dimarts, 24 de març de 2015

Teresa Colom i els misteris de la vida

Ai, quina por, quina por! No us llegiu mai la història de la senyoreta Clock al mig d’un poble medieval a ple hivern. Ja tinc tendència a despertar-me a les tres de la matinada i posar-me a imaginar coses com si en el meu dia a dia treballés de pintora surrealista en lloc d’exercir de professora d’idiomes que té classe a les vuit del matí, però aquesta vegada m’he despertat d’uns malsons de l’estil de pel·lícules de Tim Burton que m’entusiasmen però em deixen esparverada.


Em veia al mirall amb una arruga al costat de la boca que s’acabava en un fil, i en estirar el fil, se’m desfeia la cara, per molt que totes les dones de casa nostra haguessin envellit millor que els homes. La meva cara era un raïm i treia suc de color rosat. Havia somniat amb l’oceà, oceà blau platejat, com el que es veu a prop del camp de golf de Pebble Beach de Califòrnia, i a les seves profunditats hi havia dos animals marins de forma cilíndrica inflada acompanyats per la Caterina, la nena enormes d’ulls negres i brillants que va marxar a l’alta mar amb les balenes de seguida que va poder. Per respirar ascendia a la superfície de l’aigua i somreia als mariners japonesos que passaven i, mesos més tard, recordaven aquella visió al mig de les espurnes de vent salat, una cara rodona de felicitat perfecta. De cop i volta, vaig canviar la immensitat del mar turquesa i negre pels turons plens de molsa verda pels quals passava en Roc, el nen d’ungla de garrí, just abans que l’assassinessin per una moneda d’or. Més, més enllà anava, fins a arribar a una mansió gelada on els senyors excèntrics i nobles de mitjana edat, o sigui de la meva, es reunien al voltant del bebè de neu al qual ja li quedaven marques de potes de pardal a la panxa, l’últim Petarol que ja es començava a fondre amb l’arribada del bon temps. Aquell qui entra en un llibre i en surt il·lès mai no hi havia entrat, esmentaven l’altre dia al Facebook els meus amics lletraferits, però ja ho veieu, jo no surto mai il·lesa de res: un conte escrit amb l’ànima em deixa cicatrius de la mida de ganivetades.


El llibre de Teresa Colom La senyoreta Keaton i altres bèsties (Editorial Empúries, 2015), que ella mateixa i Albert Villaró presentaran demà al vespre a La Fada Ignorant, sobrepassa la meva existència en estranyesa, em guanya, i dir això és dir molt. És un himne a la vida en totes les seves formes més fantasioses i, al mateix temps, totes les seves històries són naixements que no arriben a bon port en el sentit convencional de la paraula. Tant el senyor Brot convertit en tulipa com aquella dona que tenia branques d’arbre en lloc de dits com totes les imatges que passen per davant dels nostres ulls només tenen sentit  reflectides en les experiències dels qui les presencien.


Espero que no us en pugueu estar, de llegir aquest llibre, encara que sapigueu que us provocarà malsons. Són contes de gran tendresa, són contes d’una enorme tristesa, d’una saviesa que ho recorda tot de la vida, que ho prediu tot de la imminent i misteriosa mort.

(Publicat al BONDIA el 25 de març de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada