Camaleons culturals

Un andorrà típic de qualsevol edat, ric o pobre, en la majoria dels casos es pot descriure com a camaleó cultural. Potser la joventut que puja ara se’n salvarà, o s’ho perdrà, segons com es miri. El terme camaleó cultural s’utilitza per definir les persones exposades durant una part significativa dels seus anys formatius a una cultura diferent de la dels seus pares. Són els kikokushijo per als japonesos, els global nomads per als americans i els ciutadans del món per a tots aquells qui pensen que el moviment constant entre cultures és una cosa divertida i enriquidora. Andorra n’és plena, i no em refereixo tan sols a fills de russos, portuguesos o britànics: també ho són aquells qui van marxar als 7 o 8 anys a estudiar a Espanya i no van tornar a Andorra a temps total fins a tenir un grau de màster d’una universitat suïssa. També ho són aquells qui marxen, als 11 o 12 anys, a un internat britànic o francès. Quan creixen i maduren, la seva resposta a la pregunta “¿d’on ets?” depèn del context en el qual es parla. De vegades són d’un lloc, altres vegades de l’altre. Se senten d’Escaldes, se senten de Sitges. Del Pas de la Casa i d’Almeria. De Canillo i dels Estats Units. Se’n van a estudiar a Tolosa, i de cop i volta són francesos. La seva posició a favor o en contra de la independència catalana no és mai la d’un veí curiós i ben educat, mai indiferent.

Un andorrà típic és un camaleó cultural. És una afirmació que pot semblar exagerada. Ara bé, fins fa unes poques dècades, la pràctica totalitat de nens nascuts a Andorra s’educaven en el si d’una cultura diferent de la cultura dels seus pares. L’Escola Espanyola i l’Escola Francesa, cadascuna per la seva banda, omplien els seus caps de valors forans, sovint contradictoris entre si. Recordo aquella anècdota que expliquen, crec que ve d’una entrevista que li van fer a l’excap de Govern d’Andorra, el senyor Òscar Ribas, però no us ho podria assegurar: si no va ser seva sinó d’una altra persona, les meves sinceres disculpes. Us explico la història tal com la recordo. Deia que en un moment donat tots els nens de Sant Julià anaven a l’Escola Francesa durant la primera part del dia i a l’Escola Espanyola durant la segona, així que de vegades Napoleó guanyava les batalles al matí i les perdia a la tarda. L’entrevistat deia alguna cosa semblant al següent: “Jo només anava a l’Escola Espanyola, així que Napoleó sempre perdia.” De fet, amb en Iago Andreu, quan escrivíem les contraportades omplint-les d’entrevistes imaginàries als personatges històrics dels segles passats, sempre relacionats amb Andorra, un cop vam entrevistar Napoleó, i això és el que ens responia quan li vam demanar si li sabia greu que no hi hagués cap carrer dedicat a ell a Andorra: “Els andorrans sempre han tingut una imatge poc precisa de la meva persona. No els culpo: durant els anys i panys que Andorra va estar sota l’imperi de dos sistemes educatius, l’espanyol i el francès, i els nens anaven a l’Escola Francesa al matí i a l’espanyola a la tarda, jo guanyava les batalles al matí i les perdia a la tarda. Comprendran que així és molt difícil suscitar l’admiració necessària entre la població perquè a hom li dediquin un carrer.”

També existeix un terme més amable per definir aquells qui han tingut influències marcades de dues o més cultures diferents: “els fills d’una tercera cultura”. Es diuen així perquè la cultura que construeixen és una cosa nova, diferent de la dels seus pares i diferent de la de les seves escoles. Tenen la fama de ser més tolerants i més oberts que la resta de les persones, de viatjar més, d’adaptar-se amb més facilitat a les particularitats dels altres i de parlar més llengües. És cert que el nostre país ha fet i fa servir diversos sistemes educatius, però també s’ha nodrit de tradicions ancestrals i de nouvinguts de tot el món, de la mateixa manera que ho han fet altres països grans i petits, civilitzacions antigues i modernes. Mentre hi som o mentre hi tornem, serem d’aquestes valls. La cultura que construïm no s’assemblarà a cap altra cosa: serà camaleònica i muntanyenca, serà andorrana.

(Publicat al BONDIA el 19 de novembre de 2014)