L’estany de l’Estanyó i els seus cavalls curiosos

Una caminada agradable d’un diumenge assolellat

L’ample pàrquing al costat de l’edifici d’informació del parc natural de Sorteny és ple de bat a bat, tan ple que hem d’aparcar no tan sols fora sinó força lluny, a la vora de la carretera. Malgrat la falta de places d’aparcament, en Jordi s’alegra que hi hagi tants excursionistes a la muntanya: és bo que es vegi la part del país que veritablement és bonica i de fet, en un lloc com Sorteny, un dia gloriós com avui, n’hi hauria d’haver molts més. A mi, però, ja em convé que els camins de muntanya d’Andorra ens ofereixin relativa solitud. Estimo els silencis del bosc on els passos de l’home són rars i curosos. Avui, però, de solitud, res de res. Ja molt abans d’arribar a Serrat, la parròquia es veia plena d’ estrangers feliços fent-se fotos amb les vaques andorranes que pasturen als camps d’Ordino, i al parc natural de Sorteny la seva concentració es multiplica per quatre. La calor gairebé estiuenca d’aquests últims dies d’octubre, en combinació amb les festes de Tots Sants, hi ha reunit tota mena d’excursionistes novells i experimentats: famílies senceres amb accent de Barcelona i sense pals que possiblement tenen previst quedar-se a l’alçada del jardinet botànic, parelles francòfones amb un posat seriós, equipades amb motxilles grans de color taronja que fan l’efecte d’estar dirigits a un pic. De fet, semblen preparats a fer una ronda de les muntanyes d’Andorra d’una setmana sencera.

La nostra opció, i la d’una gran part dels presents, no és ni tan modesta ni tan ambiciosa: l’estany de l’Estanyó es troba aproximadament a dues hores de camí des de l’aparcament, i presenta un desnivell d’aproximadament 400m: una manera perfecta de passar el dia a la muntanya, dinar amb vistes i tornar a baixar abans que es faci de nit. Hem agafat un camí del costat del riu Sorteny, senyalitzat com a ruta 8 que porta, com a il·lustració, una samarreta blava amb la lletra M, corresponent a la dificultat mitjana. Tota la ruta està ben senyalitzada i marcada amb punts de pintura groga: l’únic detall que no em va quadrar del tot és que al començament del camí, el temps per arribar-hi està indicat en 2h 30 minuts. Nosaltres hem seguit l’itinerari detallat al bloc amb un títol molt apropiat per al nostre ritme “ Xino Xano”, i s’ha de dir que la velocitat allí descrita correspon pràcticament al 100% a la nostra: a la par amb els autors del bloc que també havien fet l’excursió a l’octubre, però fa tres anys, hem trigat 1 hora i 56 minuts en arribar a l’estany, i els quatre minuts que els hem avançat es poden explicar amb el fet que els autors del bloc feien la seva caminada un matí després de la primera nevada. Nosaltres no veiem neu de prop: una mica de gel, però ben poc. Amb un bon temps com avui, és una caminada molt agradable: a través del bosc, per l’esplanada amb aiguamolls, per una senda empinada cap al llac. Al igual que els autors del bloc, hi hem trobat cavalls marrons, curiosos i desitjosos de compartir el menjar que porten els visitants. A diferència d’ells, hi hem trobat molta concurrència de gent, bons amics i desconeguts totals, una gran part dels quals ens han lliurat els seus mòbils demanant que els fem fotos amb l’estany. Quant als cavalls bonics amb esquelles sonores i intencions amistoses, ens n’hem allunyat una mica: tots tres, pares i filla, ens fan un cert respecte els animals desconeguts. Aquests cavalls, sembla que sempre hi són.

El costat més bonic de l’estany de l’Estanyó és el dret, aquell de sota el pic: les vistes més corprenedores, la combinació més espectacular de l’aigua blava amb les muntanyes llunyanes, s’obren des de la vora llunyana del llac, des del costat oposat a aquell on ens porta el camí. Si tot això us sembla un embolic, recordeu simplement que és una bona idea fer una volta a l’estany abans de decidir a quin costat passar la resta de la tarda. Les aigües cristal·lines del llac hi abunden peixos. Pujant uns pocs metres per la senda que porta al pic, descobrim una nova perspectiva de l’estany. És important començar a baixar un parell d’hores abans de que es faci de nit, oferint prou temps per contemplar la flora i la fauna de Sorteny pel camí.

(Publicat a l'Ara.ad el 31 d'octubre de 2016)

Vall d'Incles sota la pluja

Cap a la Pleta de Juclar, i de tornada

Ja feia dies que no havíem pujat a l’estany de Juclar, el més gran d’Andorra, ple d’aigua cristal·lina, refugi de tritons. Fer muntanya en família no és una cosa gens evident: tots hi anem si podem, la Laura amb AINA, en Jordi amb els amics que juguen a golf a Soldeu, jo sola si em toca tenir hores lliures quan tota la resta del món treballa. La Vall d’Incles va ser el lloc de les meves primeres excursions per Andorra a l’època quan jo encara intentava desviar-nos cap a la platja cada vegada que podia, i el Jordi hi era aficionat; avui en dia, habitualment no hi coincidim. Aquesta setmana m’ho he guanyat com a premi de consolació, perquè la mort del meu pare, malgrat ser una plàcida i sobtada mort cristiana sense cap patiment ni signes de malaltia prèvia, encara se’m fa difícil de pair, tot i la meva desesperada i exaltada fe en la vida eterna. Crec en la pau de Crist, en la redempció dels pecats, en la vida interminable per a tots a la glòria del paradís, en el plor funeral que esdevé cant d’alegria, i tanmateix, estic feta un trist embolic.

Vam deixar el cotxe al pàrquing al final de la carretera de la Vall d’Incles, passat el pont de la Baladosa, i vam tirar cap amunt, cap als estanys de Juclar: primer per la pista forestal després de creuar el riu Incles, després, en arribar a l’encreuament amb cartells on s’indica el camí cap a les basses de Siscaró, vam continuar recte per la senda que porta cap al Pic d’Escobes (amb les seves anelles de Carlemany) i refugi de Siscaró. Per molta divisió que hi hagi entre l’Andorra urbanitzada on passa tota la vida i l’Andorra salvatge i pintoresca on s’ha concentrat tota la bellesa, la vall d’Incles pot competir amb l’avinguda de Carlemany/Meritxell en la seva vocació de Rambles d’Andorra: un cap de setmana qualsevol, hi trobes a una multitud d’amics i coneguts. No van trigar en avisar-nos que vam sortir de casa massa tard i ens hi mullaríem. Vaig contestar, confiada i segura de mi mateixa, que anàvem ben preparats: una mentida com una casa de camp d’un funcionari rus. No portàvem ni pals, només aigua, entrepans i impermeables. No és una situació gens estranya en una ruta popular de dificultat mitjana on trobes senyores amb sandàlies i mini-faldes i famílies nombroses amb nens a coll-i-be, però el cert és que passat el pont de pedra, va començar a ploure. Primer a poc a poc, després amb més força, i en arribar al Mirador de la Pleta de Juclar, aproximadament una hora i mitja després de començar l’excursió, vam constatar que plovia a bots i barrals, que els nostres pantalons no eren pas impermeables i les botes de muntanya es començaven a omplir d’aigua de forma més inesperada. Vam mirar la vall des del costat del monument a les víctimes de l’accident d’helicòpter de l’any 2011, i vam començar a baixar.

De les poques baixades que he arribat a fer a la meva vida sota la pluja i sense pals, no és pas la pitjor. Una gran part de camí són graons sòlids, i no rellisquen gaire, tot i que hem hagut d’anar amb compte. Tota l’excursió, des del pàrquing fins a la Pleta de Juclar i de tornada, incloent-hi les parades per menjar entrepans, explicar acudits, posar-nos impermeables i deixar passar a tothom que ens volia avançar (i els seus gossos) va durar aproximadament tres hores. La vall, a finals de setembre, és magnífica, tan plena “d’harmonies, de somnis i misteri” com la va veure, fa 120 anys, Jacint Verdaguer: amb llumetes de moixeres i catifes de campanetes blaves. No us perdeu els últims matins de bon temps d’aquest mes de setembre. Feu-hi camí si us agrada caminar.

(Publicat al ARA.AD el 25 de setembre de 2016)

A Costasseda a pas de tortuga

De la mateixa manera que la meva ciutat natal, vasta, extensa i plana, l’Andorra urbana és un espai dissenyat “a trossos”, sense tenir en compte la idea global. Tant a Iekaterinburg com al meu petit país dels Pirineus, la persona que va a peu per tot arreu tan aviat es meravella com es desespera, amb la limitació afegida de que si no sap on va, les meravelles s’amaguen i corres la temptació de desesperar-te sense més. Un vianant que surt a peu del centre d’Andorra la Vella, d’Encamp o de Sant Julià, en qualsevol direcció, amb ànims d’explorar el paisatge, ha de fer un esforç d’amor per a no quedar-se amb la impressió d’una cacofonia. El fet que Iekaterinburg pateixi de la mateixa malaltia em confirma en la idea que no ho causa la falta d’espai sinó la falta d’organització d’espai, l’anarquia urbanista semblant a la col·lecció de tota mena de músics, genials, bons i dolents, units en una orquestra sense bon director. A l’espera d’un visionari que, en lloc de substituir eternament un mobiliari urbà per l’altre, comenci a “endreçar” l’espai, ens hem de reconciliar amb un “patchwork” eclèctic. Per tant, disposar del transport privat faria la nostra experiència muntanyenca més agradable. La ruta que comença en un lloc recòndit té un efecte curador per a l’esperit. Però no tinc cotxe, i prefereixo anar a peu.

Per arribar al camí de Costa Seda (també es coneix com a Costaseda o Costasseda) s’ha de baixar pel passeig del riu en direcció Santa Coloma fins a la caserna dels Bombers, i creuar la carretera cap a l’esquerra. Agafem el Camí Ral de l’Obac, molt a prop del restaurant Borda Pobladó, i al cap d’uns tres minuts arribem a un cartell  “Collet de Costa Seda 1h 50 min” És més adequat per a muntanyencs experimentats que estiguin entrenant per a l'Ultra Trail que per a principiants entusiasmats que no corren. Els sorolls, els fums i els paisatges caòtics de Santa Coloma són massa presents en el primer tram de la ruta, uns vint minuts ben bons (o si sou cargols com jo, una hora) abans d’arribar a un bosc de fades. Com que sempre vaig a poc a poc, la pujada se’m va allargar fins a 2h 35 minuts. Des del collet de Costa Seda, un lloc idíl·lic poblat de papallones de tots els colors, amb vistes panoràmiques de Sant Julià de Lòria, vaig caminar fins als Cortals del Manyat i des d’allí, per la GR, vaig entrar a la Vall del Madriu-Perafita-Claror, indret màgic, preciós, etern.

Vaig tornar pel mateix camí, tot i que es pot fer també una ruta circular. Vaig trigar 1h 50 min en baixar. No hi ha aigua pel camí: jo portava una ampolla plena d'1,25l i si n’hagués agafat més, me l’hauria begut. L’equipament adequat (botes de muntanya i pals) és imprescindible, perquè el desnivell és important (759m de pujada, i després el mateix de baixada). M’he quedat amb les ganes d’explorar la zona dels Cortals del Manyat una mica més: la propera vegada hi penso pujar per Certés. 

(Publicat al Ara.ad el 31 de juliol de 2016)

Cirque du Soleil: Andorra es posa de moda

Diu Warren Buffett que el temps és amic dels negocis meravellosos i enemic dels negocis mediocres, i s’ha de dir que després de quatre anys d’espectacles de Cirque du Soleil Scalada a Andorra, la col·laboració entre el petit país dels Pirineus i la companyia del circ més popular del món té tots els indicis de resultar un negoci meravellós. Si fa uns anys temíem que es tractaria d’una bombolla de sabó força cara (tot i que, sens dubte, molt bonica) i d’efecte nul (a banda d’uns quants autobusos plens de russos que venien de la platja amb un entrepà ja fet), ara ens comencem a preguntar com és que una idea tan genial no se’ns havia acudit abans. ¿O sí que se’ns havia acudit?

Els espectacles del Cirque du Soleil a Andorra a l’estiu han arribat a crear un ambient semblant al que conjurava, fa mig segle, el Pessebre Vivent del gran Esteve Albert a l’hivern. De fet, si ens abstraiem de l’indestriable component religiós del Pessebre Vivent d’Engordany, la idea és molt semblant: un espectacle viu, original i únic que té lloc a l’aire lliure, en la proximitat directa al nucli comercial principal, unes grades adaptades de tal manera que els espectadors que paguin se sentin a gust, una participació entusiasta dels voluntaris... Els temps han canviat, però, salvant totes les distàncies que vulgueu, perseguim el mateix objectiu: atreure turisme fora de temporada amb un espectacle que té un fort component local, que crea un lligam amb Andorra. Als guions intel·ligents i subtils, la presència dels paisatges i típiques activitats del País dels Pirineus és lògica i imprescindible, però forma part d’una història que parla d’altres coses: així apareix Londres a la sèrie Sherlock o a la pel·lícula de l’osset Paddington.

Cada any, l’organització de l’esdeveniment millora. Ja hem vist que les pluges fortes del mes de juliol no són un fet excepcional sinó típic, i el nou pavelló semicobert és tot un encert; també ho és l’àrea per menjar i beure. Ha millorat la coordinació de les sortides, amb el trànsit desviat i molts bars oberts. Potser encara em falta una mica de vida als carrers nocturns a l’hora de l’acabament de l’espectacle, tal vegada una petita actuació musical d’un grup local per tenir la sensació que “la festa continua”, que no cal tornar cap als hotels de seguida. Posats a demanar, també m’agradaria que els artistes del Cirque du Soleil tinguin més contacte amb la població, que facin algun taller per a nens, però això ja no sé si és possible.

Si encara no heu vist l’espectacle, us queden quatre dies comptats. No us perdeu un xou ple de llum, humor i moviment, amb coreografia perfecta i l’actuació del beatboxer KRNFX. I ja sabeu, l’any que ve, ens espera un nou espectacle i noves sorpreses.

(Publicat al BONDIA el 27 de juliol de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Al Festival de Música Antiga dels Pirineus

Cada cop sabem menys del passat. L’escola ens prepara per al futur desconegut, i sacrifiquem l’estudi de la història grega, romana i medieval, de les llengües mortes, perquè els més menuts adquireixin habilitats pràctiques imprescindibles a l’era de les noves tecnologies. Necessitem salvar-nos del desconeixement i de la nostàlgia, i cada cop la música antiga es posa més de moda. Des de la modernitat vertiginosa, intentem recuperar l’equilibri perdut i aprendre tot el possible sobre el món on tot avançava més lentament i era més durador.

Andorra participa en el festival de música antiga més gran d’Europa, el Festival de Música Antiga dels Pirineus, des de fa quatre anys. L’edició de 2016 ens regala tres concerts de qualitat exquisida. El dimecres passat, el Jaciment de la Margineda, un entorn màgic i privilegiat, va acollir el concert del grup valencià Capella de Ministrers dedicat als viatges del gran Ramon Llull per la Mediterrània. Cada any, FeMAP i Molines Patrimonis organitzen un concert al Jaciment, que es complementa amb una visita guiada gratuïta. No us ho perdeu l’any vinent, és un plaer inoblidable. A la roureda, a prop del poblat an- tic, les pedres i els arbres ens xiuxiuegen les llegendes dels temps passats: amb l’acompa- nyament de la música antiga, sota el cel nocturn.

I enguany, la màgia continua... El proper concert de FeMAP que ens espera a Andorra és D’amore e tormenti de Raquel Andueza i Jesús Fernández Baena, el grup guardonat com a millor grup barroc per l’Associació de Grups Espanyols de Música Antiga, el 14 d’agost a la Casa-Museu d’Areny-Plandolit d’Ordino, a les 20h. S’hi interpretaran àries, cantates i canzonettas del primer barroc italià del segle XVII. Abans del concert, a les 17h i 18h, es faran visites guiades al museu. I finalment, el 25 d’agost, a les 21h, gaudirem del quartet de corda La Ritirata que tocarà les obres de Boccherini, Haydn i Arriaga a l’Antiga Fàbrica de Paraires i Teixidors d’Escaldes-Engordany, ubicada a tocar del Pont de la Tosca. Que vagi de gust, i visca la música que ens guareix de tots els mals. 

(Publicat al BONDIA el 20 de juliol de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

La màgia del Tour de França

Feia temps que no sentia tanta parla estrangera als carrers d’Andorra. Feia anys que no hi veia tantes cares noves gaudint d’una celebració de l’esforç humà i una constància sobrehumana. Feia molt que no hi arribaven tantes furgonetes, tants ciclistes, tants aficionats. Els botiguers es queixen que no els han venut prou perfums i porcellana, que aquest públic tan sols beu cervesa i no compra gaires texans. Llarga vida i bon negoci al comerç local. Dit això, crec que ens hem d’acostumar a rebre visitants que no vénen de compres amb el mateix bon humor que els compradors compulsius. Tot i que és ben curiós llegir als blogs d’australians que l’avinguda Meritxell-i-Carlemany té les mateixes botigues que la 5th Avenue de Nova York, i els mateixos preus. Potser si vénen molts turistes i no compren “com abans”, el que hauríem de fer és vendre’ls una altra cosa, o d’una altra manera. Tanmateix, l’èxit dels grans esdeveniments no es pot mesurar basant-se purament en la facturació dels comerços.

No sé anar amb bicicleta. Ni en pla. Imagineu-vos a la muntanya. Ni he tingut mai una bicicleta. És més: mai he vist cap membre de la meva família agafar una bicicleta i fer més de vint metres. Però m’omple d’orgull i d’alegria que el Tour de França vingui a Andorra. És la millor carrera ciclista del món, la més coneguda, la més perfectament organitzada. Quatre milions de teleespectadors mirant les nostres muntanyes en directe, 55 km de terreny andorrà ni més ni menys; 2.000 periodistes de 600 mitjans de comunicació acreditats per cobrir l’esdeveniment. Andorra està fent grans passos per consolidar-se com un centre de ciclisme de muntanya; molts ciclistes d’elit residents al país opinen que és un lloc ideal per entrenar-se i bo per viure.

Us en diré més: feia anys que no veia tanta gent genuïnament entusiasmada per Andorra, fins i tot per les inclemències inesperades del temps (“meteorologia imprevisible!”, escriuen els admirats de la natura pirinenca). És entranyable veure quanta gent és capaç de sentir-se atreta per les muntanyes complicades amb desnivells perillosos, pel fort vent que hi bufa, per la calor sufocant i per la pluja gelada i la pedregada. Per la dificultat i la duresa del seu terreny, les rampes pronunciades i l’altura. Per les carreteres a les quals no t’acostumes ni després d’entrenar-hi centenars de vegades: la “gran etapa”, “etapa reina”, “una de les més dures”.

Recordarem el Tour de França del 2016 per moltes raons, però tal vegada la més emocionant per a nosaltres és i serà el comiat de Joaquim Purito Rodríguez, quan el dia de descans anunciava la seva marxa del món de l’esport professional. Molts ànims, Purito, i gràcies per ser amb nosaltres i per tot el que fas per Andorra. Et desitgem que la temporada et porti les millors, i les més boniques, victòries.

(Publicat al BONDIA el 13 de juliol de 2016)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Andorra visible i invisible

Des d’un temps immemorial, les nostres Valls han atret aventurers intrèpids que s’enamoren d’aquestes terres i s’hi queden, i hi deixen una empremta singular del seu geni, del seu caràcter rebel o dolç, del seu destí singular. N’hi ha també d’altres que s’han quedat disgustats i n’han escrit pàgines de prosa desesperada i versos indignats. Al llarg dels segles, els viatgers angloparlants han produït un fons important de fotografies, dibuixos, gravats i memòries sobre Andorra, i és gratificant constatar que la tradició no mor. Andorra Revealed és una antologia en llengua anglesa d’assajos i relats d’inspiració pirinenca. Va ser ideada per Iain Woolward, especialista en publicitat procedent de Silicon Valley i exesportista olímpic que un dia va esbrinar que la paraula Andorra té 5,6 milions de clics al Google per any, i per tant, un munió de ciutadans del món estan intrigats pels misteris de la nostra petita illa entre muntanyes.

L’obra del grup d’escriptors, membres del Writers’ Circle d’Andorra, demostra que vivim en un lloc tan exòtic com podrien ser Tahití, el Congo, Transsilvània, Nova Zelanda o el Nepal. Per ells, és una destinació geogràfica que fa somniar: refugi dels desesperats, cau de bruixes, paradís dels jubilats, llar de contrabandistes i pou sense fons de llegendes silencioses. La pau i la por, la llum i la foscor, les arrels medievals i les comoditats modernes creen un tot irrepetible: en les paraules de Clare Allcard, “unique Andorra”. Un crític estricte podria sentenciar que és una visió massa idíl·lica. És cert: tot és subjectiu. Descobrim al món allò que hi busquem. Judith Wood hi troba pur exotisme: dinasties de passadors, el costat ritual de les matances del porc, les eternes arts ocultes. Iain Woolward, que ha esquiat arreu del món, ens assegura que un esquiador amateur no trobarà cap altre lloc a la terra que li agradi més que Grandvalira o Vallnord. Ursula Simpson Ure, recordada per la comunitat angloparlant amb fonda memòria, ens hi parla del xalet construït amb la fusta de caixes de núvia, d’Esteve Albert i dels personatges inoblidables del Pessebre Vivent com el Jaumet de cal Panxut o el pobre Antonio que feia d’àngel i cada any es quedava sense ales. Als haikus de Valerie Rymarenko, els noms de Sornàs, Arans, Pal adquireixen un so diferent de l’habitual, noble i disciplinat. Glorifica els senders de la muntanya, el paisatge de terra alta. “Frozen morning snow/ Catching the light, buds encased/ in ice, diamond bright” descriu una nevada tan andorrana que no podria esdevenir a cap altre lloc. El llibre és il·lustrat amb les fotografies de Jaume Riba, Jimmy Turner i Judith Wood. Aquesta petita joia es va presentar a la llibreria La Puça del barri antic dilluns, i ja està a la venda.

(Publicat al BONDIA el 15 de juny de 2016).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor