Qüestió de principis

Tothom té principis, i suposo que ho hauríem de celebrar. Avui, a quarts de vuit del matí, baixava d’Encamp en autobús; entra una senyora i li diu al conductor més o menys el següent:”La meva targeta mensual no funciona. He trucat a la vostra empresa per a que me l’arreglin i no hi ha tècnics disponibles. El senyor (tal) m’ha dit que digui al conductor que no em faci pagar el bitllet”. El conductor la deixa passar i seure, tanca les portes, arranca l’autobús i comença: “Això no es fa. El que estaria bé que fes vostè és pagar ara com tothom, i que l’empresa, més endavant, li tornés els diners”. – “M’han dit que digui això al conductor. No és problema meu, és un problema de l’empresa”. “No està gens bé que hi hagi gent que no paga.” – “Jo ja he pagat, és la vostra targeta que no funciona.” – “Però jo no tinc per què deixar que passi sense pagar.” – “No es tracta de vostè personalment, sinó de tots els conductors.” – “Jo ho faria diferent.” – “Informi’s a la seva empresa”. I així uns tres minuts ben llargs. L’interessant és que no estaven discutint sobre cap fet concret; la passatgera ja estava viatjant en aquell autobús, i no es tractava de fer-la baixar; els dos estaven defensant el seu punt de vista: qüestió de principis.

Tothom té principis. Jo l’altre dia sortia per la tele. Truco a un amic: “Surto per la tele.” – “¿Quin canal?” – “La CNN”. – “¿De veritat?” – “No, home, de mentida: la tele andorrana, posa-la.” – “Ep! No, ho sento. Jo la televisió andorrana no la miraria ni si hi sortís jo. Qüestió de principis.” Un altre amic, polític, o ex polític, mai no entenc la diferència, perquè a Andorra la condició de polític sembla que sigui vitalícia, així que si et jubiles “de veritat”, has d’avisar de que no vols tornar, expressament, per si el cas – doncs un amic eternament polític també té una cadena de televisió que no mira per qüestió de principis, però en el seu cas és la Telecinco. Declara que no sap qui és la Belen Esteban. “Sé quina cara té però no ni sé què fa ni tinc ganes de saber-ho.” Qüestió de principis.

Hi ha gent amb uns principis molt més radicals que això. Fa poc m’ho van recordar, i us ho juro que ho sabia, però com que em distrec amb facilitat, no m’hi havia fixat, i és molt fort: resulta que Kant deia que si hi ha una civilització a punt de desaparèixer, situada en una illa isolada, la última cosa que cal que facin els seus últim representants hauria de ser... (per als qui no saben la resposta, avanço: no es tracta de fer una pregària, ni enterrar una càpsula impermeable amb els objectes valuosos per si algú els troba més endavant, ni tant sols de lamentar les equivocacions de la vida passada a gust i col•lectivament; què va). La última obligació dels pobres illencs en extinció, segons el gran filòsof, seria la d’executar a tots els condemnats a la pena de mort. Qualsevol diria: quina manera més poc productiva de perdre les últimes hores de vida. Doncs no; qüestió de principis.

Tothom té principis i naturalment, és bo, ja que la gent sense principis es considera gent dolenta. L’interessant seria que les nostres conviccions ens ajudessin que les vides de tots siguin més belles, més felices i més justes. Estaria bé que sigui així; de fet, sempre pensem que ja és així, que els nostres principis són els més vàlids, més dignes i sòlids. I si després hi ha algú que pensi que no ho són, sempre ens queden les paraules del clàssic: “Aquests són els meus principis. I si no li agraden...en tinc d’altres.”

(Publicat al BonDia el 5 de gener del 2011)