divendres, 26 de setembre de 2014

¿Saps tocar la balalaica?


Avui m’agradaria fer dues coses. En primer lloc, vull animar-vos a venir a escoltar el concert d’un gran virtuós de la balalaica, Alexei Arkhipovski, el proper 10 d’octubre a les 22.00. També voldria donar les gràcies a Francesc Salvador que la setmana passada, en una carta al director del BonDia, va parlar amb tant de sentiment de la russkaia dushá, l’ànima russa i dels cants populars que la transmeten. Segur que gaudireu d’aquest concert, perquè la balalaica, aquella mena de llaüt amb caixa triangular, és un instrument rus per definició. A la sala del Prat del Roure d’Escaldes-Engordany la veureu en mans d’un músic genial que sap expressar tots els matisos de sentiment que poden amagar tres cordes: una corda de metall i dues de niló. I ara, com sempre, és l’hora de la meva petita història.

Mai valorem allò que tenim. Recordo com, ara fa uns anys, vaig anar a casa de la mare d’una gran amiga meva, a un poble molt petit de muntanya, per fer-li unes preguntes sobre els temps passats. En un moment donat de la conversa, va esmentar que abans anaven amb esclops, fins i tot hi havia un familiar que els fabricava al seu propi taller. “Esclops?”, vaig preguntar, “I com eren, aquells esclops?”. “Doncs crec que encara els guardem a les golfes... els vols veure? Si et fa gràcia, la meva filla te’ls pot baixar”, em va dir. “Sí, sí!”, vaig assentir, amb entusiasme. La meva amiga, però, s’hi va negar amb un lleuger moviment del cap: “Deixeu-ho, mare: de què li servirà veure uns esclops. Això no té res d’interessant. Uns esclops són uns esclops.” Vaig marxar cap a casa sense saber quina forma tenien els esclops que havien portat, i encara m’ho pregunto, de vegades. Per a mi, eren –i de fet, segueixen sent– una indumentària exòtica, unes sabates màgiques capaces de portar-me dècades enrere. Per a la gent nascuda al poble, eren més que res un vestigi d’una època més fosca.

Déu sap que ho entenc. Quan era petita, la majoria dels elements tradicionalment folklòrics del meu poble em produïen poc entusiasme. Recordo la meva indignació amb els guionistes de la pel·lícula americana Doctor Zhivago, basada en la novel·la del nostre gran poeta Boris Pasternak, guardonat del premi Nobel de literatura, perquè van incloure una balalaica en la pel·lícula. Segons la pel·lícula, la filla del protagonista que havia crescut sense saber qui era el seu pare, havia heretat el seu do de tocar la balalaica sense que ningú li ho hagués ensenyat. Amb aquest detall s’assegurava que els espectadors entenguéssim que era filla seva. A mi, una adolescent dels Urals que no havia viatjat mai a l’estranger, em va semblar una americanada molt allunyada de tota realitat de la Rússia contemporània. La meva percepció de la balalaica era semblant a la percepció que té un adolescent d’aquí d’una cornamusa. La considerava més d’interès per als especialistes en arts tradicionals i vellets de pobles perduts a mil quilometres de la universitat més propera. Tenia tantes ganes d’aprendre a tocar la balalaica com la meva amiga de treure els esclops de l’àtic i el meu home de ballar el contrapàs davant de casa. Avui, tafanejant per les planes de Youtube i sentint les improvisacions genials d’Arkhipovski, el Paganini de la balalaica, ho vaig recordar i me’n vaig penedir. No us cregueu res, és un instrument meravellós. Sí que hi viu una part de l’ànima meva. No us ho perdeu, seriosament. El 10 d’octubre a les 10 de la nit, a la sala del Prat del Roure. No us podeu imaginar què es pot fer amb tres cordes. Paraula d’una russa: us ho passareu bé.

(Publicat al BONDIA el 24 de setembre de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada