Malfia't dels teus ulls

Hi havia una vegada un funcionari. Va començar per l’esglaó més baix de l’escala laboral, i va acabar sent director d’un departament. Diguem-li Cosme, per donar-li un nom. Als 17 anys, en acabar el col·legi, en Cosme va ingressar a l’administració pública i hi va romandre durant uns quants decennis, fins a la seva inesperada mort esdevinguda just quan estava a punt de prejubilar-se. Va dedicar tota la seva vida, tret de la infància i l’adolescència, al servei del poble. A més a més, cada vegada que trobava una estona lliure, feia l’esforç d’escriure articles plens d’aforismes l’objectiu dels quals no era altre que instruir les noves generacions en la saviesa dels avantpassats i demostrar l’estupidesa de les reformes implantades a destemps.

Els agraïts lectors feien petites col·leccions dels aforismes del senyor Cosme, entre els quals comptaven veritats tan eternes i aplicables a diversos aspectes de la nostra societat contemporània com, per exemple, “si a la gàbia de l’elefant llegeixes la paraula búfal, malfia’t dels teus ulls” o “no tot allò que creix  demana ser esporgat”. Com qualsevol ciutadà de seny, el senyor Cosme estava orgullós de la terra que el va veure néixer. El seu amor per les institucions de la pàtria es va reflectir en uns aforismes tan coneguts com el següent: “No hi ha al món sencer un Estat més lliure que el nostre, un Estat que gaudeix de totes les garanties democràtiques, i per tant, obeeix els qui retenen el poder amb una envejable diligència.” Tanmateix, els seus interessos tenien un abast més ampli que les qüestions purament polítiques i socials. Generacions i generacions de ciutadans van madurar plantejant-se l’eterna pregunta retòrica “¿Qui ens impedeix inventar la pólvora impermeable?” i van trobar la pau interior repetint-se la sentència: “Si desitges ser feliç, endavant.”

¿No us sona, el nostre funcionari articulista? No em sorprèn. El senyor Cosme, o Kozma, Prutkov, aquell qui deia “com més ràpid condueixis, més aviat arribaràs”, amant de la política i psicòleg d’estar per casa, conservador i enemic de les reformes, era un súbdit de l’Imperi Rus. No tan sols era rus, era fictici, un pseudoautor i també personatge fruit de la imaginació de quatre poetes i escriptors decimonònics. Van inventar la seva biografia, des del naixement fins a la mort; tres dibuixants conxorxats amb ells van crear el retrat que acompanyava els seus escrits. Als anys seixanta del segle XIX, va omplir les pàgines de la revista El contemporani d’articles, vinyetes i acudits gràfics. “L’entusiasme ho venç tot,” es proclamava en una de les vinyetes. Passant la pàgina, el lector en trobava l’altra: “A voltes, l’entusiasme també venç el sentit comú.” No em digueu que no us sembla actual, això. En tot cas, Kozma Prutkov era el pseudònim col·lectiu de tots els quatre amics, i els seus aforismes satírics, que han nodrit tantes generacions dels russos, parodiaven la realitat del seu temps, la burocràcia i immobilitat de Rússia tsarista, l’estancament intel·lectual de la societat i la resistència a qualsevol innovació. Ja s’han complert 150 anys des de la mort fictícia de Kozma Prutkov.

Per acabar, recordaré un altre aforisme seu de la sèrie nonsense, que és una de les meves preferides: “En tirar pedretes al mar, observa els cercles que formen. Altrament, serà una pèrdua de temps.”

(Publicat al BONDIA el 26 de novembre de 2013)

Renda bàsica universal a Andorra

Tinc set parells de botes. Això si les comptem totes, és clar. En tinc unes que ja s’haurien de llençar però m’agraden molt i per això les guardo, en tinc unes de noves, en tinc unes de negres i unes de marrons, en tinc unes de vestir i unes d’esport, en tinc unes de taló i unes de planes, unes de pluja i unes de neu. En fi: que si volgués canviar de botes cada dia, ho podria fer. No em moriré de fred, aquest hivern. Tinc quatre abrics. Tinc guants i bufandes per abrigar-me. Tinc tres rellotges per anar canviant. Tinc uns quants vestits i sis parells de texans. No és que ho celebri especialment; de fet, ja feia temps que no em venia a la ment aquell moment que no podia comprar-me les coses de primera necessitat. Tots els qui, en algun moment de la vida, hem començat de zero en un país llunyà, si ens ho proposem, ens recordarem d’un moment així, d’aquell malson de pobresa que per a mi personalment va coincidir amb els mítics anys d’abundància a Andorra, els anys noranta. Si no faig aquest esforç de memòria, no me’n recordo. Avui en dia, solc pensar que sóc pobra perquè no tinc cotxe, perquè em queden 25 anys d’una hipoteca enorme per un pis molt petit, perquè després de les vacances fa tres mesos que em pago la nòmina per endavant (sí, sí, sóc l’empresària i me la pago jo, però tot i així), perquè no puc agafar-me cinc dies de festa i viatjar a Califòrnia (ni a Rússia, ni a Egipte, ni a Porto), perquè no tinc cap anell tot cobert de diamants. Penso això i espero que un dia es faran realitat els viatges al Nepal i els vestits de disseny, un Audi A6, un MBA a Harvard i dos o tres anys sabàtics per escriure novel·les. Sóc mercantil i romancera. El meu home, treballador incansable, si tingués un minut per pensar-hi, diria que estic carregada d’hòsties.

Aquests com jo som uns quants, en realitat. Quan ens comencen a parlar dels impostos, de la redistribució més justa de la riquesa, de seguida intuïm que comptarem com a contribuents i no com aquells que necessiten ajuda. Tenim més por de perdre allò que ens sembla que tenim que no pas consciència social. Per dir-ho clar, tenim més por de no poder anar a esquiar que no pas que un veí nostre es quedi sense pa. Quan ens comencen a parlar d’introduir la renda bàsica universal perquè totes les persones que viuen al nostre país tinguin la seva existència material assegurada, pensem que això allunyarà el nostre somniat i improbable viatge de safari. Així, decidim que no donaríem mai suport a una política del tipus que podria, ni que fos hipotèticament, incentivar l’atur i allò que se’n diu parasitisme: “Ai Déu meu, si no, m’acabaran robant a mi, entre els aprofitats i els tramposos, que el món n’és ple.” Tanmateix, la introducció de la renda bàsica universal, un ingrés pagat per l’Estat a cada membre de ple dret de la societat o resident, sense importar amb qui es convisqui, independentment de quines puguin ser altres possibles fons de renda, sens dubte milloraria la llibertat efectiva de les persones, especialment aquelles que es vulguin dedicar al treball domèstic o treball voluntari de forma no remunerada.

Si tanquem els ulls i ens oblidem de qui som, tenim una probabilitat estadística molt més alta de trobar-nos en una situació precària que en una mansió de milionari. I si obrim els ulls i tornem a recordar qui som, també. Som un país tan petit que no ens costaria gaire dissenyar un sistema fiscal agafant, per exemple, el model de Daniel Raventós, per assegurar l’existència material de tots els ciutadans i residents mitjançant una assignació monetària incondicional per a tots i cadascú, sense cap condició prèvia, sense necessitat d’estar a l’atur o ser pobre. Uns 600 euros per a cada adult i uns 150 euros per a cada nen, ¿què us semblaria? Hi ha un vell principi que afirma que ningú és lliure si no té l’existència material garantida, i trobo que en té molta, de veritat. És improbable que mai trobem la fórmula d’una política fiscal que deixi a tothom content, però com a mínim podríem intentar salvar a tothom d’una pobresa realment desesperada, d’una pobresa de la qual, en el nostre dia a dia, no ens recordem. Ara, amb la crisi, no ens hauríem d’arriscar a exposar-nos a la misèria. Seria ingenu esperar que tots ens farem rics i ens farem possible una vellesa digna. A falta de mitjans de portar-ho a terme, però, sempre ens queda repetir aquell desig que demanava un heroi d’una novel·la de ciència-ficció russa que es deia Pícnic a la vora del camí, just abans de morir: “Vull felicitat per a tothom, de franc, i que ningú se’n vagi decebut.”

(Publicat al BONDIA el 12 de novembre de 2014)

Camaleons culturals

Un andorrà típic de qualsevol edat, ric o pobre, en la majoria dels casos es pot descriure com a camaleó cultural. Potser la joventut que puja ara se’n salvarà, o s’ho perdrà, segons com es miri. El terme camaleó cultural s’utilitza per definir les persones exposades durant una part significativa dels seus anys formatius a una cultura diferent de la dels seus pares. Són els kikokushijo per als japonesos, els global nomads per als americans i els ciutadans del món per a tots aquells qui pensen que el moviment constant entre cultures és una cosa divertida i enriquidora. Andorra n’és plena, i no em refereixo tan sols a fills de russos, portuguesos o britànics: també ho són aquells qui van marxar als 7 o 8 anys a estudiar a Espanya i no van tornar a Andorra a temps total fins a tenir un grau de màster d’una universitat suïssa. També ho són aquells qui marxen, als 11 o 12 anys, a un internat britànic o francès. Quan creixen i maduren, la seva resposta a la pregunta “¿d’on ets?” depèn del context en el qual es parla. De vegades són d’un lloc, altres vegades de l’altre. Se senten d’Escaldes, se senten de Sitges. Del Pas de la Casa i d’Almeria. De Canillo i dels Estats Units. Se’n van a estudiar a Tolosa, i de cop i volta són francesos. La seva posició a favor o en contra de la independència catalana no és mai la d’un veí curiós i ben educat, mai indiferent.

Un andorrà típic és un camaleó cultural. És una afirmació que pot semblar exagerada. Ara bé, fins fa unes poques dècades, la pràctica totalitat de nens nascuts a Andorra s’educaven en el si d’una cultura diferent de la cultura dels seus pares. L’Escola Espanyola i l’Escola Francesa, cadascuna per la seva banda, omplien els seus caps de valors forans, sovint contradictoris entre si. Recordo aquella anècdota que expliquen, crec que ve d’una entrevista que li van fer a l’excap de Govern d’Andorra, el senyor Òscar Ribas, però no us ho podria assegurar: si no va ser seva sinó d’una altra persona, les meves sinceres disculpes. Us explico la història tal com la recordo. Deia que en un moment donat tots els nens de Sant Julià anaven a l’Escola Francesa durant la primera part del dia i a l’Escola Espanyola durant la segona, així que de vegades Napoleó guanyava les batalles al matí i les perdia a la tarda. L’entrevistat deia alguna cosa semblant al següent: “Jo només anava a l’Escola Espanyola, així que Napoleó sempre perdia.” De fet, amb en Iago Andreu, quan escrivíem les contraportades omplint-les d’entrevistes imaginàries als personatges històrics dels segles passats, sempre relacionats amb Andorra, un cop vam entrevistar Napoleó, i això és el que ens responia quan li vam demanar si li sabia greu que no hi hagués cap carrer dedicat a ell a Andorra: “Els andorrans sempre han tingut una imatge poc precisa de la meva persona. No els culpo: durant els anys i panys que Andorra va estar sota l’imperi de dos sistemes educatius, l’espanyol i el francès, i els nens anaven a l’Escola Francesa al matí i a l’espanyola a la tarda, jo guanyava les batalles al matí i les perdia a la tarda. Comprendran que així és molt difícil suscitar l’admiració necessària entre la població perquè a hom li dediquin un carrer.”

També existeix un terme més amable per definir aquells qui han tingut influències marcades de dues o més cultures diferents: “els fills d’una tercera cultura”. Es diuen així perquè la cultura que construeixen és una cosa nova, diferent de la dels seus pares i diferent de la de les seves escoles. Tenen la fama de ser més tolerants i més oberts que la resta de les persones, de viatjar més, d’adaptar-se amb més facilitat a les particularitats dels altres i de parlar més llengües. És cert que el nostre país ha fet i fa servir diversos sistemes educatius, però també s’ha nodrit de tradicions ancestrals i de nouvinguts de tot el món, de la mateixa manera que ho han fet altres països grans i petits, civilitzacions antigues i modernes. Mentre hi som o mentre hi tornem, serem d’aquestes valls. La cultura que construïm no s’assemblarà a cap altra cosa: serà camaleònica i muntanyenca, serà andorrana.

(Publicat al BONDIA el 19 de novembre de 2014)

Abelles

Fa gairebé mig segle que Berger i Luckmann van publicar La construcció social de la realitat, però la idea continua sent inesperada i xocant: la realitat, tal com la percebem, no se’ns dóna ja feta, la construïm nosaltres mateixos. I no la construïm per separat: la construïm en grup. És la nostra predestinació biològica, en certa manera estem creats per fer-ho. Com les abelles fan el rusc, els éssers humans fabriquem la realitat. Els processos socials generen certs tipus d’identitat. El nostre comportament habitual i l’orientació de la nostra vida quotidiana depenen d’aquestes orientacions.

Qualsevol que ha viscut en llocs diferents del món, ha viatjat pel món o simplement ha mirat la televisió sap que, en funció del grup que som, la realitat pot ser una o l’altra, i el mateix organisme humà queda transformat per aquesta. No sabem quins límits ens imposa la nostra naturalesa física. No podem negar les limitacions lligades al factor orgànic, però no sabem fins a on arriben. Si comparem la nostra generació amb la dels nostres besavis, veiem que malgrat el fet de compartir els mateixos gens ara vivim més anys, tenim malalties distintes, tot i que no són necessàriament menys devastadores, ens envellim més a poc a poc, ens aparellem més tard, tenim fills més tard. El grup que formem ens condiciona quant a les malalties psíquiques o físiques que patim, quant als anys que viurem, quant al moment adequat de morir.

La identitat individual no pot existir sense un marc de referència mitològic, sense una cosmologia. No debades els dos autors de la teoria que postula que un home és un producte social van néixer en un lloc i van emigrar cap a l’altre. A Moscou, al començament de la dècada dels noranta, vam poder experimentar en la pròpia pell la veritat de la teoria de Berger i Luckmann que un canvi radical en la realitat social provoca un immens canvi en la realitat psicològica. Se’ns va caducar la realitat que ens havia produït. Es van canviar les teories psicològiques que ens explicaven. Perduts en la nova realitat, penjats en branques d’arbres metafòrics com eixams d’abelles, vam extingir-nos i/o emigrar en grans quantitats. Ens va ser molt més fàcil adaptar-nos a una realitat inicialment aliena i desconeguda, però relativament estable, que sentir-nos estrangers a casa nostra. Allí, totes les lleis psicològiques i socials inicialment conegudes es posaven de cap per avall. Mentrestant, hi naixien nous tipus socials, capaços de sobreviure i prosperar en la nova Rússia de creació recent.

(Publicat al BONDIA el 29 d'octubre de 2014)

Reflexions d'un petit empresari

Fa més de cinc anys que sóc la gerent, la cap d’estudis, la secretària i una dels professors d’idiomes d’Impis, una petita acadèmia que dóna classes d’anglès i castellà, de francès i català, i també de rus, a domicili, principalment a empreses.

Avui no parlaré de les alegries i els reptes de l’ofici d’ensenyant, ni de les particularitats de l’aprenentatge a l’hora d’iniciar-se en una llengua estrangera o perfeccionar-ne els coneixements. Tots aquests temes es mereixen articles separats, ja n’hem parlat altres vegades i hi tornarem properament. El que em proposo aquí és intentar reflexionar, amb tots vosaltres, sobre el sentit de tenir una empresa, sobretot quan es tracta d’una escola. ¿Què intentem aconseguir quan deixem de treballar sols, fent d’home orquestra, i comencem a formar un equip amb altres professionals? En el meu cas, en primer lloc va ser la necessitat de donar un servei de qualitat: una persona, fins i tot tan inquieta com jo, no pot impartir vuit hores de classe al dia, cada dia, durant molts mesos, i és gairebé impossible mantenir el mateix ritme sense ajuda. També hi va tenir un paper important la sort de tenir la possibilitat de treballar amb uns grans professionals que ja coneixia d’abans (en primer lloc, l’ajuda inestimable d’en Gerard) i, fins a un cert punt, les ganes de fer la vida una mica més fàcil i una mica més feliç a tothom. La il·lusió de trobar professors perfectes per a tots els alumnes, seguir mètodes interessants i innovadors que representin un creixement i un suport per a tots els professors, donar feina i fer-la amb bones condicions i en un ambient agradable.

Tot al contrari del que sovint es considera la finalitat d’una empresa, mai vam tenir l’objectiu de fer-nos rics. Em pesa massa la infància comunista per plantejar-m’ho. Ser bons, aprendre’n més, comprar tots els materials didàctics que puguin servir d’ajuda als nostres alumnes i professors i, tot oferint preus competitius, guanyar i oferir un sou adequat per les hores de treball que s’hi inverteixen. Amb l’ajuda del bon déu i de la bona gent esperem arribar-hi com fins ara sempre hi hem arribat. Ara bé, no és fins que esdevens empresari que entens la responsabilitat i la mestria d’aquells qui feien la gestió a les empreses on havies treballat abans. Fins que no m’hi vaig dedicar jo mateixa, no vaig saber apreciar el professionalisme, el bon humor i la gran destresa de l’Anna Planavila, que havia sigut la cap d’estudis al meu primer lloc de treball a Andorra, durant molts anys. Ara ja sé quantes coses m’has arribat a ensenyar! Amb el cap d’estudis es té molta més relació que amb els altres gestors de l’empresa, que se’n fan càrrec al nivell més administratiu i comercial, i no he entès fins més tard que el que jo prenia per un mèrit de tot el col·lectiu moltes vegades era la feina d’una sola persona. Però no ens n’oblidem tampoc, del treball d’equip. Ja se sap que cap ésser humà és una illa. Si en aquest article parlo només de l’Anna i no esmento a ningú més entre els caps i companys d’antany, no és perquè no us porti al cor, és perquè va ser d’ella de qui més vaig arribar a aprendre.

Quan era treballadora, de tant en tant m’imaginava la multitud de coses que podria fer si fos empresària. No me n’oblido... però ara m’adono de la dificultat no tant de ser sincera com de transmetre la sinceritat de les pròpies intencions, la dificultat de trobar la paraula correcta en el moment necessari, el delicat equilibri que ha de mantenir un cap d’estudis perquè els professors tinguin, per una banda, la llibertat necessària per poder-se desenvolupar creativament, i per l’altra banda, un assessorament pedagògic prou sòlid per no sentir-se abandonats. La necessitat de tractar els professors amb el mateix respecte, comprensió i esperit d’ajuda amb què tractem els alumnes. Aquesta noció no és cap gran descobriment per a les escoles d’idiomes, però també em sembla pertinent si ho traduïm al llenguatge dels altres negocis: tinc una convicció profunda que és vital, és absoluta la necessitat de tractar els empleats amb el mateix respecte, comprensió i esperit d’ajuda amb què tractem els clients.

(Publicat al BONDIA el 15 d'octubre de 2014)

L'acord amb Europa i el misteri de la Santíssima Trinitat

Sembla que ha arribat l’hora de fer la meva petita contribució als mars de tinta que s’han vessat últimament a propòsit de l’informe de la KPMG. Naturalment, pateixo un gran desavantatge en comparació amb la majoria de les persones que han escrit sobre el tema. No és que no hagi llegit l’informe de la KPMG, és que no l’he vist ni de lluny, no sé ni quantes pàgines té, ni què proposa exactament: tot el que en sé ve de la premsa, de la ràdio i de converses amistoses amb aquells que tenen prou temps lliure i paciència suficient per parlar-me de la política. El meu interès en el tema es deu, en part, al fet de tenir un amic que és més defensor d’un acord d’associació amb Europa que Jaume Bartumeu. Això el situa directament, si no al top ten dels partidaris de l’acord d’associació que hi ha al país, doncs com a mínim entre els quaranta principals. I vet aquí que, encuriosida pels articles sobre el tema recentment apareguts a la premsa, li he demanat que em fes un resum dels avantatges d’un futur acord amb Europa. Una petita llista. Qui se’n beneficiarà i en quin sentit. A la qual cosa m’ha contestat amablement que això significaria resumir una extensa bibliografia d’aproximadament 20.000 pàgines que s’ha acumulat sobre el tema durant els darrers trenta anys, cosa que equivaldria a explicar-me el misteri de la Santíssima Trinitat. O sigui que em va enviar cap a la biblioteca. I a la biblioteca vaig anar.

A la biblioteca, efectivament, m’esperaven milers de pàgines escrites sobre el tema. Per si de cas, vaig optar per saltar-me la informació relativa al segle passat, i centrar-me en el que s’ha publicat durant els últims catorze anys. Ara mateix, estic lluitant amb la temptació de copiar els títols de tots els llibres que tinc actualment sobre la taula. La temptació m’ha vençut parcialment. Així, hi tinc els informes de Blanca Vilà (La relació Unió Europea–Andorra amb la perspectiva 2004-2009) i Joan Clavera (El canvi necessari en el model econòmic amb la perspectiva 2004–2009), publicats pel grup parlamentari socialdemòcrata, uns quants volums d’autoria del professor de l’IESE Víctor Pou i Serradell, publicats per Crèdit Andorrà (el més recent es diu Andorra–Unió Europea. Tercera fase del procés d’acostament del Principat a la Unió Europea. Cap a la integració en el mercat interior europeu) i, no cal dir, el llibre Andorra–Unió Europea. Cap al mercat interior, de Jean-Claude Berthélemy, Joaquim Llimona i Marc Maresceau. No hi podia faltar tampoc el resum de la 14a Diada andorrana de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent Andorra i la integració a la Unió Europea. I ara deixo de copiar els títols de les publicacions, i intento explicar-vos què n’he extret.

Primer de tot, tots els autors dels llibres esmentats, sense excepció, consideren que la situació que té Andorra avui en dia de cara a la Unió Europea no pot durar indefinidament. Tots coincideixen que el que tenim avui en dia, quan els andorrans tenen l’estatus d’estrangers no comunitaris en tots els països de la Unió i els professionals i estudiants dels 27 països de la Unió tenen una preferència davant d’ells pràcticament en tots els casos, és una situació transitòria de la qual hem de sortir tan aviat com es pugui amb els millors resultats possibles. Un dels exemples és el dels metges andorrans, els títols espanyols dels quals es consideren no vàlids a Espanya i la formació continuada dels quals no és reconeguda ni quantificable. Per no restar aïllats en els àmbits de la recerca, el medi ambient, la protecció dels consumidors, i molts altres, un acord amb Europa sembla altament desitjable, tot i que és indiscutible que si s’hagués conclòs fa vint anys la situació d’avui en dia hauria sigut molt menys crítica.

És cert que, tal com s’ha comentat recentment a la premsa, la majoria dels experts recomanaven l’entrada d’Andorra a l’EEE. Ara bé, ja fa més de vuit mesos que es va publicar a El Periòdic d’Andorra l’entrevista amb l’ambaixador especial prop de la Unió Europea, el senyor Òscar Ribas Reig, que ens explicava que l’entrada d’Andorra a l’EEE no es veia possible ja que tots els membres de l’EEE havien de donar el seu acord, i Noruega s’hi va oposar. És una entrevista que recomano assíduament, ja que en la data de 6-02-14 ja explicava amb summa claredat el camí de les negociacions que es porten a terme.

Ja fa més d’una dècada, tots els experts semblaven estar d’acord que l’aproximació a Europa era necessària. Tots preveien que tant per a la imatge internacional positiva del nostre país com també perquè Europa admetés la possibilitat d’un acord, el diferencial fiscal entre Espanya i Andorra s’havia de reduir considerablement. Tots sabien que els bancs s’haurien d’adaptar a uns procediments de control encara més rigorosos que els existents. Tots proclamaven unànimement que aquests sacrificis eren necessaris: amb la indispensable condició que es respectessin les especificitats d’Andorra com, per altra banda, ja s’han respectat les especificitats de Malta i Liechtens­tein en altres ocasions. Fa dies que sabem que ens estem movent cap a la pressió fiscal sobre els beneficis d’un 20%. Ha arribat l’octubre i, amb aquest, la campanya electoral: no sé quins nous descobriments amaga l’informe més recent, però ara mateix tot el que ja se sabia sembla nou. Tot i així, l’acord d’associació amb Europa sembla l’única via oberta per a nosaltres.

(Publicat al BONDIA el 8 d'octubre de 2014)

¿Saps tocar la balalaica?

Avui m’agradaria fer dues coses. En primer lloc, vull animar-vos a venir a escoltar el concert d’un gran virtuós de la balalaica, Alexei Arkhipovski, el proper 10 d’octubre a les 22.00. També voldria donar les gràcies a Francesc Salvador que la setmana passada, en una carta al director del BonDia, va parlar amb tant de sentiment de la russkaia dushá, l’ànima russa i dels cants populars que la transmeten. Segur que gaudireu d’aquest concert, perquè la balalaica, aquella mena de llaüt amb caixa triangular, és un instrument rus per definició. A la sala del Prat del Roure d’Escaldes-Engordany la veureu en mans d’un músic genial que sap expressar tots els matisos de sentiment que poden amagar tres cordes: una corda de metall i dues de niló. I ara, com sempre, és l’hora de la meva petita història.

Mai valorem allò que tenim. Recordo com, ara fa uns anys, vaig anar a casa de la mare d’una gran amiga meva, a un poble molt petit de muntanya, per fer-li unes preguntes sobre els temps passats. En un moment donat de la conversa, va esmentar que abans anaven amb esclops, fins i tot hi havia un familiar que els fabricava al seu propi taller. “Esclops?”, vaig preguntar, “I com eren, aquells esclops?”. “Doncs crec que encara els guardem a les golfes... els vols veure? Si et fa gràcia, la meva filla te’ls pot baixar”, em va dir. “Sí, sí!”, vaig assentir, amb entusiasme. La meva amiga, però, s’hi va negar amb un lleuger moviment del cap: “Deixeu-ho, mare: de què li servirà veure uns esclops. Això no té res d’interessant. Uns esclops són uns esclops.” Vaig marxar cap a casa sense saber quina forma tenien els esclops que havien portat, i encara m’ho pregunto, de vegades. Per a mi, eren –i de fet, segueixen sent– una indumentària exòtica, unes sabates màgiques capaces de portar-me dècades enrere. Per a la gent nascuda al poble, eren més que res un vestigi d’una època més fosca.

Déu sap que ho entenc. Quan era petita, la majoria dels elements tradicionalment folklòrics del meu poble em produïen poc entusiasme. Recordo la meva indignació amb els guionistes de la pel·lícula americana Doctor Zhivago, basada en la novel·la del nostre gran poeta Boris Pasternak, guardonat del premi Nobel de literatura, perquè van incloure una balalaica en la pel·lícula. Segons la pel·lícula, la filla del protagonista que havia crescut sense saber qui era el seu pare, havia heretat el seu do de tocar la balalaica sense que ningú li ho hagués ensenyat. Amb aquest detall s’assegurava que els espectadors entenguéssim que era filla seva. A mi, una adolescent dels Urals que no havia viatjat mai a l’estranger, em va semblar una americanada molt allunyada de tota realitat de la Rússia contemporània. La meva percepció de la balalaica era semblant a la percepció que té un adolescent d’aquí d’una cornamusa. La considerava més d’interès per als especialistes en arts tradicionals i vellets de pobles perduts a mil quilometres de la universitat més propera. Tenia tantes ganes d’aprendre a tocar la balalaica com la meva amiga de treure els esclops de l’àtic i el meu home de ballar el contrapàs davant de casa. Avui, tafanejant per les planes de Youtube i sentint les improvisacions genials d’Arkhipovski, el Paganini de la balalaica, ho vaig recordar i me’n vaig penedir. No us cregueu res, és un instrument meravellós. Sí que hi viu una part de l’ànima meva. No us ho perdeu, seriosament. El 10 d’octubre a les 10 de la nit, a la sala del Prat del Roure. No us podeu imaginar què es pot fer amb tres cordes. Paraula d’una russa: us ho passareu bé.

(Publicat al BONDIA el 24 de setembre de 2014)