dimecres, 6 d’octubre del 2010

Sota el sol que més escalfa

Les coses canvien. O potser només semblen estar canviant. Els nous votants imiten l’actitud dels votants d’abans. Els nous partits s’assemblen als vells. Repetim els errors dels nostres pares que probablement, ja emmirallaven els errors dels padrins, i així fins a l’infinit. Naturalment, també repetim els nostres propis errors d’antany, aquells que ja havíem comès i no recordàvem – o bé recordàvem – haver comès. Diuen que l’home és l’únic animal que rellisca dues vegades en la mateixa pedra, o potser és la mateixa pela, de plàtan. Hi ha una opinió qualificada, o si més no freqüentment citada, que no hi ha res de nou sota el sol. Això que ha passat, tornarà a passar; això que s’ha fet, tornarà a fer-se. Després es donen coses que semblen noves; ens perjudicaran? Ens beneficiaran?.

Les coses canvien, i ho patim. Mireu el canvi climàtic, si no em creieu. Cada any apugem el nivell de la necessària protecció solar. En el terreny personal, cada any som menys joves i prometedors. Al nivell públic – i desgraciadament, proper al personal, - cada dia hi ha més persones que es queden sense el lloc de treball. El deute creix, i no se’n veu cap sortida. Un dia mires al carrer, i et preguntes per què els turistes britànics (per posar un exemple) han deixat de venir. Persones decents i dignes de sobte es troben a bàndols oposats, i no s’entén com hi han acabat, separades de tal manera. Més de cinc cents anys després de la mort de Jorge Manrique, i uns sis cents anys després de la mort del seu pare, semblem guardar el parer que qualsevol temps passat fou millor que el dia d’avui. La vida es passa, la mort silenciosa li pren el lloc. El plaer se’n va ràpidament i el seu record ens porta dolor, aquell dolor incomprensible d’haver estat feliç en un moment donat, i ara i aquí, no ser-ho.

Les coses canvien, i no ho notem. Qualsevol canvi que implica una indiscutible millora no es percep com a canvi i s’assimila immediatament. Hi ha coses noves que semblen haver esdevingut tradicionals al cap d’un temps molt curt. Tot, començant per l’aigua calenta, continuant amb les pistes d’esquí i acabant amb la funció pública, sembla haver existit eternament. Nosaltres mateixos semblem haver existit eternament. Aquells que fumàvem, un dia vam deixar de fumar, i ara ni ens en recordem.

Des de fa temps hi ha una disputa entre juristes (en aquest cas, estic pensant en els juristes anglosaxons, per ser precisos, Devlin i Hart, però hi ha altres exemples als altres països) sobre la permissibilitat dels canvis profunds al nivell de la societat, principalment referents als seus valors. Hi ha uns que diuen que els valors que imperen en una societat constitueixen la base de la seva identitat. Per això, s’han d’imposar per sobre dels valors acceptats a escala més general, per sobre dels valors anomenats universals. N’hi ha d’altres que consideren que per molt que acceptem que qualsevol societat ha de tenir, necessàriament, uns valors, no hi ha exemples concrets que el canvi d’aquests valors portin a la destrucció de la societat. Per molt que hagin canviat els valors de la societat americana en els últims 200 anys, no podem considerar seriosament que aquesta, en algun moment d’aquests dos segles, s’hagi destruït.

Només un insensat diria que una certa posició social i els diners no confereixen cap poder. Hauríem de decidir fins a quin punt volem protegir a les persones que d’entrada es troben en la situació del desavantatge, fins a quin punt hem d’assegurar una certa igualtat en una societat de desiguals, i en cas d’haver-la d’assegurar, qui ho paga. A l’hora de votar se’ns hauria de quedar clar si apostem per una societat liberal, o per una societat de benestar, i si és la barreja de totes dues, fins a quin punt estem deixant que l’estat asseguri la nostra protecció, portant a terme unes mesures paternalistes. Segueixo pensant que un dels defectes de tots els partits polítics que hi ha és la falta d’una clara ideologia aplicada conseqüentment. Abans que arribin les properes eleccions, hauríem de tenir clar qui és qui en el món dels partits, per quin projecte de societat opten i si és ferm el seu compromís de seguir les seves pròpies pautes rigorosament. M’agradaria que les persones que formen part dels partits polítics en cada cas s’adscriguessin a una ideologia elaborada.

(Publicat al BONDIA el 6 d'octubre del 2010)

1 comentari: