dimecres, 9 de febrer del 2011

L’altra esquerra

Hi havia una vegada tres joves andorrans que anaven d’excursió per Varadero en un autobús ple de turistes espanyols. “I ara presteu l’atenció al paisatge que s’obre a l’esquerra,” comentà el guia. Els tres andorrans, com una sola persona, van girar el cap a la dreta. El guia els va observar un moment i va concloure: “Vosaltres tres! A l’altra esquerra.”

Un dels participants en els esdeveniments descrits al primer paràgraf explica aquesta anècdota força sovint. Extrapola dit exemple de dislèxia col•lectiva a la vida política andorrana. Diu que les ments que es consideren progressistes mai han tingut la intenció de votar res que es podria caracteritzar, ras i curt, com “la dreta”. Tanmateix, a l’hora de votar, tots, tant els votants com els no votants, tenim una imperiosa dificultat a l’hora de localitzar l’esquerra.

Qualsevol diria que “l’esquerra” més clarament definida del país són els Verds. Però, en vista dels resultats obtinguts fins ara, des de fa mesos estan decidits a no anar a les properes eleccions sols. Estan oberts a fer un pacte. Ara bé, si volen pactar, hauran de cedir en certs punts del programa. Seria lògic que pactessin amb el PS, però no és la única opció: si el seu objectiu de rebaixar el termini necessari per adquirir la nacionalitat andorrana als 10 anys és idèntic al d’Esquerra Socialista, en l’objectiu de donar el dret de vot als residents en les eleccions comunals, estan més propers a Antoni Martí. En tot cas, pactin amb qui pactin, hauran de sortir del pacte resultant com a més “centristes”, en tot cas, “menys d’esquerres”.

“Quin serà el vostre missatge pre-electoral?” – vaig preguntar a un amic socialdemòcrata en una conversa casual. – “Aquesta vegada, res de color vermell, res de dir que som d’esquerres,” – va contestar, convençut –. Llegint les declaracions del cap de Govern sobre la seva intenció de “plantar cara a la dreta i als cacics de sempre”, m’inclino a creure que el meu amic s’equivocava. Com a mínim, Jaume Bartumeu se segueix contraposant a “la dreta”, o “la dreta conservadora”, cosa que feia també, des de feia anys, Òscar Ribas. La seva intenció de lluitar per disminuir les desigualtats socials es percep prou clara, tot i que sembla que certs sectors de la població encara no acaben d’ubicar-lo gaire clarament en el gràfic de dretes i esquerres. No és estrany sentir converses entre andorrans en què un senyor descontent amb la política del Govern diu: “Com poden dir que són d’esquerres? Jaume Bartumeu és de dretes!”, i l’altre contesta: “¿Ah sí? ¿És de dretes? El votaré!”

Entretant, sembla que l’aliança principal contra la qual hauran de lluitar els socialdemòcrates no té la més mínima intenció de deixar que l’identifiquin amb el fenomen del caciquisme. “La voluntat de liderar la centralitat política” que expressa Jordi Cinca, aliat amb Antoni Martí, el PRA i grups parroquials, la intenció de “comptar amb tothom”, “no ser excloents”, en l’àmbit andorrà, és una solució molt poc conservadora, tot i que si aquesta tècnica se segueix a peu de la lletra, pot acabar creant-se una plataforma política multiforme sense una ideologia definida. Molts integrants de la nova aliança serien capaços d’escriure un programa polític en 48 hores. Això no obstant, preferiria que la definició d’uns clars punts programàtics precedís la formació de la llista de persones preparades per signar-los. Preferiria que la gent es pogués adscriure a una ideologia ja existent.

Costa classificar els partits, aliances i plataformes existents a Andorra en aquests moments, de dreta a esquerra. La ideologia definida és una de les coses que més falta fan a la nostra realitat política. I això no es refereix tan sols a l’ideari dels partits. No tenim cap diari d’esquerres, i en conseqüència, tampoc en tenim cap de dretes: tenim diaris domesticats i diaris conflictius, però no són ni de dretes ni d’esquerres: tots s’adhereixen a la seva idea particular del centre.

Tots professem tanta afició pel centrisme que sembla estrany que hi hagi tantes discòrdies, si ens hi hauríem de trobar tots. Però per alguna raó no ens hi trobem, i seguim amb la mateixa dislèxia política de caràcter col•lectiu, sempre entre dues o tres dretes, o entre dues o tres esquerres. No em sorprèn que els ciutadans acabin desorientats.

(Publicat al BONDIA el 9 de febrer del 2011)

8 comentaris:

  1. Hi ha una farsa de Carlos Arniches estrenada el 1920 anomenada Los Caciques. Un dels personatges afirma que només existeixen dos partits polítics: "el miista, que es el mio, y el otrista, que son toos los demás"

    ResponElimina
  2. Fins a un cert punt, sempre és així; quan formes part d'un partit polític, d'un col·legi professional, d'una nació, simplement d'un grup de gent, sempre hi ha "els teus" i "els altres", fins i tot quan no t'identifiques amb absolutament tot el que diu "el teu equip".

    Però a Andorra tot és tan petit i les diferències ideològiques semblen tan mínimes, que no s'entén si es tracta de dos o més equips que competeixen entre sí o bé de membres d'un sol equip renyits entre sí. De vegades penses: ¿i per què no s'uneixen tots en un sol partit, amb un programa que valgui la pena? Així el podríem tirar endavant, i tots contents.

    ResponElimina
  3. Per que hi pugui haver joc són necessaris com a mínim dos equips. Les solucions de partit únic ja sabem on porten. Precisament ara està molt d'actualitat un tal Mubarak.
    I no crec que les diferències ideològiques a Andorra siguin tan mínimes. Són similars a les que hi ha a la majoria dels països de l'entorn.

    ResponElimina
  4. Em temo, Alexandra, que la teva pretensió de definir primer la ideologia i després anar a buscar les persones és -a Andorra- voler fer passar el clau per la cabota.
    ¿Recordes la teva disputa dialèctica amb el col·lectiu Portella i la seva pretensió de fer una publicació decididament andorrana? Tu volies que fos una revista "decididament el que sigui feta des d'Andorra" i no et van acabar d'entendre. Doncs amb els partits aquests passa el mateix, en lloc de ser decididament liberals, decidament conservadors, decididament demòcratacristians... són decididament dels uns o decididament contra els altres, però per ells mateixos no són decididament res. I així ens va.

    ResponElimina
  5. Salvador, la idea de partit únic era broma - per burxar una mica. Suposo que el meu background rus de tant en tant em deu inspirar bromes comunistes.

    ResponElimina
  6. Iago, ¿potser estem davant d'un model diferent d'organització política (que ara mateix, tot sigui dit, no s'acaba d'organitzar)?.. ¿Potser sí que s'hauria de canviar la llei electoral per a que els partits petits tinguin més possibilitats de representació al Consell? I així podrien ser decididament Verds, Liberals, Socialdemòcrates, Republicans, Ecologistes, Europeïstes, Reformistes, Canvïistes, Unionistes i un llarg etcètera.

    ResponElimina
  7. Alexandra, no et passis que només hi ha vint-i-vuit places al Consell...

    ResponElimina