Vaixell petit de vela al mar llunyà

“Mai no navegarem pel mar atzur. No ens espera ni el Corn d’Or, ni els coloms que volen per la plaça de Sant Marc”,  escrivia un dels grans poetes de l’Edat de Plata de la poesia russa, Mikhaïl Kuzmin, fa poc més de cent anys, al cicle poètic Sol d’hivern. Segur que per a ell, que era aristòcrata, poeta i músic, fill de l’imperi rus, l’any 1911, la dolça imatge dels països càlids sota el sol d’hivern tenia un significat distint d’aquell que hi veia jo. Potser era una metàfora d’amor, per a Mikhaïl Kuzmin. Per a mi, en canvi, era una imatge pura d’un viatge que mai faria. Quan declamava aquests poemes, d’adolescent, res no em feia tanta il·lusió com imaginar-me els velers daurats a la llum de l’alba. Des del balcó del setè pis d’un bloc d’apartaments que s’erigia sobre un desert urbà ple de petits garatges en forma de casetes, ja quasi distingia a la llunyania de l’horitzó les cúpules rodones de la basílica de Sant Marc. Em desesperava no poder controlar el que em passaria a la vida. No sé si ho podeu entendre. Vaig créixer a l’altra banda del teló d’acer, darrere de tots els escenaris de la cultura europea. Vivia rodejada d’obres poètiques dedicades a la mítica ciutat de Venècia sabent que no l’aniria a veure mai.  Repetia els versos com una pregària, tant per afició a la seva estructura musical com per l’esperança que contenien: “Potser enganyaré el destí. Faré realitat la ruta alegre.”

És cert que podia haver viatjat. Res no m’impedia seguir la Ruta de la Seda per la vall de Ferganà. Podia haver vist els volcans de Kamtxatka, el taigà siberià, l’aurora boreal a Murmansk. Vivia a 1.000 quilòmetres del llac Balkhaix, el tresor del Kazakhstan i el segon llac d’aigua salada més gran del món després del Caspi. A 300 quilòmetres d’Ekaterinburg se situava la reserva natural Zyuratkul, amb les cadenes muntanyoses incloses en la llista del patrimoni de la humanitat de la Unesco; a 120 quilòmetres, les muntanyes Ilmenski, que també figuren en la mateixa llista, conegudes pels jaciments de pedres precioses, com esmaragdes i robins, i semiprecioses, sobretot aiguamarines, jades, rodonites, ametistes i cristall de roca. Un autobús de línia et portava a la ciutat de Txeliàbinsk, en la bandera de la qual des d’un temps immemorial apareixia un camell (i a l’escut de la comarca, un dromedari), per simbolitzar la bona situació del comerç del qual sempre ha viscut la ciutat. Els meus amics baixaven el riu Txusovaia en caiac, exploraven les coves del riu Sergà, feien ecoturisme als Urals Subàrtics. Avui, quan llegeixo sobre la regió que vaig deixar enrere als 16 anys, enyoro els llocs que mai no vaig arribar a veure. En aquell moment, però, ni tan sols m’ho arribava a plantejar: l’únic que m’importava era la llunyania del Corn d’Or, l’enormitat d’un Istanbul imaginari i la impossibilitat d’arribar a Venècia, i la fita inassolible, la plaça de Sant Marc, les seves pedres fabuloses.

D’adolescent, era, com també ho sóc ara, amant dels llibres, una noia que es movia més aviat poc, maldestra, mal coordinada i intensament protegida pels pares. Quan la meva filla m’explica com puja els pics amb els nens d’AINA i es mulla els peus als rius, o com salta les cornises i fa neu verge amb els esquís, l’envejo: són coses que jo, de petita, mai no vaig fer ni faré ja de gran.  Ja no us parlo de pujar l’Everest, amb oxigen o sense o a pota coixa (amb una abraçada a Domi Trastoy, que es veu que em segueix al Twitter: de veritat que us admiro a tots els qui ho feu; si no hi vaig és perquè sé que jo m’hi moriria, sens dubte i de veritat). I em temo que amb cada any que passa, tinc menys agilitat, menys força, menys coratge.

I tanmateix... Quan feia ioga amb la Déborah, ens deia que no era important no poder fer un moviment per alguna raó física: ja en teníem prou d’imaginar que l’estàvem fent perquè el cos el comencés a aprendre. Potser el meu cos, al cap d’uns anys, s’arribarà a dirigir als llocs llunyans que l’ànima enyora. Arribarem a Istanbul, i partirem a la Venècia d’ensomni. Donarem menjar als coloms, celebrarem la primavera i veurem vaixells petits de vela a la llum de l’alba, navegant pel mar atzur.

(Publicat al BONDIA el 1 d'abril de 2014)