divendres, 21 de març de 2014

Liberal

La gent em sol estimar, i per seguir-me estimant sense traves, els meus amics russos prefereixen pensar que no tinc res a veure amb la política. En això ja tenen una mica de raó, no hi tinc cap connexió directa des que vaig deixar de ser representant de la classe cap al final de l’existència del règim comunista. A més a més, però, suposen que ni m’interessa la política si s’estén més enllà de la política lingüística de molt petits estats. Estan segurs que sempre preferiré una pregària silenciosa a un debat sobre un conflicte internacional, i un bon llibre de poesia a les dues coses.  S’ho han de prendre d’aquesta manera, perquè si no s’hauria de reconèixer que en la classificació dels meus amics russos se m’hauria d’anomenar “liberal”. No té res a veure amb cap partit liberal: simplement, en la Rússia actual, com a insult, serveix un milió de vegades millor que “demòcrata”, que segons com podria resultar una floreta.
Jo sé què sóc. He llegit les descripcions satíriques d’aquest fenomen diverses vegades. Un liberal rus és aquell qui té vergonya i pànic del nacionalisme ètnic del seu propi poble, però no jutja amb la mateixa vehemència el nacionalisme ètnic dels pobles que en alguna etapa de la història hem arribat a colonitzar. Un liberal rus és aquell qui no descarta la possibilitat que algun dia alguna república autònoma o regió pugui decidir separar-se del territori de Rússia, però se sent més aviat incòmode quan la gent del costat li explica que ens hem de tornar Crimea. (Per cert, sóc partidària d’un referèndum a Crimea, però crec que els mitjans d’aconseguir que es porti a terme haurien d’excloure la intervenció militar.) Un liberal rus és aquell qui calla i analitza la situació si l’Església ortodoxa és atacada pels representants d’altres esglésies, religions o cultes, incloent-hi els ateus, però s’escandalitza quan des de les posicions del cristianisme eslau s’ataquen les altres confessions. Entenc els arguments en contra d’aquesta posició però no hi puc fer res. Jo sóc aquella qui no pot desaprendre a respectar els drets de les minories, i amb qui associen aquesta noció tan estranya a l’esperit rus i tan criticada com la tolerància. “¿Per què els defenses –em diuen– si en realitat ni els estimes tant ni els coneixes gaire?” I el que no sóc capaç d’explicar és que el que estimo i conec no són “els altres”, som nosaltres. I el que defenso és la nostra obligació de ser humans, humans en el sentit de la imatge i semblança de Déu: no convertir-nos en agressors odiats, no ser dictadors temuts.
Ja fa una setmana que no puc parlar de res més. Només descanso quan segueixo els posts que analitzen els possibles escenaris de futur per a Rússia, Ucraïna i sobretot Crimea des d’un punt de vista teòric, sense emocions: el millor que li pot passar i el pitjor que li pot passar a la seva economia. Em fa respirar tranquil·la la literatura curiosa sobre la independència de Singapur de Malàisia i el rol dels anglesos i els israelites en el procés, les diferències que pot haver-hi entre Crimea i Singapur en aquest sentit. En un context de comparació històrica, es pot projectar un resultat positiu de diversos esdeveniments. Quan els analistes recorden Frederic Willem de Klerk, que fou president del Govern sud-africà abans de Nelson Mandela, la seva forma de deixar el poder i el seu premi Nobel de la pau, entens que tots els règims dictatorials tenen un possible camí democràtic, tenint en compte que fins i tot des de la tradició política de l’apartheid hi havia una via de les reformes i de la defensa dels drets humans.

(Publicat al BONDIA el 5 de març de 2014)

1 comentari:

  1. Aquest és l'article publicat al BONDIA http://www.bondia.ad/opinio/liberal el 5 de març, i fins avui no havia tingut temps de posar-lo al bloc.

    ResponElimina