diumenge, 26 de maig de 2013

El cactus de Sant Pere


Jo, de petita, tenia un amic aficionat a la ciència. Era uns anys més gran que jo, així que teòricament, comptava com a fill d'amics dels meus pares: tot i així, teníem una molt bona relació. Una de les coses que més m'impressionava quan anàvem a casa seva era la banyera de color negre. No era el seu color natural, el negre: s'havia tornat negra després d'un experiment químic del fill de la família: l'experiment no va anar del tot bé i va acabar en una explosió. Celles cremades, banyera negra, cap víctima, gata espantada. Era guapíssima, aquella gata, una bola enorme de sorollets benvolents.
En aquella casa, hi havia un munt de coses curioses. El pare de la família era alemany, aficionat a Goethe: va ser ell qui em va fer llegir un munt de fragments de les dues parts de Faust, en la meravellosa traducció de Boris Pasternak cap al rus. Tenien una biblioteca enorme, ordenada, plena de clàssics. Hi havia també una col·lecció de cactus. Gairebé tota una habitació era plena de cactus, petits i mitjans, en capcetes quadrades amb paperets que posaven els seus noms en llatí. Me'n van regalar un parell, i van ser les plantes que més han sobreviscut a casa meva: les seves espines, fulles modificades durant la seva llarga evolució per protegir-se dels animals herbívors, les ajudaven a combatre l'adversitat de la meva companyia, a absorbir l'aigua de l'ambient, a passar fred a prop de la finestra gelada durant els durs hiverns dels Urals. Fins a que no vaig marxar a la universitat, els hi vaig tenir, plens d'energia positiva, magnífic exemple de la força d'adaptació a un clima inhòspit, a les més severes condicions naturals. Un cop a l'any, brotaven les flors més dolces i delicades que té la naturalesa: flors que es tancaven quan passaven núvols. Dos dels cactus tenien espines llargues; un d'ells era rodó, i l'altre, semblant a la muntanya de Montserrat: un cúmul de columnetes allargades. Els altres dos semblaven de llana, però de llana que picava si la tocaves amb la mà: si mal no recordo, eren mamil·làries.
Ara bé, és clar que el lloc on més rellevància tenen els cactus no són els Urals sinó les seves terres natives d'Amèrica Llatina: allà, diverses espècies de cactus han estat presents durant com a mínim 15000 anys (l'excavació més antiga on es van trobar restes de la presencia de cactus està situada a Xile). Es mengen crues o cuites, i s'utilitzen també en les pràctiques xamàniques, per curar tota mena de mals i desfer-se de les energies negatives.
A Perú, hi ha un famós cactus de San Pere, la varietat que, segons la llegenda, s'ha utilitzat per la curació i per endevinar el futur durant més de dos mil anys. La beguda a base de cactus es prepara diverses hores abans de la cerimònia, per concentrar els seus poders al·lucinògens i generar un efecte immediat en els participants. Un xaman experimentat determina la dosi adequada per a cada persona. Una de les explicacions del nom del cactus és que, talment com Sant Pere té les claus del paradís, l'efecte de la beguda a base del cactus de Sant Pere permet que et trobis al paradís sense deixar la terra.
A l'escut de Mèxic, veiem una àliga asseguda sobre una figuera de pic: una de les espècies de cactus més utilitzades pels asteques. Per als asteques, els fruits vermells i madurs d'aquesta varietat de cactus servien de representació simbòlica dels cors humans: talment com la fruita calma la set, un cor humà ofert als déus assegura que el sol continuï movent.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 22 d'abril del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

1 comentari:

  1. My compliments for your blog and pictures included,I invite you in my photoblog "photosphera"

    CLICK PHOTOSPHERA

    Greetings from Italy

    Marlow

    ResponElimina