diumenge, 12 de febrer de 2012

Salut


La setmana passada vaig pensar que m’estava morint. No és una cosa del tot estranya en mi, ja que sóc el que sembla que es diu hipocondríaca. La meva única salvació, en els 38 anys que he viscut, ha sigut el perfecte estat de salut. Sento parlar d’un mal d’esquena i en tinc. Em puc provocar refredats passatgers. Allí, però, és on s’acaba l’espectacle, vull dir, de costum. Aquesta vegada ha estat diferent. Va començar per una anàlisi de sang. No me la vaig fer pel vici. Feia dies que em semblava que no em trobava al cent per cent, i el metge va demanar l’analítica per assegurar-se que, de fet, estava bé, físicament. Sospitava que l’estrès era una raó probable de tots els meus malestars, però d’entrada havia de descartar altres causes. Vaig anar a buscar els resultats divendres a la tarda, just al moment perfecte per provocar una preocupació constant de tres dies seguits (tenia hora dimarts). Me les van donar en dos sobres tancats, suposadament perquè no hi fiqués el nas. Naturalment, els vaig obrir de seguida. Asteriscs. Leucòcits baixos i uns cinc asteriscs de més, molts relacionats, també, amb els leucòcits.

Següent pas típic i –ja ho saps– equivocat: la internet. A veure què passa amb una falta de leucòcits en un lloc i un excés a l’altre. Resulta que hi pot passar de tot. Des de dèficit de vitamines fins a malalties mig greus, greus i, naturalment, mortals. Com una bona optimista en versió russa, vaig optar per imaginar, d’entrada, el pitjor escenari possible. La part del cap de setmana passat no ocupada amb la feina (els déus benvolents van conspirar perquè treballés bastant) i la visita al cinema a veure l’Iron Lady (una història molt trista de la percepció de la vida que es té quan pateixes de demència senil), la vaig dedicar –sense voler, t’ho juro!– a fer la vida més amarga a una bona part de la meva família més immediata (marit, germana i mare). Per la qual cosa els hauria de demanar perdó. Perquè resulta que no em moro. Diu el metge que no n’hi ha motiu, si no és que tinc un accident. I diu també que les persones que se suïciden perquè pensen que estan malaltes solen tenir analítiques impecables: no és la realitat, sinó la seva angoixa, el que els produeix
la certesa de la fi imminent. La certesa de la fi imminent: déu meu, si tots la tenim, si és, de fet, l’única certesa
que tenim, però no la recordem, ni hi pensem: millor no recordar-la.

I vet aquí un fet curiós: allò que més em va obsessionar durant aquells tres dies va ser la falta d’una llista de
coses per fer urgentment. És clar que tinc plans a llarg termini, però a curt termini, ¿com canviaria la meva vida si em quedessin cinc mesos? Sí, vaig pensar que canviaria a pitjor a mesura que empitjorés el meu estat físic; ara bé, vaig veure clarament que no sabria canviar-la a millor. Seria una pacient dolenta, una malalta insuportable, una càrrega pesada per a tots. Quan ho va saber el metge, però, em va dir que ja veia l’arrel del problema. Vull ser perfecta. Vull fer totes les coses millor del que les sé fer. I es veu que l’organisme se’n ressent. Així que, de moment, no em va fer cap recepta. Em va enviar a casa amb el missatge següent (no amb aquestes paraules exactes, però el posaré entre cometes de totes maneres): “Accepta’t a tu mateixa. Físicament, no et passa res. Accepta’t tal com ets. Accepta’t amb tots els defectes que tinguis,
i et trobaràs millor.”

Per acabar, permet-me que et desitgi, siguis on siguis, molta salut, per tots els dies de la teva vida: salut física, salut mental, un do perfecte, un do preciós.

(Publicat al BONDIA el 8 de febrer del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada