Pedres i neus, cims i estrelles

Ara fa dues dècades, l’Editorial Andorrà publicava Muntatges escènics, d’Esteve Albert i Corp, a cura de Manel Anglada: un recull que comença amb l’increïble i entranyable pessebre vivent d’Engordany, pura poesia. A la postdata del pròleg, escrit per Bartomeu Rebés, llegíem: “Degut als imprevistos de la vida, aquesta edició adquireix la qualitat de Nadala de 1997, que desitgem ben feliç als nostres amics i amb un pròsper any 1998”.

El temps s’accelera a mesura que et fas gran, i quasi em creuria que el Nadal del 1997 fou ahir. L’any 1997, les Valls d’Andorra em semblaven un País d’Eterna Obra. Feia l’efecte que el món s’havia d’acabar i els seus darrers esforços es dirigissin a bastir edificis, asfaltar, remodelar i demolir. Els professionals que portaven a terme les esmentades tasques xiulaven i feien una gran cridòria cada cop que veien una dona: cosa que, des del punt de mira dels meus vint-i-tres anys, es traduïa en “sense parar”. Sols hi faltava un dimoni al mig del cel, vestit amb la capa i un barret de copa, perquè complementés el muntatge escènic i en fos foragitat, com Déu mana, per un àngel. I ni bous, ni jous, ni esquelles dels ramats: ni un trist ase hi veia jo –si en descomptàvem certs exemplars del gènere humà que se’n mereixien el nom.

Els nouvinguts érem tants que, si per casualitat hi haguessin arribat, en autobús de línia, un fuster foraster i la seva muller a punt de donar a llum, haurien hagut de fer nit en un traster d’algun hostal ple a vessar –i un cop hagués nascut el nen, les cambreres i els porters els hauríem anat a visitar, per portar-los un xic de robeta, un flam de la cuina i mandarines. Així era el pessebre que teníem muntat. Tal com deia Esteve Albert quan dirigia el pessebre vivent andorrà, l’any 1956, tot era de debò: “Persones i bèsties; ofrenes, objectes, vestits; prats i cases, pedres i neus, cims i estrelles”.

L’any 1997, no es feia pessebre vivent, ni Esteve Albert era nom d’avinguda. Si m’haguessin dit que Andorra era un país d’esclopers i de paraires, de filadores i de trementinaires, de salers musicats i del formatge de tupí, m’hauria sonat a xinès. Ni hi veia cap pescador, caçador d’isards ni contrabandista, cosa que no vol pas dir que no hi fossin. Ja hi havia la placa memorial a la paret de la Biblioteca Nacional, obra de Sergi Mas, però la presència espiritual d’Esteve Albert, hereu natural de mossèn Cinto Verdaguer per aquestes contrades, se sentia molt menys que ara. No va ser fins a l’any 2014 que el Comú d’Escaldes va recuperar el pessebre vivent, en el marc del centenari del naixement del seu autor. Aprofito per recordar-vos que, aquest dissabte, se n’estrena la quarta edició: ara sota la direcció d’Ester Nadal.

Els dies del miracle nadalenc, dediquem un pensament de record a un geni tan nostrat. Esteve Albert que, a Posobres d’Engordany, es definia com a pastor de somnis. Amic del voltor i de l’àliga, de la boira i de la lluna.

(Publicat al BONDIA el 12 de desembre de 2017)

País de neu

Vaig néixer lluny del mar, tan lluny que ni hi somniava, però les meves memòries d’hivern –de quan tenia l’edat de la meva filla i, per tant, ja caminava sola per tot arreu de la ciutat i més o menys a totes les hores del dia– podrien dur ben bé el títol de Records d’un oceà. Els vianants, nedadors solitaris que lluiten amb les onades de vent gelat, duts pel corrent o encarats contra corrent, que avancen a mil·límetres; passatgers d’un tramvia, tripulants d’un submarí que feia via entre esculls de corall amb les llumetes de moixeres. La neu il·luminava la foscor dels nostres hiverns, tapava la lletjor dels arbres podats i de les branques mortes, era un material de construcció de tobogans, ninots de neu i boles per fer guerra els pocs dies solejats. Si se’t gelava la cara, l’havies de fregar amb la neu. Per la neu anàvem fent traces d’esquí de fons. No hauríem sobreviscut un hivern sense neu... Però era la mateixa neu que et volava a la cara a la velocitat de 30 km/h, bloquejava les portes i els cotxes, es tornava gel i relliscava sense clemència, es barrejava amb sal grossa i destrossava qualsevol calçat i, a la primavera, es tornava bruta i grisa.

A semblança dels països nòrdics que es gelen al mes de novembre després d’un mes i mig de la monòtona i interminable pluja i ja no es desperten de l’estupor gelat fins a mitjans del mes de març, a Andorra semblem tenir una relació ambivalent amb la neu, una mena d’amor-odi. Vet aquí un exemple. Visc a Encamp i, per tant, el proppassat dilluns em trobava a la cua que, Déu sap per què, sempre produïm després d’una nevada. Per no trencar la tradició, avançàvem a cinc per hora i, de sobte, me’n vaig adonar: mirava les branques carregades de neu amb el mateix entendriment que m’envaïa de petita quan veia les primeres herbetes verdes, les primeres fulles fràgils, a la primavera inclement dels Urals. Ens passa a tots. Baixem a pas de tortuga, alguns lliscant, d’altres armant-se de santa paciència (fem tard, jo el mato al paio aquell de les rodes d’estiu que tinc al davant), amb els vianants pel mig que prefereixen jugar-se-la i caminar entre els cotxes en mode suïcida, tot per no enfonsar-se a la massa freda que s’acumula a la vorera: però el paisatge enfarinat ens deixa embadalits al bell mig de l’embús.

Som un país de neu. En som part. Això fa que l’imminent divorci dels gegants del Grandvalira ens provoqui una immensa sensació d’impotència amb un cert deix d’incredulitat. Ni ens adonàvem de com n’estàvem, d’orgullosos, abans que s’hagués trencat. Amb una ràfega de vent gelat, se’ns ha ensorrat un bell castell de neu. Com n’era, de bonic! I si s’arregla? Ai, com ho festejaríem! I si no s’arregla? Si es fa cendres, quin Fènix se n’alçarà?

(Publicat al BONDIA el 10 de gener de 2017)

Estanys de Tristaina, tristor i bellesa

Una ruta circular d’uns cinc quilòmetres

Quin mes d’octubre més angoixant, i quina por que passo cada cop que penso en tot el que està passant al país veí del sud, amb el qual, ara m’adono, tinc molt més lligam que no em pensava! Cap home és una illa, i cap país és aïllat del que passa a les seves fronteres. Així, nosaltres, petits, sorpresos i desconcertats, ens hem quedat mirant cap al sud sense poder dir paraula, conscients de les fermes i oposades conviccions dels dos coprínceps, dues parts inseparables que són, indivisiblement, el nostre cap d’Estat. “Equidistant” però no del tot equidistant, sinó més aviat “amb el cor partit”, com deia l’Eva Arasa, miro els esdeveniments més enllà de les nostres fronteres amb una ferma convicció que des del meu punt de vista, “from where I am standing”, des del punt de vista d’un complet i indiscutible foraster que soc per a tots ells, ningú hi té raó.

Sabent que no hi tinc raó (perquè soc filla d’un imperi que es va desfer davant dels meus ulls adoptada per un estat petit i indefens), i que si, pel joc cruel d’atzar, algun dia l’arribés a tenir, no em serviria de res tenir-la, no em queda res més que gaudir de cada dia, de cada moment, de cada pic i llac, de cada passeig, de cada raig de sol. Aquí parlem de les nostres muntanyes que en algun moment de la història van acollir els refugiats de tots els bàndols, de tota mena. Aquí parlem del descobriment d’un país orgullós i tancat: Andorra.

El nom dels estanys de Tristaina, on neix el Valira del Nord, em sona a tristor, però no sé si prové de la tristesa: a la web d’Andorra Turisme llegim que el nom ve de Tris Stagnu, que significa que són estanys molt ben agrupats. Estan situats a la parròquia d’Ordino, una mica més enllà del famós monument en forma d’una ‘O’ situat a l’indret anomenat ‘Punt Sublim’: la circumferència símbol de la perfecció i de l’eternitat obra de Mauro Staccioli, anomenada, si no vaig errada, ‘Arcalís 91’, que representa, segons llegim a la web cultura.ad, “l’oposició entre la llei natural (no la llei de la natura) i la llei de l’home, gairebé sempre artificial”. El recorregut és circular i no té cap dificultat especial, tot i que és aconsellable fer-lo equipats amb bones botes de muntanya, per si us plou. Nosaltres el vam fer en 2 hores 22 minuts, anant xino-xano. El desnivell, tant de pujada com de baixada, és d’uns 302 metres: el punt més baix és a 2.173 m, i el punt més alt, a 2.409 m.

És la ruta més visitada de tota Andorra, ja que dona la possibilitat de veure tres magnífics llacs  d’alta muntanya (diuen que a l’Estany de Més Amunt s’hi pot banyar, però a l’octubre no us ho aconsello) al costat dels quals hi pasturen cavalls perxerons, sense fer cap gran esforç. Els llacs són tres: l’estany Primer, el d’aigües blaves, envoltat de prats coberts de campanetes liles, amb estams taronges, que trobes a 20 minuts de camí.  Després es troba l’estany del Mig, envoltat de tarteres i colls, que sembla una foca que descansa, i el tercer és l’estany de Més Amunt, al peu del pic de Tristaina, que té una forma arrodonida.

Hi ha camins diferents al voltant dels llacs. Nosaltres vam agafar el camí que passa al costat dret de l’estany Primer cap a l’estany del Mig: aquest és un camí especialment recomanat per fer una sortida amb nens. És més curt que el que comença darrera del restaurant de dalt de l'estació d'Ordino-Arcalís, continua per l’esquerra de l’estany del Mig, passa al costat d’una pendent abrupta i pren gairebé tres hores.

(Publicat a l'Ara.ad el 28 d'octubre de 2017)

Votem com cal

Per què una persona qualsevol, pacífica i sense ambicions polítiques concretes opta per sortir al carrer amb una bandera demanant llibertat i justícia, tot sabent que per als qui representen els poders públics de l’Estat el seu clam equival a una revolta? Per què arriba un moment que la gent de pau es reuneix a desenes, a centenars, a milers, a milions? Encara més notable és el fet que, ben sovint, aquestes mateixes persones que avui en dia s’enfronten a càrregues policials, mai de la vida no haurien pensat de fer-ho sis o set anys enrere. Les condicions en què vivia el país eren més o menys equivalents a les actuals, però la població semblava acceptar-les majoritàriament. Malgrat les freqüents notícies als mitjans de comunicació sobre la corrupció a l’administració pública, la davallada del nivell de vida i la pràctica impossibilitat d’entrar al parlament si no es pertanyia a un partit “aprovat” pels qui ja eren al poder, fa una dècada tothom tenia assimilat que la participació popular en la política estava disminuint. De fet, tots pensàvem que la indiferència a la cosa pública s’havia estès perillosament i irremeiablement. Estàvem convençuts que la paraula més adequada per descriure la percepció dels concepte d’eleccions per part d’amplis i diversos sectors de la població era “la desafecció”. Ens semblava clar que els joves només estaven interessats a guanyar-se la vida a l’economia del mercat i posaven els ideals polítics a l’últim lloc de l’escala de valors.

Qui ho anava a dir que el poble sortiria als carrers massivament, sense que als vídeos de les detencions es vegin borratxos ni desequilibrats, per a demanar –més aviat exigir– no pas una pujada dels sous ni bones carreteres ni millors serveis sanitaris (millores que, de passada sigui dit, no els anirien gens malament) sinó la possibilitat de votar en condicions dignes, amb una llista prou ampla de candidats procedents de totes les formacions polítiques? Naturalment, hi ha una força política que encapçala la majoria de protestes, però seria estrany suposar que els ciutadans rasos amb uns cartells “votem com cal” de fabricació casolana pensin treure profit d’un canvi de partit al poder: no aspiren a carteres ministerials ni volen esdevenir alcaldes. El que defensen, o com a mínim allò que pensen que defensen, és la dignitat d’un ésser humà com a “home polític”, el dret de decidir sobre el seu futur i el futur dels seus fills. Cosa per a la qual necessiten que a la llista hi surti més d’un possible, i viable, candidat a la presidència.

Queden cinc mesos fins a les properes eleccions presidencials de la Federació Russa, i cada setmana en una o altra ciutat de l’immens territori del país més gran del món la gent es reuneix per fer sentir les seves veus en el desert del silenci de ciutadans prudents.

(Publicat al BONDIA el 18 d'octubre de 2017). 

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

La ruta de Montmalús, pic i llac, passant per Pessons

Vistes panoràmiques inoblidables, aigües cristal·lines de l’estany i núvols de mosquits

Fa just tres setmanes des que vam fer la ruta que us presento, i ja se’m fa difícil imaginar que puguem tornar a repetir el mateix circuit fins a que no comenci la primavera, a no ser que el fem amb esquís de travessa. Avui estem a zero graus, i les pistes d’esquí que vam creuar per arribar a la famosa 'platgeta d’Encamp', l’estany de Montmalús, ja estan enfarinades i els estanys els ha cobert una fina capa de gel.

Fa tres setmanes, dúiem samarretes i pantalons curts, i el sol inclement d’agost em va deixar una marca vermella al coll i a les espatlles. Vam deixar el jeep al pàrquing del Cubil de Grau Roig, i vam pujar cap l’Estany Primer de Pessons, des del qual ja es divisa el cim de Montmalús, acompanyats pel so de les esquelles: hi havia força vaques pasturant per les pistes. Acabàvem d’arribar de Noruega, de les contrades on les muntanyes s’assemblaven a les nostres fins a tal punt que va haver-hi moments quan no sabíem si tot el viatge cap al nord no havia estat un miratge, un engany, mentre que, embruixats, havíem romàs a la Vall del Madriu tota l’estona. A la tornada, però, i pujant cap a la Vall del Madriu de veritat, de seguida vam entendre que el que ens recordaven les costerudes vessants de les muntanyes al voltant del fiord de Geiranger era l’Andorra de primavera, no la de finals d’agost: a Encamp, el temps de la verdor exuberant ja havia passat, l’herba era més groguenca. Sense la proximitat del mar, les roques es veien més grises.

Vam agafar el camí de l'esquerra que pujava per una canal que ens va deixar al final del teleesquí de Montmalús, just a l'entrada de la pista Granota. A partir d’allí, vam seguir una ruta marcada fins al coll de Montmalús per ascendir al pic (2.781 m). Caminar per les pistes a l’estiu em fa patir una mica, em fa l’efecte que la muntanya s’hi troba ferida gairebé talment com als centres urbans: per tant, la primera part de la ruta, fins al moment d’arribar a l’espai protegit de la Vall del Madriu-Perafita-Claror, no la vaig trobar tant plaent com la segona. En canvi, els meus éssers més propers, andorrans i esquiadors, caminen per les pistes amb més alegria i amb una certa emoció: aquí he saltat, aquí s’ha de fer el xus, aquí hem d’anar més amb compte perquè hi ha riu.

Al meu pas lent, l’ascensió fins al pic des del pàrquing es va fer en dues hores aproximadament: 1 hora i 40 minuts des de l’Estany Primer de Pessons. En parts, la pujada és força empinada però en cap moment arriba a presentar cap dificultat si no teniu problemes de salut: el camí va fent ziga-zaga. Hi vam veure grans manades de cavalls, i vam sentir crits de marmotes.

Ara que els 'estripagecs' del Pere Moles coronen els pics principals de la parròquia d’Ordino, començo a pensar que seria divertit que hi hagi alguna escultura bonica a tots els pics del país: de moment, el pic de Montmalús només el marca el típic pal al mig d’una pila de pedres (a la qual afegim les nostres pedretes per assenyalar la nostra arribada), però la panoràmica que s’obre des del pic és una d’aquelles que de més satisfacció de viure aquí i de més emoció m’omplen: s’hi poden admirar el cercle dels Pessons, amb el Cubil al fons, el circ dels Colells, els pics de gran bellesa com l’Alt del Griu, el pic d’Ensagents, el pic de l’Àliga...

Al Cercle dels Pessons la meva filla en diu la corona dels Pessons, segurament repetint l’expressió del mossèn Ramon Rossell, aficionat a la poesia de Jacint Verdaguer: al Canigó hi ha una referència a “los dotze estanys Pessons, corona hermosa/ que de brillants i gemmes li ofereixen/ aqueixes cimes on lo cel reposa”. Vam observar també la Vall de la Llosa, i als nostres peus, l’estany de Montmalús amb el refugi i la serra del Cadí. Aleshores, malgrat que la fita inicial de l’excursió era el pic, vam decidir dirigir-nos cap a l’estany.

Hi vam arribar una hora més tard. L’estany de Montmalús, amb els pics de la Muga i la Tossa Plana de Lles darrere, amb un refugi de 14 places al costat, és un dels llocs més idíl·lics per acampar, per banyar-se, per fer el cabra a la sorra mullant-se els peus i caminant dins l’aigua cristal·lina mirant els petits peixos i les algues. La Laura ens va mostrar el lloc on havia posat la seva tenda quan hi van acampar amb AINA, els matolls del costat i les pedres que li servien de coixí, els grans núvols de mosquits que els picaven... Vam dinar a la vora del llac, vam passar una bona estona jugant a l’aigua, i vam reprendre el camí de tornada. El temps total de l’excursió va ser 6 hores i 24 minuts, i la distància, la d’11.71 km, desnivell 914 m, tant de pujada com de baixada.

(Publicat a l'Ara.ad el 18 de setembre de 2017)

El Quel i la Quela, i l’olla d’unces d’or

Fa anys i panys, allà on ara és la casa de colònies AINA hi vivien el Quel i la Quela, els pobres de Canillo. Un matí plujós, van sortir a passejar i, just sota l’arc de Sant Martí, van trobar una olla plena d’unces d’or. La Quela es va posar a saltar d’alegria però el Quel es va amoïnar. “I què en farem, ara?”, va dir. “Mai no he vist tants diners. Brillen tant que em quedo cec.” Així, havent menjat una ceba per dinar, va anar a veure el mossèn de Canillo i li va demanar: “Mossèn, si haguéssiu trobat una olla tota plena d’unces d’or, què en faríeu?” El mossèn era un home honrat, i va respondre molt convençut: “Jo donaria els diners a aquells que els necessitin més que jo”. Al Quel li va semblar una bona idea, i es va fer el propòsit de lliurar el tresor a algú que el necessités més que ell.

Va tornar a la borda de pedra tosca sense finestres on vivien, i a l’entrada, la Quela el va abraçar tota contenta, dient: “Per fi ens comprarem una caseta com Déu mana, i unes gallines, i unes ovelles, i tindré un hortet molt bonic tot ple de roses vermelles i margarides blanques”. Però el Quel li va contestar: “No, dona, no ho podem pas fer: hem de donar tots els diners a aquell qui els necessiti més que nosaltres.” I a la Quela li va saber tan greu que el seu home no compartís els seus somnis i es volgués quedar a viure per sempre en una borda fosca i trista, que en lloc de posar-se a discutir se’n va anar a la muntanya. Quan ja portava una bona estona pujant pels senders costeruts, tot de cop se li va acudir una manera de sortir-se amb la seva. Va girar cua, i va baixar corrent. Amb vells draps que va cobrir de cendres, es va afaiçonar una disfressa amb una gepa enorme feta d’un coixí, i es va fer una màscara de cartró que duia un nas enorme i unes celles gruixudes.

Havent-se disfressat, va picar a la porta. “Qui és?”, va dir el Quel. “Soc jo, la gitana que viu al bosc, en un clot profund,” va grunyir la Quela amb un fil de veueta. “No tindreu pas una monedeta per a una vella malalta i morta de gana?” “I tant que sí, senyora,” va respondre el Quel. “Vet aquí mil monedes d’or”. A la Quela li va fer tanta il·lusió recuperar els diners que ja donava per perduts que va fer un bot d’alegria i li va caure el nas i la gepa. El Quel, en veure que la gitana no era cap gitana sinó la seva dona, va dir: “Ai, Quela! Compra’t el que vulguis, amb la meitat dels diners, però jo el que desitjo és ajudar algú que ho necessita.” I la Quela li va respondre: “Gaudim-ne, i fem feliços els més petits! Comprem-nos una caseta i uns terrenys perquè tots els nens que estimen Andorra puguin venir a passar els estius a Canillo amb nosaltres”. I així ho van fer, i al costat de casa van construir l’església de Sant Joan de Caselles perquè, quan els nens vagin a la muntanya, no els piquin els escurçons.

(Publicat al BONDIA el 23 d'agost de 2017)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Els estanys de Juclà, joia amagada

21,3 hectàrees de pura bellesa a 2.299 metres d’altitud

Malgrat el fet de coronar un dels itineraris de natura més visitats de les nostres valls, el llac glacial de Juclà és un dels grans desconeguts entre les joies del paisatge pirinenc. La gran majoria de l’interminable pelegrinatge d’excursionistes que hi arriben, es queden amb la part més propera al refugi guardat. Es barregen amb les famílies alegres que ocupen l’espai a prop de l’aigua i al voltant del refugi, o giren cua i tornen.

El sender que comença al refugi guardat i ens porta una mica més amunt, cap al llac Segon del Juclà serpentejant per les roques que envolten l’estany, és una porta a l’autèntic país de les meravelles i no té res a envejar als camins costaners més encisadors de la Mediterrània. Amb cada pas, l’extensió de les aigües se t’obra més i més, i t’omple d’una sensació inigualable de pau i llibertat, de la certesa de trobar-te al cor dels Pirineus, al cor de la nostra terra. Queden enrere les sorolloses multituds que omplien el camí de pujada amb crits alegres dels menuts i dolorosos sospirs de les víctimes del sobrepès, tabaquisme o vertigen que, per raons per a mi desconegudes, sempre escullen aquest camí particular per torturar els pulmons i vèncer les pors profundes. L’ànima celebra la festa dels colors, dels blaus i verds impol·luts de l’aigua tan cristal·lina on hi habita el tritó dels Pirineus, del rosa dels rododendres i del gris sorrenc de les petites illes.

L’estany de Juclà se t’obre a poc a poc, com un nou amic silenciós, orgullós i tímid, però fidel i sincer, com la gent d’aquí, com la gent de Canillo. És tan fàcil quedar-te a l’entrada, amb la primera impressió, amb el mur de contenció i el bullici dels visitants. Els veritables tresors s’amaguen lluny i fan tot l’esforç de fer-se invisibles. A vint minuts de camí, cap a l’estany Segon -al meu pas i fent les fotos, a mitja hora-, hi ha un metre i mig de roca llisa i unes cordes per ajudar-me a passar. Paro i penso: “No, no es veu perillós -he llegit posts de gent que l’ha fet amb un bebè a la motxilla, cosa que em segueix semblant una animalada però fa entendre que no és cap Everest-, però són les quatre de la tarda i hi vaig sola, més sola que la una, i vaig en direcció contrària, i em queden dues hores de baixada fins a la parada de l’autobús de l’entrada a la vall d’Incles, si és que vull passar pel camí de l’Obac...”.

Faig quatre fotos més, faig l’última ullada al majestuós i enorme circ que domina una de les conques glacials de la vall d’Incles, i m’allunyo del lloc somniat, salvatge i solitari, baixant pel costat dels turistes que es fan fotos; a la neu, amb les cascades, al mig de les flors a les praderes d’alta muntanya, a les passarel·les de fusta que creuen el riu de Juclar. Em quedo amb les ganes de tornar-hi i quedar-me a dormir al refugi guardat de bona cuina -porteu diners en efectiu, que val la pena provar-la!- i bona gent, i pujar al pic d’Escobes (2.781 metres d’altitud).

Vaig fer la ruta des de l’entrada de la vall d’Incles passant pel camí de l’Obac, tant d’anada com també de tornada, xino-xano, en unes cinc hores i mitja, sis i mitja si hi comptem les parades. La majoria dels itineraris que trobareu a la web us parlaran de menys de cinc hores –dues hores i deu minuts d’anada i una hora i 40 minuts de tornada, segons la web visitandorra.com–: aquests itineraris comencen al quilòmetre tres de la vall d’Incles, des del pont de la Baladosa, arribant-hi en cotxe o en autobús, sense comptar l’anada i la tornada pel Camí de l’Obac. Des de l’entrada de la vall, tot plegat, és una distància de 14,95 quilòmetres amb un desnivell de pujada de 539 metres. No us deixeu les botes impermeables, els pals, la gorra i l'aigua.


(Publicat al Ara.ad el 16 de juliol de 2017)