skip to main |
skip to sidebar
No sé quina música sona al reproductor de CD. Sembla xinesa, o potser japonesa: en tot cas, penso que els instruments són per a mi desconeguts, i produeixen uns sons distints de l’habitual. Preferiria Mozart, però no em desagrada. Em trec els anells, les arracades, el cinturó i el braçalet. Mai no sé com es treu aquest braçalet, i m’han d’ajudar. En el moble de fusta, hi ha una fila de potets de colors. Abans d’agafar-ne alguns, em fan fer uns exercicis de relaxació. “¿T’adones de com d’accelerada vas, ja a aquesta hora del matí?” Sí, ja ho sé. La gent sempre es pensa que no sé com sóc. Parlo massa ràpid, i somric tota l’estona. Això de les ampolletes de plàstic té una certa semblança a la idea de les pastilles de la pel·lícula Matrix. “Tria els colors que més t’atreuen.” Hi penso. Blanc. Groc. Blau. “¿Quin blau? ¿Blau fosc, blau turquesa o blau cel?” Blau cel. M’ho expliquen. “El blanc és el color del patiment. El groc és el color de la vida. El blau...” No recordo què em van dir del blau. Crec que era el color del futur.
M’estiro a la llitera. Em posen una pedra al pit i em desitgen el millor. Tanco els ulls i oloro el blanc. Inspiro fort, trec l’aire per la boca. Tres vegades. “Ara el blanc ha de penetrar la part del davant del teu cos, tot el teu cos. Ha de penetrar per dins, i jo t’embolcallo de blanc per fora.” Tinc els ulls tancats i no sé com m’embolcalla. Li costa entrar, al blanc. El blanc és el gebre. “Ara hem de donar temps perquè el blanc penetri al teu cos.” Inspiro el groc, ho repetim, i quan em diu que el groc ha de penetrar al meu cos per la part de darrere, entenc que el groc és el groc de llumenetes, les llumenetes que creixien als camps del poble de Vell Pixminsk on vaig passar tots els estius feliços de la meva infància. Jo sóc un camp de llumenetes, les de la part de darrere són grogues, les de la part del davant són blanques. I quan respiro el blau, ho entenc. El cel és el que tinc al voltant. El cel de l’est és més transparent que el dels Pirineus, té un to de blau més pastel que el cel d’Andorra.
Jo m’estirava a l’herba a la part llunyana del jardí, al costat de la plantació de gerds sempre plena d’ortigues, i mirava el cel, el cel i els avions i la forma dels núvols: mai he estat gaire bona per trobar semblances als núvols. La meva àvia m’explicava que la seva amiga que predeia el futur havia rebut el seu do de premonició així, estirada a l’herba. Jo miro al cel i dic: “Esperits, estimats esperits”, però ningú en baixa, i m’hi quedo amb les flors, les papallones i les abelles, abelles llestes que, elles sí, podrien ser els esperits dels morts. Les papallones eren marrons amb puntets o d’un verd amanida; jo en tenia una petita col·lecció i no se m’acudia aleshores que els prenia la vida, era com trencar les branques de lilàs per posar-ne un ram en una gerra al mig de la taula del menjador per a la mare. Però no n’agafava gaires, no en sabia, més que res les mirava quan se’m posaven a la mà. Els avis deien que la terra en aquell tros no era prou bona per plantar-hi res, ni tan sols les trumfes, perquè era tot argila, però hi creixia l’herba i hi havia moltes flors salvatges, clavells de pastor, cascavells i margarites, i sobretot llumenetes. I ara ja feia molts anys que no em recordava de les llumenetes de les quals feia corones per a mi i per a la mare, quan em venia a veure al poble on jo passava els estius amb l’àvia. Cada cap de setmana a la tarda, jo sortia cada hora a veure quins passatgers deixava el vell autobús a la parada. Si arribava la mare, l’anava a veure corrent.
(Publicat al BONDIA l'11 de novembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).
Miquel Gensana ha viscut una vida més aviat plena que no pas buida. Procedent de Feixes, és a dir, de la Terrassa fictícia on transcorre la gran part de les novel·les de Jaume Cabré, ha estimat un seguit de dones i ha emprès aventures diverses. A l’edat de 19 anys, va marxar de casa i va dedicar-se, entre altres coses, a atracar bancs i a desfer-se de cadàvers. Ambdues activitats van ser prou breus per no convertir-se en una tediosa rutina. Tot i així, per molt que s’hagi convertit, en un moment o l’altre de la seva vida, en un periodista cultural, té un típic passat de malson, d’un seguit de malsons, que habitualment converteixen un home solitari en carn de psiquiatre. I és que quan l’única persona que estimes de la teva família es torna boja i es dedica quasi exclusivament a la papiroflèxia, a confeccionar arbres genealògics i a menjar xocolata, sovint comences a dubtar de la teva salut mental. Et poses a explicar-te la teva pròpia vida, tot barrejant la primera i la tercera persona, per fer homenatge a aquells qui encara viuen i sobretot, als morts.
No crec (t’ho xiuxiuejo a cau d’orella, perquè no em sentin els meus amics artistes), no crec en l’eternitat donada per l’art. Si hi ha una eternitat (m’agradaria pensar que sí), deu haver-n’hi una per a tothom, i no tan sols per a aquells que es creuen immortalitzats en una obra d’art. L’oblit no és sinònim de mort, l’oblit forma part de la vida. L’eternitat no pot dependre de la sempre fràgil i inconstant memòria humana. La salvació no s’hauria de limitar a les fronteres del talent d’aquells qui ens estimen. No s’hauria de posar en relació amb el gust artístic, musical o literari de les generacions que ens faran relleu. No subestimo la realitat fictícia: sé que la ficció pot ser tan real com la vida mateixa, però no ho és més que la vida. La vida, per prosaica o trista que ens pugui semblar, narrada o no narrada, està creada, pensada i projectada per ser eterna. Si ens dediquen un concert de rèquiem, per deliciós que sigui el detall, no ens farà més eterns, com no ens faria menys eterns el fet d’haver-nos quedat sense concert, sense retrat i sense himne. Dit tot això, confesso que són coses meves. Jaume Cabré no hi creu. Sap que amb la música i amb les paraules donem vida al món.
“La meva gran pena”, diu Miquel Gensana, crític cultural, “la meva gran pena és no ser ni músic, ni pintor ni poeta sinó un simple i remaleït diletant, molt sensible, sí, però incapaç de crear.” Incapaç d’assegurar una eternitat als seus morts estimats que tal vegada desitjarien quedar-se vitrificats en les paraules que ell digui, en dolces notes musicals. Privat de la capacitat de fer bellesa. Al cap i a la fi, “l’ombra de l’eunuc” és allò que veu un crític quan mira enrere. És el que veiem els humans quan mirem enrere. Perquè de cara al passat, tots som ja inofensius, amb una impotència notòria de fer-li esmena a la totalitat. I si el passat no ens paralitza, si no ens converteix, com a la dona de Lot, en una columna de sal immòbil, paradoxalment, ens empeny per continuar vivint. Encara no ho som, allò que hem de ser. No tenim el dret guanyat de dir “ja n’hi ha prou, Senyor, quan et plagui, allibera’m dels meus lligams!”. Encara ens empresona l’art, fútil, com els lleons abissinis fets de paper d’arròs, esmunyedís com el so d’un violí llunyà. I quan Miquel Gensana el Crític, nascut el mateix dia del mateix any que el seu creador, mira enrere, hi veu el seu destí viscut que, per a nosaltres, és una novel·la.
(Publicat al BONDIA el 14 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor).
Tinc davant meu una cervesa escocesa: Dark & Strong Scottish Ale. Una cervesa artesanal, fabricada en un lloc que anomenat Lossiemouth. Com a la majoria de llocs d’Escòcia, mai hi he estat: tan sols vam fer una visita llampec a Loch Lomond i el parc nacional Trossachs. Un professor de geografia abillat amb un kilt de tartà ens va fer de guia a les passejades per l’illa d’Inchcaillach i l’ascensió al cim del turó de Conic.
Busco Lossiemouth a les imatges de Google: té un paisatge lunar estrany de sorra molla i arrugada en un moment de marea baixa. A Andorra, de fons marins desprotegits i despullats de l’aigua que els cobreix habitualment, no en tenim, si no hi comptem el fang lliscós de les entranyes del llac d’Engolasters, tot buit i ple de peixos fets de branques, de cercles màgics, d’espirals, amb un cérvol blau a la vora. Lluny de les foques marines i molt a prop de les marmotes, enyoro veure el mar. No pas les parts de la costa cobertes de para-sols i gandules: el mar dels pescadors, les aigües dels intrèpids. Segur que ho tinc més a tocar de la mà del que em sembla. N’hi ha d’haver, de pobles no recreatius, a la costa catalana. Pobles de pescadors sense cadenes de grans hotels. Pobles aventurers que no van optar per l’estatus d’un epicentre de festa, oci i comerç. Però la distància em fascina, i els aniré a buscar a les terres plujoses d’Escòcia.
Bec a la vostra salut. Bec de l’ampolla amb disseny minimalista i sobri. Du el nom de Windswept Wolf: un llop emportat pel vent. Tal com sol passar, darrere del nom no hi ha cap llop real sucumbit a la força de la tempesta. L’exquisida beguda amb un gust amarg de xocolata resulta haver sigut anomenada en honor d’un senyor feudal del segle XIV, un dels fills del rei d’Escòcia Robert II. Li deien Llop. Era un senyor de molt mala fama. Un dia es va emprenyar amb el bisbe de Moray per haver escollit algú altre com a protector per a les seves terres. En l’esperit de la venjança, va cremar la ciutat d’Elgin i un parell de monestirs, una església i, per últim, la catedral. Eren força bèsties, aquells senyors medievals, molt poc europeus, si em permeteu, quant a les formes de fer. Els entenc com si tots fossin una mica russos. No en va, Llop (Volk) era un nom molt comú als pobles russos a l’antiguitat. De fet, el meu segon cognom, que no hi ha manera que adopti legalment, el cognom de la meva mare abans que s’hagués casat amb el pare, és Vólkova: la filla del Llop. Si es digués Ivanova seria, en teoria, la filla d’Ivan, algun Ivan ancestre seu. I un Grebénnik és un cosac del riu Ter, de la collada muntanyenca. El meu avi matern venia d’un poble perdut a la immensitat de la regió de Tambov, una regió coneguda pels seus llops. A Andorra, ja no queden gaires llops a la muntanya, cosa que em tranquil·litza no sabeu com. Tinc por dels llops, dels gossos i dels gats, tot i que es veu que un andorrà molt estimat per mi havia tingut, de petit, un gos llop que es deia Stalin i el seguia a tot arreu.
Ja hem dit prou dels llops russos i andorrans, només ens hauria faltat recordar la llegenda del Bisbe Llop i la Dama Blanca d’Aubinyà. Tornem als escocesos. La catedral d’Elgin es va reconstruir, però la pedra que van utilitzar per a la restauració al segle XV estava feta un nyap. Per això, el que veiem a les ruïnes de la catedral d’Elgin és la part original, la del segle XIII. I la tomba del Llop de Badenoch és un dels pocs monuments escocesos que es van conservar des de l’edat medieval fins avui.
(Publicat al BONDIA el 7 d'octubre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor
Una antiga companya meva de la universitat, poeta important i propietària d’un portal cultural moscovita d’èxit, fa poc ha organitzat un flashmob al Facebook que es deia L’illa dels noranta. La passejada pels àlbums d’aquella dècada prodigiosa ha coincidit, per a mi, amb una xerrada que jo feia dimecres passat a la tarda, a l’hotel Coma d’Ordino, sobre la meva infantesa russa. Parlant dels anys setanta i vuitanta, em deixava influenciar per les imatges més recents. I m’han fet arribar a la conclusió que és precisament aquella dècada, la dels noranta, la que divideix les vides dels “postsoviètics” de la vida dels europeus. Als anys setanta i vuitanta, la meva vida no es diferenciava tant de la dels meus coetanis andorrans o britànics, per molt que hagués estat membre de les joventuts comunistes, per molt que hagués portat un uniforme sobri i un fulard vermell. Abans de la caiguda de la Unió Soviètica, tots havíem format part d’un marc, d’un sistema que tenia la seva lògica i la seva crueltat però funcionava obeint les seves pròpies lleis. Als anys noranta, a la terra que m’havia vist néixer, les lleis deixaven de funcionar.
No m’atreviria a dir que fos una cosa totalment dolenta. Els murs es trencaven, regions i països esdevenien independents i tota mena de llibres anteriorment prohibits es llegien en un sol alè. Tot s’hi valia i tot s’hi afegia barrejat: ciències ocultes i temes religiosos; oportunisme polític i denúncia dels crims, vells i recents; sexe i sadisme; filosofia i drogoaddicció. Com la majoria dels meus contemporanis de procedència russa, no sé en què m’hauria convertit sense els anys noranta. Aquella època, des del seu començament fins al final, m’ha construït tal com sóc. Sense els anys noranta, hauria estat metge com el meu pare. Sense els anys noranta, el meu pare no hauria deixat de ser metge i no s’hauria posat a vendre cotxes, assegurances, gas, petroli o el que sigui que s’hagi posat a vendre quan els destins de la gent es trencaven i bevíem a glops l’aire del llibertinatge i de la llibertat.
Amic lector, mai no caldria oblidar que durant una part de les nostres vides tu i jo havíem viscut en mons totalment distints. No sé ben bé què és el que recordes dels anys noranta, però m’hi jugo cinc cèntims que les teves memòries no s’assemblen a les meves. Et descriuré el que en recordo. Cançons de rock a tots els subterranis. Una pobresa generalitzada. Bancs tancats, estalvis perduts. Empreses parades. Escoles sense mestres i hospitals sense medicaments. Poesia a l’aire, als clubs, a les places. Mítings i manifestacions i baralles als carrers. Tiroteigs entre grups mafiosos. Cues per comprar botes. Cues per comprar sucre. Prostitució de luxe tan visible com mai. Milers de refugiats de la guerra acampats a les estacions de tren. Un interès per la política per part de tots, tots sense excepció. No és un temps que es pugui trobar a faltar, de cap manera. No, no és cap cosa que es pugui trobar a faltar. Però al meu rostre hi tinc gravat una part del seu paisatge. Sé que sóc fruit i collita d’aquella època despietada, d’aquella terra confosa; amb la meva manera de fer i amb les excentricitats que no amago. Sóc sang de la seva sang.
(Publicat al BONDIA el 23 de setembre del 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes
A la ciutat irlandesa de Cork, l’església de St. Anne (Shandon) llueix una torre amb quatre rellotges, la segona més alta de les illes Britàniques després del Big Ben, més antiga que la gran campana de Westminster. La torre en qüestió es coneix popularment com a four-faced liar: “un mentider de quatre cares”. O tal vegada hauríem de dir que es coneixia amb aquest nom fins que no es van arreglar els mecanismes de rellotgeria. Quina idea, la de privar els indicadors del pas del temps d’individualitat i lliure expressió, com si el temps existís, el mateix per a tothom, com si fluís uniformement i no es dilatés a voluntat, depenent de la posició de l’observador respecte als altres objectes. Als habitants de la ciutat no els va fer gaire gràcia la sincronització dels minuts rebels: se sentien orgullosos que els quatre rellotges de la torre sempre mostressin una hora diferent, i ja hi estaven prou acostumats.
Els últims cent anys han convertit la rellotgeria en una ciència més exacta. A les pantalles dels ordinadors, dels iPads, dels telèfons, ens apareix una multitud de xifres que governen les nostres vides. Ens hem fet menys humans amb l’augment del grau de la precisió de les mesures. Ja no sabem què inventar per esmolar la beneïda eficiència. Esclaus del calendari, de les agulles que marquen el minut, ens hem quedat amb una sola cara de la maquineta mentidera, amb una cara clonada que no per ser multiplicada ens salva del caos que ens amenaça.
Queden pocs dies fins que l’any escolar comenci, i sempre comença amb empenta. Queden hores comptades fins que em bolqui de ple en un món d’horaris precisos que no deixen espai de descans. Tinc coses a fer, les he de fer millor que abans, he de ser més atenta, estar més alerta, ser més previsora. Tinc gent que confia en mi, tinc objectius per complir i fites assolibles. La imaginació no em salva de la necessitat d’ordre. Tot el que he d’ensenyar i aprendre, tot el que penso aportar i gaudir, s’ha de repartir entre les ratlles que separen un moment de l’altre, s’ha d’encabir en un moviment de l’agulla gegant.
Vull un rellotge verd que em somrigui. Vull un rellotge vermell per enfadar-me amb ell. Un melancòlic rellotge blau que obri les mans per abraçar-me. Un decidit rellotge groc que m’emporti als nous camins.
(Publicat al BONDIA el 2 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes
És bo quedar-se a casa, amb un bon llibre o amb grans amics, però no ho és menys deixar-ho tot, volar pels cels i veure que hi ha ben poques coses tan boniques com les valls pirinenques des de l’aire. Marxar molt lluny, dient adéu als estanys, als pics amb taques de neu. Quan viatges, trobes, o més aviat comproves, que res no és com sembla i la vida és imprevisible.
Sempre he pensat que el temps passat a l’estranger m’havia d’aportar alguna mena de gran descobriment, sobre el món o sobre mi mateixa. En realitat, les coses trivials sovint prenen el lloc d’allò que se suposava que havia de ser transcendental. Els nostres records essencials, de color de joia o de tristesa, de ràbia, de fàstic i de por, es formen amb independència de les nostres preconcepcions. Ja tenen raó els creadors de la pel·lícula de dibuixos animats Inside out: a dins dels caps hi viuen donetes i homenets que porten els controls de totes les nostres reaccions. Pels passadissos de la memòria, hi passen revisors que buiden els prestatges de records que han deixat de tenir importància, i els envien allà on els fruits de la nostra imaginació infantil es converteixen en fum.
Fa mitja vida que vull tornar a Anglaterra. De l’estada a Paignton i Torquay, en recordo els berenars que es deien cream tea, panets dolços amb nata muntada i te amb llet, les passejades i les rialles amb les amigues. Recordo un alt castell que es creia infestat de fantasmes, i l’excursió nocturna amb escalons de fusta que cruixien. Per molt que intenti ubicar-lo ara, a partir de les fotos que trobo a la xarxa, no sé si es tractava de Powderham. Recordo un curri inventat per la nostra família d’amfitrions, propietaris d’un restaurant hindú, expressament per a la meva germana, i anomenat adequadament un curri Caterina. La platja i la pluja. La sidra que no ens venien si no portàvem passaport, perquè no es creien que alguna de nosaltres ja havia fet 18 anys. Aquelles botigues que tancaven abans que tinguessis temps de sortir de la classe i mirar-les. La catedral d’Exeter. Les excursions per Devon i Cornwall, cap a Land’s End. La por que fa passar per carrerons estrets, i que hi hagi un cotxe que va en direcció contrària, i que el conductor de l’autobús turístic en què vas es posi a l’esquerra. I naturalment, es posava a l’esquerra, tot intentant explicar-me acudits que encara no entenc. Les interminables converses amb un company de curs que es deia Hugo Vogel i tenia una xicota romanesa. Era de Bayreuth. Sí, crec que era de Bayreuth. O potser de Nuremberg. Un restaurant italià on em va semblar graciós demanar “espaguetis amb burro”, perquè no m’imaginava que el burro en qüestió era la simple mantega. Tots els records, els importants i els prescindibles, s’ajunten en un tot que es diu l’experiència.
Ara, al cap de molts anys, torno al Regne Unit, tot i que vaig a llocs diferents dels que vaig visitar quan estudiava. No es tracta d’una estada especialment llarga, uns dies de res, però també passarem per Irlanda. Per raons de treball, sovint he hagut d’explicar les coses que conec només dels llibres i articles: aquesta vegada, veuré Dublín, Cork i Belfast, Holyhead, Glasgow i Liverpool.
(Publicat al BONDIA el 12 d'agost de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes.
¿Per què la idea d’encarnar un ídol, un ideal creat pels professionals de la moda, ens sembla, d’entrada, noble i digna d’admiració? Fins i tot a aquells qui, com jo mateixa, no són, en absolut, experts en els productes anunciats. No és que m’extasiïn els vestits –són les figures femenines, productes de treball d’equips de creatius de talent, que deixen una petjada a la meva ànima–. Dones alienades de la seva imatge externa, que ja no els pertany, dones que saben somriure quan l’entorn és hostil, estan mortes de gana i el temps no acompanya. La bellesa, per molt artificial que sigui, sempre és una promesa de felicitat.
Encara que sapiguem que es tracta d’un treball sovint precari i mal pagat, ens quedem captivats per la imatge projectada per les models. No ho canvia la poca naturalitat de la seva constitució. Tant se val que sapiguem que ni una correspondència del cos amb els cànons actuals ni la destresa física no tenen relació directa, ni positiva ni negativa, amb cap proesa intel·lectual. Un gran atleta habitualment no arriba a conquerir la fama d’un gran pensador, ja que dedica més hores al treball corporal que a la lectura. Pocs premis Nobel tindrien èxit desfilant a la passarel·la. O com a mínim així ho veiem nosaltres, aclaparats per les idees preconcebudes.
Quan l’exmodel i antropòloga Patrícia Soley-Bertran estava escrivint la seva tesi doctoral de sociologia de gènere a la universitat d’Aberdeen, els seus companys masculins de doctorat, tots ells homes progressistes i cultivats, li van donar un consell que des del seu punt de vista milloraria la seva imatge com a intel·lectual universitària. “Posa’t ulleres falses,” van dir. “Semblaràs més acadèmica.” Tinc entès que l’exmodel i doctoranda s’hi va negar. Tanmateix, aquesta anècdota, conjuntament amb moltes altres, li va servir per explorar la pressió de la imatge sobre el públic espectador. El resultat és un llibre a la vegada trist i divertit que s’ha convertit en el premi Anagrama d’assaig d’aquest any. Basant-se en les entrevistes amb models en actiu, la pròpia trajectòria laboral i la literatura existent, l’autora ha estudiat la indústria de la moda com a productora d’identitats.
El llibre de Patrícia Soley-Beltran ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras (Anagrama, 2015) és la història d’una nena de cabells curts que somniava a convertir-se en Rita Hayworth i va acabar dedicant-se a la investigació del cos com a sistema de representació i comunicació visual. El seu relat aborda la nostra percepció de models com a símbols que donen sentit a la realitat. A la vegada, fa el repàs de la història de l’ús de persones vives per mostrar la roba: una estratègia comercial que no ha deixat de tenir èxit al llarg dels últims 150 anys.
El cos humà és un misteri per a nosaltres, i “una seductora i explotadora economia de consum” utilitza les nostres inseguretats, els nostres somnis i les nostres pors per presentar-nos la model i el producte anunciat com un conjunt inseparable en el qual “la roba prima sobre la persona”.
(Publicat al BONDIA el 5 d'agost de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes
