Mestres

Un dels possibles problemes que té l’artista rus a l’hora de fer-se publicitat a l’Occident és, sense cap mena de dubte, la transcripció dels noms: un problema que sembla ridícul però resulta molt pertinent. Perquè –bé, ja ho sabeu– els russos escrivim en ciríl·lic: el nom se’ns dóna en ciríl·lic, apareix al registre civil en ciríl·lic, ens acompanya en ciríl·lic per tota la vida i en ciríl·lic figura a les làpides de dos metres d’alçada que solen adornar els nostres cementiris. És ben possible que la meva àvia mai no hagi arribat a veure el seu nom escrit en lletres llatines (de la mateixa manera que jo, per exemple, no sé com s’escriu el meu en caràcters hiragana). Els procedents d’Europa occidental tendeixen a pensar que encara que els altres alfabets existeixin tot el que s’escriu en ells hauria de tenir un equivalent estandarditzat en alfabet romà. En realitat, no sempre és així. Els vostres propis noms, passats al ciríl·lic, moltes vegades es podrien escriure de tres o quatre maneres diferents. Aquí, però, no us ho puc ensenyar, així que intentaré il·lustrar el concepte amb uns quants noms d’escriptors russos: ¿quina és la versió correcta, Fiòdor Dostoièvski, Fedor Dostoyevsky, Fyodor Dostoyevskiy? ¿Aleksandr Puixkin, Alexandre Pouchkine o Alexander Pushkin? ¿Tolstoy o Tolstoi? ¿Txèkhov (a la catalana), Chéjov (a l’espanyola), Tchehov (a la francesa) o Chekhov (a l’anglesa)? Així, veiem que no hi ha una manera correcta, uniformada, d’escriure els noms i cognoms russos amb l’alfabet llatí. I amb els escriptors, el problema no és gaire greu: quan es tracta de cantants o de ballarins ho és més.

El dia 5 de febrer, el magnífic Andrés Luengo (El Periòdic d’Andorra) va parlar de la Setmana cultural russa en un article divertit i en moltes coses cert, “Que vénen els russos”. Té tota la raó que el cor, el ballet i l’orquestra de música tradicional Pyatnitsky és un dels grans atractius del programa per als qui recorden les velles glòries de l’època soviètica (de fet, jo crec que per a un rus el Cor de Pyatnitsky no és menys important que els Cors de l’Exèrcit Roig). També és cert que, des d’un temps gairebé immemorial, literalment adorem els col·lectius de ballet dels grans teatres de Moscou i Sant Petersburg. Quant als protagonistes del Concert dels mestres projectat per al 20 de febrer a l’Auditori Nacional, però, el periodista remarca: “Uns mestres de qui, tot sigui dit, costa déu i ajuda trobar referències per internet.” Passada la sorpresa inicial (la realitat russa, en general, tendeix a ser cruel i il·lògica, però poques vegades defineix com a mestre de cant algú que no ho és), he començat a buscar referències del baríton Iuri Laptev, la soprano Eugènia Duixina, el pianista Vladimir Ovtxinnikov i altres participants del Concert dels mestres a la web.

He passat una bona part de la tarda escoltant Eugenia Dushina (o Evgenia Dushina). Si la voleu sentir abans de decidir-vos per anar al concert, aquest (Dushina) és el nom pel qual l’heu de buscar (efectivament, per la versió catalana, Duixina, no trobareu gran cosa). Potser la manera més fàcil per fer-vos-en una idea és mirar el vídeo dushina-youtube.avi: hi canta una ària de La dama de piques de Txaikovski. La veu de la jove solista del teatre de l’òpera del Conservatori Estatal Txaikovski de Moscou és una veu d’argent, d’un timbre preciós en tots els registres, forta, plaent. De Vladimir Ovchinnikov, que l’acompanyarà al piano, us aconsello que escolteu a Youtube com toca Lizst (per exemple, Reminiscences de Don Juan, a la Competició internacional de piano de Leeds de l’any 1987, la qual va guanyar). Hi ofereix una interpretació molt personal, una individualitat artística extraordinària; i us prometo que tots, absolutament tots us quedareu parats amb la seva virtuositat tècnica. Quant al trompetista Andrei Ikov, busqueu la seva interpretació del Concert per a la trompeta i orquestra d’Arutunian, amb l’orquestra simfònica Novaya Rossiya. Tampoc em perdria l’actuació del baríton Yuri Laptev, professor dels conservatoris de Moscou i Sant Petersburg i la Universitat Estatal de Moscou, solista del Teatre de l’Òpera i Ballet de Sant Petersburg Mariinski. En molts vídeos apareix acompanyat de l’organista Ludmila Golub (amb la qual tocarà a l’església parroquial de Sant Esteve d’Andorra la Vella, el dia 21 de febrer). Tots aquests artistes són guanyadors de premis tant nacionals com internacionals, han actuat diverses vegades a les prestigioses sales de capitals europees. Són, objectivament i indubtablement, grans mestres del seu ofici. És cert que una persona russa no experta en música clàssica no necessàriament coneix els seus noms, però això no treu res del fet que –efectivament– són rellevants, són exquisits, són bons.

No sé si els russos que vénen a esquiar i a comprar abrics i botes voldran anar a escoltar música clàssica (interpretada pels seus conciutadans o qualsevol altra estrella internacional). És més, no sé ni si jo mateixa em podré organitzar per fer-ho. Però els mestres són els mestres, per molts o pocs que siguin aquells qui els vagin a escoltar a la nostra petita terra pirinenca. Si esteu lliures als vespres i si us agrada la música clàssica... no, fins i tot si us és indiferent la música clàssica però us agrada veure aquells estranys éssers humans que arriben a nivells impensables de perfecció tècnica en el camp de la seva vocació i la seva passió, penso que val la pena anar als concerts, gratuïts i oberts a tots els que reservin l’entrada amb antelació.

No m’agrada pensar en la Setmana cultural russa com en una ocasió “única i irrepetible”: els esdeveniments d’aquest tipus solen tenir més sentit quan porten a la col·laboració artística i cultural més intensa entre països llunyans i distints, a més concerts, a més comprensió mútua i (¿qui sap?) potser una certa amistat. Ara per ara, no he trobat gaires mencions de la Setmana cultural russa a Andorra a l’internet en llengua russa (n’he trobat dues: una, a la web de Natalie Tours, i l’altra, molt imprecisa, a la web de la ràdio russa d’Espanya). Potser encara és massa aviat, encara tindran temps d’escriure’n, però crec que si, un dia, l’actuació conjunta dels dos països en el camp de la cultura esdevingués més regular, més normalitzada, de les dues bandes hi hauria menys desconfiança, menys incomprensió dissimulada amb interès econòmic compartit, i més d’aquell bon sentiment incondicional que sols es construeix a còpia de participar, tots junts, en la construcció, la creació i el gaudi de la bellesa.

(Publicat al BONDIA el 6 de febrer del 2013)