dilluns, 1 d’agost del 2016

A Costasseda a pas de tortuga


De la mateixa manera que la meva ciutat natal, vasta, extensa i plana, l’Andorra urbana és un espai dissenyat “a trossos”, sense tenir en compte la idea global. Tant a Iekaterinburg com al meu petit país dels Pirineus, la persona que va a peu per tot arreu tan aviat es meravella com es desespera, amb la limitació afegida de que si no sap on va, les meravelles s’amaguen i corres la temptació de desesperar-te sense més. Un vianant que surt a peu del centre d’Andorra la Vella, d’Encamp o de Sant Julià, en qualsevol direcció, amb ànims d’explorar el paisatge, ha de fer un esforç d’amor per a no quedar-se amb la impressió d’una cacofonia. El fet que Iekaterinburg pateixi de la mateixa malaltia em confirma en la idea que no ho causa la falta d’espai sinó la falta d’organització d’espai, l’anarquia urbanista semblant a la col·lecció de tota mena de músics, genials, bons i dolents, units en una orquestra sense bon director. A l’espera d’un visionari que, en lloc de substituir eternament un mobiliari urbà per l’altre, comenci a “endreçar” l’espai, ens hem de reconciliar amb un “patchwork” eclèctic. Per tant, disposar del transport privat faria la nostra experiència muntanyenca més agradable. La ruta que comença en un lloc recòndit té un efecte curador per a l’esperit. Però no tinc cotxe, i prefereixo anar a peu.
Per arribar al camí de Costa Seda (també es coneix com a Costaseda o Costasseda) s’ha de baixar pel passeig del riu en direcció Santa Coloma fins a la caserna dels Bombers, i creuar la carretera cap a l’esquerra. Agafem el Camí Ral de l’Obac, molt a prop del restaurant Borda Pobladó, i al cap d’uns tres minuts arribem a un cartell  “Collet de Costa Seda 1h 50 min” És més adequat per a muntanyencs experimentats que estiguin entrenant per a l'Ultra Trail que per a principiants entusiasmats que no corren. Els sorolls, els fums i els paisatges caòtics de Santa Coloma són massa presents en el primer tram de la ruta, uns vint minuts ben bons (o si sou cargols com jo, una hora) abans d’arribar a un bosc de fades. Com que sempre vaig a poc a poc, la pujada se’m va allargar fins a 2h 35 minuts. Des del collet de Costa Seda, un lloc idíl·lic poblat de papallones de tots els colors, amb vistes panoràmiques de Sant Julià de Lòria, vaig caminar fins als Cortals del Manyat i des d’allí, per la GR, vaig entrar a la Vall del Madriu-Perafita-Claror, indret màgic, preciós, etern.
Vaig tornar pel mateix camí, tot i que es pot fer també una ruta circular. Vaig trigar 1h 50 min en baixar. No hi ha aigua pel camí: jo portava una ampolla plena d'1,25l i si n’hagués agafat més, me l’hauria begut. L’equipament adequat (botes de muntanya i pals) és imprescindible, perquè el desnivell és important (759m de pujada, i després el mateix de baixada). M’he quedat amb les ganes d’explorar la zona dels Cortals del Manyat una mica més: la propera vegada hi penso pujar per Certés. 
(Publicat al Ara.ad el 31 de juliol de 2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada