dilluns, 21 de novembre de 2016

'In memoriam'


Si hi ha vida eterna –i a mi, en un moment donat de la meva vida, m’han inculcat la idea que tal vida existeix–, no pot dependre absolutament de la fràgil i incerta memòria humana. El fet que recordem –o oblidem– els nostres morts no pot ser decisiu en la seva, ara semblantment immaterial, existència o total desaparició. Tanmateix, el nostre record té la seva força.
Quan jo era un bebè, el meu pare em bressolava perquè m’adormís. La mare havia tingut un part molt dur, de tantes hores que ni tan sols recorda a quina hora vaig néixer (en aquella època, als pares no els deixaven entrar a la sala de parts, i l’hora de naixement no quedava enregistrada al certificat, tan sols el dia), i quan vam arribar a casa, jo plorava dia i nit. El bressol tenia unes rodetes que al cap de poques setmanes van caure a causa de l’ús massa freqüent. Quan em vaig fer més gran, em portava al parc, on em gronxava (amb ell, vaig caure del gronxador, accident al qual la mare atribueix la forma que té avui en dia el meu nas) i m’ensenyava a jugar al futbol (i finalment no se’n va sortir). Sempre vaig sospitar que hauria volgut tenir, en mi, un fill i no una filla, i d’alguna manera se les va enginyar per donar-me el nom del seu pare, Alexandre, sense que la part materna de la família se n’hagués adonat. O tal vegada són imaginacions meves. No li ho he demanat i ja no en parlarem. Dimecres passat al matí es va dutxar, es va estirar una estona i va morir, embolicat en una tovallola, amb roba neta al costat.
Era un home difícil d’estimar, sovint impredictible. D’adolescent, era alumne estrella de la millor escola física i matemàtica de la ciutat; tocava el violí i tenia una oïda excepcional per a la música. Em va ensenyar a tocar la guitarra: tocàvem dues guitarres a la vegada, cantàvem junts. Va fer la melodia per a una cançó i sempre em demanava que enginyés la lletra. A la facultat de medicina, va treure les millors notes. Va fer el doctorat a l’Institut de Problemes Mèdics i Biològics de l’Espai Obert: efectes de camps magnètics constants sobre alguna cosa que al cap d’un quart de segle se m’ha esborrat de la memòria. Ara atresoro aquestes coses, tot i que no tenen cap transcendència pràctica: quan li va arribar la seva hora, inesperadament i apressadament, ja feia anys que havia deixat la medicina i la ciència. Era un home generós i impulsiu, amable amb els nens i insuportable amb els poderosos. Li agradaven les novel·les picaresques, els acudits i comèdies, Dostoievski i Kafka. Sempre pensava que tenia raó i sovint no la tenia. Als 66 anys, se sentia molt vell. L’última vegada que el vaig veure li vaig portar la pregària de la Nostra Senyora de Meritxell. Ara se’ns ha marxat per ser més a prop d’ella i lluny, lluny de mi.
(Publicat al BONDIA el dia 28 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada