L'illa dels noranta

Una antiga companya meva de la universitat, poeta important i propietària d’un portal cultural moscovita d’èxit, fa poc ha organitzat un flashmob al Facebook que es deia L’illa dels noranta. La passejada pels àlbums d’aquella dècada prodigiosa ha coincidit, per a mi, amb una xerrada que jo feia dimecres passat a la tarda, a l’hotel Coma d’Ordino, sobre la meva infantesa russa. Parlant dels anys setanta i vuitanta, em deixava influenciar per les imatges més recents. I m’han fet arribar a la conclusió que és precisament aquella dècada, la dels noranta, la que divideix les vides dels “postsoviètics” de la vida dels europeus. Als anys setanta i vuitanta, la meva vida no es diferenciava tant de la dels meus coetanis andorrans o britànics, per molt que hagués estat membre de les joventuts comunistes, per molt que hagués portat un uniforme sobri i un fulard vermell. Abans de la caiguda de la Unió Soviètica, tots havíem format part d’un marc, d’un sistema que tenia la seva lògica i la seva crueltat però funcionava obeint les seves pròpies lleis. Als anys noranta, a la terra que m’havia vist néixer, les lleis deixaven de funcionar. 

No m’atreviria a dir que fos una cosa totalment dolenta. Els murs es trencaven, regions i països esdevenien independents i tota mena de llibres anteriorment prohibits es llegien en un sol alè. Tot s’hi valia i tot s’hi afegia barrejat: ciències ocultes i temes religiosos; oportunisme polític i denúncia dels crims, vells i recents; sexe i sadisme; filosofia i drogoaddicció. Com la majoria dels meus contemporanis de procedència russa, no sé en què m’hauria convertit sense els anys noranta. Aquella època, des del seu començament fins al final, m’ha construït tal com sóc. Sense els anys noranta, hauria estat metge com el meu pare. Sense els anys noranta, el meu pare no hauria deixat de ser metge i no s’hauria posat a vendre cotxes, assegurances, gas, petroli o el que sigui que s’hagi posat a vendre quan els destins de la gent es trencaven i bevíem a glops l’aire del llibertinatge i de la llibertat. 

Amic lector, mai no caldria oblidar que durant una part de les nostres vides tu i jo havíem viscut en mons totalment distints. No sé ben bé què és el que recordes dels anys noranta, però m’hi jugo cinc cèntims que les teves memòries no s’assemblen a les meves. Et descriuré el que en recordo. Cançons de rock a tots els subterranis. Una pobresa generalitzada. Bancs tancats, estalvis perduts. Empreses parades. Escoles sense mestres i hospitals sense medicaments. Poesia a l’aire, als clubs, a les places. Mítings i manifestacions i baralles als carrers. Tiroteigs entre grups mafiosos. Cues per comprar botes. Cues per comprar sucre. Prostitució de luxe tan visible com mai. Milers de refugiats de la guerra acampats a les estacions de tren. Un interès per la política per part de tots, tots sense excepció. No és un temps que es pugui trobar a faltar, de cap manera. No, no és cap cosa que es pugui trobar a faltar. Però al meu rostre hi tinc gravat una part del seu paisatge. Sé que sóc fruit i collita d’aquella època despietada, d’aquella terra confosa; amb la meva manera de fer i amb les excentricitats que no amago. Sóc sang de la seva sang.

(Publicat al BONDIA el 23 de setembre del 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes

El mentider de quatre cares

A la ciutat irlandesa de Cork, l’església de St. Anne (Shandon) llueix una torre amb quatre rellotges, la segona més alta de les illes Britàniques després del Big Ben, més antiga que la gran campana de Westminster. La torre en qüestió es coneix popularment com a four-faced liar: “un mentider de quatre cares”. O tal vegada hauríem de dir que es coneixia amb aquest nom fins que no es van arreglar els mecanismes de rellotgeria. Quina idea, la de privar els indicadors del pas del temps d’individualitat i lliure expressió, com si el temps existís, el mateix per a tothom, com si fluís uniformement i no es dilatés a voluntat, depenent de la posició de l’observador respecte als altres objectes. Als habitants de la ciutat no els va fer gaire gràcia la sincronització dels minuts rebels: se sentien orgullosos que els quatre rellotges de la torre sempre mostressin una hora diferent, i ja hi estaven prou acostumats.

Els últims cent anys han convertit la rellotgeria en una ciència més exacta. A les pantalles dels ordinadors, dels iPads, dels telèfons, ens apareix una multitud de xifres que governen les nostres vides. Ens hem fet menys humans amb l’augment del grau de la precisió de les mesures. Ja no sabem què inventar per esmolar la beneïda eficiència. Esclaus del calendari, de les agulles que marquen el minut, ens hem quedat amb una sola cara de la maquineta mentidera, amb una cara clonada que no per ser multiplicada ens salva del caos que ens amenaça.

Queden pocs dies fins que l’any escolar comenci, i sempre comença amb empenta. Queden hores comptades fins que em bolqui de ple en un món d’horaris precisos que no deixen espai de descans. Tinc coses a fer, les he de fer millor que abans, he de ser més atenta, estar més alerta, ser més previsora. Tinc gent que confia en mi, tinc objectius per complir i fites assolibles. La imaginació no em salva de la necessitat d’ordre. Tot el que he d’ensenyar i aprendre, tot el que penso aportar i gaudir, s’ha de repartir entre les ratlles que separen un moment de l’altre, s’ha d’encabir en un moviment de l’agulla gegant.  
Vull un rellotge verd que em somrigui. Vull un rellotge vermell per enfadar-me amb ell. Un melancòlic rellotge blau que obri les mans per abraçar-me. Un decidit rellotge groc que m’emporti als nous camins.

(Publicat al BONDIA el 2 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes

Records essencials

És bo quedar-se a casa, amb un bon llibre o amb grans amics, però no ho és menys deixar-ho tot, volar pels cels i veure que hi ha ben poques coses tan boniques com les valls pirinenques des de l’aire. Marxar molt lluny, dient adéu als estanys, als pics amb taques de neu. Quan viatges, trobes, o més aviat comproves, que res no és com sembla i la vida és imprevisible. 

Sempre he pensat que el temps passat a l’estranger m’havia d’aportar alguna mena de gran descobriment, sobre el món o sobre mi mateixa. En realitat, les coses trivials sovint prenen el lloc d’allò que se suposava que havia de ser transcendental. Els nostres records essencials, de color de joia o de tristesa, de ràbia, de fàstic i de por, es formen amb independència de les nostres preconcepcions. Ja tenen raó els creadors de la pel·lícula de dibuixos animats Inside out: a dins dels caps hi viuen donetes i homenets que porten els controls de totes les nostres reaccions. Pels passadissos de la memòria, hi passen revisors que buiden els prestatges de records que han deixat de tenir importància, i els envien allà on els fruits de la nostra imaginació infantil es converteixen en fum. 

Fa mitja vida que vull tornar a Anglaterra. De l’estada a Paignton i Torquay, en recordo els berenars que es deien cream tea, panets dolços amb nata muntada i te amb llet, les passejades i les rialles amb les amigues. Recordo un alt castell que es creia infestat de fantasmes, i l’excursió nocturna amb escalons de fusta que cruixien. Per molt que intenti ubicar-lo ara, a partir de les fotos que trobo a la xarxa, no sé si es tractava de Powderham. Recordo un curri inventat per la nostra família d’amfitrions, propietaris d’un restaurant hindú, expressament per a la meva germana, i anomenat adequadament un curri Caterina. La platja i la pluja. La sidra que no ens venien si no portàvem passaport, perquè no es creien que alguna de nosaltres ja havia fet 18 anys. Aquelles botigues que tancaven abans que tinguessis temps de sortir de la classe i mirar-les. La catedral d’Exeter. Les excursions per Devon i Cornwall, cap a Land’s End. La por que fa passar per carrerons estrets, i que hi hagi un cotxe que va en direcció contrària, i que el conductor de l’autobús turístic en què vas es posi a l’esquerra. I naturalment, es posava a l’esquerra, tot intentant explicar-me acudits que encara no entenc. Les interminables converses amb un company de curs que es deia Hugo Vogel i tenia una xicota romanesa. Era de Bayreuth. Sí, crec que era de Bayreuth. O potser de Nuremberg. Un restaurant italià on em va semblar graciós demanar “espaguetis amb burro”, perquè no m’imaginava que el burro en qüestió era la simple mantega. Tots els records, els importants i els prescindibles, s’ajunten en un tot que es diu l’experiència. 

Ara, al cap de molts anys, torno al Regne Unit, tot i que vaig a llocs diferents dels que vaig visitar quan estudiava. No es tracta d’una estada especialment llarga, uns dies de res, però també passarem per Irlanda. Per raons de treball, sovint he hagut d’explicar les coses que conec només dels llibres i articles: aquesta vegada, veuré Dublín, Cork i Belfast, Holyhead, Glasgow i Liverpool.

(Publicat al BONDIA el 12 d'agost de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes.

Models, poder i ulleres de mentida

¿Per què la idea d’encarnar un ídol, un ideal creat pels professionals de la moda, ens sembla, d’entrada, noble i digna d’admiració? Fins i tot a aquells qui, com jo mateixa, no són, en absolut, experts en els productes anunciats. No és que m’extasiïn els vestits –són les figures femenines, productes de treball d’equips de creatius de talent, que deixen una petjada a la meva ànima–. Dones alienades de la seva imatge externa, que ja no els pertany, dones que saben somriure quan l’entorn és hostil, estan mortes de gana i el temps no acompanya. La bellesa, per molt artificial que sigui, sempre és una promesa de felicitat.

Encara que sapiguem que es tracta d’un treball sovint precari i mal pagat, ens quedem captivats per la imatge projectada per les models. No ho canvia la poca naturalitat de la seva constitució. Tant se val que sapiguem que ni una correspondència del cos amb els cànons actuals ni la destresa física no tenen relació directa, ni positiva ni negativa, amb cap proesa intel·lectual. Un gran atleta habitualment no arriba a conquerir la fama d’un gran pensador, ja que dedica més hores al treball corporal que a la lectura. Pocs premis Nobel tindrien èxit desfilant a la passarel·la. O com a mínim així ho veiem nosaltres, aclaparats per les idees preconcebudes.

Quan l’exmodel i antropòloga Patrícia Soley-Bertran estava escrivint la seva tesi doctoral de sociologia de gènere a la universitat d’Aberdeen, els seus companys masculins de doctorat, tots ells homes progressistes i cultivats, li van donar un consell que des del seu punt de vista milloraria la seva imatge com a intel·lectual universitària. “Posa’t ulleres falses,” van dir. “Semblaràs més acadèmica.” Tinc entès que l’exmodel i doctoranda s’hi va negar. Tanmateix, aquesta anècdota, conjuntament amb moltes altres, li va servir per explorar la pressió de la imatge sobre el públic espectador. El resultat és un llibre a la vegada trist i divertit que s’ha convertit en el premi Anagrama d’assaig d’aquest any. Basant-se en les entrevistes amb models en actiu, la pròpia trajectòria laboral i la literatura existent, l’autora ha estudiat la indústria de la moda com a productora d’identitats.

El llibre de Patrícia Soley-Beltran ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras (Anagrama, 2015) és la història d’una nena de cabells curts que somniava a convertir-se en Rita Hayworth i va acabar dedicant-se a la investigació del cos com a sistema de representació i comunicació visual. El seu relat aborda la nostra percepció de models com a símbols que donen sentit a la realitat. A la vegada, fa el repàs de la història de l’ús de persones vives per mostrar la roba: una estratègia comercial que no ha deixat de tenir èxit al llarg dels últims 150 anys.

El cos humà és un misteri per a nosaltres, i “una seductora i explotadora economia de consum” utilitza les nostres inseguretats, els nostres somnis i les nostres pors per presentar-nos la model i el producte anunciat com un conjunt inseparable en el qual “la roba prima sobre la persona”.

(Publicat al BONDIA el 5 d'agost de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes

Els bons i els dolents

Des d’una certa edat m’he arribat a associar amb els dolents dels contes infantils. Crec que va començar abans de l’adolescència: a l’edat quan encara es llegeix tot el que té una clara i definitiva moralitat. La casa dels meus pares tenia una biblioteca de milers de volums, amb contes de tots els països del món traduïts al rus. A tot arreu, els bons hi triomfaven, i tot el que desitjaven es feia realitat, mentre que els dolents patien les conseqüències visibles dels seus pecats capitals. En un dels contes, el personatge malvat es transformava en un monstre amb una gepa, amb banyes i peülles, i a poc a poc s’adonava de la metamorfosi. N’hi havia un altre en què la nena que havia arrencat les ales a les mosques es convertia en un caramot. Feta un estaferm, seguia viva i sentia com unes aranyes grosses li teixien teranyines entre les cames mentre les mosques sense ales passejaven per la seva cara. Qualsevol conte moral en què el dolent rebia un càstig merescut em colpia, m’impactava intensament. No es tractava d’una sana dosi de compassió; no em compadia, com una bona nena, d’un pecador abstracte. Em compadia de mi mateixa: sabia, amb tota la certesa, que el malvat era jo. No és que tin­gués planificada cap malifeta concreta per la qual esperés una justíssima retribució; però això era irrellevant. Els personatges malvats tampoc sabien que els seus plans els portarien a la perdició. Possiblement, el grau del dolor que els empenyia a danyar els altres era més fort que aquell que jo havia experimentat en la meva encara curta vida. Els malvats, igual que jo, tenien les seves raons per cada pas que emprenien. Havien sigut bebès. Havien après a parlar. Havien estrenat el seu primer somriure.

I han passat els anys. Les nostres filles acaben de tornar del seu quart any a AINA, com sempre del primer torn. És l’últim any a la casa: l’any que ve, ja toca la borda, i els fa molta il·lusió. Cada any porta una història entretinguda i alliçonadora tant per als nens com per als seus pares, i escoltant les històries de Gru, Nefàrio i Minions, de les tres nenes i dels malvats, crec que he après la lliçó d’aquest juliol, i la lliçó és que al món dels Minions, de l’amistat i de la muntanya, no hi ha malvats. La meva filla m’explica com van guanyar, al Palau de Gel, el més potent de tots els adversaris, que era el Vector. Els de la piscina van pescar peixos per ser amics dels taurons, i aquells qui patinaven van trobar el raig descongelador per poder-lo vèncer. Però no el van congelar: van patinar amb ell. “Quan ens va veure patinar”, explica la Laura, “ja estava feliç.” “¿Feliç?” pregunto jo, desconcertada. “Sí”, insisteix. “Ens veia patinar, ens ho passàvem molt bé i això el feia feliç.” “Però ¿per què el feia feliç que us ho passéssiu molt bé si era un malvat?”, insisteixo. La Laura ho té ben clar: “Mai havia vist la felicitat i llavors l’havia vist per primer cop.” La història dels altres dolents es desenvolupa de forma semblant. M’explica com el Matxo va beure una poció preparada pels nens i es va fer bo sense adonar-se’n, com van aconseguir aturar la tia Carmen cantant, i com per a Nefàrio, que volia destruir Canillo, van haver de fer una gimcana perquè s’adonés que Canillo valia la pena. Era una gimcana amb jocs que havien preparat els de la borda. El joc de l’oca amb humans en el qual s’havia de tirar un dau gros, sortia el número i anaves a la casella i sortia la prova, com per exemple ballar la Macarena o cantar l’himne d’AINA. Aleshores, Nefàrio va deixar per perduda la malvada idea de destruir Canillo. Estava trist, però. “Per què?” “Perquè no tenia família i li havíem d’ensenyar a estimar. I vam fer més jocs amb els de la borda perquè ens estimem tots com si fóssim família.”

¿Què és la vida, com és la vida? Ja ho descobriran. “Aquí tots som Minions, som, som, som! Volem somriures.” No hi ha malvats. Si veus la felicitat, ni que sigui per primera vegada, et poses content. Canillo val la pena. La Mare de Déu de Meritxell ens protegeix. I entre altres coses, em quedo amb la memòria de cantar al costat de Meritxell Mateu, exmonitora i mare d’un monitor, a la missa d’AINA, el diumenge de Sant Jaume: “Camina! Val la pena viure, val la pena aprendre per ser molt feliç.”

(Publicat al BONDIA el 22 de juliol de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes

Jordi Planellas Moral, dibuixant de còmic

Si partim de la base que una família té cor col·lectiu, hem de declarar que l’editorial Aloma ens ha robat el cor amb totes les seves produccions. El còmic Història Digital d’Andorra s’ha convertit en el nostre llibre de capçalera: ens ha ajudat a trobar el camí entre cromanyons i coprínceps, entre les cues a la frontera i els aventurers estrangers a la recerca de fortuna. Ens ha ajudat a fer país: si més no, a casa nostra. Hi surten Sergi Mas i Josep Dallerès, i uns fans d’historietes il·lustrades japoneses s’hi presenten a l’assemblea maGNa. La Txell, un dispositiu electrònic molt humà amb cabells rossos i ulls verds, ha aconseguit despertar en la meva filla un interès pels episodis més complexos de la història del nostre petit món. Fins i tot El Gran Carlemany l’ha après amb ella, amb l’excusa de poder-lo cantar a la BMB abans que comencés el bàsquet. Fins a un cert punt, tots necessitem ser dibuixats per estar totalment segurs de la nostra existència. Això va per persones i per països. No és l’única cosa que ens fa grans, ser retratats per un mestre de la vinyeta, però és un dels factors que hi ajuden. 

Això que us dic té encara més valor tenint en compte que vinc d’una infància terriblement buida de còmics. Quan vaig anar a França per primera vegada, en veure una col·lecció de Bandes Dessinées d’un amic de la família dels meus amfitrions, un jove banquer d’èxit i molt adinerat, no vaig poder evitar riure: un gest de mala educació que intento justificar pensant que m’havien educat per menysprear la imatge, quasi en la mateixa proporció en la qual s’adorava la paraula. Quan era petita, els còmics representaven una reflexió de la realitat degradant i burgesa. La família francesa va tenir prou paciència per introduir-me en la realitat d’Astèrix i Obèlix, de Tintín, de Lucky Luke i de Marsupilami. Malgrat els seus esforços benintencionats, encara em costa l’abundància de dibuixos. Tinc una velocitat d’assimilació dels acudits de Mortadel·lo i Filemó tan baixa que faig pena als petits, i tot i que m’agraden Les Muntanyes Voladores de Superlópez, no vaig arribar a centrar-me en la lectura atenta dels còmics en català fins que no va sortir la Història Digital d’Andorra de Planellas, publicada per l’editorial Aloma. 

Ningú discutiria que Jordi Planellas Moral, originari d’Escaldes-Engordany i membre de l’ARCA (l’Associació Andorrana del Còmic, la Il·lustració i l’Animació), és un dibuixant de primeríssima qualitat. També el coneixem per Bienvenue als J.O., dedicat als Jocs Olímpics de Beijing, i el primer volum de Zigeuner, la vida novel·lada d’un boxejador alemany d’origen gitano, Johann Trollmann, mort en un camp d’extermini de la pallissa d’un kapo, i l’acabada de sortir del forn Història Digital de Catalunya, que es va actualitzant a la web més enllà de les pàgines impreses. Jordi Planellas plana entre caricatura i fantasia, ciència-ficció i precisió documental. La seva ànima va més amb Zigeuner, per raons de la dificultat intrínseca i la major concentració requerida: el va fer mereixedor del premi VSD de còmic per a nous autors a França. Jordi Planellas dibuixa per pur plaer, dibuixa per viure, dibuixa perquè l’hi demanen. La seva filla de 5 anys li fa de colorista, els seus amics més íntims surten entre els personatges de la realitat andorrana contemporània. Llarga vida als seus projectes: esperem que la seva col·laboració amb el meu admirat Albert Villaró i amb Aloma sigui tan o més fructífera com la que va mantenir amb Benjamin Leduc i Nathaniel Legendre. Per molts anys.

(Publicat al BONDIA el 27 de maig de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

‘Ars amandi’ de Josep Enric Dallerès

L’any que vaig néixer, Josep Enric Dallerès  publicava un volum de color negre titulat 33 poemes i prologat per Miquel Martí i Pol. Dos anys d’ençà, l’any 1976, al pròleg de Despertar, Lluís Capdevila exclamava: “Estic segur que, malgrat els anys que puguin passar, Josep Enric Dallerès gaudirà la benedicció de ser sempre el que és avui: un home d’exemplar jovenesa.” Quaranta anys més tard miro l’home sense barba a la fotografia presa per Joan Burgués i Marticella, i no el reconec: potser els ulls.
Malgrat l’evident i constant pes que Josep Dallerès ha tingut en la vida política andorrana, els versos que dedicava, a la seva joventut, als temes d’actualitat no m’han acabat de deixar una empremta duradora. Per a mi, tenen més pes els seus versos d’amor. El seu heroi líric és d’aquests qui creuen que l’erotisme és el camí per entendre els misteris del món. Constato que és una creença que pot tenir adeptes més o menys fervents, però no hi sóc gens adversa: al cap i a la fi, sempre he repetit, com un mantra, “no hi havia a València dos amants com nosaltres, / car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”, de l’inoblidable Vicent Andrés Estellés. Ara bé, tot sigui dit, no m’identifico amb l’heroi líric de Josep Enric Dallerès: sóc molt menys refinada en el camp dels amors. Les idees de “l’alegria del sexe” i “la falta del sexe”, dient-ho planament, donen plena cobertura a les emocions que puc sentir quant a la intimitat eròtica. La meva experiència amorosa no deixa mai lloc a l’esperança: principalment, perquè estic plenament satisfeta amb l’avui sense deixar un lloc significant per demà i, subsidiàriament, perquè no crec en res que no se m’hagi manifestat amb claredat. No en sóc gaire, d’esperança: sóc o bé d’un acontentament total, o bé d’un cor trencat en pedaços. No espero mai l’aixecament de cap sol nou; el sol que contemplo té prou per escalfar-me i per cremar-me, per amagar-me’n i per distreure’m. No és així, el poeta. Viu dos amors: l’ideal i el destructor, l’apol·lònic i el dionisíac, i a voltes sembla que parla de tots dos a la vegada. Dels seus malsons. De les seves nits. Del desig “que l’amor sigui amor”. De la hipocresia que s’amaga “al pas de cada nit que fuig”, de com l’esperança s’endinsa cada cop més en el poeta que parla, en l’home que viu i mor.
Entre la seva vessant eròtica i la moralista, l’eròtica és la que prefereixo. Més que res, la prefereixo perquè és més vulnerable, més tràgica que l’altra, i com a tal –m’atreveixo a dir amb una veueta tota petita– més autèntica, i aquí no poso en dubte el patriotisme genuí de l’autor, tot al contrari, sinó que vull dir que l’experiència eròtica d’aquella veu que parla a través dels versos és, per mi, més autèntica poèticament parlant. Fins i tot en contextos tan poc convencionals com el poema en què el protagonista es menja els vidres que resten d’un got esclafat, un poeta sempre es vol explicar. De fet, és l’únic que vol. L’harmonia dels sons és només una excusa, un mitjà d’exhibició del sentiment.
Entre l’any 1990 i l’any 1995, alguna cosa li va passar. L’any 1995 surt Illalba, un altre llibre prologat per Miquel Martí i Pol; 47 poemes pels 46 anys viscuts. “Camins perduts” i “polseguera d’enganys de companys més propers”,  “la convincent buidor / d’un cel cec, / subjugat, / mil vegades venut...”, “amb l’escorça del plor, / de la ràbia/ i dels anys / bastir / una cuirassa / per no perdre / l’essència”. Amb Illalba Josep Enric Dallerès s’acomiada de la poesia per una dècada i escaig, per ressorgir amb una novel·la, Frontera endins, l’any 2006: un gran retrat d’Andorra del segle XX.
La poesia de Josep Dallerès és la poesia dels somnis que no s’han fet realitat. Una promesa de vida que mai va florir. D’un món que prometia i va parar a l’instant de prometre.

(Publicat al BONDIA el 3 de juny de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor