dijous, 31 de juliol de 2014

A la Gran Plana del Facebook


A la plana del Facebook, hi creix tota mena de males herbes. Aquell qui hi entra, no té forma de sortir-ne. A primera vista es pensa que no té cap frontera, cap muntanya que tapi l’horitzó, però resulta que és plena de curiositats que exerceixen el seu poder màgic sobre tu i no et deixen continuar amb la feina que et toca fer. Ara un petit cartellet “si els arbres donessin wi-fi, plantaríem arbres com bojos i acabaríem amb la desforestació; llàstima que només donin l’oxigen que respirem”: clico el meu acord, naturalment amb l’ajuda de la wi-fi que no creix en arbres.  Ara una cara de Putin immensa al costat d’una crida al patriotisme. Llegeixo la crida i em sento immensament culpable per tot un cúmul de raons: per no ser prou patriota, per ser russa i no tenir cap excusa, cap gota documentada de sang forana per justificar el desacord amb el que els meus pròxims consideren la renaixença de la nació mentre a mi em sembla un brot d’histèria col·lectiva.

Ara un petit vídeo sobre el pes de les aparences: la importància de la teva imatge en el moment de necessitar ajuda. Hi ha dues parts en les quals surt el mateix home, en el primer fragment vestit més o menys com jo avui mateix, texans i jersei llarg (només em falta un barret de llana negra per assemblar-m’hi del tot), i en el segon fragment, vestit com el meu marit quan va a treballar, formal al màxim. L’home del vídeo surt de la boca del metro, va caminant, però de cop i volta comença a tossir i finalment cau al mig del carrer. Naturalment, és un actor que ho fa com a part de l’experiment, però els passants no ho saben. El que és curiós és que la primera vegada, quan va vestit informal, ningú al carrer en fa cas. La gent continua caminant com si res. Al segon fragment, vestit d’executiu, fa exactament el mateix, comença a tossir i cau, però de seguida un munt de gent es precipita a ajudar-lo. No hi ha dubte que l’objectiu del vídeo és sensibilitzar els qui el miren sobre el fet que totes les persones són iguals, portin la roba que portin, i que quan algú necessita ajuda no ens hauria d’importar si sembla ric o pobre. Ara bé, de passada aconsegueix fer-me replantejar la meva vestimenta i el costum de caminar per les ciutats sense acompanyants. No crec que m’influeixi l’aparença de les persones. El que sí que em preocupa és que ningú em vulgui ajudar si tinc un atac de cor al mig del carrer. Mai no he vist un argument més fort a favor de la roba formal.

Cada tres hores dono les gràcies a Déu per haver-me dedicat a l’ensenyament d’idiomes. Té una multitud avantatges i, a més a més, no em permet connectar-me al Facebook en hores de feina. Si sóc a classe, m’hi dedico completament, i si em veieu fent likes a tot arreu és que l’alumne ha sortit al lavabo, arriba tard o està parlant per telèfon. Si treballés en una oficina, estaria perduda a la selva de notícies i fotos, vençuda per la temptació. Ja sé que em diràs que podria intentar aprendre a controlar-ho, però no em surt bé, aprendre. Ja tinc 40 anys i mai no aprendré res. Continuaré sent la mateixa nena de primer de primària que s’oblidava els pantalons de xandall al vestidor del gimnàs només per trobar-los penjats del llum el dia següent. La nena que explicava a la mestra que l’abric que estava buscant no era propietat seva sinó de la cosina gran, i després passaria a la cosina petita. Aquella que es posava a plorar quan els nens s’esveraven i hi havia massa soroll.

(Publicat al BONDIA el 14 de maig del 2014)

2 comentaris:

  1. Jo treballo en una oficina i miro el facebook, lo meu encara es pitjor, també miro blocs. Bé, ja veus que "treballo" molt xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jeje i la il·lusió que fa que et llegeixin quan ets la del bloc ;-)

      Elimina