diumenge, 29 de març de 2015

Lev Tolstoi, ànima lliure





És l’any 1856. Lev Tolstoi, fill orfe d’una família noble, un jugador empedreït, addicte a l’ambient de les festes gitanes, oficial d’artilleria, amic de Turguènev i Nekràssov i la jove promesa de la literatura russa, té 28 anys. Les seves primeres obres (“La infantesa”, “L’adolescència” i sobretot “Relats de Sevastopol”) li han fet guanyar popularitat i respecte entre els literats més destacats de l’Imperi Rus. Se l’estima amb facilitat: la seva cara lletja amb ulls intel·ligents i expressius conquista els cors millor del que ho fa la bellesa exquisida. Encara queda mig segle i escaig fins que el poeta de la soledat i de la foscor, Aleksandr Blok, digui a “El sol sobre Rússia” les paraules corprenedores: «Cadascú de nosaltres estima Tolstoi com a part de la seva ànima i part de la seva terra. El més gran i únic geni de l’Europa contemporània, l’orgull suprem de Rússia, el mateix nom del qual és tot aroma, l’escriptor de gran puresa i santedat, viu entre nosaltres» És l’any 1856. Tolstoi és jove. Encara no se sap que és un geni, l’últim geni, d’aquells que aguanten pobles sencers a les seves espatlles i els alimenten amb la seva alegria i la seva força vital. Encara no ha llegit prou, no ha sentit prou, no ha formulat la seva visió d’una vida d’acord amb Déu, i no s’ha fet enemic de tots els que van considerar que era poc ortodoxa. Encara necessita experimentar amb totes les coses que li presenta la vida. Al mes de gener, a Moscou, Tolstoi comença un nou relat que titula “La tempesta de neu”: l’acabarà entre l’11 i el 12 de febrer a Peterburg. La idea del relat se li havia acudit a l’hivern de l’any 1854, quan marxava del Caucas i va passar tota la nit perdut en la tempesta de neu a prop de l’estació Belogorodtseva. Es sent atret per la idea de rememorar l’angoixa d’aquella nit: i el repte desemboca en una barreja d’anàlisi minuciós i finesa poètica. El fet d’escollir un viatge com a pretext pera obrir-se al lector, pera convidar-lo al món dels pensaments i sentiments profundament personals, no és una casualitat: hi juga el seu paper tant la influència marcada per Lawrence Stern sobre la ment i l’obra del nostre autor com també el fet que a Tolstoi li entusiasmava viatjar: sempre i tota la vida, fins a la mort. Sentia que el mateix fet del desplaçament fa que el pensament flueixi de forma més lliure. I ningú no necessitava la llibertat de manera tan absoluta com Tolstoi, innovador sobretot en la seva total honestedat de descripcions dels moviments de l’ànima, en la seva manera de retratar com sentim i patim les coses. A “La tempesta de neu”, a tots els relats dels inicis del desenvolupament del geni creatiu del nostre autor ja es poden veure la majoria dels trets distintius de la seva prosa. Els caràcters dels seus personatges es fan patents a través de la descripció del seu cos, la seva postura, i no el que acostumem a entendre com a llenguatge corporal. El resultat dels processos psicològics no li interessa tant com la descripció minuciosa de la vida interior dels personatges, amb els seus ràpids canvis de rumb i múltiples contradiccions. Aksakov ho descrivia de la forma següent: els admiradors del talent de Tolstoi que el titllen de realista no són conscients que les proporcions psicològiques en la seva obra no són reals; estan canviades pera reforçar el miniaturisme de les descripcions. Boris Eihenbaum deia que la lectura de les obres de Tolstoi ens presenta un món vist a través d’un microscopi. Quan veiem el món a través del microscopi de Tolstoi, tot el que semblava petit resulta enorme, i el que teníem assumit com a gran es perd. Tal i com remarcava en el seu article del mateix any 1856 “La tempesta de neu. Dos hússars. Les novel·les curtes del comte L. N. Tolstoi” el cèlebre crític literari Aleksandr Druginin: «A “La tempesta de neu” l’autor crea una imatge fantasmagòrica del tema sobre el qual una persona corrent no és capaç de dir deu paraules seguides».

 Els russos estem acostumats a la realitat de les tempestes de neu. El torb i la tempesta són part de la nostra vida com ho són els primers lliris de maig, la xafogor dels diumenges d’estiu o la pluja fina de la tardor: així, malgrat el fet que el lector català es quedi corprès de la història dels homes perduts en una monòtona i regular blanca capa de neu, no hi passa cap cosa transcendent o extraordinària. Un oficial d’exèrcit surt de viatge cap a les set de la tarda, havent pres una bona tassa de te. Fa tan mal temps que el menador de la troica dubta si té sentit continuar el viatge, però s’hi arrisca.

També és important recordar que la imatge del torb sempre ha estat una de les imatges més paradigmàtiques de la realitat russa, de com s’hi viu, de com s’hi sent. Abans de Tolstoi, n’havia parlat Jukovski, n’havia parlat Puixkin. El torb, la confusió, el corb negre que volta per sobre dels trineus... Com ho coneixem, tot això. Qualsevol que viu a Rússia, viu al mig del torb. Tanmateix no dic, en absolut, que Tolstoi hagi volgut escriure una metàfora de la realitat de la seva terra: tot al contrari, descriu un torb ben real. «Amb aquella llum de la lluna mig velada per la tempesta podia veure com la petita figura del menador anava endavant i endarrere entre la clara boirina picant la capa de neu amb el mànec del fuet, tornava al trineu i saltava a dintre pel costat; després, enmig del monòton xiulit del vent, es sentia un crit sonor i temprat i les campanes tornaven a sonar»: no hi parla de Rússia com a concepte, no hi parla ni tan sols de si mateix; hi descriu la tempesta a la qual va sobreviure, amb la capa de neu i la clara boirina. Però en navegar per les seves pàgines, quan ens endinsem en les descripcions, ens identifiquem amb l’heroi i pensem que no n’hi ha, d’heroi; que els protagonistes som nosaltres mateixos. Sóc jo la que m’havia perdut al mig de l’estepa; sóc jo la que havia somniat amb l’home ofegat; conec la cara del menador Ignashka, «una cara rodona, alegre, amb un nas xato, boca gran i uns ulls d’un blau brillant» La impressió inesborrable que la nit de maltempsada va deixar en l’ànima de l’escriptor també és meva, i m’atreveixo a predir que també serà la vostra. 

Amics lectors, no tinc cap dubte que gaudireu de la lectura del relat que teniu entre mans intensament. La mirada de Lev Tolstoi és la mirada d’un ésser lliure que obre els ulls i veu el món per primera vegada, sempre per primera vegada, i el descriu tal i com el veu, sense sentimentalitat ni desesperació, sense cap postura idíl·lica o didàctica. Tota la seva llarga vida va seguir el camí on el portava la gegantina força del seu talent, l’escriptor que seguia la seva inspiració fermament convençut en el seu dret de seguir-la. La seva independència, la seva autosuficiència literària el van fer una figura única, incomparable en la literatura russa: un gegant. 

~ © A. Grebennikova, Nadal de 2013.

~ “La tempesta de neu”, Lev Nikolàievitx Tolstoi. Amb traducció de Loïç Miquel Pérez-Muñoz i pròleg d’Alexandra Grebennikova ~ Col·lecció “Miques” ~ ISBN: 978-84-941442-3-3 ~ DL: AB-263-2013 ~ 58 pàgines, tapa dura. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada