dijous, 12 de gener de 2012

38

Començo el dia amb les cançons del CD “Uh! Oh! No tinc por!” del Club Súper 3, que la meva filla té posat en el cotxe: “Ca-da di-a pot ser una súper aventura, tant si estàs a la ciutat com a la natura...” Portem a la Laura al col·legi, i tornem al pàrquing. Quan el motor es posa en marxa, s’engega, de nou, el CD, i l’apago. Ja tinc 38 anys. És una frase que no té cap sentit. Es tracta d’una edat “a la meitat del camí de la vida”, quan encara no enveges els més joves - ¿o potser és mentida, i no els arribes a envejar mai? – i finalment has deixat de mirar amb cara de sorpresa meravellada els més grans que tu. Ja tens exactament el mateix respecte a la gent de totes les edats. Pot ser una il·lusió, però creus que estàs en peu d’igualtat amb absolutament tothom. A partir d’ara, sempre ho estaràs.

La frase “quan érem joves” ja no provoca, quan la pronuncies, un somriure condescendent als llavis del que t’escolta. Si tot va bé, ja mai arribaràs a ser una persona diferent de la que ets: t’has fet. Tot i que això és discutible. No sé si vau llegir, fa uns dies, a La Vanguardia, l’entrevista amb el cineasta Jonas Mekas, “El problema crea la solució”. Hi diu, doncs: “tinc 89 anys, però sóc jove, perquè encara no he creuat la línia de l’ombra de Joseph Conrad”. La línia de l’ombra de Joseph Conrad – explica - és aquell moment de les nostres vides quan en lloc de viure l’instant (i amb ell, el futur), comencem a mirar enrere. Una persona que mira la vida en lloc de mirar-se el melic no arriba mai a creuar la línia de l’ombra i sempre explicarà les històries que la gent vol sentir. Sens dubte, és un home extraordinari.

Quant a mi, crec que sempre, des que tinc els primers records, m’he dedicat a creuar la maleïda línia de l’ombra, cap endavant i cap enrere, mirant al futur, mirant al passat i tornant a mirar al futur. ¿Cap a on miraré, avui?.. Arribo a casa i em poso “Dance me to the end of love” de Leonard Cohen, del seu concert a Londres, de l’any 2009: “We are both of us beneath our love, both of us above...”  (¿però quan va néixer aquest home, l’any 193...4? Admirable. Tot i que, és clar, ja ho era abans d’entrar a l’edat de la jubilació. Canta una cançó que té 28 anys. Se li veu feliç, segur. Ja ho pot ser: ha arribat a la seva perfecció i no està entrant a la crisi dels 40.)

Trenta-vuit anys. La majoria dels meus amics – com ha sigut quasi tota la vida – són més grans que jo, i m’asseguren, per la seva pròpia experiència, que és una edat meravellosa. Dels dos dies que he conegut d’aquesta edat a la pròpia pell fins avui, hi puc estar d’acord. Un gran nombre de poetes russos han mort a l’edat dels 37, i l’arribar als 38 és una sensació mixta de la celebració d’estar viva i de la trista constatació del fet que en 37 anys d’una vida hi pot caber una obra meravellosa de deu volums. O un petit llibre meravellós de trenta pàgines. Encara visc, i encara no n’he fet cap. Quan era adolescent, el meu pare em prometia que l’edat madura, l’edat adulta, seria molt millor que la universalment sobrevalorada joventut. Ara que hi penso, si jo tenia 14 anys, ell devia tenir precisament la meva edat d’ara: 38. ¿O potser ja érem, els dos, una mica més grans?...

I em pregunto: ¿demà, quan em llevi, de quin costat de la línia de l’ombra em trobaré? ¿Estaré lamentant, eternament, allò que no he arribat a fer amb tots els anys que han passat de la vida?..  Si fins i tot el lluminós Joan Maragall va dir allò de “cada any que el temps m’emporta/ veig una altra esparsa morta/ i perduts els consonants”, a la seva “Oda infinita”, ¿què n’hauria de dir jo del meu camí que tampoc sé com començava, ni sé si encara comença, ni sé com acabarà?.. ¿Faré un repàs per les pàgines dels fets viscuts per intentar-me convèncer que, al cap i a la fi, no m’ha anat pas malament?... ¿O simplement obriré els ulls i viuré la meva vida amb gràcia i amb energia, veient com els problemes creen les seves pròpies solucions, i com els arbres creixen fins i tot a les més inhòspites roques?..  No ho sé: he vist amb els meus propis ulls com la vida de la gent feia voltes inesperades. Però – com diria la Lila del Club Súper 3, la preferida de la meva filla, - no tinc por. No tinc por de res.

 (Publicat al BONDIA l’11 de gener del 2012)

1 comentari:

  1. Excelente artículo ! lo compartimos con tu permiso en el grupo IBIZA Eivissa Flrmentera nos gusta leer, libros !

    ResponElimina