Música al carrer

Música, circ, dansa, màgia i teatre als carrers d’una ciutat –tot el que es coneix amb el terme genèric anglès busking– necessiten un sistema de normes clares que s’han de seguir estrictament. Per elaborar-ne un, ens podríem guiar pel Buskers’ Code de la ciutat de Londres (http://buskinlondon.com/code), ideat per les autoritats municipals en col·laboració amb artistes, residents i comerciants, i contrastar-lo amb altres textos equivalents per arribar a la versió que millor s’adapti al benestar de tothom.

Londres dóna la benvinguda als artistes, però té una sèrie de restriccions segons el lloc de l’actuació. A molts parcs, places i barris (n’és un exemple The London Borough of Camden) està prohibit tocar al carrer sense permís administratiu (buskinglicence). Una persona que ho faci pot ser arrestada i els seus instruments, confiscats. Als terrenys de propietat privada (no sempre fàcils de distingir dels de propietat pública), per a qualsevol actuació es necessita el permís del propietari. Al districte financer de la City of London les actuacions estan permeses sempre que no s’acceptin diners a canvi.

A Nova York, es requereix permís si s’utilitza equipament d’amplificació de so, però un violinista que toca al carrer sense cap més estri tècnic que el seu violí pot fer-ho en tota legalitat. No és pas el cas de Sant Petersburg, on les autoritats municipals ho consideren activitat emprenedora sense autorització deguda (i naturalment, sense pagar impostos ni taxes), i un acte de competència deslleial als professionals autoritzats. Així, aventurar-se a tocar el violoncel a Sant Petersburg és arriscat: pots ser arrestat i processat judicialment per infracció administrativa, i després de diversos maldecaps acabaràs pagant una multa. Els casos que arriben als jutjats surten a la premsa i aixequen onades d’indignació i rius de tinta dels periodistes, en combinació amb l’eterna nota del comitè de cultura que diu que són problemes fora del seu cercle d’interès. En la realitat del dia a dia, en la majoria dels casos la policia fa un advertiment, i el músic plega sense conseqüències.

A París, RATP organitza audicions per poder tocar al metro. Hi ha barris on es requereix permís per actuar o es prohibeix demanar diners (posar un cartell “necessito diners per al viatge cap a casa” o insistir que els espectadors tirin monedes al barret), però les normes són menys clares. A Montmartre, hi ha música a tothora, i com a turista a mi em sembla molt bonic, però els residents locals tenen fama d’odiar els músics que hi toquen a causa del soroll que han de suportar dia i nit. Prohibir-ho tot provoca un empobriment de la vida cultural i espiritual d’una ciutat: tanmateix, caldria elaborar una sèrie de normes fàcils de seguir perquè tothom pugui gaudir tocant i escoltant música als carrers d’Andorra.

(Publicat al BONDIA el 9 de novembre de 2011. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Sant Miquel, vencedor del drac

“El romànic no ho és tot”, diu Claude Benet, carregat de raó. La seva és una de les veus, alarmades per la planificació urbanística del nostre territori, que se senten des de fa anys i panys: per manllevar les seves paraules un cop més, “no hi ha harmonia en la construcció”. El tema no es limita a la conservació del poc patrimoni arquitectònic laic que tenim, les velles i malmeses cases pairals. Necessitem una idea holística de planificació urbana. Les imatges que es publiquen a la secció Vist i No Vist del BonDia, la comparació dels escenaris desapareguts amb els de la nova Andorra, ens ho fan sentir amb contundència.

Caldria repensar el país amb la premissa que es tracta d’un organisme viu, un tot superior a la simple suma de les seves parts. No ho podem ignorar quan pugem al santuari de Sant Miquel d’Engolasters i mirem el nucli urbà des de dalt: de tantes construccions que s’han atapeït en poc espai, la vall s’ofega, no respira. És una vista que m’entendreix i m’entristeix a la vegada, sempre em provoca un sentiment mixt, en què es barreja l’amor i la pena pel nostre formiguer humà des­endreçat. És, per a mi, un lloc molt especial. Per demanar-me la mà en casament, fa quinze anys, el Jordi em va portar aquí, a Sant Miquel d’Engolasters: les muntanyes m’hi van adoptar.

Són molts els edificis que no han cabut en la petita excursió pel romànic andorrà que us hem fet aquest agost. La proliferació d’esglésies romàniques a Andorra sempre m’ha semblat sorprenent. Enlloc, ni a Catalunya ni a França, no n’he arribat a trobar tantes en un espai tan reduït. La teoria que té el meu home és que els andorrans a l’edat mitjana ja teníem la nostra idiosincràsia i, per tant, vet aquí l’equivalent medieval aproximat dels set poliesportius. És natural que, aleshores, el tema fitnes no fos gaire actual; ara bé, tot andorrà volia resar a prop de casa seva i no pas al poble del costat.

Un altre motiu que deu haver jugat un paper important en l’edificació de les nostres petites joies del romànic és la proliferació de les bruixes i de la bruixeria als llogarets de muntanya: allà on més encanteris s’etziben, més s’ha de pregar per contrarestar-los. Així, sant Miquel, el vencedor alat del dimoni, va esdevenir un dels sants més venerats d’Andorra. Hi té cinc esglésies, dues de romàniques: la de Sant Miquel de Prats, a Canillo, i la de Sant Miquel d’Engolasters. A la iconografia, la seva representació té una certa semblança amb la de sant Jordi, però l’arcàngel no va a cavall, no el necessita, té ales que el transporten: a dalt de la muntanya, és el qui acompanya les ànimes cap al cel. A les pintures de Sant Miquel d’Engolasters, tal com mana la tradició, hi apareix representat amb el drac abatut, el mal del món vençut prostrat als seus peus.

(Publicat al BONDIA el 31 d'agost de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.)

I la bellesa salvarà el món

No hi ha cap lloc a la terra, ni un poble petit i remot, on la identitat de les persones de la mateixa procedència sigui totalment homogènia i fàcilment recognoscible des de lluny. Tot això són simplificacions, exageracions còmiques, acudits malèvols, tòpics fabricats pels poderosos per acaparar poder. Al món, hi ha ucraïnesos que semblen russos o bielorussos, hi ha andorrans que són indistingibles de castellans o de francesos, hi ha espanyols amb una retirada a portuguesos o marroquins.

En un lloc on una cara nova és un motiu de distracció agradable, és fàcil sentir-te benvingut si tens curiositat pels costums i les idiosincràsies locals, entens l’idioma i et fas entendre. El meu home, andorrà, se sent més feliç a la ciutat d’Iekaterinburg que jo mateixa, nascuda i crescuda als Urals. Tinc la sensació que així era com s’integraven, fa molts anys, els nouvinguts a la terra andorrana: se’ls acceptava sense més, sense que ningú es preguntés detalls precisos sobre el seu passat, sense que la seva llengua materna presentés un obstacle per a la comunicació amb la gent del poble.

La integració a Andorra avui s’assembla a la integració en una gran ciutat metropolitana, del tipus Moscou, Nova York o París. No crec que se’n pugui culpar –o bé, segons com es miri, donar el mèrit– els andorrans de soca i arrel, les dinasties amb cinc generacions a la política: nosaltres, els immigrants, els fills de la immigració treballadora, hem estat els qui hi hem importat la solitud d’una gran ciutat, barrejant-la amb les limitacions d’un lloc petit. I ara tots ens veiem tan distints que és difícil pensar què ens podria unir. Tal vegada, si deixem quatre andorrans al mig de la Xina profunda, farà l’efecte que s’assemblen com quatre germans bessons. Quan som aquí, però, hi ha qui s’identifica tant amb catalans de Catalunya que s’hi confon, d’altres s’enorgulleixen de les seves arrels angleses, filipines o iranianes. Tots som tan diversos, tan intrínsecament diferents, que la nostra identitat comuna, si hi és, el nostre esperit de la comunitat s’ha de basar en les coses que junts conservem, el patrimoni natural, espiritual, artístic.

Enguany, les Jornades europees de patrimoni –Patrimoni i comunitats– s’han dedicat a les fonts documentals. L’accés als arxius públics i privats, com el de la Casa Molines i el de l’editorial Casal i Vall, ens ajuda a tenir una visió més precisa del passat d’aquestes Valls. Ho han fet possible les persones que treballen pel coneixement, la difusió i la conservació del patrimoni que ens uneix i ens ajuda a entendre i a estimar aquest complex país que habitem. A tots vosaltres que hi dediqueu la vida, gràcies de tot cor.

(Publicat al BONDIA el 21 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 

'In memoriam'

Si hi ha vida eterna –i a mi, en un moment donat de la meva vida, m’han inculcat la idea que tal vida existeix–, no pot dependre absolutament de la fràgil i incerta memòria humana. El fet que recordem –o oblidem– els nostres morts no pot ser decisiu en la seva, ara semblantment immaterial, existència o total desaparició. Tanmateix, el nostre record té la seva força.

Quan jo era un bebè, el meu pare em bressolava perquè m’adormís. La mare havia tingut un part molt dur, de tantes hores que ni tan sols recorda a quina hora vaig néixer (en aquella època, als pares no els deixaven entrar a la sala de parts, i l’hora de naixement no quedava enregistrada al certificat, tan sols el dia), i quan vam arribar a casa, jo plorava dia i nit. El bressol tenia unes rodetes que al cap de poques setmanes van caure a causa de l’ús massa freqüent. Quan em vaig fer més gran, em portava al parc, on em gronxava (amb ell, vaig caure del gronxador, accident al qual la mare atribueix la forma que té avui en dia el meu nas) i m’ensenyava a jugar al futbol (i finalment no se’n va sortir). Sempre vaig sospitar que hauria volgut tenir, en mi, un fill i no una filla, i d’alguna manera se les va enginyar per donar-me el nom del seu pare, Alexandre, sense que la part materna de la família se n’hagués adonat. O tal vegada són imaginacions meves. No li ho he demanat i ja no en parlarem. Dimecres passat al matí es va dutxar, es va estirar una estona i va morir, embolicat en una tovallola, amb roba neta al costat.

Era un home difícil d’estimar, sovint impredictible. D’adolescent, era alumne estrella de la millor escola física i matemàtica de la ciutat; tocava el violí i tenia una oïda excepcional per a la música. Em va ensenyar a tocar la guitarra: tocàvem dues guitarres a la vegada, cantàvem junts. Va fer la melodia per a una cançó i sempre em demanava que enginyés la lletra. A la facultat de medicina, va treure les millors notes. Va fer el doctorat a l’Institut de Problemes Mèdics i Biològics de l’Espai Obert: efectes de camps magnètics constants sobre alguna cosa que al cap d’un quart de segle se m’ha esborrat de la memòria. Ara atresoro aquestes coses, tot i que no tenen cap transcendència pràctica: quan li va arribar la seva hora, inesperadament i apressadament, ja feia anys que havia deixat la medicina i la ciència. Era un home generós i impulsiu, amable amb els nens i insuportable amb els poderosos. Li agradaven les novel·les picaresques, els acudits i comèdies, Dostoievski i Kafka. Sempre pensava que tenia raó i sovint no la tenia. Als 66 anys, se sentia molt vell. L’última vegada que el vaig veure li vaig portar la pregària de la Nostra Senyora de Meritxell. Ara se’ns ha marxat per ser més a prop d’ella i lluny, lluny de mi.

(Publicat al BONDIA el dia 28 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.) 

L’estany de l’Estanyó i els seus cavalls curiosos

Una caminada agradable d’un diumenge assolellat

L’ample pàrquing al costat de l’edifici d’informació del parc natural de Sorteny és ple de bat a bat, tan ple que hem d’aparcar no tan sols fora sinó força lluny, a la vora de la carretera. Malgrat la falta de places d’aparcament, en Jordi s’alegra que hi hagi tants excursionistes a la muntanya: és bo que es vegi la part del país que veritablement és bonica i de fet, en un lloc com Sorteny, un dia gloriós com avui, n’hi hauria d’haver molts més. A mi, però, ja em convé que els camins de muntanya d’Andorra ens ofereixin relativa solitud. Estimo els silencis del bosc on els passos de l’home són rars i curosos. Avui, però, de solitud, res de res. Ja molt abans d’arribar a Serrat, la parròquia es veia plena d’ estrangers feliços fent-se fotos amb les vaques andorranes que pasturen als camps d’Ordino, i al parc natural de Sorteny la seva concentració es multiplica per quatre. La calor gairebé estiuenca d’aquests últims dies d’octubre, en combinació amb les festes de Tots Sants, hi ha reunit tota mena d’excursionistes novells i experimentats: famílies senceres amb accent de Barcelona i sense pals que possiblement tenen previst quedar-se a l’alçada del jardinet botànic, parelles francòfones amb un posat seriós, equipades amb motxilles grans de color taronja que fan l’efecte d’estar dirigits a un pic. De fet, semblen preparats a fer una ronda de les muntanyes d’Andorra d’una setmana sencera.

La nostra opció, i la d’una gran part dels presents, no és ni tan modesta ni tan ambiciosa: l’estany de l’Estanyó es troba aproximadament a dues hores de camí des de l’aparcament, i presenta un desnivell d’aproximadament 400m: una manera perfecta de passar el dia a la muntanya, dinar amb vistes i tornar a baixar abans que es faci de nit. Hem agafat un camí del costat del riu Sorteny, senyalitzat com a ruta 8 que porta, com a il·lustració, una samarreta blava amb la lletra M, corresponent a la dificultat mitjana. Tota la ruta està ben senyalitzada i marcada amb punts de pintura groga: l’únic detall que no em va quadrar del tot és que al començament del camí, el temps per arribar-hi està indicat en 2h 30 minuts. Nosaltres hem seguit l’itinerari detallat al bloc amb un títol molt apropiat per al nostre ritme “ Xino Xano”, i s’ha de dir que la velocitat allí descrita correspon pràcticament al 100% a la nostra: a la par amb els autors del bloc que també havien fet l’excursió a l’octubre, però fa tres anys, hem trigat 1 hora i 56 minuts en arribar a l’estany, i els quatre minuts que els hem avançat es poden explicar amb el fet que els autors del bloc feien la seva caminada un matí després de la primera nevada. Nosaltres no veiem neu de prop: una mica de gel, però ben poc. Amb un bon temps com avui, és una caminada molt agradable: a través del bosc, per l’esplanada amb aiguamolls, per una senda empinada cap al llac. Al igual que els autors del bloc, hi hem trobat cavalls marrons, curiosos i desitjosos de compartir el menjar que porten els visitants. A diferència d’ells, hi hem trobat molta concurrència de gent, bons amics i desconeguts totals, una gran part dels quals ens han lliurat els seus mòbils demanant que els fem fotos amb l’estany. Quant als cavalls bonics amb esquelles sonores i intencions amistoses, ens n’hem allunyat una mica: tots tres, pares i filla, ens fan un cert respecte els animals desconeguts. Aquests cavalls, sembla que sempre hi són.

El costat més bonic de l’estany de l’Estanyó és el dret, aquell de sota el pic: les vistes més corprenedores, la combinació més espectacular de l’aigua blava amb les muntanyes llunyanes, s’obren des de la vora llunyana del llac, des del costat oposat a aquell on ens porta el camí. Si tot això us sembla un embolic, recordeu simplement que és una bona idea fer una volta a l’estany abans de decidir a quin costat passar la resta de la tarda. Les aigües cristal·lines del llac hi abunden peixos. Pujant uns pocs metres per la senda que porta al pic, descobrim una nova perspectiva de l’estany. És important començar a baixar un parell d’hores abans de que es faci de nit, oferint prou temps per contemplar la flora i la fauna de Sorteny pel camí.

(Publicat a l'Ara.ad el 31 d'octubre de 2016)

Vall d'Incles sota la pluja

Cap a la Pleta de Juclar, i de tornada

Ja feia dies que no havíem pujat a l’estany de Juclar, el més gran d’Andorra, ple d’aigua cristal·lina, refugi de tritons. Fer muntanya en família no és una cosa gens evident: tots hi anem si podem, la Laura amb AINA, en Jordi amb els amics que juguen a golf a Soldeu, jo sola si em toca tenir hores lliures quan tota la resta del món treballa. La Vall d’Incles va ser el lloc de les meves primeres excursions per Andorra a l’època quan jo encara intentava desviar-nos cap a la platja cada vegada que podia, i el Jordi hi era aficionat; avui en dia, habitualment no hi coincidim. Aquesta setmana m’ho he guanyat com a premi de consolació, perquè la mort del meu pare, malgrat ser una plàcida i sobtada mort cristiana sense cap patiment ni signes de malaltia prèvia, encara se’m fa difícil de pair, tot i la meva desesperada i exaltada fe en la vida eterna. Crec en la pau de Crist, en la redempció dels pecats, en la vida interminable per a tots a la glòria del paradís, en el plor funeral que esdevé cant d’alegria, i tanmateix, estic feta un trist embolic.

Vam deixar el cotxe al pàrquing al final de la carretera de la Vall d’Incles, passat el pont de la Baladosa, i vam tirar cap amunt, cap als estanys de Juclar: primer per la pista forestal després de creuar el riu Incles, després, en arribar a l’encreuament amb cartells on s’indica el camí cap a les basses de Siscaró, vam continuar recte per la senda que porta cap al Pic d’Escobes (amb les seves anelles de Carlemany) i refugi de Siscaró. Per molta divisió que hi hagi entre l’Andorra urbanitzada on passa tota la vida i l’Andorra salvatge i pintoresca on s’ha concentrat tota la bellesa, la vall d’Incles pot competir amb l’avinguda de Carlemany/Meritxell en la seva vocació de Rambles d’Andorra: un cap de setmana qualsevol, hi trobes a una multitud d’amics i coneguts. No van trigar en avisar-nos que vam sortir de casa massa tard i ens hi mullaríem. Vaig contestar, confiada i segura de mi mateixa, que anàvem ben preparats: una mentida com una casa de camp d’un funcionari rus. No portàvem ni pals, només aigua, entrepans i impermeables. No és una situació gens estranya en una ruta popular de dificultat mitjana on trobes senyores amb sandàlies i mini-faldes i famílies nombroses amb nens a coll-i-be, però el cert és que passat el pont de pedra, va començar a ploure. Primer a poc a poc, després amb més força, i en arribar al Mirador de la Pleta de Juclar, aproximadament una hora i mitja després de començar l’excursió, vam constatar que plovia a bots i barrals, que els nostres pantalons no eren pas impermeables i les botes de muntanya es començaven a omplir d’aigua de forma més inesperada. Vam mirar la vall des del costat del monument a les víctimes de l’accident d’helicòpter de l’any 2011, i vam començar a baixar.

De les poques baixades que he arribat a fer a la meva vida sota la pluja i sense pals, no és pas la pitjor. Una gran part de camí són graons sòlids, i no rellisquen gaire, tot i que hem hagut d’anar amb compte. Tota l’excursió, des del pàrquing fins a la Pleta de Juclar i de tornada, incloent-hi les parades per menjar entrepans, explicar acudits, posar-nos impermeables i deixar passar a tothom que ens volia avançar (i els seus gossos) va durar aproximadament tres hores. La vall, a finals de setembre, és magnífica, tan plena “d’harmonies, de somnis i misteri” com la va veure, fa 120 anys, Jacint Verdaguer: amb llumetes de moixeres i catifes de campanetes blaves. No us perdeu els últims matins de bon temps d’aquest mes de setembre. Feu-hi camí si us agrada caminar.

(Publicat al ARA.AD el 25 de setembre de 2016)

A Costasseda a pas de tortuga

De la mateixa manera que la meva ciutat natal, vasta, extensa i plana, l’Andorra urbana és un espai dissenyat “a trossos”, sense tenir en compte la idea global. Tant a Iekaterinburg com al meu petit país dels Pirineus, la persona que va a peu per tot arreu tan aviat es meravella com es desespera, amb la limitació afegida de que si no sap on va, les meravelles s’amaguen i corres la temptació de desesperar-te sense més. Un vianant que surt a peu del centre d’Andorra la Vella, d’Encamp o de Sant Julià, en qualsevol direcció, amb ànims d’explorar el paisatge, ha de fer un esforç d’amor per a no quedar-se amb la impressió d’una cacofonia. El fet que Iekaterinburg pateixi de la mateixa malaltia em confirma en la idea que no ho causa la falta d’espai sinó la falta d’organització d’espai, l’anarquia urbanista semblant a la col·lecció de tota mena de músics, genials, bons i dolents, units en una orquestra sense bon director. A l’espera d’un visionari que, en lloc de substituir eternament un mobiliari urbà per l’altre, comenci a “endreçar” l’espai, ens hem de reconciliar amb un “patchwork” eclèctic. Per tant, disposar del transport privat faria la nostra experiència muntanyenca més agradable. La ruta que comença en un lloc recòndit té un efecte curador per a l’esperit. Però no tinc cotxe, i prefereixo anar a peu.

Per arribar al camí de Costa Seda (també es coneix com a Costaseda o Costasseda) s’ha de baixar pel passeig del riu en direcció Santa Coloma fins a la caserna dels Bombers, i creuar la carretera cap a l’esquerra. Agafem el Camí Ral de l’Obac, molt a prop del restaurant Borda Pobladó, i al cap d’uns tres minuts arribem a un cartell  “Collet de Costa Seda 1h 50 min” És més adequat per a muntanyencs experimentats que estiguin entrenant per a l'Ultra Trail que per a principiants entusiasmats que no corren. Els sorolls, els fums i els paisatges caòtics de Santa Coloma són massa presents en el primer tram de la ruta, uns vint minuts ben bons (o si sou cargols com jo, una hora) abans d’arribar a un bosc de fades. Com que sempre vaig a poc a poc, la pujada se’m va allargar fins a 2h 35 minuts. Des del collet de Costa Seda, un lloc idíl·lic poblat de papallones de tots els colors, amb vistes panoràmiques de Sant Julià de Lòria, vaig caminar fins als Cortals del Manyat i des d’allí, per la GR, vaig entrar a la Vall del Madriu-Perafita-Claror, indret màgic, preciós, etern.

Vaig tornar pel mateix camí, tot i que es pot fer també una ruta circular. Vaig trigar 1h 50 min en baixar. No hi ha aigua pel camí: jo portava una ampolla plena d'1,25l i si n’hagués agafat més, me l’hauria begut. L’equipament adequat (botes de muntanya i pals) és imprescindible, perquè el desnivell és important (759m de pujada, i després el mateix de baixada). M’he quedat amb les ganes d’explorar la zona dels Cortals del Manyat una mica més: la propera vegada hi penso pujar per Certés. 

(Publicat al Ara.ad el 31 de juliol de 2016)