dijous, 31 de gener de 2013

Els morts, els dolents i els lletjos


“No te’l compris,” va dir la Marta. “El tinc. Te’l deixaré.” I ja me l’ha deixat. Així que he passat uns dies llegint el nou llibre de J.K. Rowling. Quina raó tenia en desaconsellar-me que el comprés. Si arribés a comprar una còpia de La vacant imprevista, ara estaria rumiant si la cremava.
 
I ja t’has indignat. Perquè ets una persona recta i correcta, i segons tu els llibres no es cremen. I a més a més, resulta que un no-se-quí molt savi va dir que “al país on es cremen els llibres, està a poca distància de començar a cremar persones,” i la història ens ensenya que el règim nazi a Alemanya va passar, amb una certa lleugeresa, de la primera part de l'esmentada sentència a la segona. D’acord, d’acord, no cremaré cap llibre, ni bo ni dolent. De tant en tant, però, en tinc ganes.
 
¿Quin és el tipus de llibre que cremaria amb gust? Mirem-ho com una pregunta purament teòrica. Més que res, es tracta dels llibres que ens ensenyen el món sense la més mínima gota d’esperança. Un món on no hi ha bellesa (i ni tan sols es troba a l’estil de l’autor). Una vida que mai no surt dels límits del gris avorriment d’un infern quotidià. On les dones són desesperadament dèbils, els homes són odiosos, els fills menyspreen als pares, i els pares s’ho guanyen a pols. On els conflictes polítics fan sortir el pitjor de les persones, i tothom esclafaria aquell que troba més pobre, més gras, més ximple o més prepotent que un mateix. On l’autor(a) odia als seus personatges, les seves petites manies, els seus estúpids crims, la terra que trepitgen i els valors petitburgesos que defensen tan cegament. On la mort és la única sortida.
 
El poble de Pagford, més enllà de les seves vitrines i les ruïnes de la vella abadia, és un món de cartró poblat per marionetes adormides, marionetes grotesques fornides de grans, addiccions, capes de greix i pensaments malèfics. Cada vegada que el seu creador (la creadora) les desperta, cada vegada que fan una aparició personalitzada al seu teatre d’ombres i sorolls, són moguts per motius fastigosos, trivials, ridículs, cruels o malaltissos. No hi ha ningú que se salvi. El regidor del Consell que s'ha mort a la tercera pàgina del llibre potser havia tingut motius nobles i heroics per viure (salvar els pobres): o potser no. Potser el movia algun impuls amagat i tergiversat. En dues pàgines de text farcit de mal de cap terrible no vam tenir prou temps de conèixer-lo íntimament. Els altres protagonistes (són uns quants) si no fan por fan pena. En cas de trobar-se amb qualsevol personatge de La vacant imprevista en vida real, semblen aconsellables tres tipus de mesures: a) denunciar-lo; b) hospitalitzar-lo; c) clavar-li una puntada. En certs casos, els tres procediments descrits no són mútuament excloents. Tanmateix, dubto que La vacant imprevista sigui tan diferent del cèlebre cicle de llibres infantils de la mateixa autora com consideren els autors d'algunes crítiques recents. La seva manera de descriure el món del mal no ha canviat substancialment (tot i que s'hi ha afegit una bona dosi de renecs). A més a més, trobo que la vida “no-màgica”, “sense Harry Potter” descrita per J.K. Rowling es pot percebre i descriure com la vida vista a través dels ulls d’un(a) adolescent. 

Els únics personatges de “La vacant imprevista” que l’autora no sembla odiar a mort són els adolescents. Els únics que semblen vius, fets de carn i ossos, són els adolescents (i els nois li surten millor que les noies). Sí, també són patètics, estan confosos, no tenen vida, però, a la seva manera, la seva creadora se’ls estima: ja els toca ser patètics i confosos, és l’edat de desitjos mal formats i sexe al cementiri. Si són uns malparlats, si criden, si odien el món, ho fan perquè fan el que els toca. La vacant imprevista s’ha venut com un llibre per a adults. Naturalment, no el podrien vendre com a cap altra cosa: és un llibre ple de violència domèstica i sexual, morts inútils, vides arruïnades, drogoaddicció i llenguatge tabú. Però potser precisament per això, no crec que sigui un llibre especialment atractiu per a un adult. No descriu cap món real: descriu un món fictici, fosc, desesperant. Un món despietat, un món ple d’odi: més que les novel·les de Dickens, em recorda les cançons d’Eminem. És la visió de “la veritat” de la vida especialment atractiva per a un adolescent. Quant a mi, m’entristeix. Sóc vella. Massa vella. M’hi falta la bondat.

(Publicat al BONDIA el 30 de gener del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada