Avui ha caigut una nevada i m’he quedat en
blanc. La neu ha usurpat els meus pensaments.
No hi ha silenci com el silenci de la neu, “la neu
que dorm a l’ombra del camí”. Quan era petita, ja me l’estimava. En realitat, estimava totes
les temporades de l’any, tots els seus canvis
previsibles. A l’hivern, entre veïns es construïa un tobogan de neu. El fèiem força gran. Per
sobre, hi tiràvem aigua calenta perquè es gelés
com déu mana. A les places, hi havia tobogans
encara més voluminosos, de dos o tres metres
d’alçada, fets a escala municipal. Baixàvem dels
tobogans de gel asseguts sobre les fustes o trossos de cartró gruixut. També jugàvem al “rei de
la muntanya”: aquell qui aconseguia arribar a
dalt d’un munt de neu sense que els altres el
tiressin cap avall esdevenia el rei de la muntanya per uns segons. Després acabava substituït
per l’altre.
L’esquí que fèiem era l’esquí de fons, un esport de poc risc, silenciós i complet. Esquiàvem al parc que començava a prop de casa nostra i s’acabava amb l’edifici d’un gran centre esportiu amb les finestres il·luminades a través de les quals es veien enormes llits elàstics, sempre amb nens saltant, fent acrobàcies a l’aire. Era un parc ple de caderneres, gaigs i altres ocells d’hivern amb uns preciosos noms llatins d’estil Poecile gambeli. La majoria d’aquests arribaven, d’acord amb el calendari popular, a partir del dia 12 de novembre, dia conegut a Rússia com el Sant Zenobi dels Moixons. L’hivern dels Urals era prou ric en ocells, ocells diversos i no tan sols cornelles, coloms i garses. S’hi veien pinsans borroners, de colors llampants, s’hi sentien pica-soques. Cap al mes de desembre venien de la tundra els grans ducs blancs, poderosos caçadors alats que s’alimenten de llebres.
El parc del Palau de la Joventut era una part important de la nostra vida. Aquesta denominació, potser antiga o incorrecta, se m’ha gravat a la memòria: el parc del Palau de la Joventut. A la tardor, hi collíem les últimes flors: n’hi havia diverses. Recordo sobretot les semprevives. Tothom ho feia, l’última setmana abans que els serveis municipals netegessin el sòl per preparar-lo per a l’hivern. Després comença- va a ploure fort, fort, i plovia durant un parell de mesos, fins que no arribava la neu. I quan ja havia caigut la neu, quan s’hi trobava ben instal·lada, hi anàvem amb els nostres trineus: no eren trineus de plàstic com els que veig per Andorra, sinó una mena de banquet de fusta sobre esquís d’alumini. Si busqueu “trineu” a les imatges de Google, el que hi surt com a “Trineu Clip Art” és el meu: l’única diferència és que la part de fusta del trineu de la meva infància estava pintada de vermell i blau cel. Quan corries amb el trineu cap al cim de la muntanya de neu, pesava bastant. També era inestable, i sempre que baixaves, queies: les caigudes formaven part de la diversió. Al pati de casa nostra –un edifici de dotze pisos– els nens grans portaven els petits en trineu a passejar i els perdien cada tres o quatre passos. Els pobres bebès, que guardaven una raonable semblança amb cols (de tanta roba que portaven), s’indignaven quan se’ls perdia. En aquell pati, sempre, tot l’hivern, hi havia dos o tres ninots de neu, clàssics, amb el nas de carrota, ulls de trossets de carbó i una galleda al cap. Déu sap qui els feia.
L’esquí que fèiem era l’esquí de fons, un esport de poc risc, silenciós i complet. Esquiàvem al parc que començava a prop de casa nostra i s’acabava amb l’edifici d’un gran centre esportiu amb les finestres il·luminades a través de les quals es veien enormes llits elàstics, sempre amb nens saltant, fent acrobàcies a l’aire. Era un parc ple de caderneres, gaigs i altres ocells d’hivern amb uns preciosos noms llatins d’estil Poecile gambeli. La majoria d’aquests arribaven, d’acord amb el calendari popular, a partir del dia 12 de novembre, dia conegut a Rússia com el Sant Zenobi dels Moixons. L’hivern dels Urals era prou ric en ocells, ocells diversos i no tan sols cornelles, coloms i garses. S’hi veien pinsans borroners, de colors llampants, s’hi sentien pica-soques. Cap al mes de desembre venien de la tundra els grans ducs blancs, poderosos caçadors alats que s’alimenten de llebres.
El parc del Palau de la Joventut era una part important de la nostra vida. Aquesta denominació, potser antiga o incorrecta, se m’ha gravat a la memòria: el parc del Palau de la Joventut. A la tardor, hi collíem les últimes flors: n’hi havia diverses. Recordo sobretot les semprevives. Tothom ho feia, l’última setmana abans que els serveis municipals netegessin el sòl per preparar-lo per a l’hivern. Després comença- va a ploure fort, fort, i plovia durant un parell de mesos, fins que no arribava la neu. I quan ja havia caigut la neu, quan s’hi trobava ben instal·lada, hi anàvem amb els nostres trineus: no eren trineus de plàstic com els que veig per Andorra, sinó una mena de banquet de fusta sobre esquís d’alumini. Si busqueu “trineu” a les imatges de Google, el que hi surt com a “Trineu Clip Art” és el meu: l’única diferència és que la part de fusta del trineu de la meva infància estava pintada de vermell i blau cel. Quan corries amb el trineu cap al cim de la muntanya de neu, pesava bastant. També era inestable, i sempre que baixaves, queies: les caigudes formaven part de la diversió. Al pati de casa nostra –un edifici de dotze pisos– els nens grans portaven els petits en trineu a passejar i els perdien cada tres o quatre passos. Els pobres bebès, que guardaven una raonable semblança amb cols (de tanta roba que portaven), s’indignaven quan se’ls perdia. En aquell pati, sempre, tot l’hivern, hi havia dos o tres ninots de neu, clàssics, amb el nas de carrota, ulls de trossets de carbó i una galleda al cap. Déu sap qui els feia.
Ciutat llunyana, ciutat trista, grisa, fosca, com enyoro els teus hiverns! Josep-Sebastià Pons, al poema La neu que s’adorm, parlava de l’hivern així: “El vent geliu me ve a rejovenir. Del vent geliu l’amor naixia.” ¿Quin amor?..
(Publicat al BONDIA el 16 de gener del 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada