Els ponts culturals

Ai deixeu-me que en parli una mica més. Ja sé que ja en fa una setmana, de la Setmana cultural russa, i potser tindria més sentit fer una petita introducció als concerts dels altres artistes que ens esperen aquest mes (com per exemple, Jane Monheit, dolça veu de seda, sensual, seductora, demà en concert al Centre de Congressos d'Andorra la Vella). És una cantant d’una tècnica vocal excepcional, d’entonació irreprotxable. Encara no fa gaire, els crítics musicals de New York Times esperaven que Jane Monheit arribaria a ocupar el lloc de Diana Krall a l’arena musical internacional: el naixement del seu fill va alentir la velocitat vertiginosa del seu ascens a les galàxies de les grans estrelles del món de la música. Sens dubte, serà un concert que val la pena. Però torno al meu tema de l’inici.

Repassant els escassos articles de premsa de les últimes setmanes dedicats a la Setmana cultural russa i els comentaris dels lectors, per enèsima vegada no deixo de sorprendre’m de la diferència de percepció que em separa d’una gran part dels seus autors. Crec que la majoria ni tan sols va sentir tots els concerts ni va veure cap de les pel·lícules. Ara bé, per alguna raó, per a mi incomprensible, s’han arribat a molestar perquè el que se’ls va oferir com a mostra de la realitat cultural de Rússia en cinc dies (en sis pel·lícules i cinc concerts) no en representava “un tast suficient”. Ai Déu meu. ¿Qui, i de quina manera, podria arribar a donar una impressió completa i totalment satisfactòria d’una cultura mil·lenària, d’un país de 142 milions d’habitants, en cinc dies? ¿Per què se suposa que tots els membres de la comunitat russa (per cert, no gaire gran) haurien de decidir – tal com els convida a fer-ho Miquel Vigo al seu article “Els russos” al Diari d’Andorra del dia 21 de febrer – sobre el grau de la seva identificació amb la música de Rakhmàninov interpretada pel brillant pianista Vladimir Ovchinnikov a l’Auditori Nacional d’Andorra a Ordino, o la “Pregària” de Varlàmov (lletra de M. Lermontov) cantada pel baríton del Teatre Bolxoi Yuri Laptev amb l’acompanyament de virtuosíssima organista Liudmila Golub a l’església parroquial Sant Esteve d’Andorra la Vella? No entenc quina rellevància pot tenir el fet que algun hipotètic resident o turista rus no sàpiga apreciar la gràcia de “La mosca” de Prokofief  (interpretada pel Mikhail Krutxkov del Bolxoi) o un “Pas de deux” del “Trencanous” de Txaikovski (un duo de Mikhail Pukhov i una de les llegendes del ballet contemporani rus, Natalia Ledovskaia, actualment del Teatre Stanislavski) a l’auditori Rocafort de Sant Julià de Lòria.

Durant la Setmana cultural, els voluntaris hem treballat al costat de les persones dels ministeris de Cultura d’Andorra i de la Federació Russa i dels artistes que, tots ells, han intentat assegurar que tots s’emportin un record inoblidable del programa preparat. En cinc meravellosos dies, hem pogut gaudir de cinc concerts d’altíssima qualitat, gratuïts i oberts a tots públics. Totes les sales estaven plenes, totes les entrades estaven reservades, el públic aplaudia a peu dret a tots els concerts. No sé a qui se li acut dir que hem caigut en ridícul “sent incapaços de fer altra cosa que reproduir un seguit de tòpics que poden ser inclús ofensius”. Que jo sàpiga, l’únic tòpic que provocava una reacció més aviat ambivalent entre els russos visitants era l’omnipresent matrioixca, l’estrella dels cartells: però ja se sap, quan un rus va a l’estranger, la matrioixca l’acompanya amb la mateixa persistència que les castanyoles i els vanos persegueixen tots els espanyols. Quant a la resta: encara que hi hagi persones més o menys adeptes de les cançons i balls folklòrics – tan aquí com a Rússia – és indiscutible que el Cor Pyatnitsky ha sigut un referent dins del seu gènere durant tot el segle de la seva existència. Encara que hi hagi – aquí i a tot arreu – gent més amant de la bona cuina que d’un arioso de Iolanta, això no treu cap mèrit ni a Txaikovski ni a la soprano que l’interpreta.

Ja fa més anys que estic a Andorra que els anys que havia viscut, de petita i d’adolescent, a casa dels meus pares. No puc parlar pels russos, no puc parlar pels andorrans: sóc filla de dos mons. Cap dels dos mons és perfecte. Andorra és un país que eternament ha volgut amagar-se del món, buscar supervivència, “aurea mediocritas” i equilibri. Rússia és un país de grans extrems, grans músics i esportistes, grans guerres, grans dictadors. Potser la majoria dels andorrans no tenen curiositat profunda per la cultura russa. Tant se val: la majoria dels russos cultes no tenen diners ni per anar a Andorra, ni per fer shopping, ni per a l’esquí. Però existeixen. Existeixen: i en cinc dies de la Setmana cultural russa tots els que viuen a Andorra han pogut sentir i veure una petita part d’allò que viu i veu un rus intel·ligent i culte al seu país, la “varietat culta de la cultura” (si em permeteu la tautologia) que s’hi respira. Només una petita part, però sòlida i bona. I estic segura que si es repetís, seria encara millor. És més; estic segura que si es cobressin entrades pels concerts, el balanç monetari d’una Setmana cultural russa semblant a la que acabem de viure seria positiu. Vaja, que hi guanyaríem diners. M’uneixo a les paraules que va dir als músics russos el senyor ministre de Cultura d’Andorra Albert Esteve Garcia després del concert a l’Auditori Nacional d’Andorra a Ordino: crec que tot el públic que hi era, andorrà i rus, pot testificar que ens han arribat al cor.

(Publicat al BONDIA el 27 de febrer del 2013)