El nostre propi "après-ski"

Llegint els fòrums dels esquiadors en llengua russa (cada dia tinc lectures més estranyes), he trobat tant la gent que recomana agafar un hotel a Encamp com l’altra gent que no ho recomana. La majoria semblen arribar a la conclusió que un hotel a Encamp és una bona idea: no has d’agafar cap autobús, arribes al Funicamp a peu o en trenet dels esquiadors, i no hi ha ningú que tingui cap dubte que Grandvalira és un domini esquiable enorme i meravellós, amb unes instal·lacions de fàbula: per molt russos que siguin, això forma part d’un sentit comú internacional. Si vols baixar a Escaldes (perquè és això el que fa la gent que no esquia: baixar a Escaldes), el transport és prou bo, els autobusos passen cada 15 minuts o, en el pitjor dels casos, cada 20. Els hotels són còmodes, nets i no excessivament cars, amb gent amable i bona cuina. El que Encamp té de dolent, diuen els russos, és que després de les vuit del vespre no hi ha absolutament res a fer.

Ho dic perquè ho he llegit als fòrums, no perquè hagi explorat Encamp a partir de les 20.00 a l’hivern. A mi no em mireu: jo hi visc des de fa setze anys, i sé que després de les 20.00 es poden menjar pizzes boníssimes als restaurants francesos (no sé per què tinc la sensació que totes les pizzeries d’Encamp sempre han sigut franceses, però de totes maneres sempre m’han agradat totes), que per als amants de la cultura de tant en tant hi ha obres de teatre divertidíssimes a La Valireta (Krampack n’és un exemple) i que a la biblioteca es fan activitats interessants (per anomenar-ne només una, recordaran La Vinoteca creada per Miquel Martín, un maridatge de poemes i vins amb el qual ell, l’actriu Olga Cercós i tres sommeliers empordaneses ens va visitar el passat mes d’abril). Però no culpem els visitants forans perquè nos’hagin assabentat del teatre en català i de les combinacions exquisides de la poesia en diverses llengües europees amb altres dolços plaers de la vida. El que diuen els russos –no sé si donar-los la raó però no sé desmentir-ho– és que no hi ha res que s’assembli al postesquí. Vaja, de coses que no són pas pensades per als amants de l’alta cultura sinó per als amants d’un bon còctel. Com deia una de les noies de les que havien escrit en aquell fòrum, “no hi havia res de res, però ens ho vam passar bé igualment: érem el nostre propi "après-ski". Jo mateixa feia els còctels a l’habitació de l’hotel”.

No sóc una entesa de còctels, ni surto a la nit, però ara que hi pensem, ¿no us sembla estrany que després de setze anys de viure a la parròquia d’Encamp (sóc de les Bons) no us sabria recomanar un lloc on es pot prendre una copa de bon vi i escoltar bona música a partir de les 20.00? ¿Com és que ni a prop del Funicamp, ni al centre del poble ni a cap altre lloc que jo conegui no s’hagi obert un local on tant els turistes com nosaltres mateixos puguem venir a descansar, a pensar, a fer un cafè nocturn amb gel o amb rom o amb xocolata i a xerrar amb amics? No estic parlant d’una discoteca, d’un local de festa, estic parlant d’un lloc tranquil i maco. Potser hi és però encara no l’he vist. Si és que hi és, que algú m’ajudi a trobar-lo: sóc russa, per molt que visqui a les Bons, i als russos ens costa veure les coses. Els russos de Rússia tampoc l’han vist: i s’han dedicat a fer mojitos i gintònics amb el que van poder comprar als supermercats de la parròquia. Això ens salva: 193 quilòmetres de pistes i la capacitat dels esquiadors de fer-se un còctel a la nit per si mateixos sense que ningú els l’hagi d’oferir. Bo i barat: potser no tan bonic, sense aquelles copes grans, sense ombrel·les.

(Publicat al BONDIA el 18 de setembre del 2013) 

Camí de l'oratori

M’he llevat a les cinc de la matinada. En Jordi, que es desperta amb el més mínim soroll, pregunta, en veu baixa: “¿Pugem?” “Sí. Desperta la nena.” “Laura, amunt. Pugem a saludar la Mare de Déu de Meritxell.” La Laura obre els ulls, s’estira, coqueta a totes les hores del dia: “¿Em puc posar un vestidet molt maco?” “Jo portaré un xandall: fa fresca, encara és de nit.” “¿I per què hi anem de nit?” “Perquè els devots més fervents de la Mare de Déu hi van a primera hora.” “¿I van a missa?” “N’hi ha alguns que sí i n’hi ha d’altres que no. Jo, quan era més jove, hi anava a primera hora, quan el mossèn Ramon obria el santuari, saludava la Mare de Déu i tornava a baixar a Escaldes altre cop.” “Jo vull un vestit.” “Posa’t un xandall: Meritxell és una Mare de Déu de muntanya, i els seus devots més fervents la van a veure vestits de muntanya, amb anoracs i botes impermeables.”

Sortim de casa, baixem uns metres i creuem un pàrquing desert per agafar el camí de l’Oratori. A tot el sender hi regna la foscor, tret de la petita estructura on la imatge de la Mare de Déu de l’Oratori es troba rodejada de ciris alts en cilindres vermells. Els horts descansen, el sol dorm. A la llunyania, borda un gos. El cercle groc de la llanterna balla pel terra mullat, il·luminant bassals i pedres. Hi ha gent darrere, hi ha gent davant, sabem que hi són però no sabem qui són: en tots dos casos, ens separa una mica de distància. De sobte, a quatre passes de nosaltres apareixen dos flaixos petits de llum vermella, dos punts amenaçadors: les bruixes que surten de nit a observar els seus territoris i a espantar els devots de la Mare de Déu habitualment prenen forma de gat. Els rocs rellisquen, el camí ens intenta perdre, es bifurca, es divideix en dos. “Tranquil·la, Laura –diu el seu pare–, la Mare de Déu de Meritxell mai no deixarà que passi res als seus pelegrins. Jo, un any, m’hi vaig perdre, al camí de l’Oratori, i vaig aparèixer en un lloc tan incòmode sota la carretera que vaig haver de fer escalada lliure per poder-hi arribar. Sort de la Mare de Déu de Meritxell, que em protegia... Sí, sí, riu-te’n. Ara ja em sé el camí.” Sortim a la carretera. A poc a poc, es comença a fer de dia. Un grup de senyores que parlen un idioma forà amb veus estridents ens avancen, passen per sota de les barreres que separen la carretera de la voravia per poder creuar cap al camí de Meritxell i, en pocs instants, desapareixen a la llunyania del bosc.

En entrar al santuari, la Laura decideix que ens quedem per la missa de l’Aurora. Mossèn Ramon, en saludar-la, diu: “Vine quan vulguis. Això és casa teva. Les coses més importants de la teva vida han passat aquí.” No va desencaminat: aquí ens vam casar, aquí vaig pujar embarassada de quatre mesos després d’una llarga estada a l’hospital, aquí vam venir a ensenyar la Laura a la Mare de Déu quan tenia cinc dies, aquí la vam batejar. Ens installem en les cadires del costat, i esperem, xiuxiuejant: “Tots els Sants que hi ha a aquestes parets els ha fet Sergi Mas. I tu, Laura, quan eres petita, tenies por d’un d’ells.” “¿I de quin sant tenia por?” “No ho recordo.” La Laura examina les figures de tots els sants i, tot seguit, exclama: “D’aquest!” El sant en qüestió és un bisbe que sosté una creu enorme. “Sí, és aquest...” “¿I per què li tenia por, mama?” “No ho sé: ¿té molta autoritat?” L’església s’omple, a poc a poc: caminants matiners, gent vestida d’esport, dones sense maquillatge, homes taciturns. “Has vist la Mare de Déu de Fàtima, que guapa! Ella i la Mare de Déu de Meritxell s’estan mirant.” “Mama, ¿per què la Mare de Déu de Meritxell és diferent de les fotos del cançoner?” “Perquè hi ha diferents imatges de la Mare de Déu.” “Jo també n’he dibuixat una, i també m’ha sortit diferent.” Comença la missa. Recordo, entre les pregàries, la que demana a Maria, esposa del Josep treballador, que ens ajudi a tenir feina i una remuneració digna. N’hi havia d’altres, i de ben maques, però només recordo aquesta.

Al cap d’una hora, tornem a baixar pel camí de Meritxell: ara saludant els amics cada dues passes. “Avui encara fa bo”, diu Jaume Rossa, l’autor de la talla de la Mare de Déu de Meritxell que es guarda al santuari. “Avui fa bon temps, però l’any 1964 va fer tant fred que la meitat del tabac de tot Andorra es va gelar.” I repeteixo, per acomiadar-me: “El 1964.” Anem a contracorrent de masses i masses de gent, nens amb fulards d’AINA, adolescents, famílies senceres de tres o quatre generacions: el gruix dels pelegrins, l’hora punta per pujar. Amb un got de xocolata calenta en una mà, agafant-me amb l’altra, la Laura els deixa passar. Tornem a trepitjar el camí de l’Oratori, més verd i més ple de sorolls quotidians agradables ara que s’ha fet de dia. Diem adéu al gos que ens havia bordat. En arribar a casa, trobem una carta per a la Laura. L’obrim. I llegim que els monitors d’AINA la convidaven a la missa de les nou. “¿Tornem?” “No, ja és tard.” “¿Quan hi podré anar amb AINA?” “L’any que ve.” “¿L’any que ve?” “Sí. No ploris.” Ens estirem tots tres al llit de l’habitació nostra. Explico el conte d’un rentamans que perseguia un nen que no es volia rentar la cara. I, a poc a poc, ens adormim: tots tres, fins al migdia, gairebé fins a l’hora de dinar.

(Publicat al BONDIA l'11 de setembre del 2013) 

L'agost

Deu ser el temps: aquelles tempestes inesperades del mes de juliol. Deuen ser aquells canvis atmosfèrics als quals la meva mare sempre atribuïa qualsevol maldecap o mal humor inexplicable. Deu ser que el gust de la crisi s’ha fet percebre per tothom i per tot arreu. No cal que ho hàgim arribat a perdre tot, ni una mica, ni res de res, potser: tots coneixem persones que s’han quedat sense feina, tots tenim, com a mínim, amics d’amics que s’han quedat sense casa –a Espanya–. A Andorra, crec que no conec ningú que s’hagi quedat sense casa, i dels amics que han estat a l’atur, la majoria treballa, ni que sigui temporalment. Potser no sempre és la feina dels seus somnis, però com a mínim és una feina, i normalment una feina relacionada amb els seus estudis i experiència. Tots, amb més o menys il·lusió, amb més o menys solidaritat, anem lluitant. Des que hi ha menys turistes, fem més vida de país, vida de barri. Des que quasi ningú pot baixar a la platja cada cap de setmana, tots anem als mateixos llocs, tots fem fotos de les mateixes coses des de diversos punts de vista. El primer dia de l’obertura de l’avinguda Carlemany per a vianants, tenia la sensació de conèixer el 80% dels qui estàvem asseguts a les terrasses. Dels qui estàvem dempeus als espectacles del Cirque du Soleil, quasi la tercera part semblaven amics i coneguts. A les festes i al teatre, de compres nocturnes i als camins de muntanya, ens tornem a conèixer i reconèixer tots. I no em malentenguis: és clar que vull que vinguin més turistes. Però mentre no n’hi ha, o no n’hi ha gaires, som nosaltres mateixos els qui donem vida al comerç local, a la cultura del país, als carrers i a les places. Però –deu ser pel temps, per tot el que ha plogut des del principi de l’estiu– aquest agost tothom està cansat. Per molt que ens agradin les nostres muntanyes, de tant en tant t’agafa la nostàlgia pels paisatges desconeguts, pels cels enormes, blaus o plens de núvols, però sobretot amb sortides i postes de sol. T’entren ganes de sol que aparegui i desaparegui a poc a poc, i no de cop i volta, com sol passar al mig de la capital, on treballo la gran part del dia. Em sorprenia molt, això, durant els meus primers anys a Andorra: a una certa hora de la tarda, encara hi havia llum, però el sol ja no hi era. T’entren ganes de mar calent i immòbil, ni que les platges estiguessin plenes de gent sota para-sols de colors exòtics. T’entren ganes de veure files de vinyes, tarongers i oliveres, de cansar-te de la calor, d’enyorar la fresca de les nits pirinenques. Amics, no sé si marxaré físicament, però per un temps –fins al setembre– he deci- dit desaparèixer de les pàgines dels diaris. Ni que em trobeu pel carrer en persona, el meu àlter ego que escriu serà a prop d’un “xiringuito amb quatre pins al fons”, a prop del mar prenent-se un còctel amb moltes ombrelles. O bé pujant per les muntanyes, però llunyanes. Amics, me’n vaig a navegar per altres contrades. Feliç agost a tots i totes. Un petó. 

(Publicat al BONDIA el 7 d'agost del 2013)

Castell enderrocat

Encara no coneixes el jaciment de la Margineda? Diuen que s’hi troba el castell de Sant Vicenç: la fortalesa del vescomte Arnau de Castellbò enderrocada pel comte Roger Bernat III de Foix l’any 1288. Vés-hi quan tinguis un moment: està obert tots els dies de la setmana, i no té pèrdua: és a pocs metres de la carretera, i al començament del caminet que seguiràs hi ha un cartell enorme. A poc a poc, deixaràs enrere els camps de tabac i els horts dels padrins, els perers i els cirerers salvatges, i entraràs a la roureda, plena de silenci.

Hi hem anat tant de nit com de dia. De nit, per l’actuació de l’Ensemble Flor de Lis en el marc del Festival de música antiga dels Pirineus. Hi vam arribar acompanyats per la llum dels fanalets. “Nit màgica”, deien tots. Nit màgica, humida, fragant, immòbil. Una nit perfectament idònia per omplir-la de música antiga. Un sac de gemecs, flautes, arpes, timbals, tamborins, una mica d’història medieval explicada per l’Albert Villaró i el més bonic, la veu prodigiosa de la soprano Marga Mingote. El concert era ofert per Molines Patrimonis, en commemoració del 725è aniversari de la signatura del segon Pariatge (segons el qual es va ordenar la inhabilitació de la fortificació de Sant Vicenç), i la Marga Mingote ens deia: “És un privilegi actuar-hi sabent que aquestes mateixes cançons es cantaven aquí fa 800 anys.” El temps tan canviant –que ens havia portat tota mena de sorpreses atmosfèriques durant les primeres setmanes del mes de juliol– es va comportar per celebrar la signatura dels Pariatges i per commemorar l’enderrocament del castell objecte d’excavacions arqueològiques, i no va ploure gens. La nena mig dormida als braços, agafada de la mà del marit, vaig gaudir de l’espectacle com es gaudeix de les coses úniques i irrepetibles.

El matí del dissabte, hi vam tornar, a plena llum del sol, per fer una visita guiada: un adolescent molt responsable ens va mostrar el lloc on era la cuina, el lloc on es feia el vi, les cases dels pagesos que es van instal·lar a la roureda després de l’enderrocament de la fortalesa, un espai interpretat com un petit taller de ferreria i altres meravelles entre pedres. La nostra filla diu que hi vol tornar un altre cop, durant l’agost, per veure com treballen els arqueòlegs. El conjunt ocupa més de 4.000 metres quadrats, i s’hi van trobar moltíssims artefactes medievals.

La fortalesa enderrocada que se situa a la roureda de la Margineda es coneix per diversos noms. L’han descrit com a castell de Malreu, castell de Somplosa (o Sonplosa) i el jaciment de la Roureda de la Margineda. Els historiadors Susana Vela i Albert Villaró i el director de les primeres campanyes d’excavació Iván Salvadó consideren que es tracta de la fase tardana i final (1190-1288) del castell de Sant Vicenç: la fortalesa que va construir el vescomte Arnau de Castellbò “ad radicem Montisclari”, la que va fer enderrocar el comte Roger Bernat III de Foix a partir del 1288. Entre els objectes de l’edat mitjana que s’hi van trobar hi ha pissarres amb símbols gravats, claus, monedes, tisores, anells i altres articles de ceràmica, bronze i ferro. El jaciment de la Margineda, amb la seva estructura particular, que pot representar un interès especial per als arqueòlegs, encara viu l’etapa d’un intens treball d’interpretació. 

(Publicat al BONDIA el 24 de juliol de 2013)

El Sisquet de cal Sinquede

No sé si us he parlat ja de les visites que fa a les parròquies un personatge entranyable que porta faixa, té barba blanca i camina amb un bastó: en Sisquet de cal Sinquede. A casa nostra, en som fans: tant d’en Sisquet com de l’actor i director de teatre Xavi Fernàndez, que fa de Sisquet. Cada vegada que comença una visita, explica d’on ve el seu nom de casa. I també el seu nom de pila, és clar: es diu Sisquet perquè el seu pare es deia Sisco, i el seu avi es deia Sisco, i a ell, quan era menut, també li van posar Sisquet. Deu ser molt andorrà, això, ja que també conec una família on el fill es diu Tonet, el pare es diu Toni, l’avi es diu Tonet, i probablement es diu Toni el besavi, però no en tinc constància segura. Els ho hauria de demanar; són d’Encamp. També conec tota una dinastia d’Enrics, una de Jaumes i Jaumets, i una de Jordis. Però ens estem desviant. Quant al nom de casa d’en Sisquet, ve del temps en què Andorra era molt i molt pobra, i era pobra la seva gent. I per això, quan en Sisquet arribava a casa, mai no sabia si soparia o no, i li deia a la mare: “Mare, ¿què menjarem per sopar avui?” I la mare li deia: “Si en quede, soparem; si no en quede, no.” I per això la casa es deia així, “de cal Sinquede”.

Amb el Sisquet de cal Sinquede hem après històries de les bruixes i dels que les perseguien (i les penjaven). Ha sigut una delícia veure les cares dels nens (i també d’uns quants adults) en sentir tots els detalls de la vida dels tamarros, animals de pell fina i molt preuada, i del complicat procediment que se segueix per caçar-los. Hem esdevingut especialistes en la biografia dels menairons que mouen les terres i les pedres de tartera, tot i que són tan petits que viuen dins dels canuts d’agulles. Ens ha parlat de les dones d’aigua i de les dones que feien el safareig, de les llegendes del gran Carlemany i la seva anella d’or perduda al pic de les Escobes, dels grans tresors, de les petites bordes, de l’infern que es trobava per sota de la parròquia d’Escaldes (i per això en sortia fum calent) i de les esglésies antigues amagades sota l’església Sant Serni de la parròquia de Canillo. A casa nostra, tenim dentetes d’all regalades pel Sisquet de cal Sinquede: ens ha assegurat que serviran per protegir-nos de les forces del mal. Avui, dimecres, a les 22.00, fa la visita de la parròquia de la Massana. Si no hi heu anat encara, us ho recomano molt. Val la pena. Porteu calçat còmode i la il·lusió de gaudir de l’experiència. I si ja heu participat en les visites a algunes de les parròquies del país, no cal que us en digui res: segur que voldreu tornar-hi i gaudir-ne, i aprendre tot un curull de coses noves sobre el petit país que estimem.

(Publicat al BONDIA el 17 de juliol de 2013) 

Cànnabis, blat i gira-sols

Cannabis indica

Al nord-est de la ciutat de Moscou es troba la fira comercial permanent, anteriorment coneguda com a l’Exposició dels Assoliments de l’Economia Nacional de la URSS. Al final dels anys trenta, va ser el lloc de la primera exposició agrícola, i uns 20 anys més tard, va ser transformada en un extens parc pensat per cantar les glòries de l’economia soviètica, especialment famós per les seves escultures monumentals. Un dels seus símbols principals és la font “L’amistat dels pobles”, o “L’amistat de les nacions de la Unió Soviètica”, un monument enorme als ideals de la pau i l’amistat. La base de la font recorda una flor que a poc a poc es converteix en una enorme aglomeració de gira-sols, blat i cànnabis, rodejada per 16 noies que simbolitzen les 16 repúbliques que formaven la URSS fins a l’any 1956, quan la república de Carèlia es va convertir en un subjecte federal de la Federació Russa.

La font data de l’any 1954, i l’estatus extraordinàriament elevat de cànnabis s’explica pel paper prominent que tenia aquesta espècie herbàcia a l’agricultura soviètica de l’època, principalment degut a la seva riquesa en fibra de cànem, utilitzada a la indústria tèxtil per a la fabricació de cordes i sacs, veles de vaixells, paper i tèxtils. Sí, cànnabis representava un dels pilars de l’agricultura del suposat paradís comunista heretats de l’Imperi Rus dels tsars. Set anys més tard, l’any 1961, la Unió Soviètica va ratificar la convenció de la ONU sobre substàncies psicotròpiques, i des d’aquell moment el cultiu de cànnabis va esdevenir gairebé impossible degut als obstacles de caràcter burocràtic que calia vèncer per poder-lo portar a terme. Avui en dia, pràcticament no s’hi cultiva. Segons una de les versions probablement apòcrifes de la història, els Estats Units van insistir tant en la prohibició del cànnabis al nivell internacional precisament amb la idea de debilitar l’economia de la Unió Soviètica. L’altra versió manté que la iniciativa de la prohibició pertanyia als caps de les grans empreses americanes que havien calculat que l’obtenció de la cel·lulosa per a la producció de paper a base de cànnabis era més barata que la seva obtenció a base de fusta, cosa que anava en contra dels seus interessos.

És curiós remarcar que fins al començament del segle XX ningú s’hagi preocupat per les propietats psicotròpiques del cànnabis. El segle XIX, el segle més pacífic de la història, no es preocupava gaire per la manera de matar a si mateix que podia aprofitar el ciutadà al seu temps lliure. L’opi es podia adquirir tranquil·lament als carrers de Londres. Els farmacèutics venien la cocaïna sense recepta, ja que era legal i no es considerava perillosa si es prenia en petites dosis. Pul·lulant per Internet, he topat amb un anunci adorable de gotes de cocaïna que prometien una cura instantània del mal de queixals per quinze cèntims: al dibuixet es veien dos nens de l’edat preescolar jugant feliços al jardí. Així, no ens hauria de sorprendre la tolerància del cànnabis, tenint en compte que els efectes d’aquesta droga recreativa tan popular generalment desapareixen al cap d’unes poques hores. Certs estudis alerten sobre la possibilitat de que augmenti el risc de patir malalties psíquiques (psicosis, al·lucinacions, deliris), però no hi ha evidència que hagi causat mai una mort per sobredosi. El seu paper a les tradicions religioses i culturals ha sigut enorme: era un camí a un estat de consciència diferent tant per als xamans de la Xina antiga com per als hinduistes moderns, tant per a Bob Marley que apareix al dibuix com per als artistes de jazz dels començaments del segle passat. Mai l’he provat: la il·legalitat sempre ha sigut, per a mi, una barrera impassable.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 3 de juny del 2013. Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.) 

La roda de la fortuna

No sé predir el futur. Vaig tenir la primera ocasió de comprovar-ho l’any 1989, quan tenia 15 anys. Havia de fer un treball d’història contemporània de relacions interna cionals, i vaig escollir el tema de la cooperació militar entre els països comunistes d’Europa de l’Est. Vaig llegir un parell de llibres i quatre o cinc articles, i a partint de les meves lectures vaig escriure vint pàgines de text. A les conclusions, predeia una llarga vida al Pacte de Varsòvia. Just quan feia els últims  retocs per lliurar el treball, vaig sentir per la ràdio que la dissolució del pacte militar era imminent. No era res més que un treball de col·le, però em vaig deprimir. Segons els meus llibres, el Pacte de Varsòvia era un gran invent i, ara, els mitjans de comunicació se sorprenien que hagués aguantat tant.

Quasi una dècada més tard, una cadena de joieries de la qual guardo molt bon record em va agafar per treballar en la promoció de la seva nova pàgina web, creada per poder treure profit dels nous desenvolupaments de la tecnologia informàtica. Vaig esdevenir tan experta com m’era possible en vendes per internet, bàners, portals temàtics, subhastes virtuals, missatges publicitaris sol·licitats i no sol·licitats i altres assumptes. Molts dels gurus del tema als llibres especialitzats predeien que el comerç electrònic no trigaria a ocupar el lloc del comerç tradicional. Vam mantenir la seguretat que les vendes per internet eren el futur del negoci fins al mateix dia que “la bombolla puntcom” va explotar, i vam tancar.

Les intuïcions enganyen. Entre aquells que no tenien ni idea del que els anava a passar, estic en bona i variada companyia. John Lennon, pràcticament la vigília del dia del seu assassinat, deia que se sentia segur i protegit a Nova York; les nacions europees celebraven l’arribada del segle XX amb la seguretat que seria el segle de la pau. Si ens volem basar en les evidències, tot ens demostra que mai no val la pena creure en un demà, en un projecte, en un futur bell. Hauríem de seure, mirar a l’infinit i no esperar mai res. L’únic inconvenient d’aquesta estratègia és que és inútil i avorrida.

Si algú sabés com serà el futur, no ens ho diria. ¿Què s’ha de fer per portar Andorra a una nova època de prosperitat i bonança? Tothom té clar que necessitaríem un miracle: sent el país de les meravelles que som, és insensat descartar miracles, però si han d’esdevenir, no sabem d’on vindran. L’únic que podem fer és creure en les coses que fem, fer-les tan bé com sigui possible i passar-nos-ho tan bé com es pugui.

Ja deixant de banda el nombre de visitants que es puguin atreure, és un orgull que s’organitzin a Andorra els esdeveniments esportius de muntanya; és una alegria que hi hagi festes de la música; és bo que vingui el Cirque du Soleil.

Descobrirem el nostre futur quan arribi; mentrestant, esperem-lo amb il·lusió. Fem pinya. Fem país. Aprofitem cada moment, cada sorpresa, cada esperança.

Avui, al poliesportiu d’Andorra, el River juga el cinquè i definitiu partit de la final dels play-off d’ascens a l’ACB. Encara hi ha entrades, i valen 5 euros. No hi falteu.

(Publicat al BONDIA)