A Nepal, a peu

Fa una setmana, vaig rebre un correu de la Fundació Muntanyencs per l’Himàlaia. Es deia: “Viatge: Trekking a Nepal. Octubre 2011”. Nepal. Gran trekking de l’Everest. Dates: de l’1 al 23 d’octubre.

Fa una setmana que vaig darrera del meu home fent la següent conversa: “Jordi, ¿vols anar a Nepal?” “No.” “Jo vull anar a Nepal.” “Tu no vols anar al Nepal.” “Que sí.” “Que no.” “¿Tens dos mil sis-cents noranta euros?” “¿I què en vols fer?” “Vull anar a Nepal.” “Jo, no.” “¿Vols que hi vagi sola?” “No vull que hi vagis.” Etcètera.

Per adobar-lo més, el 23 d’octubre és el seu aniversari, i naturalment, si em diu que no vol passar-lo volant de Katmandú a Barcelona, li hauria de fer cas. La nostra filla, que a la primavera farà sis anys, no pot anar al Nepal, i estaria tres setmanes sense veure als pares. Però no deixo de pensar-hi: la vall del Khumbu, bressol dels Sherpes. Al document que ho explica llegeixo: “Caminarem per la regió dels cims més alts del nostre planeta: l’Everest, el Lhotse, el Nuptse i el Cho Oyu. Aquest trekking d'alçada ens farà descobrir les altes valls de l’Himàlaia, els torrents impetuosos, els llacs òpal, els pobles d'alçada i els monestirs budistes”.

Explico els meus plans de visitar Nepal a en Javier, un amic nostre. En Javier opina que jo, abans de veure Nepal, hauria de provar de passar un parell de setmanes d’acampada a la muntanya a Andorra. Que allò que no representa cap dificultat tècnica per a les persones en bona forma física, que fan l’esport regularment, pot resultar insuportable per a una senyora de mitjana edat de vida sedentària, ben alimentada amb galetes de xocolata. Li dic que m’entrenaré, que als lodges hi ha dutxes calentes, que els portejadors portaran les motxilles, i em desitja sort per convèncer a en Jordi que m’hi acompanyi.

Segons FMH, l’objectiu del viatge a Nepal, què s’organitza en col·laboració amb guies de Natura i Aventura, és fer conèixer de primera mà el seu projecte més important: Kailash Hostel, la llar que treballa en l’educació de 92 nens i nenes de la regió de l’Himàlaia, ja que (els cito) “l’educació bàsica és la millor garantia per a generar progrés econòmic, social, cultural i polític”. Fa aproximadament un any vaig veure un documental sobre Kailash Hostel a la televisió andorrana. Recordo especialment a un dels protagonistes, un nen que parlava l’anglès gairebé impecable i volia donar les gràcies per tenir l’oportunitat d’estudiar. No sé per què, vaig pensar que jo, de petita, havia sigut just com aquest nen: volia estudiar, volia conèixer el món.

En Jordi opina – amb molta raó – que res no m’impedeix participar en projectes solidaris sense moure’m d’Andorra. També és cert que jo no he tingut mai un esperit particularment coratjós, és cert no he pujat mai per sobre de 3000 metres, és cert que no he dormit mai a la muntanya més de dos nits seguides, i que si hi ha persones que per la seva naturalesa són menys aventureres que jo, probablement no surten mai de casa. Es queden mirant les fotos de pics impossibles, i no van enlloc.

Ho deixo córrer. Passem dos dies sense parlar del tema. Comentem les notícies dels periòdics, i arribo a dir – com sempre – que últimament prefereixo no viatjar en avió. “Ha!” – exclama amb l’aire triomfant. – “I a Nepal hi vols anar a peu.” I veig que ell tampoc no pot deixar de donar-li voltes. Potser si hi insisteixo mil vegades, sí que voldrà passar l’aniversari a Katmandú.

(Publicat al Fòrum.ad el 28 de gener del 2011)