupats. Estan situats a la parròquia d’Ordino, una mica més enllà del famós monument en forma d’una ‘O’ situat a l’indret anomenat ‘Punt Sublim’: la circumferència símbol de la perfecció i de l’eternitat obra de Mauro Staccioli, anomenada, si no vaig errada, ‘Arcalís 91’, que representa, segons llegim a la web cultura.ad, “l’oposició entre la llei natural (no la llei de la natura) i la llei de l’home, gairebé sempre artificial”. El recorregut és circular i no té cap dificultat especial, tot i que és aconsellable fer-lo equipats amb bones botes de muntanya, per si us plou. Nosaltres el vam fer en 2 hores 22 minuts, anant xino-xano. El desnivell, tant de pujada com de baixada, és d’uns 302 metres: el punt més baix és a 2.173 m, i el punt més alt, a 2.409 m.

És la ruta més visitada de tota Andorra, ja que dona la possibilitat de veure tres magnífics llacs  d’alta muntanya (diuen que a l’Estany de Més Amunt s’hi pot banyar, però a l’octubre no us ho aconsello) al costat dels quals hi pasturen cavalls perxerons, sense fer cap gran esforç. Els llacs són tres: l’estany Primer, el d’aigües blaves, envoltat de prats coberts de campanetes liles, amb estams taronges, que trobes a 20 minuts de camí.  Després es troba l’estany del Mig, envoltat de tarteres i colls, que sembla una foca que descansa, i el tercer és l’estany de Més Amunt, al peu del pic de Tristaina, que té una forma arrodonida.

Hi ha camins diferents al voltant dels llacs. Nosaltres vam agafar el camí que passa al costat dret de l’estany Primer cap a l’estany del Mig: aquest és un camí especialment recomanat per fer una sortida amb nens. És més curt que el que comença darrera del restaurant de dalt de l'estació d'Ordino-Arcalís, continua per l’esquerra de l’estany del Mig, passa al costat d’una pendent abrupta i pren gairebé tres hores.

(Publicat a l'Ara.ad el 28 d'octubre de 2017)

Votem com cal

Per què una persona qualsevol, pacífica i sense ambicions polítiques concretes opta per sortir al carrer amb una bandera demanant llibertat i justícia, tot sabent que per als qui representen els poders públics de l’Estat el seu clam equival a una revolta? Per què arriba un moment que la gent de pau es reuneix a desenes, a centenars, a milers, a milions? Encara més notable és el fet que, ben sovint, aquestes mateixes persones que avui en dia s’enfronten a càrregues policials, mai de la vida no haurien pensat de fer-ho sis o set anys enrere. Les condicions en què vivia el país eren més o menys equivalents a les actuals, però la població semblava acceptar-les majoritàriament. Malgrat les freqüents notícies als mitjans de comunicació sobre la corrupció a l’administració pública, la davallada del nivell de vida i la pràctica impossibilitat d’entrar al parlament si no es pertanyia a un partit “aprovat” pels qui ja eren al poder, fa una dècada tothom tenia assimilat que la participació popular en la política estava disminuint. De fet, tots pensàvem que la indiferència a la cosa pública s’havia estès perillosament i irremeiablement. Estàvem convençuts que la paraula més adequada per descriure la percepció dels concepte d’eleccions per part d’amplis i diversos sectors de la població era “la desafecció”. Ens semblava clar que els joves només estaven interessats a guanyar-se la vida a l’economia del mercat i posaven els ideals polítics a l’últim lloc de l’escala de valors.

Qui ho anava a dir que el poble sortiria als carrers massivament, sense que als vídeos de les detencions es vegin borratxos ni desequilibrats, per a demanar –més aviat exigir– no pas una pujada dels sous ni bones carreteres ni millors serveis sanitaris (millores que, de passada sigui dit, no els anirien gens malament) sinó la possibilitat de votar en condicions dignes, amb una llista prou ampla de candidats procedents de totes les formacions polítiques? Naturalment, hi ha una força política que encapçala la majoria de protestes, però seria estrany suposar que els ciutadans rasos amb uns cartells “votem com cal” de fabricació casolana pensin treure profit d’un canvi de partit al poder: no aspiren a carteres ministerials ni volen esdevenir alcaldes. El que defensen, o com a mínim allò que pensen que defensen, és la dignitat d’un ésser humà com a “home polític”, el dret de decidir sobre el seu futur i el futur dels seus fills. Cosa per a la qual necessiten que a la llista hi surti més d’un possible, i viable, candidat a la presidència.

Queden cinc mesos fins a les properes eleccions presidencials de la Federació Russa, i cada setmana en una o altra ciutat de l’immens territori del país més gran del món la gent es reuneix per fer sentir les seves veus en el desert del silenci de ciutadans prudents.

(Publicat al BONDIA el 18 d'octubre de 2017). 

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

La ruta de Montmalús, pic i llac, passant per Pessons

Vistes panoràmiques inoblidables, aigües cristal·lines de l’estany i núvols de mosquits

Fa just tres setmanes des que vam fer la ruta que us presento, i ja se’m fa difícil imaginar que puguem tornar a repetir el mateix circuit fins a que no comenci la primavera, a no ser que el fem amb esquís de travessa. Avui estem a zero graus, i les pistes d’esquí que vam creuar per arribar a la famosa 'platgeta d’Encamp', l’estany de Montmalús, ja estan enfarinades i els estanys els ha cobert una fina capa de gel.

Fa tres setmanes, dúiem samarretes i pantalons curts, i el sol inclement d’agost em va deixar una marca vermella al coll i a les espatlles. Vam deixar el jeep al pàrquing del Cubil de Grau Roig, i vam pujar cap l’Estany Primer de Pessons, des del qual ja es divisa el cim de Montmalús, acompanyats pel so de les esquelles: hi havia força vaques pasturant per les pistes. Acabàvem d’arribar de Noruega, de les contrades on les muntanyes s’assemblaven a les nostres fins a tal punt que va haver-hi moments quan no sabíem si tot el viatge cap al nord no havia estat un miratge, un engany, mentre que, embruixats, havíem romàs a la Vall del Madriu tota l’estona. A la tornada, però, i pujant cap a la Vall del Madriu de veritat, de seguida vam entendre que el que ens recordaven les costerudes vessants de les muntanyes al voltant del fiord de Geiranger era l’Andorra de primavera, no la de finals d’agost: a Encamp, el temps de la verdor exuberant ja havia passat, l’herba era més groguenca. Sense la proximitat del mar, les roques es veien més grises.

Vam agafar el camí de l'esquerra que pujava per una canal que ens va deixar al final del teleesquí de Montmalús, just a l'entrada de la pista Granota. A partir d’allí, vam seguir una ruta marcada fins al coll de Montmalús per ascendir al pic (2.781 m). Caminar per les pistes a l’estiu em fa patir una mica, em fa l’efecte que la muntanya s’hi troba ferida gairebé talment com als centres urbans: per tant, la primera part de la ruta, fins al moment d’arribar a l’espai protegit de la Vall del Madriu-Perafita-Claror, no la vaig trobar tant plaent com la segona. En canvi, els meus éssers més propers, andorrans i esquiadors, caminen per les pistes amb més alegria i amb una certa emoció: aquí he saltat, aquí s’ha de fer el xus, aquí hem d’anar més amb compte perquè hi ha riu.

Al meu pas lent, l’ascensió fins al pic des del pàrquing es va fer en dues hores aproximadament: 1 hora i 40 minuts des de l’Estany Primer de Pessons. En parts, la pujada és força empinada però en cap moment arriba a presentar cap dificultat si no teniu problemes de salut: el camí va fent ziga-zaga. Hi vam veure grans manades de cavalls, i vam sentir crits de marmotes.

Ara que els 'estripagecs' del Pere Moles coronen els pics principals de la parròquia d’Ordino, començo a pensar que seria divertit que hi hagi alguna escultura bonica a tots els pics del país: de moment, el pic de Montmalús només el marca el típic pal al mig d’una pila de pedres (a la qual afegim les nostres pedretes per assenyalar la nostra arribada), però la panoràmica que s’obre des del pic és una d’aquelles que de més satisfacció de viure aquí i de més emoció m’omplen: s’hi poden admirar el cercle dels Pessons, amb el Cubil al fons, el circ dels Colells, els pics de gran bellesa com l’Alt del Griu, el pic d’Ensagents, el pic de l’Àliga...

Al Cercle dels Pessons la meva filla en diu la corona dels Pessons, segurament repetint l’expressió del mossèn Ramon Rossell, aficionat a la poesia de Jacint Verdaguer: al Canigó hi ha una referència a “los dotze estanys Pessons, corona hermosa/ que de brillants i gemmes li ofereixen/ aqueixes cimes on lo cel reposa”. Vam observar també la Vall de la Llosa, i als nostres peus, l’estany de Montmalús amb el refugi i la serra del Cadí. Aleshores, malgrat que la fita inicial de l’excursió era el pic, vam decidir dirigir-nos cap a l’estany.

Hi vam arribar una hora més tard. L’estany de Montmalús, amb els pics de la Muga i la Tossa Plana de Lles darrere, amb un refugi de 14 places al costat, és un dels llocs més idíl·lics per acampar, per banyar-se, per fer el cabra a la sorra mullant-se els peus i caminant dins l’aigua cristal·lina mirant els petits peixos i les algues. La Laura ens va mostrar el lloc on havia posat la seva tenda quan hi van acampar amb AINA, els matolls del costat i les pedres que li servien de coixí, els grans núvols de mosquits que els picaven... Vam dinar a la vora del llac, vam passar una bona estona jugant a l’aigua, i vam reprendre el camí de tornada. El temps total de l’excursió va ser 6 hores i 24 minuts, i la distància, la d’11.71 km, desnivell 914 m, tant de pujada com de baixada.

(Publicat a l'Ara.ad el 18 de setembre de 2017)