Oracle d'amor

Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.

Oracle d'amor

Chrysanthemum leucanthemum

Margaridot, margarida de prat, és una mala herba comuna que creix a la vora dels camins, a brolles i pastures, a totes les regions dels Països Catalans (de 150 a 2400 metres d’altitud) menys als Balears. Forma part de les herbes que s’assequen i es guarden per l’hivern per alimentar el bestiar , i diuen que els seus brots sense obrir es poden menjar marinats com tàperes. A Rússia, el nom popular que se li dóna és el mateix que el de la camamilla, universalment coneguda pels seus usos medicinals, però les flors de camamilla, tan bones per infusions i curar la bronquitis, són massa petites per fer-ne corones, massa delicades per fer-les servir com a oracle d’amor: “m’estima... no m’estima...”

A les vores del nostre poble (el poble on estiuejàvem), entre el riu i el bosc, hi havia camps tots plens de margarites, immenses planúries blanques i grogues. Els adults, més que res les dones joves, collien les flors, les oloraven somrient i les posaven en pots de vidre, a sobre de la taula del menjador. Ningú es preocupava per l’amor, o així m’ho semblava. Els nens hi jugàvem, sí, a fer malbé les flors salvatges a base d’una mena d’oracles d’amor: aquests tenien una llargada més prominent que a la versió catalana. Deien, més o menys textualment: “M’estima; no m’estima; m’escopirà; em besarà; una abraçada em farà; a pastar fang m’enviarà”. Ni que hi hagués algú genuïnament preocupat pel futur de les seves aspiracions amoroses, l’esmentada llista trauria ferro a la tragèdia romàntica de l’assumpte amb èxit i rapidesa. Així, tant els nens avorrits com les nenes avorrides es divertien ben sovint desfullant els pobres margaridots i rient del resultat, fos quin fos. Sovint burxaven uns als altres, predient l’avenir dels companys de jocs a base de margaridots desfullats: “T’estima; no t’estima; t’escopirà!” Els adults no ens renyien, tot i que crec recordar que en aquella època les margarides del prat eren les flors preferides de la meva mare. No hi havia gaire consciència ecologista; ningú ens deia que era necessari deixar les flors en pau i conservar l’entorn natural; en tot cas, treure pètals a les flors del camp era força preferible a destruir els formiguers o tallar els cucs en dos amb pales.

Mai no he entès la utilitat dels oracles d’amor. Per il·lustrar el concepte, n’he trobat un a la xarxa: m’ha fet girar cinc cartes a base de clics i m’ha dit que el meu desig és la desesperació, els meus pensaments són les fletxes i el meu avenir és un precipici. Afegiu-hi que la persona dels meus somnis és un torrent i el resultat de tot això és un raig de sol, i crec que tots entendrem el meu comprensible desconcert. Quant a les margarides, un dels treballs lligats a la seva simbologia amorosa es pot trobar a la web de disseny “surreal” dels creadors de la part nord-est de Catalunya que es diu “Bussoga” (la paraula “bussoga” és un dialectisme i significa un bony que surt en conseqüència d’un cop, generalment al cap o al front; la paraula “surreal” és un neologisme que ve del concepte del surrealisme, “l’avantguarda que busca la realitat suprema per sobre el conscient”). El treball en qüestió es diu “M’estima... no m’estima...”: http://www.bussoga.com/cat/boto1/mestimanomestima/mestimanomestima.html .

És un mural de diverses unitats en forma de margarida (formades a partir de tapes de vàter, gerberes i mitges esferes de porexpan pintades de groc) aplicat a la paret de les Sarraïnes, durant el festival de Girona “Temps de flors” del 2004.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 15 d'abril del 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

L'home que deia la veritat

Avui penso que és una llàstima que la vida eterna –si existeix– sigui distinta de la vida tal com l’entenem aquí i ara. I en aquest sentit, em sap greu que no hi hagi ningú que pugui viure eternament. I no tan sols em refereixo a aquells que es moren joves i forts i quan menys t’ho esperes. I ho dic més enllà de la pena per als vells que s’apaguen i a poc a poc es converteixen en un mer record de la persona que coneixíem fa una dècada o així. Déu ens guard d’una lenta mort, d’una pèrdua sobtada o gradual de les facultats intel·lectuals essencials per viure: que tots tinguem les forces i la benedicció de conservar el cap clar i la lògica intacta al llarg dels anys, fins al final. Però no parlem, avui, d’això. Avui ens adonem (aquells qui no ho recordàvem) que fins i tot aquells qui han viscut, sense ombra de dubte, una bona vida, més llarga que l’habitualment esperat, plena, feliç, extraordinària, aquells qui han tingut deixebles agraïts, seguidors responsables, oients extasiats, es moren. Avui plorem la mort de José Luis Sampedro, una persona especialment important per a Andorra, un savi que per alguna raó –es vol pensar que fonamentada– mai ha deixat de creure en nosaltres.

Deien que José Luis Sampedro no proposava solucions concretes i viables. Depèn: és natural que una solució que sembla justa a aquell qui no té res, amb tota probabilitat apareix com a inviable a una persona, o entitat, que té molt a perdre. En tot cas, era un mestre de la diagnosi social, i ens feia veure l’arrel dels problemes: “Sense llibertat de pensament, la llibertat d’expressió no serveix per a res”; “n’hi ha qui creu que l’economia serveix per fer que els pobres siguin menys pobres; n’hi ha qui opina que serveix per fer que els rics siguin més rics”; “per determinar la nostra conducta, les creences són més importants que la veritat”; “es parla molt del dret a la vida però molt poc del deure de viure-la”. Era un mestre de l’aforisme. No era un home d’acció; era un home contemplatiu (“jo no pretenc canviar el món sinó estar-hi en harmonia”). Deia –i tenia raó– que vivim en un temps de barbàrie, però no va arribar a presenciar el trist final del sistema capitalista que predeia. Ep! Era molt vell, molt vell. Ahir, El País publicava que s’ha mort dolçament, “com arriba un riu a la mar ”, tal com desitjava.

Mireu: us explicaré una història. L’any 1936, quan l’acadèmic Ivan Pavlov (premi Nobel de medicina 1904) ja era vell i malalt, i estava a punt de morir, el va venir a veure un amic seu, el jove físic Piotr Kapitsa (més endavant, el premi Nobel de física de l’any 1978). Van parlar, i Pavlov li va dir a Kapitsa: “Em queden pocs dies de vida, i és una pena. És una pena, perquè Rússia és un país que necessita com a mínim un home que sempre digui la veritat. N’hi ha d’haver, com a mínim, un.” Kapitsa va entendre que el vell Pavlov, a la seva manera, l’obligava a prendre aquest paper després de la seva mort: i tots els 89 anys de la seva vida, ho va fer.

Quan, ara fa uns dies, el gran lingüista Viatxeslav Ivanov va explicar aquesta anècdota en una entrevista al diari Notícies de Moscou, ja vaig pensar que tots, tots els països, tots els llocs que es perceben com a unitats polítiques o culturals homogènies, necessiten una persona –sí, com a mínim una– que sempre digui la veritat, per molt que el fet de dir la veritat pugui emprenyar-la a ella mateixa, als forts i poderosos, al poble, a qui sigui: a tot arreu, es necessita algú que sempre digui la veritat. I sí, la gent ha de saber que és veritat allò que diu, malgrat que per diverses raons personals, financeres, polítiques no hi estigui d’acord públicament.

Si hi pensem detingudament, tots entenem que si les lleis econòmiques que obeïm segueixen sense no contribuir a la solidaritat dels pobles, el nostre món no sobreviurà. No durarem gaire si no enfortim la integració social, la solidaritat amb els que més la necessiten i la llibertat col·lectiva (recordeu allò que deia: “Quan es parla de la llibertat, s’ha de preguntar immediatament: ¿la llibertat de qui?”). I tots sabem –de fet, si els rics ho saben millor que els pobres– que si servim els diners com un bé suprem, estem, com un món i com una cultura, condemnats a la mort. Avui, plorant la desaparició de les nostres files terrestres de José Luis Sampedro, que ha viscut aquella vida que molts desitjaríem per a nosaltres mateixos, esperem que el seu lloc de l’home que sempre deia la veritat no quedi vacant. Que torni a haver-hi algú –potser encara jove i desconegut– que sempre la digui.

(Publicat al BONDIA el 10 d'abril del 2013) 

Arrels d'avellaner

No hi ha com ser desarrelat per entendre que el més important a la vida és tenir arrels. Just a l’entrada a l’exposició de Salvador Juanpere (“Muse epuisée”) a la Galeria d’Art Pilar Riberaygua, al carrer de la Vall 12, d’Andorra la Vella, al costat esquerre, hi ha un gran quadre dedicat enterament a arrels: arrels de l’escultor, l’artista, arrels de la persona, arrels d’avellaner. Duen noms dels mestres que van influir Salvador Juanpere com a artista. Són arrels d’avellaner del camp de Tarragona, del mateix lloc on va néixer i créixer aquest escultor tan original, l’obra del qual ens ofereix la possibilitat de múltiples lectures. Si seguim la paret, hi trobem el Schneefall (Retrat dels pares), l’obra de l’any 2010 que representa la reproducció, en bronze, de diversos fruits, pintats de blanc i recoberts amb làmines de feltre a la manera de l’escultura Schneefall de Joseph Beuys. Entre les pomes, les patates grillades, les ametlles i les mandarines del camp de Tarragona on fa uns anys encara treballava el pare de l’artista – que ara té 100 anys, - trobem les reproduccions dels panellets que fa la seva mare que en té 87. Tot seguit, al costat de l’escala, a la paret, els blocs de marbre que, quan reposen al mig del cap, atreuen cargols que s’hi ajunten. A l’obra escultòrica de Juanpere, els cargols atrets pels blocs de marbre són cargols de bronze, distribuïts en l’ordre de la seqüència de Fibonacci, aquella seqüència que es tan present a la natura i sovint s’associa amb la forma del cargol. La composició es titula, molt apropiadament, “A l’espera de... Successió de Fibonacci.”

 

Intento vèncer la temptació d’explicar-vos tota l’exposició, paret per paret, obra per obra, perquè de fet, vull que la visiteu amb una ment fresca per a les noves impressions. Només afegiré un parell de pinzellades: l’obra “Berufung (les pedres de David)” no dóna cap preferència a la pedra amb la qual l’heroi matà a Goliat. Allà hi són, les cinc que portava, preparades per lluitar. Una d’elles, la primera, va arribar al seu objectiu; però n’hi havia cinc, i el silent memorial a les pedres usades i no usades, vencedores i descartades, aquelles que arriben al seu objectiu i aquelles que no, porta escrita la paraula màgica, la paraula que les posa en moviment: en alemany, “Vocació”. Les dues “constel·lacions de rocs” (d’argent i or i de marbre i silicona) representen la Constel·lació de l’Escultor. Totes les obres que trobem a l’exposició ens conviden a la investigació més profunda dels seus sentits, sigui a través de l’exploració de la intertextualitat que ens és pròpia tant com a elles mateixes, sigui a través de l’estudi més profund del significat de la història de l’art. La “muse epuisée”, , ens recorda que vivim en un temps quan la bellesa muda ja és cosa del passat: tot l’art, avui, explica la seva història d’una manera impossible de percebre de forma “pura”, només a través dels sentits. La pobra musa esgotada jeu clavada, vençuda pel text que traspassa el marbre. La Paula Juanpere, filla de l’escultor, ens explica la seva història de forma brillant i entenedora al text del catàleg: “Muse epuisée és una escultura de marbre que reprodueix l’obra Muse endormie de Brancusi, que  a principis de segle XX s’endinsa en el camí de la modernitat escultòrica, remarcant la forma ovoïdal d'un cap, amb les seves línies suaus i els ulls clucs que evoquen el descans d’una musa, i la consciència de la matèria. Muse epuisée (musa esgotada) s’apropia d’aquella escultura, però si les muses aleshores reposaven en el son, ara apareixen ja esgotades, com la impossibilitat i el moment d’afebliment i clausura de la pròpia modernitat que naixia en l'època de Brancusi. En aquest procés, l’escultura esdevé textual”. 

(Publicat al BONDIA el 27 de març del 2013)

El Barri Sèsam per a la meva edat

Les meves estones lliures - que mai no són lliures del tot, sinó que sempre resulten robades d'alguna activitat útil, - últimament se'n van amb la web del Coursera. La mare Natura, que és sàvia, se les ha enginyat per dirigir-me cap a una activitat professional que, gràcies a Déu, no es compagina amb un accés fàcil i directe a la xarxa: així, quan treballo, treballo. Quant a les hores no destinades a la feina remunerada, el que més faig és lluitar per justificar l'execució provisional d'una condemna de no fer, o aplicar la pena en grau superior pel delicte de blanqueig de capitals (sí, si encara no us ho havia dit, estic acabant el tercer i últim curs del bàtxelor en dret a la Universitat d'Andorra). Però el que trobo a Coursera és distint dels meus estudis habituals: allà m'endinso en les diferències entre la teoria de la ment de Descartes i de Gilbert Ryle, en companyia del professor Mitch Green de la Universitat de Virgínia, o intento buscar semblances entre les civilitzacions minoica i micènica, escoltant les explicacions del "professor Andy" (Andrew Szegedy-Maszak) de Wesleyan University. Allà escric cançons amb Pat Pattison de l'Escola de Música de Berklee. Allà aprenc – o torno a aprendre - com funcionen les coses des del punt de vista de la física amb Lou Bloomfield, un típic "científic boig" de l'estil "Back to the Future". Allà, en poques setmanes, m'he enamorat de com a mínim tres universitats americanes, dels seus espais enormes i verds, dels ensenyants que s'esforcen per ajudar que les coses objectivament difícils semblin fàcils (això no és tan evident com ho sembla: si hi pensem, a la Universitat, sobretot al camp d'Humanitats, sovint et trobes en una situació quan se’t fa pensar que les coses són més difícils del que són).

Des del “racó del golf” de la nostra petita casa, el meu home constata el meu encantament inoportú. Em pregunta quan deixaré de fer el ruc (sense gaire esperança que el moment de "deixar de fer el ruc" d'una forma o altra arribi mai), i li dic que per a mi, les classes universitàries gravades i obertes a tots públics bàsicament representen l'equivalent de la televisió de la meva infància: ja sabeu, aquella que encenies i mai no et sortia res fastigós o terrorífic, sinó més aviat educatiu i agradable. "Ah," - contesta en Jordi. - "Barri Sèsam?" Bé doncs, resulta que m'he buscat un Barri Sèsam per a la meva edat. I de vegades penso: ¿I si també ens hi poséssim, des d’Andorra, a col·laborar amb Coursera? Les universitats podrien preparar els cursos, i potser la televisió andorrana podria col·laborar en la gravació. Podríem oferir, oberts a tots els públics, cursos sobre la nostra història, sobre l'evolució del dret andorrà, sobre el patrimoni cultural i el patrimoni natural: una cosa ben feta, digna, estructurada. I en llengua catalana... Encara no n’hi ha cap curs en llengua catalana, a Coursera (tot i que n’hi ha, per exemple, en italià i en xinès, en francès i en castellà, la majoria són en llengua anglesa).

La millor propaganda que es pot fer d'una llengua és fer-la servir per explicar coses interessants. I la millor propaganda que es pot fer d’un país és fer conèixer les coses bones i interessants que té. Com una bona russa, tinc dificultats per entendre com pot haver-hi identitat sense orgull. Potser que sí que pot haver-n'hi, però m'és difícil imaginar-ho. Des del meu punt de vista, quan t'identifiques amb alguna cosa, d'una certa manera te'n sents orgullós (de vegades, fins i tot d'una manera perversa, però això no ve al cas). I crec que aquí, a Andorra, ens falta una mica un cert "esperit d'equip". I no vindria de més si algú expliqués a tots els interessats, de forma acadèmica i amena, de què estem orgullosos exactament. Què som. Per què sobrevivim. De què i com s’aguanta aquest país, i de quina manera s’ha mantingut intacte durant més temps que la gran majoria dels estats de l’entorn. Perquè no sé a vosaltres, però a mi, personalment, diverses vegades m’ha tocat sentir “l’observació” d’un turista confús: “No té gaire història, Andorra...” “¿Com dius?” “Només fa vint anys que és independent...” “¿Independent de qui?” “Dels seus cosenyors. Abans no éreu lliures.” “¿...?”

(Publicat al BONDIA el 20 de març del 2013) 

Coses mai vistes al Consell General

Ja ho sabeu, ¿no? Vinga, tothom ho sap: avui, dimecres dia 13 de març, a partir de les quatre de la tarda comença la Jornada de Portes Obertes al Consell General, amb les visites guiades de la Casa de la Vall. I ara farem la pregunta per als més eixerits: ¿quina és l’hora dels nens al Consell General, quan els visitants més petits s’ho passaran d’allò més bé? Probablement, a totes les hores. Però molt especialment, a les 16:30 i a les 17:30, amb una mica de teatre. I us explicaré tot el que en sé perquè ahir em vaig amagar al vestíbul del Consell per ser a l’assaig. Bé, potser no m’hi vaig amagar del tot. Crec que tothom m’hi podia veure, fent semblar que formava part de la funció: i ningú sospitava que hi feia d’espia per a tots vosaltres.

Quan hi vaig arribar, una part del vestíbul s’havia transformat en un pati d’escola. Nens i nenes, amb pantalons curts i vestits de colors, hi feien botar una pilota taronja. Jugant i enfadant-se, eren a punt de descobrir que un món on regnés l’ordre, on no tothom parlés alhora sinó que existissin torns, on la unió fes la força, seria més bonic i més just. Mentre ho descobrien, darrera d’ells, en una pantalla, apareixien imatges de l’equivalent simbòlic del món d’ordre, pau i seny creat pels nens. Era l’equivalent simbòlic agafat del món d’adults: el Consell General.

L’activitat de teatre familiar representada pels actors del Somhiteatre – per cert, boníssims i superdivertits - és una manera simpàtica d’explicar que fins i tot el més petit i el més dèbil de la classe pot ser representat i defensat per la majoria si tots ens hi posem, i que la vida política consisteix, o ha de consistir, en una actuació conjunta pel bé de tothom. El nen dolent, un tal Bandúrria, és molt ruc i repel·lent, tal com escau als dolents, però més endavant es reforma. A la diapositiva que fa una projecció cap al futur, hi surten tots els quatre nens, ja “crescuts” i vestits d’abillaments tradicionals de síndic general i consellers, al nou hemicicle, fent així la connexió simbòlica entre diverses generacions i els dos edificis del parlament andorrà: la Casa de la Vall i el Consell General, la tradició i el futur.

Aquest any, s’ofereixen diverses activitats per celebrar els 20 anys de la Constitució. Avui, a les set del vespres, no us perdeu el concert dels Petits Cantors Lliures. A les deu de la nit, a la sala del Prat del Roure, us espera el Rock per la Constitució, de Less is More, The Velvet Blues Band i Punkers Love the 80s. Demà, a les onze del matí, veurem els esbarts i després, a la una del migdia, sentirem el concert de l'ONCA. I per als més petits, avui a les 16:30 i a les 17:30, “Les regles del joc” d’Eva Arasa Altimira, representat pels actors de la companyia Somhiteatre.

(Publicat al BONDIA el 13 de març del 2013)

El Dia de la cultura

Hi ha un adagi molt famós, una paradoxa d’aquelles que sempre se citen, que afirma que si necessites que alguna cosa és faci d’una manera ràpida i eficient, l’has de donar a la persona que més feina té en aquest moment.  També tots hem sentit dir que el volum de la feina s’expandeix en proporció inversa al temps disponible per completar-la. No sé si ho he formulat correctament: en altres paraules, això significa que com més temps es té per completar una feina, més es triga en acabar-la. Naturalment, tot té el seu límit: però si hem de fer una mica de cas de totes aquestes teories possiblement estrafolàries, ara mateix se’m podria donar tota la feina urgent del món. L’únic que em posa trista és que no es pugui ser a diversos llocs al mateix temps. I el tipus de feina que tinc m’impedeix coincidir amb la gent (excloent-ne, naturalment, la gent amb qui treballo) a la majoria dels moments de celebració, oci i descans.

Sempre intento amagar-ho del lector, però de fet, com qualsevol qui apareix a la premsa escrita, cada vegada que em llegiu sóc un text “d’ahir”. Les meves cartes us arriben amb retard, a la manera del correu del segle passat. Sí, per a mi, encara som el dia 5 de març, i les hores de feina, com sempre, se m'encavalguen amb totes les possibles activitats plaents. En el moment quan us estic escrivint, encara ni tan sols ha començat la celebració anual del Dia de la cultura i lliurament dels premis Àgora Cultural 2012 a Rosa Mari Sorribes, Joan Massa i Lluís Claret. Quina tria més impecable, quin sentit més perfecte té sempre l’elecció d’Àgora Cultural. Enhorabona, enhorabona a tots! No hi seré físicament per aplaudir-vos, però per escrit i en esperit alegre m’hi uneixo. Felicitats, felicitats a tots els homenatjats, i als organitzadors també! De tots els anys que s’ha celebrat l’Àgora Cultural, hi he pogut ser comptades vegades: però segueixo fidelment, amb molta il·lusió, el lliurament dels seus premis a la trajectòria de persones dinamitzadores de la cultura andorrana.

Moltes vegades tenim la sensació, - i és una sensació provada, fonamentada i confirmada per aquells qui coneixen el valor dels sentiments i les paraules, - que no sabem ser prou agraïts amb les persones que fan que la nostra vida sigui cada dia més plena de sentit, de contingut i de bellesa, amb els que tiren el país endavant. Ens costa agrair (si ens comparem amb els veïns del nord, del sud o d’altres múltiples llocs geogràfics) l’esforç, la imaginació i l’impuls creatiu dels que construeixen el més important que pot tenir el país: la seva cultura. No en sabem, com a conjunt de ciutadans: però, gràcies a Déu, hi ha persones i entitats que lluiten per trencar el desequilibri. I gràcies a Déu, hi ha persones que porten a terme una tasca intel·lectual, social, musical, artística, organitzadora, sempre creativa, sempre desinteressada, arriscada i oberta a tots els vents. A tots vosaltres, feliç Dia de la cultura. A tots vosaltres, no defalliu mai.

(Publicat al BONDIA el 6 de març del 2013)