dissabte, 4 de febrer de 2012

Reduir la velocitat


Ja ha arribat la neu. I gel. Avui al matí, he baixant corrent per les escales, com sempre, i he caigut a l’últim esglaó. Una petita contractura a  l’esquena i un colze esgarrapat. Res que no pugui arreglar la Sabrina, en una sessió d’osteopatia. Després, fins a la parada de l’autobús, ja he caminat amb més compte. Hi he arribat a temps per agafar-lo, igualment. I apa, a treballar. Amb alegria positiva i una mica d’ibuprofèn per acompanyar-lo. Quan estàs rodejada de gel, té més sentit anar a poc a poc. A veure si n’aprenc.

Fixeu-vos, però, que un vianant esbojarrat com una servidora, quan camina pels carrers d’Encamp, sol presentar un perill només per a si mateix. Tot i que l’excusa dolenta de tenir molta pressa pot arribar a costar-li car, sembla físicament improbable que desenvolupi una velocitat suficient per fer mal a algú altre. No seria així si arribés a agafar una moto. O un cotxe. O un patinet. O si anés amb esquís.

I aquí arribem a allò que realment vull dir. Ui, els esquís. La quantitat d’accidents que han tingut lloc últimament a les pistes és preocupant per a tothom, i especialment per a pares i mares dels petits esquiadors. Molts dels meus amics prefereixen l’esquí de muntanya perquè entre els usuaris dels dominis esquiables que practiquen l’esquí alpí, hi ha molts –¿com li’n diria jo?– miracles d’inconsciència. Aquests, els inconscients vull dir, baixen a gran velocitat i, sobretot, sense control. Representen una combinació quasi mortal de falta de pràctica, de coordinació i de sentit. En resum, tenen més perill que... que... en fi , que un principiant agosarat en una pista vermella. La majoria porten una marxa que sembla que hagin esmorzat amb xampany, possiblement barrejat amb vodka. I no és cap comentari xovinista ni xenòfob, perquè la falta de sentit comú elemental pot estar geogràficament distribuïda de qualsevol manera. No és qüesti. de nacionalitat, vaja. És qüestió de falta de seguretat. I no sé quins mitjans es podrien emprar per poder-hi posar remei. ¿Potser hauríem d’instal·lar uns quants radars al costat dels canons de neu que fessin fotos a aquells que baixen massa ràpidament, i multar els infractors que hagin excedit la velocitat adequada?

Patrick Périssé, a la seva carta adreçada a les autoritats, remarca que de moment la majoria dels usuaris que xoquen els uns amb els altres són gent forta i adulta, i solen sortir-ne il·lesos, però no podem esperar que augmenti la quantitat d’accidents mortals. Proposa posar xarxes a mitja pista per obligar a frenar. Penjar cartells explicatius. Portar a terme una campanya de sensibilització. O fer que els pisters frenin aquells que baixen massa ràpidament. I segur que es podrien pensar altres mesures pertinents.

Per conduir, ja se sap que cal treure’s un permís. Per sortir a jugar a un camp de golf cal tenir un handicap, o com es digui el carnet de golfista. Per esquiar, no cal res de l’estil, no cal ni llegir cap llibre obligatori: l’únic que es necessita són el forfet, els esquís i les ganes. No hi ha ni límits de velocitat ni controls d’alcoholèmia, no hi ha ningú ni res que et freni.

Els pares i les mares dels petits esquiadors –de fet, tots els ciutadans– volem que els nens aprenguin a esquiar sense trobar-se mai en una situació de perill. Els monitors i els acompanyants fan una gran feina per assegurar la seva seguretat, però hi ha coses que no es poden prevenir personalment amb cap altre recurs addicional que la bona voluntat. És d’esperar que les autoritats i l’administració dels dominis esquiables intentin elaborar una estratègia que ajudi a fer efectiva la seguretat dels grans i dels petits.

(Publicat al BONDIA l'1 de febrer del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada