diumenge, 12 de setembre de 2010

Russa optimista

Tinc un amic que em diu “la russa optimista”. Em fa tanta gràcia que ara suposo que ja s’ha format tota una colla de gent que utilitza aquest sobrenom. L’altre dia hi havia futbol: “Andorra - Rússia”. Tothom em deia que havia de donar suport a l’equip de Rússia. Gairebé hi caic, i mira que són boníssims i no necessiten el meu suport per a res. Com a conseqüència, estava a la tribuna patint i representant un retrat gràfic de conflicte intern d’interessos. Els russos cridaven “Ras-si-ya, Ras-si-ya”, el qual significa “Rússia, Rússia”, però en rus. Els nens autòctons cridaven, amb ells: “Casillas, Casillas”, perquè els semblava graciós i així hi participaven. Quant als crits que animessin la selecció andorrana, hi va destacar el solitari crit, també infantil (el cito en castellà, tal com el vaig sentir): “Mortadelo y Filemón, Andorra campeón”, i algun de molt feble “Tant si guanya com si no, Andorra és la millor”, però a part d’això, res de res. “Cristian!!!! Marc!!!!” i algun nom de més, però cap referència al país de procedència d’aquests.

La publicitat de l’estadi era majoritàriament en rus, de productes russos, crec que tots alcohòlics. Els russos es movien en harmonia perfecta i no gastaven gaire les energies. Els andorrans corrien com uns desesperats, i poca gent els animava. Hi havia aproximadament quaranta-cinc banderes russes, i tres banderes andorranes. Crec que devien haver-n’hi tres, però jo n’hi vaig veure dues. Eren dos senyors amb barrets de pallassos (de veritat!) i vestits de bandera. Portaven banderes com a capes. A part dels senyors de la capa i el barret, no n’hi vaig veure cap. I no ho entenc.

És ben frustrant, ser forastera. L’altre dia, a la Fira del Llibre d’Organyà, un senyor molt amable i força gran –en Manel Gómez– em preguntava, al mig de la conversa amb en Sergi Mas i altres personatges: “Però tu, ens entens?” –I jo li deia: “Mireu, quan escrigui un article, ja us l’enviaré i veureu com no havia entès res del que dèieu.” I insistia: “Però l’essència del que diem, oi que és impossible que ho entenguis?” I jo, és clar, li donava la raó: “És impossible que ho entengui”. Cada dia ho veig més clar. Hi ha codis subtils que se m’escapen.

Agafem, per exemple, aquell anunci que veig cada vegada que surto del país o hi entro. És un anunci que em fa, en quatre idiomes (per si el cas), la pregunta següent: “Encara no ho has vist?” Segur que vosaltres, que sou andorrans com déu mana, o com a mínim veïns procedents de llocs semblants, ja fa dies que “ho heu vist”. Jo, en canvi, encara no sé de què es tracta. Us ho confesso, i em trec el pes de sobre. Encara no ho he vist. No tinc la més mínima idea del que podria ser. Si ho he vist, no me’n recordo. Hi ha un anunci semblant que crec entendre, però no entenc el seu objectiu (alguna cosa sempre queda sense entendre). És l’anunci que em pregunta, també a la sortida del país: “T’ho emportes tot?” Jo cada vegada m’ho torno a preguntar, a l’interior del meu cap, i sempre tinc la mateixa resposta: “No. No m’ho emporto tot. Visc aquí. Si m’ho emportés tot, probablement estaria fent camí a San Francisco. Per què voleu que m’ho emporti tot? Només anava a la Seu...” Però en el camp dels anuncis, podria continuar eternament.

Agafem els anuncis electrònics distribuïts per la parròquia d’Encamp. Cada vegada que passo en cotxe per davant de la rotonda on es troba una solitària cabina del Funicamp amb un pobre ós petit, víctima habitual dels conductors nocturns, veig una comunicació curta i precisa: “A la piscina de la Mola” (per exemple). Un andorrà de veritat segur que sap què passa a la piscina, i endevina a quina hora i quin dia. O potser truca als seus amics i li expliquen la resta. O potser para el cotxe i espera la segona part de l’anunci. Jo sempre em quedo amb les ganes de saber de què es tractava. Me n’assabento per la premsa, al dia següent. Solen haver sigut coses molt boniques. Llàstima que no les sàpiga entendre.

Ni ha moltes coses que no entenc. No entenc per què, amb la quantitat d’espai que tenim ocupat amb blocs de pisos, no s’hagi construït un estadi en condicions. No entenc per què em costa tant pensar en un producte típic del país que jo pugui recomanar. No acabo d’entendre per què els concerts i espectacles organitzats a Andorra no solen atreure públic estranger. No entenc per què el públic estranger atret pels altres tipus d’esdeveniments no trobi serveis adequats.

Però us he de confessar que les coses russes, les coses de Rússia, encara les entenc menys. Fa dies que no n’escric res. L’altre dia, un barceloní em va comentar que seguia tots els meus blocs menys el que tinc en rus. Sap greu constatar que no en tinc cap, de bloc en rus. Els dos que tinc són blocs en català, i la majoria de les seves pàgines parlen d’Andorra. Així que amb el vostre permís, seguiré aquí, per fer-vos riure si tinc prou traça, o encongir les espatlles, si no ho puc evitar.

(Publicat al Fòrum.ad el 12 de setembre del 2010)

2 comentaris:

  1. Espero em delit els teus articles. Saps que m'agraden molt,de debò.
    Sentò però haver-me confós amb el bloc en rus.Juraria que seguint els teus bolcs en vaig trobar un en rus.
    Ho sento , però no importa, seguiré llegin-te en català, perquè ha estat una de les sopreses
    literàries més enriquidores que he tingut aquesta temporada.
    Gràcies Alexandra

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Arnau - sobretot per llegir-me i per la teva opinió tan inesperadament favorable, i també per servir, en la referència al "bloc en rus", de font d'inspiració :-) Fins aviat!

    ResponElimina