Polítics i polítiques

Des del moment que vaig arribar a Andorra, aproximadament, he sentit dir que el dia que hi hagi un cap de Govern que es digui López (Gonzàlez, Pérez, De Souza, Teixeira, Andorinho – poseu-hi un cognom típicament castellà o portuguès que més us agradi), tot canviarà. No m’explicaven si “tot” havia de canviar per bé o per mal, però pel to de veu s’intuïa que per bé. També depenia de la persona amb qui parlaves; alguns ho podien veure bé, i els altres, malament: habitualment en funció dels seus propis cognoms. Aquells qui començaven la conversa es referien a una millora, a un pas endavant, cap a una societat més democràtica i justa.

No estic gens segura de la probabilitat de canvi que assegura la presència de cognoms estrangers entre els alts càrrecs, i per molt que pugui encapçalar una llista algú que es digui Smith, Williamsen o Petrov – també és possible – no veig per què no vagin a continuar amb polítiques semblants a les dels seus predecessors, de la mateixa ideologia. No és qüestió d’una competició per un cognom més exòtic. Es tracta – i crec que és això el que els meus amics volien dir – de la representació dels sectors de població tradicionalment discriminats.

Una cosa semblant em va passar quan vaig veure la foto dels líders del nou “partit que encara no té nom” – per manllevar l’expressió de Vicenç Mateu, - o, tal com els descriu el Diari d’Andorra, la nova plataforma que “neix amb vocació de governar”. Deixant de banda l’obvi comentari que és una vocació força obvia per a una plataforma política (¿amb quina vocació es vol que neixi? ¿la de perdre?), una de les primeres coses que vaig pensar mirant les sis cares somrients no es referia als seus cognoms, però era prou semblant.

Sis líders (i potser encara hi ha un parell més que haurien d’haver sortit a la fotografia, però no hi eren), i ni una sola dona. Ni entre aquells que hi eren, a la foto “oficial”, ni entre aquells que mentalment hi afegeixo. Naturalment, hi ha dones que formen part de la plataforma (potser la més visible, ara per ara, és Mònica Bonell), com deu haver-hi algun Rodrigues o Gómez (aquests me’ls he inventat, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència), però a la foto, no hi són.

I – preguntarà l’amable lector – si hi fossin, ¿què canviaria? Doncs... bé, potser no canviaria res. Al cap i a la fi, es tracta només d’un dels partits polítics, el de creació més recent. Al cap i a la fi, l’important és la persona i no pas el seu gènere o el seu cognom. Segur que si algú hi hagués pensat, haurien pogut ser-hi dones. Però ningú hi ha pensat.

Potser em direu que no té importància. És possible que no en tingui. I em perdonareu si segueixo pensant que hi és, la importància de tenir representació encara que sigui més o menys igualitària. La importància de bastir un país que no ignora cap veu. Un país que compta amb gent diversa. Un país que té una pluralitat de punts de vista, és capaç de conciliar-los i n’està orgullós.

(Publicat al BONDIA el 16 de febrer del 2011)