dimarts, 11 d’octubre del 2011

"We Spain"

Ja m’ho havia dit, mil vegades, en Gabi Fernàndez, però no en feia cas. No solc fer cas de cap mena de veritats. El que em deia, més o menys textualment, és que els personatges que surten a la televisió espanyola són molt més importants per a la grandíssima majoria dels habitants d’Andorra que qualsevol cosa andorrana. Jo no hi estava d’acord, i confesso la total i absoluta derrota de les meves conviccions més profundes. Si haguéssim apostat uns quants milers d’euros pels valors més apreciats de la societat andorrana, ell s’estaria comprant un Ferrari, i jo no sé com se’l pagaria. En tot cas, reconec que fins avui he viscut en una bombolla.
Felicitacions al Comú d’Andorra en general i l’Albert Villaró en particular per organitzar l’actuació de Carlos Latre. No he sentit aplaudiments així a cap lloc de tot Andorra, ni que es tractés d’actuacions d’estrelles de fama mundial. Em vaig arribar a tapar les orelles –les tinc sensibles– tot i que m’arriscava a ferir els sentiments d’aquells que cridaven com bojos al meu costat. Mirava el públic i, com a observadora –us ho juro– imparcial, constatava felicitat i gaudi sincer i pur en totes les cares que podia veure, incloent-hi els membres de la meva família més propera. S’ho passaven tan bé, tan bé, que no puc imaginar un lloc a Andorra on tanta gent es posés tan eufòrica. Tant les paròdies de les cançons del Fari com l’aparició de la duquessa d’Alba i les bromes sobre la pal·lidesa de l’Iniesta, al més pur estil Polònia, van provocar gran entusiasme. La incapacitat d’Aznar i Zapatero de parlar anglès correctament va divertir l’amable públic fins a extrems per a mi incomprensibles. Les imitacions de les estrelles de Sálvame i La noria rebien una gran apreciació. L’espectacle satíric es desenvolupava arran de la idea –ja em direu– de portar Obama a Andorra per salvar Espanya de la bancarrota; quan l’humorista va dir que Andorra “també” estava en bancarrota, el públic reia i aplaudia, sense que li importés en absolut que la fallida d’Espanya fos milers de vegades més hipotètica que el que podem arribar a témer aquí.

Sense cap mena de dubte, Carlos Latre és un bon actor i parodia bé (el meu home, llegint l’esborrany de l’article, em corregeix: “Molt bé”). El que encara no em puc treure del cap, després de l’actuació al Centre de Congressos, no representa cap crítica del seu treball a l’escenari. Només és un pensament que –quina curiositat– coincideix amb el nom del seu espectacle, Yes we Spain (per als qui em vulguin explicar que es tracta de la paròdia del Yes, we can d’Obama: sí, ho he entès, però no parlo d’això). Yes –com diu el seu Mariano Rajoy–, sí. We: una consola de videojocs (i aquí toca riure). Spain: Espanya. Traduït d’un anglès macarrònic: “Sí, som Espanya.” Ja sé que no ho som, jurídicament, però no em deixa de fer nosa la idea que si tot el que diu Carlos Latre ens fa tanta gràcia, això significa que en l’esperit, culturalment, som un equivalent perfecte del públic d’Espanya. No dic que aquesta realitat s’hagi de canviar, potser s’hauria d’ignorar i prou, però és simptomàtic. Les televisions espanyoles han produït els personatges més arrelats a l’imaginari popular –per això és tan agradable veure’ls parodiats–. ¿Quants de vosaltres sabríeu reconèixer el ministre de Defensa francès si l’imités algú, ni que fos el millor humorista del món? ¿Quins locutors de ràdio francesos coneixem? En canvi, la Carme Chacón i Justo Molinero són més coneguts per quasi tots nosaltres que –aquí voldria posar algun nom de casa nostra, però per no ferir sensibilitats sense necessitat, deixem-ho en blanc– qualsevol personatge públic andorrà...
Que algú m’ho discuteixi, si us plau. Us ho agrairé de tot cor si m’arribeu a demostrar que la nostra reacció a l’humor espanyol és una reacció normal dels habitants d’un país veí a una paròdia de personatges universalment coneguts. Em deixaré convèncer. Avui, però, estic pensant, amb estranya tossuderia: doncs ¿Yes we Spain o No we Spain not (o com es digui)?... ¿Per què sabem tant de Torrente i tan poc de... de...? Ostres, no sé ni quin personatge de l’estil posar-hi que no sigui espanyol. Ara bé, si ens ho pensem, Carlos Latre també ha imitat Antoni Martí, durant tres o quatre segons. I ha dit alguna cosa de Caldea, el tabac i el Punt de Trobada. I de part de la comunitat internacional, hi han sortit Juanes i Shakira. I és de cultura general conèixer Pantoja, Julio Iglesias i Sabina. I potser algú més.

Per acabar l’article, us torno a esmentar el meu home, que és andorrà i se l’ha llegit, i insisteix que precisi que no sóc rara, sinó que sóc una russa que no ha vist prou televisió.
(Publicat al BONDIA el 12 d'octubre del 2011)

8 comentaris:

  1. Completament d'acord Alexandra. Yes, we Spain. Mal ens pesi a alguns. Però fet i fet és el que hem estat treballant tots aquests anys. Integració zero, cultura zero, orgull del que som, zero trumfero ( per no dir patatero)

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb tu Alexandra i amb tu també Noemí, ens falta cultura identitària. Volem ser andorrans i ho manifestem patrioticament (el més sovint de paraula), la manca d'actuacions i la desídia al llarg dels anys han fet però que la cultura que ens ha envait insidiosament és la espanyola i aquest n'és el resultat al dia d'avui, fins i tot el sentit de l'humor és hispà...

    ResponElimina
  3. Bon dia, Noe, bon dia Montse!!!! De fet, no sé que s'hi pot fer...

    ResponElimina
  4. No deixa de ser una certa forma d'imperialisme, que és connatural a moltes personalitats espanyoles des de fa uns quants segles.... ;)

    ResponElimina
  5. Si passes el mateix, però amb un actor francés, us molestaria tant?
    jo crec que a andorra hi ha un sentiment anti espanyol, en canvi tot el que ve de França us fa més gracia.

    ResponElimina
  6. Gràcies per llegir-me, i gràcies per tots els vostres comentaris!.. Crec que a Andorra, tot el que és espanyol ho vivim amb més emoció, tan positiva com negativa. Cap a França, generalment hi ha més indiferència: la influència francesa se sent molt menys. Ara bé, no diria que hi hagi un sentiment "anti-ningú" gaire generalitzat. Som comerciants i vivim del turisme, som petits i respectem a tots els veïns. A més a més, molta i molta gent té família espanyola.

    ResponElimina
  7. No té res d'estrany. Només cal veure l'elevat percentatge de població que és espanyola o amb passaport andorrà però descendent d'espanyols, molts amb família allà.

    ResponElimina
  8. No és preocupant...els paisos petits solen tenir aquesta mena de problemes que gairebé sempre són inevitables però es pot conviure perfectament amb ells.

    ResponElimina