Andorra visible i invisible

Des d’un temps immemorial, les nostres Valls han atret aventurers intrèpids que s’enamoren d’aquestes terres i s’hi queden, i hi deixen una empremta singular del seu geni, del seu caràcter rebel o dolç, del seu destí singular. N’hi ha també d’altres que s’han quedat disgustats i n’han escrit pàgines de prosa desesperada i versos indignats. Al llarg dels segles, els viatgers angloparlants han produït un fons important de fotografies, dibuixos, gravats i memòries sobre Andorra, i és gratificant constatar que la tradició no mor. Andorra Revealed és una antologia en llengua anglesa d’assajos i relats d’inspiració pirinenca. Va ser ideada per Iain Woolward, especialista en publicitat procedent de Silicon Valley i exesportista olímpic que un dia va esbrinar que la paraula Andorra té 5,6 milions de clics al Google per any, i per tant, un munió de ciutadans del món estan intrigats pels misteris de la nostra petita illa entre muntanyes.

L’obra del grup d’escriptors, membres del Writers’ Circle d’Andorra, demostra que vivim en un lloc tan exòtic com podrien ser Tahití, el Congo, Transsilvània, Nova Zelanda o el Nepal. Per ells, és una destinació geogràfica que fa somniar: refugi dels desesperats, cau de bruixes, paradís dels jubilats, llar de contrabandistes i pou sense fons de llegendes silencioses. La pau i la por, la llum i la foscor, les arrels medievals i les comoditats modernes creen un tot irrepetible: en les paraules de Clare Allcard, “unique Andorra”. Un crític estricte podria sentenciar que és una visió massa idíl·lica. És cert: tot és subjectiu. Descobrim al món allò que hi busquem. Judith Wood hi troba pur exotisme: dinasties de passadors, el costat ritual de les matances del porc, les eternes arts ocultes. Iain Woolward, que ha esquiat arreu del món, ens assegura que un esquiador amateur no trobarà cap altre lloc a la terra que li agradi més que Grandvalira o Vallnord. Ursula Simpson Ure, recordada per la comunitat angloparlant amb fonda memòria, ens hi parla del xalet construït amb la fusta de caixes de núvia, d’Esteve Albert i dels personatges inoblidables del Pessebre Vivent com el Jaumet de cal Panxut o el pobre Antonio que feia d’àngel i cada any es quedava sense ales. Als haikus de Valerie Rymarenko, els noms de Sornàs, Arans, Pal adquireixen un so diferent de l’habitual, noble i disciplinat. Glorifica els senders de la muntanya, el paisatge de terra alta. “Frozen morning snow/ Catching the light, buds encased/ in ice, diamond bright” descriu una nevada tan andorrana que no podria esdevenir a cap altre lloc. El llibre és il·lustrat amb les fotografies de Jaume Riba, Jimmy Turner i Judith Wood. Aquesta petita joia es va presentar a la llibreria La Puça del barri antic dilluns, i ja està a la venda.

(Publicat al BONDIA el 15 de juny de 2016).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Qui menja sopes, se les pensa totes

Des que la meva filla ha crescut i s’ha fet una gran patriota encampadana, m’adono que escric molt sobre Encamp. Aquest cop estava temptada d’escriure sobre la Nit de papallones organitzada la setmana passada pel Centre d’Estudis de la Neu i la Muntanya d’Andorra, que va començar a les 20.30 a la Biblioteca Comunal d’Encamp i va acabar a mitjanit a la GR-11, per sobre de la torre dels Moros a les Bons, on els paranys de llum ultraviolada havien atret multitud de papallones nocturnes de tots els colors.

És, tal vegada, l’excursió més exòtica que hi he fet des que hi visc. Però tinc avui un altre tema de què us vull parlar, també d’Encamp i, a diferència de la Nit de papallones, que no tornarem a fer fins l’any vinent, us pot interessar per l’any que som. Mireu. Al carrer Pas de la Casa, número 4, just al costat de l’hotel Pere d’Urg, hi ha un restaurant que si no hi aneu, aviat tancarà, i em sabria molt greu que tanqués.

Tal com pinta la crisi, potser no arribaran a la propera Nit de papallones, i això que fan batejos i comunions i aniversaris i totes aquestes coses, i tenen lloc perquè juguin els nens i una guitarra si algú s’anima a cantar i un karaoke per raons semblants. I són molt agradables. Bé, què us he d’explicar sobre el tema de la crisi: és el que és, millor us parlo del restaurant en si, que ens ho passarem millor. Tenen cervesa russa d’aquella que bevíem als carrers de Moscou a la meva època d’estudiant, i fan els Stroganoff de carn de cavall i de pollastre, també fan sopes de verdura com les que feia la meva àvia, que els àngels la tinguin al cel.

L’any passat, quan els dimarts acabava les classes abans del que era habitual, sempre hi anava a menjar una sopa a quarts de vuit del vespre, abans de recollir la Laura a la piscina del centre esportiu. S’hi estava molt bé, a les vuit, abans que vinguessin els altres clients: més d’un article del BonDia, que sempre surt els dimecres, s’hi va gestar o revisar. A part del típic menjar rus a la carta, entre setmana fan un menú de tres plats per 10 euros, al migdia i a la nit, i cuinen superbé. El restaurant es diu El Cresper, i no sé què és, un cresper: el nom no és nou, ja podria ser l’abreviació del nom d’algú que es digui Pere Crespo, o dues germanes Cristina i Esperança o què sé jo.

Recordo que molts anys enrere era un restaurant francès que ens agradava quan érem joves, després no sé qui més el va tenir, i els que el porten ara són una parella: ella és russa, ballarina professional de Sarátov; ell, un català de Tarragona, arribat a Andorra fa uns quants anys, que sempre s’ha dedicat a la restauració. Fan cuina internacional, plats russos, plats espanyols, una mica de tot. Aneu-los a veure, que menjareu bé i em fareu molt feliç si els ajudeu a passar l’estiu. Podeu reservar al 854 833, o veniu sense reserva. Apa, bon profit.

(Publicat al BONDIA el 8 de juny de 2016).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Al Cap de Shakespeare

Asseguda davant d’un pub Shakespeare’s Head, envoltada de coloms, intento entendre l’essència d’una ciutat viva. Londres és una ciutat sirena. T’atreu per devorar-te i fer-te seva. Aquí cada pedra i cada guia t’explica històries sobre decapitacions, tortures, plagues, escàndols, traïcions i enganys amb la mateixa, o més, il·lusió que quan parlen dels Beatles o Edward Lear. És una ciutat que s’estima en la salut i en la malaltia, en la bellesa i en la lletjor. Ja s’admirava quan era un lloc ple de smog a vora d’un riu mort, un riu de color fang que ara ha ressuscitat i és un dels rius més nets del món, ple de peixos. Tàmesi, tomba i refugi dels des­esperats, el riu que cridava la pobra Martha quan David Copperfield i el Sr. Peggotty li van fer l’encàrrec de trobar la seva amiga perduda.

Londres és una ciutat sense por. Si es desespera de si mateixa, ho fa sabent que és, tot i així, “the fairest one of all”, que no té rival al món. S’agrada i es redecora i es veu encara més bonica. Si fos una dona, es guardaria totes les seves selfies sense esborrar-ne ni una, des de la nòria patrocinada per Coca-Cola fins als barris obrers dels afores, des del parc olímpic on aquesta setmana les nadadores andorranes participen en el Campionat europeu d’aquàtics fins a la Tower of London, restaurada per un dels Paul Getty, la infeliç i adinerada dinastia. Mite i quimera, és la ciutat eternitzada per Oscar Wilde quan la penetrava la boira groga que envoltava els ponts i convertia les cases en ombres.

“¿Veus?” –diu en Jordi–. “Els sobrevolen mil avions i helicòpters, i ningú es queixa.” Tal vegada se’n queixen: som a la pàtria de les reclamacions. Recordo un llibre que vaig llegir a la carrera, Aquí, no!: una anàlisi del descontentament dels veïns amb la contaminació lumínica, atmosfèrica i acústica que suposa l’emplaçament de deixalleries, parcs eòlics i altres meravelles. Ai, l’heliport. Que ofereixin descomptes als encampadans, així segur que trobem un raconet per a la bona causa, a veure si entre això, la nova escola de turisme i  la restauració de l’hotel Rosaleda arriba més vida al poble.

¿Què és el que fa que un lloc tingui vida? Totes les ciutats que funcionen amb una certa correcció, on es recullen les deixalles, l’aigua surt de les aixetes, les botigues treballen i les persones poden passejar amb l’esperança de no ser assassinades, són ciutats vives. I, tanmateix, hi ha ciutats que, sense raó aparent, són més vives, més lliures, segures i tranquil·les, més fortes, més vibrants. Tot i canviar, segueixen fidels a la seva història: un ésser viu és per definició un ésser canviant, inestable: l’intent de detenir el canvi el porta a la mort. Londres és un ésser viu. Respira, viu, i enamora. Passi el que hi passi, mai no es rendeix. Per molts cops que es cremi, és una ciutat eterna.

(Publicat al BONDIA el 18 de maig de 2016).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

El hip-hop com a forma de vida

A Cornellà de Llobregat, no hi queda lloc per aparcar. Hi ha cotxes a la gespa; la grua se’ls emporta. Les colles de nens ballen sota la pluja fent moviments hidràulics de robots. Duen roba de tots els colors, bates lila amb caputxes, pantalons trencats, perruques punk, barrets que desafien la imaginació. Semblen exèrcits d’àliens llibertaris enviats d’una galàxia llunyana. Als grups hi regna un ordre impecable, quasi militar, amb un ambient d’alegria. Fem cua per comprar entrades. Són 12 euros per persona, però l’espectacle s’ho val. Tot sigui dit, si no s’ho valgués els pagaríem igualment: hi participen els nostres fills. Guanyadors de campionats de ball d’Andorra durant dos anys consecutius, els encampadans encara són novells a les competicions internacionals en què participa Espanya, Portugal i altres països d’Europa. Els jutges del Campionat d’Espanya de HipHop Urban Display són coreògrafs i ballarins de renom, estrictes i rigorosos, i podrien rivalitzar amb el Beto per la creativitat dels tatuatges. A la foto de la pàgina oficial del Campionat al Facebook, llueixen pírcings i expressió de hooligans de barris problemàtics. Quina por.

El pavelló immens retè l’alè: els ballarins de Mallorca surten corrent a l’escenari i resten immòbils esperant els primers acords de la música. Estan acostumats a actuar davant de multituds. La seva coordinació és impecable; la confiança, envejable; l’energia que desprenen, contagiosa. Aquest any, a la categoria júni­or B, hi ha dos grups de l’acadèmia Top Dance de les Balears. Kidz on the Block, ja conegut i estimat pel públic, serà el guanyador i anirà a representar Espanya als Mundials de Las Vegas; l’altre, Kiddos, quedarà cinquè entre els 44 aspirants al títol de campions d’aquesta categoria. Els Happy d’Areaesport d’Encamp animen els ballarins de les illes: els coneixen de l’estada que van fer junts a l’escola Urban Dance Factory de Barcelona.

El hip-hop és més que una seqüència de passos: és una forma de vida. En un espai de creació coreogràfica democràtica, apropiada pels entorns multiculturals d’avui, hi ha lloc per a tothom, per a persones de totes les procedències culturals, de tots els nivells de domini del cos. Fa un quart de segle, quan la fundadora del campionat Irene Pallarés descobria l’apassionant món de hip-hop, no hi havia cap altra manera d’aprendre’n que ballar als carrers i al metro de Barcelona. Ara, tot ha canviat. És un entorn cada vegada més competitiu, de més dificultat tècnica i dedicació professional. Als Happy i PekeDance d’Encamp els queda un llarg camí per recórrer i moltes coses per aprendre, i Elena Navarro, la coreògrafa d’Areaesport, ens hi acompanya amb il·lusió. Li agraïm l’oportunitat de participar-hi. Llarga vida a l’Urban Display, i per molts anys.

(Publicat al BONDIA l'11 de maig de 2016.)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

El vigilant del temps

El percentatge de gent extraordinària que viu entre nosaltres és alt. A la nostra societat, l’existència anònima és impossible. Tothom s’hi coneix en un grau d’intimitat considerable. Andorra, però, ha atret, per diverses raons, persones d’un destí gens comú.

Edward Allcard és un veí de l’Aldosa, la Massana, que l’any 2016 complirà 102 anys. Quan el vaig conèixer, encetà un monòleg sobre el canvi de la pressió atmosfèrica i la direcció del vent: un típic anglès dels llibres. Em parlà de precipitacions i núvols. Mentalment, el vaig batejar “the Man Who Watched the Weather”, l’Home que Vigilava el Temps. Té unes celles blanques i espesses, una mirada blava punyent. És el marit de la Clare Allcard, que coneixem per la participació en associacions sense ànim de lucre i pels llibres A Gypsy Life (traduït al català amb el títol Rodamons de la mar) i The Intricate Art of Living Afloat. A més, Edward va ser el primer a creuar l’Atlàntic en solitari en ambdues direccions. De fet, a la coberta del llibre Single-handed passage, publicat per l’editorial Putnam de Londres, se’l descriu com l’únic home de la història que ha assolit aquesta fita. Entenc, però, que és possible en els 65 anys transcorreguts des del moment de la publicació ho hagin repetit altres intrèpids. Ens quedem amb la idea que és, almenys, el primer. Edward Allcard va arribar a Nova York a bord del Temptress (un nom ben curiós per un iot, La Temptadora) quan la meva mare tenia tres mesos i el meu pare encara no era nascut (però concebut). Edward estava a punt de complir els 35 anys: un any més jove que el meu avi patern. Havia passat per la guerra; era arquitecte naval. Només en fa una referència al seu llibre: quan parla del seu rellotge, que utilitzava per a la navegació, esmenta que havia reemplaçat un Omega similar emportat del seu canell per un casc de bomba.

Single-handed passage representa la descripció d’un viatge de 80 dies i 6.000 milles (uns 10.000 km), d’Anglaterra a través de Gibraltar i fins a Nova York, en solitari a bord d’un iol d’uns 10 m (34 peus) de llarg. El relat d’Edward Allcard ens transporta, com per art de màgia, al mig de l’oceà, sense cap altra companyia que la dels peixos que serveixen d’aliment fresc, com per exemple llampugues, de molt bon gust i carn tova, ocells debilitats i papallones de colors que vénen de visita. També hi apareixen puces indesitjables, vaixells que passen al costat, ones enormes, vent, taronges seques de postres i l’esperit inconquerible. Per si decidiu emprendre un viatge semblant, recordeu que algun dia la barca es trobarà del revés. El segon llibre de l’Edward, Temptress returns, està dedicat a la llibertat.

(Publicat al BONDIA el 30 de març de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

Entre els llibres de casa Bauró

No cal ser místic, no cal tenir cap visió especial per adonar-te que el barri antic d’Andorra la Vella és poblat de tants esperits que si explotéssim el tema de les cases encantades, faríem la competència als castells dels britànics. No, tal vegada no, no els faríem la competència. Els nostres morts, per molts tresors que hagin arribat a acumular en vida i més enllà, són morts rústics. Les nostres bruixes són iaies amb mala bava. Els nostres intel·lectuals són excèntrics de poble. ¿Així ho veiem, no? De totes les valls pirinenques, les Valls d’Andorra som els que més ens disfressem de món asèptic, de supermercat inofensiu, modern i nou de trinca. Quin món, el nostre! Amnèsic, disposat a treure ferro a les seves penes, disfressar-se d’amable, oblidar-ho tot. Esborrar el passat. Crear-ne una versió pseudo-Disney, en el millor dels casos i, en el pitjor, descartar-lo com a cutre, cafre, costumista, ridícul, irrellevant.

¿Què fa el passat quan l’oblides, el disfresses, el menysprees? ¿Es rebel·la? ¿Et fa la traveta? ¿Et mossega el cul? ¿Et persegueix pels carrerons com una silueta fosca vestida de negre? No sé què fa, però viu, viu, i els que el recorden ens ajuden a viure un present més ple, no tan desfigurat per l’ombra d’un passat ocult. A la revista de la Biblioteca Nacional d’aquest any s’hi homenatja un andorrà que no estava disposat a oblidar res: Pere Canturri, un andorrà que vivia la història del seu poble com una passió de la seva vida. Al Soler, la diminuta i acollidora sala de lectura, sento la seva presència: no ha marxat del tot, està, com sempre, escrivint amb llapis sobre els fulls de mida A4. Jo el coneixia poc: aquest senyor gran de cabells blancs, imposant i amable, em veia, carregat de raó, com una intrusa sorollosa amb massa pardals al cap. Llegint l’homenatge que en va fer Cristina Martí i Torres, però, el vaig recordar: Pere Canturri, un estudiós d’ànima inquieta. L’home que va dedicar la seva vida a recollir els trossos trencats de la memòria de la vella Andorra i a posar-los en ordre.

L’article La Biblioteca Nacional d’Andorra, 86 anys de servei a la ciutadania, de Júlia Fernàndez i Pilar Burgués, fa palès el paper de Pere Canturri com el ministre de Cultura que va salvar el vell edifici de Casa Bauró de la destrucció llogant-lo de la Fundació Clara Rabassa i fent que acollís la Biblioteca Nacional, que va deixar una empremta valuosa al barri antic d’Andorra la Vella. La revista Ex-Libris Casa Bauró n. 19 es pot descarregar gratuïtament de la web http://www.cultura.ad/publicacions-mes-cultura/ex-libris/numero-19-2016. S’hi poden trobar també els articles sobre els projectes de la Viquipèdia en català relacionats amb el nostre país, el catarisme als Pirineus i la producció literària de la comunitat angloparlant d’Andorra.

(Publicat al BONDIA el 27 d'abril de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

L'objecte del silenci

Febrer 2016. Dolors Miquel recita Mare Nostra, el poema més conegut del recull Missa pagesa(premi Gabriel Ferrater, 2005), a la gala dels premis Ciutat de Barcelona. De cop i volta, sense que ningú ho hagués imaginat o buscat prèviament, reviu el debat sobre la diversitat espiritual. No reproduiré l’obra que ha engendrat la polèmica: és fàcil de trobar a la web. Per donar-vos un tast del que és Dolors Miquel, us transcric un fragment del poema Dels besos de Déu, també de Missa pagesa: “Besa’m amb besos de la teva ànima feta saliva,/ feta papil·la, feta cèl·lula sensorial, feta meva./ Proclama’m la meretriu dels teus besos./ Proclama’m l’hereva de la teva carnalitat més alta./ Besa’m amb besos despullats de Tu i de Mi,/ amb besos del somriure, amb besos de la llàgrima./ Que reposin en mi la pau i la guerra, immòbils./ Besa’m amb la teva mort eterna, amb el pètal de la teva mort./ Desfulli jo tota la flor dels teus llavis, primavera./ Besa’m amb besos de la teva boca.”

A la nostra cultura, des de fa més d’un segle, un poeta té dret a pregar tal com sent. Hi ha societats que tradicionalment li neguen aquest dret: la nostra no. Si els seus sentiments difereixen dels recomanats per la doctrina tradicional, fa bé de limitar la seva expressió a l’àmbit laic, però la seva paraula és admesa i benvinguda a la plaça pública. L’espiritualitat d’una persona no adscrita a una religió concreta també té valor per a nosaltres. La fe en una Mare Universal que ens dóna força amb el seu crit de dolor i amor també és fe. L’espiritualitat només és viva quan s’expressa lliurement, sense por d’ofendre, sense por de resultar inadequada: si no ho fa, no és espiritualitat, és una farsa.

Carles Hac Mor, parlant de la Missa pagesa, deia: “A missa, hom no hi va pas a fer la crítica de res, sinó a viure un misteri que, com a tal, desafia la raó. El ‘ho crec perquè és absurd’ ressona tothora quan hi és fet el sacrifici de la missa. I quan aquesta és pagesa, l’altar hi és pagà, i, malgrat això, també hi ha misteri, sacrifici i absurd.” Tota pregària es pot considerar absurda. Ho dic com a creient, com a algú que parla amb Déu sempre que pot i mai no sap si rep resposta i no és capaç de sentir-la. Ho dic com a algú que regularment es desespera pensant que Déu l’ha deixat. Que no ha vist Déu, però té la fe en la seva infinita comprensió. Que dubta de Déu i se’n penedeix, que se n’allunya i ho pateix, com tants creients que som pel món. I tota poesia és pregària: tot art ho és.

Acabaré amb un altre fragment del mateix llibre de Dolors Miquel, una poeta que lluita amb Déu com tots els poetes que ho admeten: “Un cor estripa el silenci. El silenci estripa una nota. // La missa esdevé silenci. // El silenci esdevé Missa. // Anem // Anem // Anem.”

(Publicat al BONDIA el 2 de març de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).