dimecres, 7 de març de 2012

Pedaços d'or

Vladimir Visotski va ser cantautor i poeta rus, ídol de la generació dels meus pares i d’unes quantes generacions consecutives de més, agafant-hi també, una mica, la nostra. També era un bon actor: de fet, d’ofici era actor. Les seves cançons es van fer conèixer a Europa a través de la seva dona, l’actriu francesa de procedència russa Marina Vladi, que recordem per la pel·lícula La sorcière. A Rússia, es cantaven a tot arreu, absolutament a tot arreu.

 En una de les cançons parlava de les cúpules de les esglésies russes, que tra- dicionalment es cobreixen d’or, “perquè el Senyor les vegi més sovint”. No és pas la millor de les seves cançons, ni de bon tros, però m’agradava. No me’n recordo gaire, de la resta, però estic ben segura que acabava amb la promesa del poeta de cobrir la seva ànima turmentada de pedaços d’or, perquè Déu la veiés més sovint.

 M’ha tornat a venir a la memòria avui, mentre escoltava l’entrevista amb l’autor de la introducció a la nova traducció catalana d’El sagrat i el profà, de Mircea Eliade, a la ràdio. Mai he estat del tot capaç d’endinsar-me en la història de religions o la fenomenologia. Tot i així, m’agrada la idea de dividir l’espai i el temps entre el sagrat i el profà. A més a més, reconec la gran veritat d’aquesta divisió. El temps ens ve tallat pels moments que duren una eternitat, per aquells insuportables minuts quan alguna cosa enorme i incomprensible –sovint és un naixement o una mort, però també pot ser una teofania sense lligam directe amb esdeveniments previsibles– desvia el curs de les nostres vides.

 No sé fins a quin punt identificaria el temps sagrat amb el temps de festa; tanmateix, entenc que a les tradicions religioses el temps festiu és el dedicat a la pregària i a la meditació. També reconec la presència dels espais sagrats: a part de les esglésies, al nostre món desacralitzat en formarien part teatres i museus, cementiris i hospitals, i –se m’acut, però gairebé no m’atreveixo a dir-ho– palaus de justícia. Tots aquells llocs on el destí humà canvia irreversiblement són espais sagrats.

 Si penso en el temps de la meva vida com en un microcosmos particular, també hauria de tenir el seu temps sagrat i el seu temps profà. La gran pregunta seria: ¿qui decideix, qui mesura la presència de l’espai sagrat als espais ordinaris? ¿Som nosaltres, els humans, aquells qui distribuïm el nostre temps entre el sagrat i el quotidià, o és el cel que baixa a la terra a certs intervals, per si mateix? Sigui com sigui, procuraré –sí, jo també, tot i que els clàssics llatins gairebé em convencen de la necessària relació entre l’or i la mediocritat– apedaçar la meva ànima tan bé com pugui, amb tot el que llueixi: perquè el cel hi baixi més sovint.

 (Publicat al BONDIA el 7 de març del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada