L'aire, l'aigua i el foc

Avui ha plogut, i la combinació dels colors dels núvols restants de la tormenta ha produït el cel més espectacular de tots els dies de la primavera. Truco a Sergi Mas, perquè sé que el fred el posa trist, i em parla de Gaston Bachelard, de l’aire, l’aigua i el foc. Hi ha artistes d’aire: tot el segle XIX té un clar predomini de l’aire al seu sistema metafòric. El segle de ferro, de congestió de tràfic de carruatges i cavalls, de la Gavina de Txèhov, de l’esbojarrada Madame Bovary, tan estimada per Mario Vargas Llosa, dels “Promesos esposos” de Manzoni que lluiten amb tots els obstacles com els ocells lluiten amb el vent per arribar al seu destí, era un segle dels somnis. En va sortir, amb summa claredat, el somni de l’ésser humà que lluita i venç i triomfa, el de l’omnipotència del pensament confrontat amb la feblesa del caos, i fins i tot el de la naturalesa universal i indivisible de la pau. Va preparar el segle XX, el segle de la terra, el segle lligat al present amb tota la seguretat de cinturons elàstics, dels lleugers avions de guerra, del plàstics transparents, de l’eternitat perduda, dels àngels caiguts que canten. I ¿què em direu dels segles del foc, del Renaixement implacable, els segles de la fantasia, de la passió?.. Ara som tots gent d’aigua, fluïts i melancòlics, febles i dèbils. No queden bojos, s’han mort els mestres, i s’han jubilat els herois.

La ciència, diuen els grans científics, no produeix la veritat. Si ens hi parem a pensar, res no produeix la veritat. La veritat existeix perquè es crea; les nostres opinions sobre la realitat donen forma al món que ens rodeja, i el canvien, el refinen, el defineixen. Un món descrit mai no és igual al que era abans d’esdevenir protagonista d’una novel·la. Un home dibuixat esdevé part del seu retrat (i Dorian Gray ho sabia millor que els altres). Heisenberg deia que àtoms – i les partícules elementals – no són reals, formen un univers en potència, un univers de possibilitats, que no són encara ni coses ni fets. El sentiment d’un científic és capaç d’influenciar els resultats dels seus treballs pràctics, i si ens hi fixem, hi ha canvis tecnològics, d’una època a l’altra, però no podem parlar, en realitat, del progrés de la ciència. El que canvia, a la ciència com a la literatura, la pintura, el pensament, és la manera de preguntar-se sobre la realitat, i una nova forma d’estimar el món inevitablement porta a grans descobertes.

La força més gran del món és la força de la imaginació. Feliç aquell que es lleva al matí i crea l’univers al seu gust i la seva semblança. La veritat és una potencialitat.

(Publicat al BONDIA el 1 de juny del 2011)