dijous, 31 de juliol de 2014

Arcipreste de Hita


Com més gran em faig, més m’obsessiono amb els diners, amb el fet que siguin allò que “faze correr al coxo e al mudo fablar”, en les paraules de l’Arcipreste de Hita.


Quan era adolescent, vaig tenir l’enganyosa sort de pertànyer, durant un temps, a una família molt més benestant que les de l’altra gent que ens rodejava. Utilitzo el passat perquè la família en qüestió, la dels meus pares, en els anys més recents ha tingut l’ocasió de perdre tot allò que tenia aleshores, per diverses raons que ara no vénen al cas i sense que jo hi hagi participat. En tot cas, corrien els anys noranta, els anys en què el soi-disant socialisme soviètic havia cedit el lloc a un capitalisme salvatge a la russa, i el meu pare va deixar la professió mèdica per vendre alumini, petroli, gas o alguna altra cosa semblant, a l’engròs i amb unes comissions considerables. No sé si va fer bé o malament; era l’oportunitat del moment i s’hi va posar amb ganes. Jo, mentrestant, vivia una intensa conversió religiosa i aquell breu benestar nostre no m’alegrava gens, al contrari, em sabia greu, ara no sé ni per què: coses de la joventut. Si hi hagués de buscar una explicació racional, diria que m’hauria agradat que el meu pare continués fent de metge, salvant vides, alleujant el patiment o fent qualsevol altra cosa que se suposa que fan els metges vistos amb la mirada romàntica des de fora de la professió. Ara que ja sóc mare, em fa una mica de por ser jutjada per la meva filla de la mateixa forma que sempre he jutjat els meus pares, sobretot el pare, amb la certesa inamovible de tenir-hi tot el dret, pensant que el pare és meu i ja podria fer l’esforç de la seva vida per ser el meu heroi, de la forma exacta que entenc l’heroisme.

Fins a un cert punt, em consola que no s’hagi fet mai ric, un ric de veritat, vull dir, malgrat haver exercit de nou ric durant una dècada i escaig. Menjava caviar amb culleres soperes, pagava operacions als nens malalts que les necessitaven i em va enviar a París per estudiar francès durant tres mesos, una d’aquelles coses que li agrairé de tot cor durant la resta de la meva vida: amb el resultat de quedar-se, a l’edat de la jubilació, en un pis de dues habitacions pràcticament sense mitjans de subsistència. Sempre s’ho ha gastat tot, amb irresponsabilitat i/o noblesa, com jo també sempre m’ho gasto tot: pateixo d’una predisposició genètica, més o menys voluntària, als extrems. La qüestió, però, és que quan era adolescent, jo tenia una por tremenda de ser rica. D’aquella època, m’han quedat uns tics estranys: el sentiment que em provoca la combinació d’un evident alt cost amb l’opulència és una barreja de fascinació i repulsió. Amb el pas dels anys, però, de més a més sovint em faig la pregunta, teòrica i inútil, de què faria jo si tingués un munt de diners. Tot s’ha de dir, el pensament m’estressa. No sóc propensa a gastar-me’ls en solidaritat internacional, beques estudiantils, investigacions científiques, negocis innovadors o la preservació de la natura, sinó en cotxes, viatges i massatges, totes aquestes coses amb què, a una escala més petita i reduïda, ja em mimo ara mateix. Això és depriment. Tot i així, no m’hauria de preocupar aquest problema imaginari. Per molt que jugui a l’Euromilions, avui en dia tots vivim endeutats. Hi havia un acudit a la meva infància sobre un senyor que li deia a un altre: “Si guanyessis la loteria, ¿què faries amb els diners?” I el seu amic li contestava: “Pagaria els meus creditors.” “Que bé. ¿I què faries amb la resta?” “I la resta, haurien d’esperar.”

(Publicat al BONDIA el 28 de maig de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada