divendres, 21 de març de 2014

La tempesta de neu


Aquest any he tingut el plaer de tornar a treballar amb l’editorial valenciana El Toll, prologant i revisant la nova edició de La tempesta de neu, de Lev Tolstoi. El relat ha sortit en la col·lecció Miques, en una traducció de Loïç Miquel Pérez-Muñoz que ens fa sentir la bellesa del llenguatge del clàssic rus a través del temps, de les distàncies i les barreres lingüístiques.

El contingut del relat és simple. Un oficial de l’exèrcit rus (que té molt a veure amb el mateix Tolstoi) surt de viatge de nit malgrat un mal temps de tres parells de nassos. Els menadors de troiques, que són els taxistes de l’època, ja li deien que caldria esperar, però ja se sap com som els russos, uns inconscients de mena, i s’hi arrisca. Com era de preveure, es perden. Fan cinquanta mil voltes, es comencen a congelar, s’expliquen contes per animar-se, tenen al·lucinacions i somnis que transcorren a l’estiu, pensen que es moriran, però al final no es moren i prenen una mica de vi per celebrar-ho. Bàsicament és això. Ara bé, la imatge de la tempesta de neu com una metàfora perfecta de la realitat russa va ser utilitzada per molts autors, tant abans com després de Tolstoi i, en aquest cas, malgrat la relativa joventut de l’escriptor quan va escriure el relat (tenia 28 anys), tenim entre mans l’obra d’un veritable mestre.

Mig segle més tard, el poeta Aleksandr Blok en va dir: “Cadascun de nosaltres estima Tolstoi com a part de la seva ànima i part de la seva terra. El més gran i únic geni de l’Europa contemporània, l’orgull suprem de Rússia, el mateix nom del qual és tot aroma, l’escriptor de gran puresa i santedat, viu entre nosaltres.” A l’hora d’escriure La tempesta de neu, però, Tolstoi no tenia fama d’un escriptor de gran puresa i santedat. El vell de barba blanca, habitualment retratat llaurant els camps o rodejat de fills i néts, encara no existia. El que hi havia era un oficial d’artilleria, fill orfe d’una família noble, un jugador empedreït, addicte a l’ambient de les festes gitanes. Era solter, i les coquetes de la cort consideraven que la seva cara lletja amb ulls intel·ligents i expressius era capaç de conquistar les dames millor del que ho fa la bellesa exquisida. Tots els seus amics literats li retreien la falta de cultura general i lectures serioses (un defecte que corregiria amb el pas dels anys), però ja era una de les més grans promeses de la literatura del seu temps.

La tempesta de neu és un dels primers passos d’un escriptor fantàstic que encara no coneix la seva força, però no pot parar d’escriure. Comença a crear a partir del seu propi món, a partir de la pròpia experiència d’una mort que ja venia, que era a prop, però no se’l va emportar. La idea del relat se li havia acudit l’hivern de l’any 1854, quan marxava del Caucas i va passar tota la nit perdut en la tempesta de neu a prop de l’estació Belogorodtseva. La tempesta de neu és una bona entrada a l’univers de Tolstoi, no gaire diferent del nostre però vist a través d’unes ulleres que fan que els més petits detalls semblin enormes. Llegiu-lo, us ho passareu d’allò més bé. Encara sento el monòton xiulit del vent, i sonen les campanes. Les capes de neu, la clara boirina, la mort i el sol: tot és blanc.

(Publicat al BONDIA el 12 de març de 2014)

2 comentaris:

  1. Sempre m'ha fet molta por llegir a Toltsoi, no se perquè em venen al cap gruixuts volums tediosos

    ResponElimina
  2. És que n'ha esprit uns quants, de volums gruixuts... :-) Aquest, però, és un relat bastant curt.

    ResponElimina