dimecres, 22 de maig de 2013

Jailhouse Rock

No es pot ser popular si no estàs marcat per una ombra d’escàndol. Per alguna raó, tots els humans tendim a sentir-nos atrets pels personatges que representen alguna mena de mala influència, o de perill: no sé per què ens passa, això. Aprofito l’espai per intentar-te assegurar que en el meu cas particular, no recordo ningú que hagi tingut un gran impacte a la meva vida que fos una mala influència, però el meu cas no té cap interès ni per a mi mateixa ja que va en contra de les estadístiques. L’esfera d’influència i popularitat de les persones és gairebé irrellevant: tant els polítics més coneguts com els actors com els filòsofs (penseu en Kierkegaard o Hannah Arendt) sovint atreuen un interès especial per raons molt poc relacionades amb la seva política, el seu do d’actors o les teories que fabriquen. Si no hi ha cap escàndol, almenys ha d’haver-hi una estranyesa entranyable, com les històries aquelles sobre Kant que expliquen que sortia a passejar cada dia a la mateixa hora i els veïns verificaven els seus rellotges per l’hora de les passejades habituals del filòsof.

Estic mirant els vídeos de la música que estava en voga quan la meva àvia tenia la meva edat. La meva àvia era tan provincial i conservadora com jo mateixa, i estava aproximadament tan lluny dels Estats Units com jo, però amb la meva edat ja tenia un fill adolescent (de fet, amb la meva edat ja tenia una néta: perquè el fill de disset anys i la seva xicota de dinou anys ja s’havien ocupat de produir la meva cosina Elena), i per això, devia estar al corrent de la música del moment i la seva influència sobre els adolescents rebels (o rebels sense causa). Així, oblidant-me que tots ells vivien a la Unió Soviètica, i Stalin acabava de morir, i potser estaven totalment isolats de tota mena de música estrangera, m’endinso a les arrels de rock’n’roll. Sí, una de les característiques més òbvies de totes les grans estrelles d’aquella època – a part d’un cert misticisme potser obscur que és present a gairebé totes les seves actuacions – és la necessitat pràcticament inevitable de ser “mala influència per a la joventut” que implicava el primer pas a la fama. Fins i tot dels anys anteriors, entenem que Bing Crosby no es va quedar a la història de la mateixa forma que Frank Sinatra bàsicament perquè la seva imatge de “l’oncle preferit d’Amèrica” no excitava a les dames de la mateixa manera que l’ídol de les “bobby soxers” adolescents. Quant als que van venir més tard, tots, tots tenien cara de perill. A més de mig segle de distància temporal, entenc com devien alarmar els pares de la joventut del moment el jove Elvis cantant “Jailhouse Rock”, o Johnny Cash amb el seu “Folson prison blues”, o fins i tot “Great balls of fire” de Jerry Lee Lewis (ja a banda de la història xocant del seu matrimoni amb una nena de 13 anys mentre encara no estava del tot divorciat de la seva segona dona, cosa que va acabar amb la seva popularitat a l’Amèrica dels anys cinquanta). Fins i tot puc entendre per què Little Richard va decidir finalment que rock’n’roll era “la música del dimoni” i es va dedicar, a temps total, a la religió.

Des dels seus inicis, des que els americans van inventar el concepte d’adolescent (abans, la gent passava de nens a adults directament), el rock’n’roll ha atret milions de persones – per la nova qualitat de so i imatge, però també per la seva, en aquella època, notòria reputació d’ “infernal”. Avui en dia, quan l’estudiem com a part de la història de la música, acceptem els excessos dels seus creadors de la mateixa manera que l’addicció de Freud a cocaïna o el caràcter impossible de Wittgenstein: com a fets de relativament irrellevants de la seva biografia. La nostra memòria, sempre selectiva, alleuja els efectes dels escàndols, i converteix totes les èpoques passades en èpoques brillants, en anys irrepetibles, temps mític, temps d’eterna joventut.

(Publicat al BONDIA el 22 de maig del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada