Al mig de la setmana cultural

En la vida privada, sóc bastant Homer Simpson. En poques paraules, això significa que sóc una persona còmoda i gandula amb una fe cega que la meva parella sempre serà capaç d'arreglar qualsevol cosa que jo espatlli. En tot cas, de tota la família dels Simpsons és amb qui més m'identifico. (Nota per al lector curiós: necessito identificar-me amb almenys algun dels membres de la família dels Simpsons perquè visc rodejada d'addictes a aquesta sèrie de dibuixos animats). Així que em vaig alegrar molt quan vaig veure aquell episodi, ara ja força vell, en què Homer Simpson es convertia en un crític de cuina. I tot, tot el menjar li encantava.

Amic lector, ja em coneixes prou per saber que si m'hagués de dedicar a la crítica culinària, faria exactament el mateix que el meu àlter ego inflat de cervesa. Dels tipus de menjar, m'agrada tot. Gaudeixo menjant, i m'encanta que cuinin per a mi. (Nota per a mi mateixa: d'una vegada, agafa hora amb la dietista. Avui ja et demanaven si estaves embarassada sense que ho estiguessis en absolut). Tanmateix, la meva naturalesa omnívora no es limita a dinars copiosos. Em passa exactament el mateix amb la cultura. Reconeguem-ho, la possibilitat que un dels molt pocs esdeveniments culturals a què aconsegueixo anar resulti molt i molt dolent és força baixa. Ergo, allà on vaig, m'agrada tot. M'agraden els seminaris filosòfics, els concerts de grups folclòrics i els salons de la infància. M'agraden les conferències dels herois del nostre temps, les jornades de la SAC, les xerrades literàries i les exposicions de pintura moderna. ("¿I què penses que has descobert?", em pregunta el sempre admirat Vicenç Mateu. "Ets la russa optimista".)

Tot i que ja hem establert que sóc la russa optimista, i per tant tot esdeveniment cultural que presencio sol agradar-me, permeteu-me celebrar i tornar a celebrar les actuacions dels artistes de la Setmana Cultural Russa. Tant els artistes del Cor Piatnitsky, amb els seus balls curiosíssims, veus potents i disciplina de ferro com els artistes de ballet de grans teatres russos van deixar un rastre al meu cor, una alegria duradera. I no espero menys dels altres esdeveniments que encara queden, avui i demà. Gràcies a tots els organitzadors, a tots els participants, a tots aquells qui heu fet possible aquest petit però significatiu tast de la nostra llunyana cultura. És poc... però també, és molt: és un gran pas cap a la mútua comprensió més autèntica i més profunda.

Dimarts, la Creu Rosell (Cara o Creu, RNA) ens deia que cal desmentir els tòpics per entendre que no som tan diferents. L'hi dono la raó, amb molt de gust: sí, ens podem entendre. I l'ovació del públic andorrà, en algunes altres ocasions fred i més aviat distant, al col·lectiu Piatnitsky i als artistes del ballet rus ens ho demostra. Quin gust, poder-ho veure: per un petit moment, els dos països que més estimo amb un sentiment d'amor compartit. I el que més m'agradaria potser és que se'n puguin organitzar més, d'aquestes setmanes culturals. Imagineu-vos-ho: la Setmana cultural italiana, la Setmana cultural alemanya, la Setmana cultural argentina: veure altres cultures de prop, interactuar en un espai amable, aquí mateix, a casa nostra, ¿què hi ha de més bonic? I algun dia, també, una Setmana cultural andorrana, en un racó llunyà del món, coneixent la seva gent i fent-nos conèixer, en un país del qual sabem ben poc: ¿a Rússia, potser?

(Publicat al BONDIA el 20 de febrer del 2013)

Els caps de Messerschmidt

Fa dies que llegeixo sobre Viena: i avui t’explicaré una història austríaca, llunyana. L’any 1775, l’escultor de la cort vienesa Franz Xaver Messerschmidt va ser acomiadat de la posició de professor ja que patia una malaltia mental. Molt disgustat per la decisió de l’Acadèmia, l’artista va marxar de Viena i finalment es va instal·lar a Bratislava (que en aquell moment es deia Pressburg). Allà va esculpir una seixantena de caps de bronze que ara es consideren la inspiració històrica dels expressionistes. Són magníficament esculpits: el conjunt representa la seva obra mestra. Es creu, però, que per al mateix autor l’interès principal d’aquest treball creatiu era de caire exorcista. Tenia la creença que el fet de captar l’expressió dels esperits malignes que el torturaven l'ajudaria a superar la seva influència demolidora, i ajudaria víctimes d’atacs dels dimonis semblants que es trobessin en la mateixa situació. Un dels historiadors d’art que s’ha dedicat a l’estudi dels caps de Messerchmidt, Donald Cuspit, escrivia, l’any 2010, que per a l’artista, la seva bogeria va significar una mena d’alliberament. Esculpint les ganyotes de patiment, el model de les quals era la seva pròpia cara, va arribar a expressar el seu Veritable Jo, convertint els seus dimonis en muses.

Tot això és molt bonic i molt discutible. No té cap gràcia perdre l’ús de la raó. A més a més, és altament probable que el veritable jo de molta gent només serveixi per ferir els seus potencials lectors. Els llibres que estan de moda últimament ens ho ensenyen. Agafem, a tall d’exemple, la trilogia best-seller de Cinquanta ombres de Grey que, en les paraules de Montse Ronchera, - i us aconsello confiar-hi plenament, - tracta de “la iniciació sexual d’una noia verge en mans d’un sadomasoquista”. Tanmateix... si l’aspiració a lliurar la pròpia voluntat a un maníac irresponsable és la manera d’excitar les imaginacions cansades de la normalitat quotidiana, no s’hauria d’ignorar: posats a exercir una perversa forma d’exorcisme, tal vegada n’hem d’escriure, escriure fins a que no n’estigui fart i decebut el pobre públic.

Un dels grans russos, Lev Tolstoi, deia que qualsevol artista té l’obligació de revelar quin és, per a ell, el sentit del món. Si no el revela, no és cap artista. També recordo que ho va dir, en altres paraules, Andrei Bitov: no cal preocupar-te per les glòries dels altres; no cal que et sentis tímid perquè penses que ets menys que ells. No hi ha un més o menys a l’art. Si trobes els mitjans idonis per poder-te expressar tal com ets, ja tens la feina feta. Però l’art només existirà si algú el mira; un llibre no tindrà destí si ningú en fa cas. És evident que el món és ple de gent que s’identifica amb els personatges d'E.L. James: reconeguem que és un llibre digne dels seus lectors. Potser en tots nosaltres viu una mena de senyor/senyoreta Hyde, una personalitat cruel i submisa, salvatge i esclava: una ment que pensa en les categories d’amos i servents, a priori preparada a ocupar qualsevol de les dues posicions. Amb una ganyota esgarrifosa, mig plor mig somriure, patim de la pròpia bogeria. Ai las!, té sentit esculpir-nos, desitjosos de convertir-nos en vells draps.

(Publicat al BONDIA el 13 de febrer del 2013)

Mestres

Un dels possibles problemes que té l’artista rus a l’hora de fer-se publicitat a l’Occident és, sense cap mena de dubte, la transcripció dels noms: un problema que sembla ridícul però resulta molt pertinent. Perquè –bé, ja ho sabeu– els russos escrivim en ciríl·lic: el nom se’ns dóna en ciríl·lic, apareix al registre civil en ciríl·lic, ens acompanya en ciríl·lic per tota la vida i en ciríl·lic figura a les làpides de dos metres d’alçada que solen adornar els nostres cementiris. És ben possible que la meva àvia mai no hagi arribat a veure el seu nom escrit en lletres llatines (de la mateixa manera que jo, per exemple, no sé com s’escriu el meu en caràcters hiragana). Els procedents d’Europa occidental tendeixen a pensar que encara que els altres alfabets existeixin tot el que s’escriu en ells hauria de tenir un equivalent estandarditzat en alfabet romà. En realitat, no sempre és així. Els vostres propis noms, passats al ciríl·lic, moltes vegades es podrien escriure de tres o quatre maneres diferents. Aquí, però, no us ho puc ensenyar, així que intentaré il·lustrar el concepte amb uns quants noms d’escriptors russos: ¿quina és la versió correcta, Fiòdor Dostoièvski, Fedor Dostoyevsky, Fyodor Dostoyevskiy? ¿Aleksandr Puixkin, Alexandre Pouchkine o Alexander Pushkin? ¿Tolstoy o Tolstoi? ¿Txèkhov (a la catalana), Chéjov (a l’espanyola), Tchehov (a la francesa) o Chekhov (a l’anglesa)? Així, veiem que no hi ha una manera correcta, uniformada, d’escriure els noms i cognoms russos amb l’alfabet llatí. I amb els escriptors, el problema no és gaire greu: quan es tracta de cantants o de ballarins ho és més.

El dia 5 de febrer, el magnífic Andrés Luengo (El Periòdic d’Andorra) va parlar de la Setmana cultural russa en un article divertit i en moltes coses cert, “Que vénen els russos”. Té tota la raó que el cor, el ballet i l’orquestra de música tradicional Pyatnitsky és un dels grans atractius del programa per als qui recorden les velles glòries de l’època soviètica (de fet, jo crec que per a un rus el Cor de Pyatnitsky no és menys important que els Cors de l’Exèrcit Roig). També és cert que, des d’un temps gairebé immemorial, literalment adorem els col·lectius de ballet dels grans teatres de Moscou i Sant Petersburg. Quant als protagonistes del Concert dels mestres projectat per al 20 de febrer a l’Auditori Nacional, però, el periodista remarca: “Uns mestres de qui, tot sigui dit, costa déu i ajuda trobar referències per internet.” Passada la sorpresa inicial (la realitat russa, en general, tendeix a ser cruel i il·lògica, però poques vegades defineix com a mestre de cant algú que no ho és), he començat a buscar referències del baríton Iuri Laptev, la soprano Eugènia Duixina, el pianista Vladimir Ovtxinnikov i altres participants del Concert dels mestres a la web.

He passat una bona part de la tarda escoltant Eugenia Dushina (o Evgenia Dushina). Si la voleu sentir abans de decidir-vos per anar al concert, aquest (Dushina) és el nom pel qual l’heu de buscar (efectivament, per la versió catalana, Duixina, no trobareu gran cosa). Potser la manera més fàcil per fer-vos-en una idea és mirar el vídeo dushina-youtube.avi: hi canta una ària de La dama de piques de Txaikovski. La veu de la jove solista del teatre de l’òpera del Conservatori Estatal Txaikovski de Moscou és una veu d’argent, d’un timbre preciós en tots els registres, forta, plaent. De Vladimir Ovchinnikov, que l’acompanyarà al piano, us aconsello que escolteu a Youtube com toca Lizst (per exemple, Reminiscences de Don Juan, a la Competició internacional de piano de Leeds de l’any 1987, la qual va guanyar). Hi ofereix una interpretació molt personal, una individualitat artística extraordinària; i us prometo que tots, absolutament tots us quedareu parats amb la seva virtuositat tècnica. Quant al trompetista Andrei Ikov, busqueu la seva interpretació del Concert per a la trompeta i orquestra d’Arutunian, amb l’orquestra simfònica Novaya Rossiya. Tampoc em perdria l’actuació del baríton Yuri Laptev, professor dels conservatoris de Moscou i Sant Petersburg i la Universitat Estatal de Moscou, solista del Teatre de l’Òpera i Ballet de Sant Petersburg Mariinski. En molts vídeos apareix acompanyat de l’organista Ludmila Golub (amb la qual tocarà a l’església parroquial de Sant Esteve d’Andorra la Vella, el dia 21 de febrer). Tots aquests artistes són guanyadors de premis tant nacionals com internacionals, han actuat diverses vegades a les prestigioses sales de capitals europees. Són, objectivament i indubtablement, grans mestres del seu ofici. És cert que una persona russa no experta en música clàssica no necessàriament coneix els seus noms, però això no treu res del fet que –efectivament– són rellevants, són exquisits, són bons.

No sé si els russos que vénen a esquiar i a comprar abrics i botes voldran anar a escoltar música clàssica (interpretada pels seus conciutadans o qualsevol altra estrella internacional). És més, no sé ni si jo mateixa em podré organitzar per fer-ho. Però els mestres són els mestres, per molts o pocs que siguin aquells qui els vagin a escoltar a la nostra petita terra pirinenca. Si esteu lliures als vespres i si us agrada la música clàssica... no, fins i tot si us és indiferent la música clàssica però us agrada veure aquells estranys éssers humans que arriben a nivells impensables de perfecció tècnica en el camp de la seva vocació i la seva passió, penso que val la pena anar als concerts, gratuïts i oberts a tots els que reservin l’entrada amb antelació.

No m’agrada pensar en la Setmana cultural russa com en una ocasió “única i irrepetible”: els esdeveniments d’aquest tipus solen tenir més sentit quan porten a la col·laboració artística i cultural més intensa entre països llunyans i distints, a més concerts, a més comprensió mútua i (¿qui sap?) potser una certa amistat. Ara per ara, no he trobat gaires mencions de la Setmana cultural russa a Andorra a l’internet en llengua russa (n’he trobat dues: una, a la web de Natalie Tours, i l’altra, molt imprecisa, a la web de la ràdio russa d’Espanya). Potser encara és massa aviat, encara tindran temps d’escriure’n, però crec que si, un dia, l’actuació conjunta dels dos països en el camp de la cultura esdevingués més regular, més normalitzada, de les dues bandes hi hauria menys desconfiança, menys incomprensió dissimulada amb interès econòmic compartit, i més d’aquell bon sentiment incondicional que sols es construeix a còpia de participar, tots junts, en la construcció, la creació i el gaudi de la bellesa.

(Publicat al BONDIA el 6 de febrer del 2013) 

Els morts, els dolents i els lletjos

“No te’l compris,” va dir la Marta. “El tinc. Te’l deixaré.” I ja me l’ha deixat. Així que he passat uns dies llegint el nou llibre de J.K. Rowling. Quina raó tenia en desaconsellar-me que el comprés. Si arribés a comprar una còpia de La vacant imprevista, ara estaria rumiant si la cremava.

 

I ja t’has indignat. Perquè ets una persona recta i correcta, i segons tu els llibres no es cremen. I a més a més, resulta que un no-se-quí molt savi va dir que “al país on es cremen els llibres, està a poca distància de començar a cremar persones,” i la història ens ensenya que el règim nazi a Alemanya va passar, amb una certa lleugeresa, de la primera part de l'esmentada sentència a la segona. D’acord, d’acord, no cremaré cap llibre, ni bo ni dolent. De tant en tant, però, en tinc ganes.

 

¿Quin és el tipus de llibre que cremaria amb gust? Mirem-ho com una pregunta purament teòrica. Més que res, es tracta dels llibres que ens ensenyen el món sense la més mínima gota d’esperança. Un món on no hi ha bellesa (i ni tan sols es troba a l’estil de l’autor). Una vida que mai no surt dels límits del gris avorriment d’un infern quotidià. On les dones són desesperadament dèbils, els homes són odiosos, els fills menyspreen als pares, i els pares s’ho guanyen a pols. On els conflictes polítics fan sortir el pitjor de les persones, i tothom esclafaria aquell que troba més pobre, més gras, més ximple o més prepotent que un mateix. On l’autor(a) odia als seus personatges, les seves petites manies, els seus estúpids crims, la terra que trepitgen i els valors petitburgesos que defensen tan cegament. On la mort és la única sortida.

 

El poble de Pagford, més enllà de les seves vitrines i les ruïnes de la vella abadia, és un món de cartró poblat per marionetes adormides, marionetes grotesques fornides de grans, addiccions, capes de greix i pensaments malèfics. Cada vegada que el seu creador (la creadora) les desperta, cada vegada que fan una aparició personalitzada al seu teatre d’ombres i sorolls, són moguts per motius fastigosos, trivials, ridículs, cruels o malaltissos. No hi ha ningú que se salvi. El regidor del Consell que s'ha mort a la tercera pàgina del llibre potser havia tingut motius nobles i heroics per viure (salvar els pobres): o potser no. Potser el movia algun impuls amagat i tergiversat. En dues pàgines de text farcit de mal de cap terrible no vam tenir prou temps de conèixer-lo íntimament. Els altres protagonistes (són uns quants) si no fan por fan pena. En cas de trobar-se amb qualsevol personatge de La vacant imprevista en vida real, semblen aconsellables tres tipus de mesures: a) denunciar-lo; b) hospitalitzar-lo; c) clavar-li una puntada. En certs casos, els tres procediments descrits no són mútuament excloents. Tanmateix, dubto que La vacant imprevista sigui tan diferent del cèlebre cicle de llibres infantils de la mateixa autora com consideren els autors d'algunes crítiques recents. La seva manera de descriure el món del mal no ha canviat substancialment (tot i que s'hi ha afegit una bona dosi de renecs). A més a més, trobo que la vida “no-màgica”, “sense Harry Potter” descrita per J.K. Rowling es pot percebre i descriure com la vida vista a través dels ulls d’un(a) adolescent. 

Els únics personatges de “La vacant imprevista” que l’autora no sembla odiar a mort són els adolescents. Els únics que semblen vius, fets de carn i ossos, són els adolescents (i els nois li surten millor que les noies). Sí, també són patètics, estan confosos, no tenen vida, però, a la seva manera, la seva creadora se’ls estima: ja els toca ser patètics i confosos, és l’edat de desitjos mal formats i sexe al cementiri. Si són uns malparlats, si criden, si odien el món, ho fan perquè fan el que els toca. La vacant imprevista s’ha venut com un llibre per a adults. Naturalment, no el podrien vendre com a cap altra cosa: és un llibre ple de violència domèstica i sexual, morts inútils, vides arruïnades, drogoaddicció i llenguatge tabú. Però potser precisament per això, no crec que sigui un llibre especialment atractiu per a un adult. No descriu cap món real: descriu un món fictici, fosc, desesperant. Un món despietat, un món ple d’odi: més que les novel·les de Dickens, em recorda les cançons d’Eminem. És la visió de “la veritat” de la vida especialment atractiva per a un adolescent. Quant a mi, m’entristeix. Sóc vella. Massa vella. M’hi falta la bondat.

(Publicat al BONDIA el 30 de gener del 2013)

Els friquis són de la Lluna

Últimament m’he obsessionat amb les diferències entre homes i dones. No amb els genitals i altres atributs corporals: amb allò que arribem a ser a la vida. Amb el que considerem realment important. Amb el que trobem imprescindible. Potser no es pot dividir per gèneres. Potser som tots iguals. Voldria pensar que sí. Si no, em faig un embolic amb mi mateixa.

Diuen que als nens els agraden les coses, i a les nenes, les persones. Diuen que els homes no escolten i les dones no saben llegir mapes. Que les dones no saben conduir de nit i els homes no saben trobar la mantega a la nevera. Que les nenes volen ser la dona ideal tal com l’imaginen els seus pares (i els nens, suposo que volen ser l’home ideal tal com l’imaginen les seves mares). Que els homes solen ser, a la família, figures indiscutibles d’autoritat. Que el pare és la força i la mare és la tendresa.

Els homes són de Mart, les dones són de Venus. És una teoria tan arrelada que no la puc discutir. I no m’ajuda gens el fet que si hi començo a pensar resulta que no sóc d’enlloc. Sóc atípica. Quan de mi es tracta, l’assignació dels planetes del sistema solar i dels déus romans adequats fracassa estrepitosament. No condueixo ni de dia ni de nit. No sé on para la mantega. No sé comprar. No sé fer dues coses a la vegada. I moltes vegades, més vegades de les que transpira dels meus escrits, sóc insensible als sentiments humans. No sé fer res del que podria fer de mi un “súper home” o una “súper dona”, un ésser perfecte. Tant per ser una dona “com Déu mana” com per ser un home “com Déu mana” em falten competències. Alguna cosa bona dec tenir.

Un dia, a un dels amics que tinc se li va ocórrer enviar-me un test molt simple que consistia en buscar paraules en una sopa de lletres força gran. Les instruccions asseguraven que les primeres tres paraules que hi trobaves retrataven el teu jo interior. Les meves van ser experiència, poder, diners. Vaig continuar buscant paraules, per pura curiositat, només per descobrir que totes les que quedaven eren molt millors: amor, joventut, diversió, amistat. N’hi havia unes quantes. I si la comparava amb altres opcions disponibles, la combinació que m’havia sortit em semblava un autèntic malson.

¿Què és el més important per un ésser humà? Ni els diners, ni el poder. ¿Com puc saber si arribaré a ser la millor versió de mi mateixa? Ho tinc difícil. ¿Aconseguiré convertir les meves obsessions en alguna cosa que millori el món? No ho sé. No sé si sóc el que voldria ser. No sé si sóc prou bona, però sóc el que sóc. Ciutadana i mare, treballadora i amiga, lectora i professora, de Mart, de Venus o de la Lluna, faré el millor que pugui amb el que tinc. ¿Què és, l’important de la vida? L’alegria. La pau. La fe. La fermesa. La sort. El coratge. L’amistat. L'esperança. L’amor.

(Publicat al BONDIA el 23 de gener del 2013)

El parc del Palau de la Joventut

Avui ha caigut una nevada i m’he quedat en blanc. La neu ha usurpat els meus pensaments. No hi ha silenci com el silenci de la neu, “la neu que dorm a l’ombra del camí”. Quan era petita, ja me l’estimava. En realitat, estimava totes les temporades de l’any, tots els seus canvis previsibles. A l’hivern, entre veïns es construïa un tobogan de neu. El fèiem força gran. Per sobre, hi tiràvem aigua calenta perquè es gelés com déu mana. A les places, hi havia tobogans encara més voluminosos, de dos o tres metres d’alçada, fets a escala municipal. Baixàvem dels tobogans de gel asseguts sobre les fustes o trossos de cartró gruixut. També jugàvem al “rei de la muntanya”: aquell qui aconseguia arribar a dalt d’un munt de neu sense que els altres el tiressin cap avall esdevenia el rei de la muntanya per uns segons. Després acabava substituït per l’altre.

L’esquí que fèiem era l’esquí de fons, un esport de poc risc, silenciós i complet. Esquiàvem al parc que començava a prop de casa nostra i s’acabava amb l’edifici d’un gran centre esportiu amb les finestres il·luminades a través de les quals es veien enormes llits elàstics, sempre amb nens saltant, fent acrobàcies a l’aire. Era un parc ple de caderneres, gaigs i altres ocells d’hivern amb uns preciosos noms llatins d’estil Poecile gambeli. La majoria d’aquests arribaven, d’acord amb el calendari popular, a partir del dia 12 de novembre, dia conegut a Rússia com el Sant Zenobi dels Moixons. L’hivern dels Urals era prou ric en ocells, ocells diversos i no tan sols cornelles, coloms i garses. S’hi veien pinsans borroners, de colors llampants, s’hi sentien pica-soques. Cap al mes de desembre venien de la tundra els grans ducs blancs, poderosos caçadors alats que s’alimenten de llebres.

El parc del Palau de la Joventut era una part important de la nostra vida. Aquesta denominació, potser antiga o incorrecta, se m’ha gravat a la memòria: el parc del Palau de la Joventut. A la tardor, hi collíem les últimes flors: n’hi havia diverses. Recordo sobretot les semprevives. Tothom ho feia, l’última setmana abans que els serveis municipals netegessin el sòl per preparar-lo per a l’hivern. Després comença- va a ploure fort, fort, i plovia durant un parell de mesos, fins que no arribava la neu. I quan ja havia caigut la neu, quan s’hi trobava ben instal·lada, hi anàvem amb els nostres trineus: no eren trineus de plàstic com els que veig per Andorra, sinó una mena de banquet de fusta sobre esquís d’alumini. Si busqueu “trineu” a les imatges de Google, el que hi surt com a “Trineu Clip Art” és el meu: l’única diferència és que la part de fusta del trineu de la meva infància estava pintada de vermell i blau cel. Quan corries amb el trineu cap al cim de la muntanya de neu, pesava bastant. També era inestable, i sempre que baixaves, queies: les caigudes formaven part de la diversió. Al pati de casa nostra –un edifici de dotze pisos– els nens grans portaven els petits en trineu a passejar i els perdien cada tres o quatre passos. Els pobres bebès, que guardaven una raonable semblança amb cols (de tanta roba que portaven), s’indignaven quan se’ls perdia. En aquell pati, sempre, tot l’hivern, hi havia dos o tres ninots de neu, clàssics, amb el nas de carrota, ulls de trossets de carbó i una galleda al cap. Déu sap qui els feia.

Ciutat llunyana, ciutat trista, grisa, fosca, com enyoro els teus hiverns! Josep-Sebastià Pons, al poema La neu que s’adorm, parlava de l’hivern així: “El vent geliu me ve a rejovenir. Del vent geliu l’amor naixia.” ¿Quin amor?..

(Publicat al BONDIA el 16 de gener del 2013)

El gran secret de la Cecília Santañes

Tinc davant meu el dibuix que vaig rebre de regal pel Nadal de l’any 2011. A l’herba, al costat d’un arbre, hi ha una lectora curiosa: asseguda, llegeix un atles de color blau. És la vaca Bruna. Encara no s’havia perfilat com el personatge rodó i alegre que protagonitza el llibre editat per AINA un any més tard. La vaca Bruna del 2011 té una taca en forma de cor, ulls més grossos i una mica menys de traça a agafar el llibre, però no hi ha dubte: és ella mateixa, la vaca Bruna, que en arribar a la tercera pàgina del conte canviarà d’arbre, canviarà un atles per un cançoner, però seguirà asseguda en la seva posició preferida, amb la mateixa passió per aprendre coses noves i visitar llocs desconeguts. M’encanten els personatges de la Cecília Santañes. La meva filla diu que voldria ser una dels protagonistes d’un dels propers llibres de la vaca Bruna. Potser ho serà: encara no hi són. Encara s’amaguen al món de la fantasia de la dibuixant. Entenc el desig de la meva filla. El món de la Cecília Santañes és còmode, creïble i ple de secrets feliços. Tothom hi és bo, tot se supera, tots s’ajuden i tot surt bé. Jo, si pogués, també hi viuria. És clar que, fins a un cert punt, ja hi visc: he tingut el privilegi de perfilar la història participant en la construcció de la seqüència dels dibuixos; he pogut explicar-la amb la meva veu. Però no hi aparec, als dibuixos; només aparec a les lletres: sóc el narrador. La narradora. L’Andorra de Cecília Santañes és increïblement bonica. És humana. És acollidora. Al mateix temps, és totalment real; els detalls de la biblioteca de la Casa d’Areny-Plandolit, de la Ruta del Ferro d’Ordino, d’un cotxe vell del Museu de l’Automòbil de la parròquia d’Encamp (i no us dic res més per no revelar-ho tot) són precisos, sòlids, ben treballats. El mossèn Ramon d’AINA s’assembla tant a si mateix que sembla que hagi nascut i envellit dins del conte. En part, és cert: hi ha viscut. A part de ser –com a representant d’AINA– el seu editor, ha inventat els noms dels nens que protagonitzen la història, i és fruit de la seva ploma un pròleg ple d’il·lusió i de fantasia. El gran secret del món de la Cecília Santañes és la bondat. No hi ha ningú que se’n senti exclòs. No hi ha ningú que no s’hi senti estimat. Amb El gran secret de la vaca Bruna (AINA, 2012) només n’hem vist un petit raconet: en realitat, el pobla més gent. Hi ha altres llibres, encara muts: els habiten dragons de colors, gats amb barrets de pallasso i nenes d’ulls enormes i marrons. Hi ha altres projectes, encara latents. Però El gran secret de la vaca Bruna és l’oportunitat perfecta de fer el primer pas en aquest món, si és, per a vosaltres, encara desconegut. El gran secret de la vaca Bruna és un llibre per a nens i nenes. Està escrit en lletra lligada perquè els alumnes de primària puguin practicar la lectura mentre gaudeixen amb les aventures dels personatges. Es pot adquirir a AINA per una donació simbòlica d’un euro; naturalment, la iniciativa de qualsevol que vulgui fer una donació que excedeixi l’euro serà benvinguda. L’AINA, els editors d’El gran secret de la vaca Bruna, són colònies populars de Canillo per a nens i nenes de 6 a 12 anys. El primer punt del seu ideari és fer conèixer i estimar el país. (Publicat al BONDIA el 9 de gener del 2013)