dimecres, 4 de gener de 2012

Guru, guru


No vaig al ioga tant com hi hauria d’anar. Si ens posem a pensar-hi, ni m’estic a casa meva tant com m’hi hauria d’estar. I per descomptat, no vaig enlloc tant com hi hauria d’anar. Això, a part de la feina. A la feina, hi vaig bastant. Un dia em clonaré i aniré a tot arreu: a les exposicions, de festa, a esquiar, a reunions de pares i mares, a concerts i conferències, als xiquiparcs i al Consell General. Al ioga, també, hi aniré més sovint. La classe es fa en un entorn perfectament idoni: sala de fusta amb un aroma de cigars en capsa, el so de les campanes de l’església de Sant Julià, terra calent, mantes, coixins i un ambient fabulós... Ara bé, sóc una pèssima alumna, una d’aquelles no ho fan ni bé ni malament, sinó com poden. La Wii de casa meva – un giny amb ganes de comunicar veritats incòmodes als que hi juguen - diu que tinc seixanta-vuit anys (en canvi, el passaport manté que en tinc trenta-set, perquè aprecieu la diferència). Ho vaig comentar a la professora, i em va preguntar: “¿Els tens físicament, o mentalment?” Segons la Wii, físicament: encara no m’he fet un test mental d’edat (si hi surt que tinc cinc anys, em frustro). El cert és que físicament semblo una ruïna d’aquelles boniques i pintoresques que, per això, no deixen de ser ruïnes. Quan he de posar les cames i els braços en un angle de 90º en relació amb la resta del cos estirat (no sé si m’explico), el cos em comença a tremolar de mala manera. Si m’he de convertir – més o menys – en un ou, portant el nas cap als genolls, resulta un ou mig partit en dos, que es desfà amb facilitat. Amb els dits de les mans, no arribo als dits dels peus. No sé ni saltar a peu coix. Si aneu buscant un miracle d’inflexibilitat corporal i mala memòria muscular, sóc jo.

Cada sesssió de ioga kundalini està parcialment dedicada a cantar mantres, frases de sentit profund del qual sóc poc conscient. Aquest exercici de cant, per a una patata que sóc, hauria de representar un agradable descans de l’esforç de convertir-se en un ou imperfecte. Malament rai: cada cop que sento “Om Namó Guru Dev Namó”, se m’oblida el que volia dir “Namó” i no sé què és el “Dev”. Em sembla que “Om” és “Déu”, i la seva presència enmig de paraules que no conec em fa patir com si jo mateixa l’hi hagués perdut. “Guru” es veu que signifi ca “de les fosques, a la llum”. I quan comença la part de “At Gurei Nameh, Jugad Gurei Nameh, Sat Gurei Nameh, Siri Guru Devei Nameh ...”, m’hi perdo com un pop en un garatge. Em sembla que “Nameh” vol dir “saludo”. ¿O no? “¿Saludo l’eterna saviesa?” Ja de per si, em fa respecte saludar-la. La idea de deixar-la de saludar també és lletja. En tot cas, la rigidesa de la meva ment – atrapada en un cos inflexible – impedeix que la saludi còmodament quan no sé si la meva pronunciació permetria distingir si l’estic saludant, si me n’estic acomiadant o si li estic oferint una beguda calenta.

Per acabar de resumir les meves desventures, us he de presentar a Guru Ram Das. Guru Ram Das era un sant sikh del segle XVI. A classe, li dediquem un mantra. Hi cantem que és un Waheguru, un guru molt bo, que segurament ho era. Me l’he buscat per Internet: bon home, pare de tres fi lls algun dels quals li havia sortit rebel. Deia que “el naixement i la casta no signifiquen res, la persona es coneix per les seves obres”, cosa que em sembla admirable. Ara bé, quan començo a cantar “Guru Guru Waheguru, Guru Ram Das”, m’entren les ganes de plorar. La conclusió que sembla lògica a la majoria que em rodegen és que he d’enfortir el meu cor. L’experiment que encara no he portat a terme és intentar cantar “Rei Melcior, Rei Melcior, bon Rei Melcior”, o alguna cosa de l’estil, a casa meva i sense testimonis, a veure si fa el mateix efecte. Això confirmaria la teoria que el destinatari de tots els nostres cants som nosaltres mateixos. O l’emoció de la conversa amb un senyor de barba blanca que habita una dimensió distinta de la nostra.

La part bonica és que sembla que el ioga kundalini efectivament et fa més fort. Potser d’aquí a tres anys arribo a pujar muntanyes que ara veig llunyanes, a passos petits – “Sat-Nam, Sat-Nam, Sat-Nam” – arribant a la cima. Seria un projecte ambiciós, tenint en compte que, de moment, no arribo ni als dits dels peus si no doblego els genolls. Però si trobem temps – si tots trobem temps – tots hauríem de posar-nos reptes improbables, perquè la clau de la felicitat consisteix a aconseguir l’impossible tan sovint com puguis, superant-te a tu mateix. En la tònica d’aquest article i en la tradició del ioga kundalini, a les portes del dia dels Reis Mags quan se suposa que els somnis es fan realitat, permeteu-me que us desitgi que el Sol etern us il·lumini, que l’amor us envolti, i que la pura llum interior us guiï en el vostre camí.

(publicat al BONDIA el 4 de gener del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada