Que si papallones

Llegeixo amb un cert desmai –en diferents llocs de la premsa– l’explicació de les misterioses targetes deixades als hotels que se suposa que oferien serveis de prostitució. Conec el contingut de les targetes perquè, abans de fer-lo públic, alguns dels mitjans de comunicació m’han consultat per saber què deien, així que em sento mig responsable del contingut de la informació presentada.

Anem a pams. El text –tant en la versió russa com en la traducció catalana– tenia la seva gràcia (per la qual raó hi va haver opinions que es podia tractar d’una broma). Tal com apareix a la premsa, era el següent: “Extreme rus! Descans per a homes de veritat! Billar, sauna, cervesa i... papallones.” Quan se’m va demanar sobre el possible significat de la paraula papallones, vaig comentar que es podia en- tendre –o no– com a dones (descrites amb el nom poètic de papallones de nit). Des d’aquest punt de vista, pot tenir una mica de doble sentit.

Ara bé, quan llegeixo que allò de les papallones, dit en rus, es podia entendre com a postura sexual: no i no (d’acord, us confesso que no tinc ni idea si existeix tal postura sexual, però tot i que no m’és difícil imaginar-ne la possible existència, sí que em costa imaginar que s’anunciï –digueu-me ingènua, però, seriosament, ¿qui anunciaria postures sexuals en un país on la prostitució està prohibida, amb un número de telèfon al qual segurament trucaria la policia?–). En tot cas, després d’emprendre una cerca bàsica a internet en una varietat d’idiomes, tinc la sensació que es tracta d’una expressió castellana, desconeguda del tot pels russos –ja deixant de banda el fet que de totes les postures sexuals susceptibles de ser anunciades, aquesta (tret que me la imagini incorrectament) és (des del meu modest punt de vista) gairebé la menys evident.

Vaja: allò de la sauna per a homes de veritat sí que desconcerta. Ja. Però en combinació amb billar i cerveses es deu tractar d’un local de copes amb unes dones vestides de manera suggeridora, o mig desvestides, per a les quals els clients del bar compren còctels a preus desorbi- tats. Mai no he entès per què ho fan, els clients (deu ser cosa d’homes, el plaer d’emborratxar senyores desconegudes susceptibles d’emborratxar-se). No sé si és una pràctica il·legal, per part dels locals de copes, però que jo sàpiga no sol ser equivalent a prostitució: vaja, no necessàriament. I sí que m’han explicat que els bars de copes d’aquesta mena sí que existeixen a Andorra. El que no sabia és que tenien sauna (¿bar de copes amb sauna? Curiós).

No sé si es tracta d’una broma. Papallona, en rus, també vol dir corbatí. Potser vénen corbatins a la sauna, entre cerveses i billar. En tot cas, tinc la sensació que més aviat es deu tractar d’una manera de treure diners –més de l’habitual que es cobra a còpia de sauna i cerveses– als homes amb imaginació excitada. Quant a la xarxa de prostitució..., no sé si existeix, però em sembla que del contingut de les targetes en qüestió no es pot concloure res de definitiu sobre la seva existència.

(Publicat al BONDIA el 15 de gener de 2014) 

Les fulles d'eucaliptus

Totes les coses del món, i sobretot els éssers vius (i ja no parlo dels éssers humans), tenen característiques tan bones com dolentes. Moltes vegades, es tracta de les mateixes qualitats que actuen com a salvació universal en uns contextos i provoquen desastres majors en altres. És més: al mateix lloc, al mateix context, les mateixes característiques de les mateixes coses (o per exemple, de les mateixes plantes) primer es consideren beneficioses i més endavant, fatals.

L'eucaliptus blau de Tasmània, eucaliptus ver o eucaliptus de llei, l'arbre descobert i descrit a finals del segle XVIII i proclamat l'emblema floral de Tasmània l'any 1962, també es coneix com a l'arbre de la salut. Des de fa més d'un segle, sabem que les seves fulles i els seus fruit contenen olis essencials amb acció desinfectant, antisèptica, analgèsica, antibiòtica i cicatritzant. Les fulles d'eucaliptus blau s'utilitzen per preparar una tisana terapèutica, una infusió profilàctica contra els refredats i les malalties respiratòries, les infeccions de la pell i la gingivitis, i moltes altres afeccions. Recordo que quan era petita, la meva mare sempre tenia les fulles d'eucaliptus a la farmaciola, per si ens afectava una tos (o una bronquitis o una pulmonia), o una cremada perillosa, o per si ens congelàvem les mans a l'hivern. De vegades li agafàvem aquestes fulles com a material manejable pels treballs de plàstica del col·legi. També teníem insecticides que portaven extractes d'eucaliptus: allà on vivíem, la quantitat de mosquits, formigues i altres bitxos que piquen era considerable, tan considerable que mai he arribat a confiar en la bona ecologia dels llocs amb pocs insectes.

Les flors d'eucaliptus blau són una bona font de nèctar i pollen per a les abelles, el que és important per la producció de la mel. De les branques d'aquest arbre, es fan cistelles, tanques i mobles. La seva fusta pot ser utilitzada en la construcció de vaixells i vagons, en la decoració dels interiors de les cases. De les fulles s'extreuen substàncies que s'utilitzen en el treball amb el cuir. Degut a aquestes qualitats, i també al fet que es tracta d'una espècie fustera de creixement ràpid, s'ha distribuït ràpidament pels països de tot el món.

Fins fa relativament poc, ningú havia qüestionat el seu impacte negatiu a la flora dels països als quals ha sigut importat, deguda a la seva competició ecològica amb les espècies autòctones d'Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa (com per exemple, les sureres tradicional dels Països Catalans). Té moltes arrels i empobreix el sòl molt ràpidament, alhora que canvia el seu metabolisme hídric. Si això ha propiciat la seva utilització a les zones pantanoses per poder-les sanejar, eliminar les plagues d'insectes i les malalties que transmeten, també ha fet que desplaci múltiples plantes natives de les zones on s'ha introduït. A més a més, al mateix temps que s'utilitzen, a molts llocs del món, com a llenya de molt bona qualitat, per als parcs naturals de grans extensions, sobretot als països de clima càlid, representen una amenaça major d'incendis forestals.

En rus, un dels noms més comuns de l'eucaliptus blau de Tasmània és «la pocavergonya», potser precisament per això: perquè creix molt ràpid (pot arribar a tenir l'alçada de 30 – 37 metres durant els primers quinze anys, amb un diàmetre de tronc 50 – 65 centímetres) i ocupa el lloc de les altres espècies amb una naturalitat envejable. La seva alçada màxima són uns 60 – 80 metres. Els colons australians el van anomenar «l'arbre de goma blava», per la substància resinosa que segrega.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 de desembre de 2013)

Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova

L'arbust del ginebró

Diuen que al Luxúria, al casc antic d'Andorra la Vella, fan uns gintònics boníssims: fa mesos que tenim pensat anar-hi, però fa anys que no sortim de nit. Últimament, tothom ha recuperat el gust per la ginebra, tot i que fa uns pocs anys no hi havia quasi ningú que la preferís a la cervesa.

En realitat, mai he sabut si és el ginebre comú o el ginebró el que està a la base de la ginebra creada al segle XII pels monjos holandesos per combatre la pesta bubònica. Que em corregeixin els botànics, però crec que són dues plantes del mateix tipus tot i que es diferencien en alçada – i sé que avui en dia, els anglesos obtenen la seva ginebra per la destil·lació de cereals com l'ordi maltejat, la dacsa i el sègol, degudament rectificats i aromatitzats amb baies de ginebre i cítrics, mentre que a Rússia, per fer la ginebra, s'afegeixen herbes aromàtiques al vodka de tota la vida. Ara bé, el ginebre, la forma de les seves branques, amb les fulles punxants de color blavós i les baies de color blau marí, és un dels nostres arbres més emblemàtics, més simbòlics. Entre els poemes predilectes de tots els russos de l'últim segle hi compta L'arbust de ginebró de Nikolai Zabolotski, un poema d'amor que comença amb l'arbre somniat, un cruixit metàl·lic a la llunyania (el vol de la fletxa enverinada?) i el so semblant al so de les campanes: el soroll que fan les baies ametistes i que sona dolç al silenci dels somnis.

Us en transcric un fragment, en prosa: «Sentint l'aroma lleuger de la resina i apartant els baixos troncs, a la foscor de les branques de l'arbre vaig veure una semblança del teu somriure». I tot s'acaba malament: és un poema d'aquells amors la injecció dels quals és mortal, que deixen un buit més gran que qualsevol presència, que porten més patiment que plaer. Ara bé, quasi a totes les èpoques, a tots els pobles el ginebre s'ha vist com a beneficiós i protector.

El ginebre comú creix molt a poc a poc, però s'adapta a tota mena de condicions atmosfèriques (cosa que per a Rússia representa un tret especialment important). Els seus boscos humits i freds des de l'antiguitat s'han aprofitat no tan sols per la indústria de la fusta i la destil·lació de les begudes alcohòliques, sinó també per l'elaboració de les begudes diürètiques i antireumàtiques i tota mena de remeis medicinals: a la ginecologia, en casos de cistitis, per alleujar la gota i els dolors reumàtics. A Egipte i a Grècia Antiga, hi havia la costum de cremar branques de ginebre per desinfectar les cases i els carrers afectats per les epidèmies de còlera i tifus. A l'Índia, era popular la infusió de baies de ginebre que millorava el funcionament del sistema digestiu. A Rússia, el té de ginebre s'utilitza per combatre els refredats i les infeccions d'estómac.

El cèlebre artista rus Ilia Repin, mestre de retrat psicològic i pintura històrica, va plantar a la seva propietat – avui museu – tota una via ampla vorejada de ginebres que portava a la seva mansió. Des de fa molts segles, els científics observen que els boscos de ginebre comú no tenen iguals per purificar l'aire contaminat per les fàbriques i el tràfic de les grans ciutats. L'olor de les branques i de les fulles de ginebre dóna energia, al mateix temps que destrueix microbis i bacteris. Les branques de ginebre també es combinen molt bé amb altres plantes i flors, el que ha potenciat el seu ús com a planta ornamental.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 9 de desembre de 2013).

Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.

Alguns dels fets esmentats en aquesta entrada provenen de l'excel·lent article "Ginebre, més enllà del gintònic"  publicat a la revista "Espores. La veu del botànic" editada pel Jardí Botànic de la Universitat de València. 

"Illa sola amb el vent"

Aquest hivern fa vent a les Valls d’Andorra. Per això, fa més fred que mai: de fred, sempre en fa, però de vent no en sol fer gaire. Ja sento una veu que protesta... Al teu poble, a Sant Julià, sí: però a la Vall de l’Orient, no tant. No m’interrompis encara. La reflexió d’avui m’ha fet partir del poema de Carles Riba que parla del vent més profund que l’aigua, del vent d’una illa deserta, del vent que és presència divina, empenta necessària per a la vida. És un poema que es diu illa deserta. Diuen que és un poema d’Ulisses; diuen que és un poema d’amor; el llegiré a la meva manera.

Tots, pràcticament tots els habitants d’illes al mig del mar immens i valls tancades tenim guardat per a alguna ocasió especial de la vida quotidiana un crit desesperat: que lluny, que lluny sóc de tot arreu! Potser aquells que surten d’Andorra cada setmana, cada mes, cada tres mesos no s’adonen d’aquesta ficció de llunyania, il·lusió de llunyania (perquè en realitat és mentida, som a prop de Barcelona i no tan lluny com això de Madrid o de París, i de fet, de tots els llocs i de totes les coses) que patim aquells qui no en sortim.

Entre la gent amb qui m’escric tinc amics que viatgen molt: quan es recorden d’enviar-me una abraçada de l’Illa de Pasqua, del riu Mississipí o de la selva africana, penso en ells i m’hi trasllado amb l’esperit. Però fa molts dies que no viatgen a cap indret digne de menció epistolar, o tal vegada no es recorden de comentar-m’ho, així que sempre em quedo, amb l’esperit i amb el cos, al territori que cobreixen els trajectes d’autobús per dues valls, de Sant Julià a Andorra la Vella, d’Encamp a Canillo, d’Ordino a Escaldes-Engordany: aquestes Valls on sembla que cada vegada hi ha menys cares noves, menys gent que ve per quedar-s’hi una llarga temporada.

A milers, han marxat els portuguesos que enyoraven el seu pobre i meravellós país més fortament que el bíblic Josep venut pels seus germans a Egipte. Han desaparegut –¿o no els veig?– aquells americans i anglesos joves i alegres que venien a treballar als bars i a les pistes, a esquiar i a impartir classes d’idiomes. I els francesos –¿com és que hi ha tan pocs francesos?...–. Els espanyols que em deien que res podia comparar-se amb Almeria ja fa molts anys que gaudeixen del sud dels seus somnis. No hi són tampoc (¿o s’han dissolt entre nosaltres?) aquells cambrers, rentaplats i recepcionistes que es vanagloriaven de cobrar el subsidi d’atur a baix mentre passaven un parell d’anys treballant aquí. Habitem un país mig buit, país d’edificis amb pocs veïns: ¿hi ha algú que sap quants hi vivim, realment? Quan es fa el recompte, ¿estem ben comptats?

Hi ha poques cares noves als nostres carrers: aquells qui hi passegen o bé són turistes (en gran part turistes russos, mercat volàtil, mercat estrany, però de moment molt exitós), o bé ens coneixem. Ens coneixem de memòria, i ¿què compartim, a part del territori? L’amor a la muntanya: enorme, embruixada, propera. Així estimen les illes desertes els “nàufrags de cap vaixell”, ¿recordeu aquelles paraules de Carles Riba? “Semblen dormir-hi mons / Errabunds que ens reclamen.” L’horror de la muntanya: de la jungla de pedra i vidre que ens hem construït, repleta de murs de contenció. La pàtria que amaga la nostra illa deserta la tenim a la ment, “dintre els ulls”. Que lluny som dels nostres somnis. “Al cel i a l’horitzó ens dirigim”, com diu, amb un sentiment tan andorrà, Teresa Colom. Sempre cerquem un glop d’aire fresc, d’aire lliure, un miracle que naixi entre nosaltres, els mots daurats –això torna a ser Carles Riba– “els mots daurats del qui admira i parla”... Encara no, no ha nascut, no tenim la nostra veu irrepetible. Entre muntanyes, estem sols entre muntanyes.

(Publicat al BONDIA el 4 de desembre de 2013) 

Qui, quan i com farà el Codi Civil

El passat dia 23 de novembre, vaig tenir el plaer i el privilegi de participar en les 19es Jornades de la Societat Andorrana de Ciències, Dret privat andorrà, entre el ius commune i la codificació, coordinades per Iago Andreu i Sotelo, en què eren presents molts experts en dret andorrà: un debat per a mi immensament enriquidor que m’ha fet replantejar tota una sèrie d’idees prèvies que tenia sobre la possibilitat, la necessitat i les perspectives de la codificació del dret civil a Andorra. Hem pogut escoltar diverses opinions sobre si seria necessari o no introduir el recurs de cassació (que a Espanya, per exemple, serveix el propòsit d’unificació de la doctrina), sobre si la jurisprudència es considera actualment una font de dret a l’ordenament jurídic andorrà, sobre la necessitat de millorar la seguretat jurídica a Andorra mitjançant la creació d’un Codi Civil o bé si cal trobar una síntesi entre codificadors i compiladors. Un fet, però, sembla indiscutible: la situació actual ha de canviar, i els lletrats del país es demostren disposats a prestar tota l’ajuda que es pugui necessitar per portar a terme els desitjats canvis a millor. L’altre fet que no es discuteix gaire és que el dret andorrà ha tingut un desenvolupament molt distint del dels països de la common law.

Al llarg dels últims segles, molts autors europeus, començant pel fundador de l’escola històrica de dret alemanya i el més famós opositor a la codificació que va haver-hi mai a Europa, Friedrich Karl von Savigny, han identificat el dret com a element de cohesió de la nació, tan important per als pobles que la història de les nacions sovint es confon amb la història del seu dret. En el cas de Savigny i els seus seguidors, es prestava una atenció especial a la importància del costum com a quinta essència de l’esperit del poble.

Ara bé, sembla que la possible codificació del dret privat no és gens incompatible amb el reconeixement del costum com a font de dret supletori, ja que els problemes que pateix actualment la justícia andorrana descrits per diversos participants de les Jornades no sem- blen provenir pràcticament en cap cas de l’aplicació del costum que, segons la sentència del Tribunal Superior d’Andorra de 23 de setembre del 2004, “ha desplaçat en diferents ocasions l’aplicació del dret comú” (el dret canònic i el dret romà). La part problemàtica no sembla estar en el costum, entès com els actes que es realitzen de manera general, uniforme, duradora i constant, sinó en l’aplicació del dret comú (específicament, el dret romà) i de les lleis pròpies o pàtries (entre les quals actualment no tan sols hi compten les normes emanades d’un òrgan legislatiu andorrà, sinó també el dret català anterior al Decret de Nova Planta, integrat fonamentalment per les Constitucions i altres Drets de Catalunya de 1704).

Si he sabut entendre bé els arguments dels experts, resulta que el problema principal amb el dret romà aplicable a Andorra consisteix, en primer lloc, en el fet de no disposar d’una definició clara de quins cossos normatius d’aquest es consideren vigents, ja que el dret romà de diferents èpoques i de diferents compilacions freqüentment conté disposicions que es contradiuen entre si, cosa que crea una càrrega extraordinària de treball per a la Batllia i afegeix un element important d’imprevisibilitat de cara tant als ciutadans que no són experts en la llei com, de fet, també de cara als advocats que els representen. A més a més, el fet que l’accés al dret romà i al dret canònic en la seva versió catalana pot resultar molt dificultós per a un ciutadà del carrer, es podria considerar que la seva aplicació contradiu l’article 3.2 de la Constitució del Principat d’Andorra, que proclama el principi de pu- blicitat de les normes jurídiques. El mateix es pot afirmar sobre el dret català anterior al Decret de la Nova Planta.

Naturalment –tots els experts hi van estar d’acord– no s’ha de tractar de copiar i enganxar el Codi Civil espanyol, o francès, o qualsevol altre. En el nou Codi Civil, s’hi podrien incloure, i de fet potser s’hi haurien d’incloure, totes les disposicions vigents al dret civil andorrà avui que no es contradiguin entre si i que s’han seguit aplicant o s’haurien de seguir aplicant segons el criteri de la comissió responsable de codificació. Ara bé, la majoria dels participants de les Jornades van mantenir l’opinió que s’hauria de tractar d’una llei expressada en un llenguatge precís de forma sistemàtica i articulada, una llei de contingut homogeni. Fins i tot va haver-hi una opinió –de l’advocat i exdegà del Col·legi d’Advocats Miquel Àngel Canturri– que l’única forma que tenim per conservar la nostra identitat nacional és, de fet, legislar, crear el nostre propi dret en lloc d’esperar que algú de fora ens imposi el seu.

Avui en dia només hi ha dos estats d’Europa continental que no tinguin codi civil: Andorra i San Marino. Això no obstant, sembla que aquí també, com gairebé a tot arreu, “existeix un anhel natural de codificació”, manllevant les paraules que va utilitzar el Mestre Rafael Altamira referint-se a la legislació d’Índies. 

(Publicat al BONDIA el 27 de novembre de 2013)

Cafè, copa i caliquenyo

Des de dissabte passat, cada vegada que truquen els padrins, la nostra filla de 8 anys agafa el telèfon amb les paraules: “Aquí Radio Andorra.” I continua –en castellà, per preservar l’ambient–: “Estáis escuchando el vuestro programa favorito ‘Café, copa y caliqueño’.” La realitat històrica d’aquesta frase és més aviat relativa: apostaria que Radio Andorra mai no havia emès un programa que es digués Cafè, copa i caliquenyo (o Cafè, copa i carquinyoli, com la Laura el bateja de tant en tant, per amor als carquinyolis i a la diversitat). Ara bé, la realitat de la nostra família és que divendres de la setmana passada vam veure Un any de la nostra vida al teatre de Les Fontetes de La Massana. Des d’aleshores, de tant en tant viatgem 70 anys enrere: a l’any 1943.

Durant les dues hores i escaig que va durar l’obra (es va acabar quasi a mitjanit), la Laura va seguir l’espectacle amb atenció singular. Li van agradar les ombres que feia a la paret la silueta del mossèn Manel (representat per Joan Sans) quan feia la prèdica, els intents dels personatges de desxifrar els missatges secrets (té un record que li fa molta gràcia, de les “bledes gustoses” que amagava un dels codis) i el fet que al final de l’obra hi aparegués, al sostre, la corda del penjat. Li va fer gràcia trobar-hi el Sisquet de Cal Sinquede (en realitat, Xavi Fernández, que hi vam veure com a Ton): explica que el Sisquet de Cal Sinquede s’ha tallat la barba perquè ningú el reconegués a l’obra, però ella, és clar, el va reconèixer. Opina que la Paquita (representada per Emma Laurent) és una bona dona, tot i que sempre es queixa i és una pesada, i que Maria Alaminos (Mlle. Laia) sembla una francesa portada de França especialment per a l’espectacle.

No vull que us quedi la impressió que recomano Un any de la nostra vida com a espectacle especialment apte per a nens de 8 anys. No està pensat per a nens, tot i que (a causa de l’absència de contingut sexualment explícit i/o violència en viu i en directe) no crec que els faci cap mal. És un espectacle per a la gent que vol reflexionar sobre la història d’aquest petit paradís entre mun- tanyes que tenim el plaer d’habitar, on els papers estan distribuïts d’una manera que molts espectadors veuran com a “justa i necessària”: el refugiat republicà és el bo, el polític local estret de mires és el dolent, la forastera misteriosa és seductora, l’home de la fonda és un aprofitat (però té bon cor) i la veïna és una xafardera. I els nens de Sant Julià que saludaven el copríncep Iglesias i Navarri amb el gest franquista no l’haurien d’haver fet (tot i que, és clar, quan tens el sistema educatiu d’un altre país instal·lat dins del teu, no és d’estranyar que els nens del poble facin el que els manen els mestres estrangers).

L’univers de Martí Llimois (que té un pseudònim fantàstic) no admet cap escala de grisos. No us prometo que us digui la veritat sobre com era, o com és, Andorra. Tanmateix –ens deia un personatge de Primera història d’Esther, de Salvador Espriu–, “penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Sí, trobareu engrunes de llum als trossos del mirall de la història recompost per Martí Llimois. Però a més a més, crec que no importa si la motivació de l’espectador per veure l’obra es deu a la llum perduda o a les ombres terrorífiques. L’essencial és que es tracta del primer intent d’escriure una obra de teatre basada en la història andorrana del segle XX, un intent més que lloable. Si l’obra es torna a representar (i no en tinc cap dubte) i no l’heu vist encara, aneu-la a veure: us farà pensar. I us inspirarà per descobrir més coses sobre la història de les nostres muntanyes: car un home que ignora els fets que van esdevenir abans del seu naixement (com deia Ciceró, si mal no recordo) restarà, per sempre, un nen.

Per acabar, una petita reflexió. Crec –tot i que no ho sé del cert–que la productora no ha pogut recuperar la totalitat de les seves despeses. Ho dic mirant la web de l’espectacle, que reflecteix les aportacions recollides: tot i que hi ha col·laborat molta gent, podria haver-n’hi més. Si sou aquestes persones que volien ajudar Produccions K-das-Q a sufragar les despeses d’escenografia, el vestuari i les llums, però no heu pogut trobar, fins ara, el moment adequat de posar-vos-hi, recordeu que la companyia productora (Produccions K-das-Q) té comptes oberts a Crèdit Andorrà i MoraBanc: encara teniu l’oportunitat de convertir-vos en el seu mecenes fent-hi un ingrés i indicant-hi el vostre nom. 

(Publicat al BONDIA el 20 de novembre de 2013)

Com si fos dia de Reis

Baixo pel mig de l’avinguda Carlemany, un dia qualsevol. Estic casada amb un home que celebra el fet de poder passejar pel mig de l’avinguda Carlemany amb el mateix entusiasme amb el qual recull caramels de terra el dia de Reis. Crec que allò de passejar pel mig de l’avinguda Carlemany també el fa sentir com si qualsevol dia fos dia de Reis. I si es pogués passejar pel mig de l’avinguda Meritxell també, ja seria un dia de Reis gairebé complet. Òbviament, faltarien les carrosses, els Reis i aquells caramels que tiren, però res no t’impediria imaginar que en qualsevol moment poden estar a punt d’arribar. Així, quan el cap de setmana anem a fer una copeta de vi blanc a Cal Forest, seiem a la terrassa del carrer i em comenta: “¿Veus com hi ha penya? Ja t’ho deia jo que hi passa molta gent.”

Però avui no és pas diumenge, és més aviat dimarts, o potser dimecres, el meu home està treballant, la filla és al col·le, i jo, en el meu trajecte d’una classe a l’altra, “de la feina i cap a la feina”, sóc l’única persona que baixa pel mig de l’avinguda Carlemany malgrat el fet que a les voravies, al costat de les botigues, sí que hi ha gent. Cada minut o dos, miro al meu voltant un xic nerviosament, mig esperant que un cotxe, un taxi o un autobús apareixerà sense avisar i esclafarà aquesta vianant solitària del mig de l’avinguda. Els altres vianants, els de les voravies, probablement turistes, també em miren amb una lleugera preocupació: ¿segur que no actua en contra de les normes, algunes normes que no apareixen escrites?

Potser m’equivoco. Potser exagero, i la gent ja entén que un carrer de vianants és el que és: encara que no n’hi hagi, de vianants. Però si tinc raó, penso que aquesta situació s’hauria de poder solucionar. Jo hi obriria accés als artistes, els dies de cada dia. Ja ho sé que els dies de màxima afluència dels turistes no hi cabran: però els dies d’afluència moderada, hi podrien vendre els seus quadres, dibuixar retrats. Jo en faria una mena de Rambles, amb una mica de música, acròbates de carrer i estàtues vivents. També hi podrien ser els venedors de flors, els antiquaris i les associacions voluntàries. O hi posaria exposicions de fotografies o d’escultures: allà, al mig del carrer.

Sóc partidària de carrers de vianants: i tant que en sóc partidària. I no em preocupa que no estiguin plens de turistes un dia de cada dia a les onze del matí. No és això... però tinc la sensació que s’hauria d’omplir aquest buit del centre. Si no, mentre quedi lloc a les voravies, la gent no passarà pel mig. Jo sí: però jo també tinc el costum d’anar pel mig de la carretera quan baixo de Vila d’Encamp, mirant els camps verds i escoltant el soroll monòton de les esquelles de les vaques. És molt bonic, aquell soroll que fan. 

(Publicat al BONDIA el 13 de novembre de 2013)