Vostè té dret a vot

Avui m’ha sonat el telèfon. “Bon dia, la truco des de l’Institut d’Estudis Andorrans, per fer una enquesta sobre la situació política.” “Molt bé.” “Comencem. Vostè té dret a vot, veritat?” “Doncs... no.” “Han de ser les persones que tenen dret a vot.” “No l’hi puc ajudar.” “Doncs, adéu.” “Adéu”.

No sé per què, em sap greu. No és que habitualment m’alegrés de no tenir dret a vot a Andorra, però en altres situacions, me’n surto. L’altre dia estava parlant de la política amb una amiga que s’hi ha dedicat durant molts anys, i ve el seu home i li diu: “A ella que li expliques, si no vota ni res...” L’amiga, confosa, diu: “Sí que vota.” I jo, és clar, em giro al marit i dic: “Vostè tranquil, jo no voto, però sóc agitadora social.” I ell es va anar, tot feliç. És molt bon home, l’Antoni: em cau bé.

I no us penseu: no tenir dret a vot a Andorra també té avantatges. Per exemple: tinc un amic que treballa al Govern i votarà el PS. No pot imaginar com es pot votar una altra cosa. A la gent que tenim en comú els amenaça que els retirarà l’amistat si voten algú altre. La gràcia és que em sembla que el mateix senyor, fa dos anys, era un liberal convençut. Li sorprenia que algú no ho fos. En fi: és un sol d’home i suposo que li va molt bé la feina. Ara bé, tots els que són de la colla, si pensen votar Antoni Martí, s’ho callen per si el cas.

Jo, en canvi, puc escoltar la propaganda de tots i ningú no em treu l’amistat. És com si votés en blanc: estic amb tots i contra tots. Al cap i a la fi, no és que sigui apàtrida: tinc dret de vot a l’altre lloc, tot i que no l’utilitzo. Però m’hagués agradat dir la meva, ni que fos a l’enquesta de l’Institut d’Estudis Andorrans. ¿No haurien de demanar també l’opinió dels residents, si han consentit participar en l’enquesta?.. L’actualitat política no es redueix a predir qui guanyarà. Suposo – n’estic segura – que l’enquesta no es limitava a la pregunta "¿per qui votarà vostè?".. M’hauria agradat sentir en què consistia. Haver-los mentit que tenia dret a vot.

(Publicat al Fòrum.ad el 4 de març del 2011)

Manual d'instruccions

Diuen que el problema dels bebès és que vénen sense un manual d’instruccions. Diuen també (el meu home ho diu) que la part dolenta de les dones és que vénen sense un manual d’instruccions. Ara acabem d’assabentar-nos d’un altre fenomen que posa el mateix problema.

Les Consòrcies vénen sense un manual d’instruccions, i això ens complica la vida. Direu que la Consòrcia de casats d’Andorra la Vella i Santa Coloma, de fet, ve amb un llibre prou clar, escrit per Pere Canturri i Montanya, amb il•lustracions precioses del mateix autor, però... no és cap manual. És una anàlisi estructural de l’associació, i ens explica com s’ha fet i per què, però no dóna consells pràctics per a les persones que entren en contacte accidental amb la Consòrcia i els possibles xocs que aquest contacte pot produir.

Així, sabem, entenem i respectem que una dona no pot formar part de la Consòrcia de Casats d’Andorra la Vella i Santa Coloma. Això no és gens preocupant, perquè l’interès de l’absoluta majoria de dones sanes per esbrinar “qui tocarà el conill a la Margarideta” es limita a l’esperança que l’hipotètica Margarideta de la cançó sigui una adulta responsable i sàpiga on es fica. Ara bé, ningú et prepara per l’impacte que pot produir un contacte accidental amb la Consòrcia de Casats si ets periodista.

El sentit comú et diu que si hi vas, faràs quatre fotos, agafaràs les declaracions i marxaràs tranquil•la. En cap cas tens el pla maliciós de fer-te passar per un dels membres de la Consòrcia. Però el sentit comú et decep. “Horror! Horror! He aquí una dona!” se senten les veus atemorits dels presents. “Fuig! Fuig, esperit maligne! Aquesta Consòrcia s’ha preservat de la presència de dones durant segles, i per això romangué intacta!” Déu meu, penses, i això que estan casats. Si arribés a ser l’associació de solters, em cremarien en una foguera improvisada, i a les brases prepararien un àpat tradicional.

Ara bé, si els del món exterior tinguéssim unes clares instruccions d’ús de les Consòrcies, això no passaria. Els mitjans de comunicació rebrien una carta que els obligaria seleccionar periodistes casats i procedents d’Andorra la Vella, i sobretot que no siguin dones, per cobrir l’anyal Consell del Bull. La porta de la sala corresponent de la Casa de la Vall portaria un bonic cartell “Dones no, gràcies”, i només arribaríem fins a aquella frontera impassable per fer-nos una foto de record al costat del cartell. De fet, per fer la foto, hi aniríem unes quantes. En arribar a la sala, el sexe, procedència i estat civil dels periodistes escollits es comprovaria degudament, i així hi regnaria l’ordre i la pau, i es garantiria l’estabilitat de la tradició.

Parlant de la tradició, potser ens equivoquem, i “el desterrament de la periodista” és una cosa molt ben pensada. La Consòrcia és una organització exquisidament tradicional. És possible que el fet de desterrar una periodista de la sagrada terra d’homes casats ja s’hagi convertit en una tradició, i formi part del cercle ritual dels actes anyals, de la mateixa manera que en forma part afirmar que són homes de bons costums i bona fama. És una mena de batalla de les forces del bé (homes alegres i bulliciosos) amb les veritables aus de rapinya (les dones) que cada any, amb una insistència típica de tots els dolents de la pel•lícula, intentem penetrar la seva fortalesa. L’únic que falta és explicar-ho.

(Publicat al BONDIA el 2 de març del 2011)

Jo, Carnestoltes

Si no fos per la meva filla, no m’assabentaria que estem de Carnaval. Però es veu que a l’escola li va venir a veure el Carnestoltes i li va dir que un dia portés un barret divertit, l’altre dia mitjons de colors diferents, l’altre dia la cara pintada com ella volia. També ho va manar per carta: “Jo, Carnestoltes, mano i ordeno...” Em va preguntar si quan jo era petita, també em venia a veure el Carnestoltes. Li vaig dir que no, i es va sorprendre.

Aquesta nit el meu home va haver d’anar a treballar, i no vaig dormir gaire bé; per això recordo el que he somiat. Als meus somnis, va aparèixer el Carnestoltes i em va dir que Andorra havia canviat. Segons el Carnestoltes, en lloc de quatre llistes nacionals s’havien presentat set. Hi havia Socialdemòcrates de Dretes (incomprensiblement, liderats per Gerard Barcia) i Socialdemòcrates d’Esquerres (l’Esquerra Socialista, amb Mariona Gonzàlez de capdavantera); Demòcrates del Martí, Demòcrates del Cinca i Demòcrates del Ladislau Baró, i també l’ApC i els Verds. Van fer eleccions, i naturalment van guanyar els Verds. La cap de Govern Isabel Lozano, fent cas a Òscar Ribas, va procedir a forjar un Govern d’entesa nacional. Els seus ministres eren: Jaume Bartumeu, Marc Forné, Antoni Martí, Antònia Escoda, Angelina Mas i Maria Reig. Tots s’entenien de meravella.

La cap de gabinet era Ester Fenoll. De cap de comunicació, van agafar a Ignasi de Planell, i va acceptar. Al Consell hi regnava la pau. Vicenç Mateu era síndic. Ràpidament van aprovar la llei d’impostos, la regulació (què dic, la prohibició!) de l’ús del tabac als espais tancats, van aprovar el pressupost i van ratificar l’acord monetari. També van obligar als propietaris a pagar per tenir locals sense llogar, així que els preus de lloguer van baixar i a tot arreu es van obrir noves petites botigues i cafeteries. La gent deixava de ser funcionària per obrir un negoci, ja que els sortia més a compte, i es va haver de reestructurar l’administració pública perquè pogués funcionar amb menys gent.

Els museus cada dia tenien més visitants. Hi havia molts turistes, la majoria d’ells russos (i eren simpàtics). També venien japonesos, a veure la vall del Madriu. Tothom parlava català, i tenia diners. Feia un temps magnífic; de nit nevava, i de dia feia sol. Les façanes es renovaven; la gent somreia; estava de moda fer servir el transport públic, i la majoria dels cotxes eren elèctrics. Frank Gehry s’ho va repensar i va voler venir a fer un museu d’identitat nacional i un arxiu, sense cobrar. Els cors nacionals feien goig. Es va tornar a fer el Festival de Jazz a Escaldes. Els diaris andorrans es venien amb èxit a tota Catalunya. A Sant Julià, ja s’havia obert la universitat de la Salle. Els millors professors del món sencer competien per poder donar classes a la Universitat d’Andorra. Veient els grans èxits dels nostres governants, Sarkozy ens va fer una visita, i el bisbe també, a felicitar-nos.

(Publicat al Fòrum.ad el 25 de febrer del 2011)

Polítics i polítiques

Des del moment que vaig arribar a Andorra, aproximadament, he sentit dir que el dia que hi hagi un cap de Govern que es digui López (Gonzàlez, Pérez, De Souza, Teixeira, Andorinho – poseu-hi un cognom típicament castellà o portuguès que més us agradi), tot canviarà. No m’explicaven si “tot” havia de canviar per bé o per mal, però pel to de veu s’intuïa que per bé. També depenia de la persona amb qui parlaves; alguns ho podien veure bé, i els altres, malament: habitualment en funció dels seus propis cognoms. Aquells qui començaven la conversa es referien a una millora, a un pas endavant, cap a una societat més democràtica i justa.

No estic gens segura de la probabilitat de canvi que assegura la presència de cognoms estrangers entre els alts càrrecs, i per molt que pugui encapçalar una llista algú que es digui Smith, Williamsen o Petrov – també és possible – no veig per què no vagin a continuar amb polítiques semblants a les dels seus predecessors, de la mateixa ideologia. No és qüestió d’una competició per un cognom més exòtic. Es tracta – i crec que és això el que els meus amics volien dir – de la representació dels sectors de població tradicionalment discriminats.

Una cosa semblant em va passar quan vaig veure la foto dels líders del nou “partit que encara no té nom” – per manllevar l’expressió de Vicenç Mateu, - o, tal com els descriu el Diari d’Andorra, la nova plataforma que “neix amb vocació de governar”. Deixant de banda l’obvi comentari que és una vocació força obvia per a una plataforma política (¿amb quina vocació es vol que neixi? ¿la de perdre?), una de les primeres coses que vaig pensar mirant les sis cares somrients no es referia als seus cognoms, però era prou semblant.

Sis líders (i potser encara hi ha un parell més que haurien d’haver sortit a la fotografia, però no hi eren), i ni una sola dona. Ni entre aquells que hi eren, a la foto “oficial”, ni entre aquells que mentalment hi afegeixo. Naturalment, hi ha dones que formen part de la plataforma (potser la més visible, ara per ara, és Mònica Bonell), com deu haver-hi algun Rodrigues o Gómez (aquests me’ls he inventat, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència), però a la foto, no hi són.

I – preguntarà l’amable lector – si hi fossin, ¿què canviaria? Doncs... bé, potser no canviaria res. Al cap i a la fi, es tracta només d’un dels partits polítics, el de creació més recent. Al cap i a la fi, l’important és la persona i no pas el seu gènere o el seu cognom. Segur que si algú hi hagués pensat, haurien pogut ser-hi dones. Però ningú hi ha pensat.

Potser em direu que no té importància. És possible que no en tingui. I em perdonareu si segueixo pensant que hi és, la importància de tenir representació encara que sigui més o menys igualitària. La importància de bastir un país que no ignora cap veu. Un país que compta amb gent diversa. Un país que té una pluralitat de punts de vista, és capaç de conciliar-los i n’està orgullós.

(Publicat al BONDIA el 16 de febrer del 2011)

"Petits andorrans"

Navegant per la web del Diari d’Andorra i posant-me al dia sobre els vells articles d’opinió, he llegit un comentari anònim. Sempre m’intento convèncer que és preferible – amb un esforç de voluntat – no llegir comentaris anònims. Però de vegades no ho puc evitar.

No era un comentari gaire diferent de tants altres que es poden trobar als blocs dels companys columnistes. Tenia un to habitual de ressentiment desesperat que tots hem arribat a reconèixer; això no obstant, m’ha semblat sentir-hi un veritable dolor i desconcert. Tractava del fenomen dels – manllevo l’expressió del comentarista desconegut – “petits andorrans” que tenen un comerç que s’està enfonsant, i no tenen res més, no tenen diners als altres llocs ni negoci a fora. Un hotel familiar que no sobreviurà a la competència amb grans cadenes hoteleres; una botigueta que no és cap franquícia; una petita cafeteria o un restaurant de menú. Gent senzilla i treballadora. Es planyia de la desigualtat, de la preferència que es té – i sempre s’ha tingut – pels interessos de les famílies adinerades, a l’hora de decidir sobre els destins del país. Del magre futur que espera, a Andorra, als petits comerciants.

El petit comerç no prospera. Cafeteries acollidores, agradables restaurants familiars, botiguetes diminutes tenen una permanència a La Seu d’Urgell – però a Andorra, sovint tanquen. Tampoc es poden establir a l’estranger. Mentrestant, la veu dels “petits andorrans” – obertament – se sent poc. Se senten fins i tot les veus dels immigrants, dels transfronterers, dels treballadors temporals – però hi ha un aparent silenci de part dels que no tenen on marxar. I com a russa que sóc, de vegades em pregunto: en un país relativament liberal, ¿d’on ve tanta por? ¿què els passaria si parlessin? ¿no trobarien mai feina? ¿acabarien desterrats? Deu haver-hi alguna mena d’ostracisme insuportable que amenaça a les persones que – per compartir el dolor que senten – necessiten expressar-se per amagat. I no hi ha força que em faci ignorar-los.

No m’agrada la idea d’escriure sense posar el nom i cognom, però a l’igual que tots vosaltres, llegeixo – i em fan patir – les lamentacions d’aquells qui definiria com a vots sense veu, convertits, per raons probablement objectives, en notes anònimes, múltiples, desesperades.

(Publicat al Fòrum.ad l'11 de febrer del 2011)

L’altra esquerra

Hi havia una vegada tres joves andorrans que anaven d’excursió per Varadero en un autobús ple de turistes espanyols. “I ara presteu l’atenció al paisatge que s’obre a l’esquerra,” comentà el guia. Els tres andorrans, com una sola persona, van girar el cap a la dreta. El guia els va observar un moment i va concloure: “Vosaltres tres! A l’altra esquerra.”

Un dels participants en els esdeveniments descrits al primer paràgraf explica aquesta anècdota força sovint. Extrapola dit exemple de dislèxia col•lectiva a la vida política andorrana. Diu que les ments que es consideren progressistes mai han tingut la intenció de votar res que es podria caracteritzar, ras i curt, com “la dreta”. Tanmateix, a l’hora de votar, tots, tant els votants com els no votants, tenim una imperiosa dificultat a l’hora de localitzar l’esquerra.

Qualsevol diria que “l’esquerra” més clarament definida del país són els Verds. Però, en vista dels resultats obtinguts fins ara, des de fa mesos estan decidits a no anar a les properes eleccions sols. Estan oberts a fer un pacte. Ara bé, si volen pactar, hauran de cedir en certs punts del programa. Seria lògic que pactessin amb el PS, però no és la única opció: si el seu objectiu de rebaixar el termini necessari per adquirir la nacionalitat andorrana als 10 anys és idèntic al d’Esquerra Socialista, en l’objectiu de donar el dret de vot als residents en les eleccions comunals, estan més propers a Antoni Martí. En tot cas, pactin amb qui pactin, hauran de sortir del pacte resultant com a més “centristes”, en tot cas, “menys d’esquerres”.

“Quin serà el vostre missatge pre-electoral?” – vaig preguntar a un amic socialdemòcrata en una conversa casual. – “Aquesta vegada, res de color vermell, res de dir que som d’esquerres,” – va contestar, convençut –. Llegint les declaracions del cap de Govern sobre la seva intenció de “plantar cara a la dreta i als cacics de sempre”, m’inclino a creure que el meu amic s’equivocava. Com a mínim, Jaume Bartumeu se segueix contraposant a “la dreta”, o “la dreta conservadora”, cosa que feia també, des de feia anys, Òscar Ribas. La seva intenció de lluitar per disminuir les desigualtats socials es percep prou clara, tot i que sembla que certs sectors de la població encara no acaben d’ubicar-lo gaire clarament en el gràfic de dretes i esquerres. No és estrany sentir converses entre andorrans en què un senyor descontent amb la política del Govern diu: “Com poden dir que són d’esquerres? Jaume Bartumeu és de dretes!”, i l’altre contesta: “¿Ah sí? ¿És de dretes? El votaré!”

Entretant, sembla que l’aliança principal contra la qual hauran de lluitar els socialdemòcrates no té la més mínima intenció de deixar que l’identifiquin amb el fenomen del caciquisme. “La voluntat de liderar la centralitat política” que expressa Jordi Cinca, aliat amb Antoni Martí, el PRA i grups parroquials, la intenció de “comptar amb tothom”, “no ser excloents”, en l’àmbit andorrà, és una solució molt poc conservadora, tot i que si aquesta tècnica se segueix a peu de la lletra, pot acabar creant-se una plataforma política multiforme sense una ideologia definida. Molts integrants de la nova aliança serien capaços d’escriure un programa polític en 48 hores. Això no obstant, preferiria que la definició d’uns clars punts programàtics precedís la formació de la llista de persones preparades per signar-los. Preferiria que la gent es pogués adscriure a una ideologia ja existent.

Costa classificar els partits, aliances i plataformes existents a Andorra en aquests moments, de dreta a esquerra. La ideologia definida és una de les coses que més falta fan a la nostra realitat política. I això no es refereix tan sols a l’ideari dels partits. No tenim cap diari d’esquerres, i en conseqüència, tampoc en tenim cap de dretes: tenim diaris domesticats i diaris conflictius, però no són ni de dretes ni d’esquerres: tots s’adhereixen a la seva idea particular del centre.

Tots professem tanta afició pel centrisme que sembla estrany que hi hagi tantes discòrdies, si ens hi hauríem de trobar tots. Però per alguna raó no ens hi trobem, i seguim amb la mateixa dislèxia política de caràcter col•lectiu, sempre entre dues o tres dretes, o entre dues o tres esquerres. No em sorprèn que els ciutadans acabin desorientats.

(Publicat al BONDIA el 9 de febrer del 2011)

Petit tresor insòlit

Hi ha malsons que ens persegueixen des de petits. Comencen quan encara ens falten dies per aprendre les taules de multiplicar, quan estem sols a la nostra habitació i en un cert moment ja no distingim si estem rumiant o somiant. Un d’aquells pensaments barrejats amb malsons que tenia jo consistia en una frase: “¿quan ens morim, què ens passarà?” Ho havia preguntat a l’àvia, i l’avia, una dona ocupada i a estones agnòstica, va replicar: “Morim, i prou”, i vaig dedicar moltes hores a pensar-hi. La desaparició total i absoluta de mi mateixa era (i encara és), per mi, una impossibilitat lògica.

La meva filla, producte del segle XXI, també m’ho demana, però d’una manera distinta: “Mama, ¿quan ens morim, tornem a néixer?” I he de reconèixer que no ho sé. ¿Potser ens ho pregunten i decidim in situ? I insisteix: “Mama, tu, quan et moris, ¿què vols ser?” “¿Jo, què vull ser?” “Sí. ¿Vols tornar a néixer, vols convertir-te en un angelet, o vols ser morta?” L’última opció no em plau; també tinc dubtes sobre les dues primeres. Voldria seguir sent viva, això segur. “De moment, vull viure. Ja ho decidiré”.

Hi ha pensaments que ens persegueixen i es converteixen en malsons. Estem rodejats de persones i de coses. Les coses perduren; són explicables; són previsibles. La seva existència pot allargar-se indefinidament. Les persones se’n van, i no sabem què pensen. La seva presència a les nostres vides ens fa desprotegits i vulnerables. Encara es podria viure si la distinció entre els bons i els dolents fos nítida. Però hi ha moments quan creus que no hi ha “gent bona” que lluita contra la “gent dolenta”: només hi ha gent dolenta, habitualment distribuïda en dos bàndols oposats. Hi ha vàries maneres d’intentar controlar-ho, però no té sentit voler-ho canviar. D’això se’n diu empirisme – o pessimisme antropològic.

Tot pessimisme desemboca en una ànsia d’absolutisme. Mai he llegit res de Thomas Hobbes: ni un llarg fragment, ni res de res. En sé molt poc: sé que va néixer al moment que la Invencible Armada arribava a les costes d’Anglaterra. “En aquell instant,” – deia, segons m’han explicat, - “la meva mare va donar llum a dos bessons, a dos germans inseparables: a mi i a la Por.” Sé que va popularitzar l’ara famosa frase que llegim als autors romans: “homo homini lupus”, i que va construir una explicació teòrica possible de la seva visió de l’estat natural del món: l’eterna guerra de tots contra tots, “bellum omnium contra omnes”, la guerra que només s’acaba si tots els homes se sotmeten a una total i absoluta autoritat.

Hi ha una veu al meu interior que m’assegura que els malsons enganyen. Les coses passaran, i en canvi, nosaltres som eterns, i ens podem entendre sense convertir-nos en esclaus del control policial d’un Estat absolutista. En tota llibertat, som capaços de viure en pau, i viure eternament. Llàstima que no hi hagi evidència empírica que bé sigui més fort que el mal, de la vida eterna, d’un ordre clar i precís. Llàstima que hi hagi tanta evidència de conflictes i discòrdies, de la decadència i de l’estupidesa, de la mort i del desordre. Llàstima que la bellesa i el coratge siguin difícils de definir, mentre la covardia i la lletjor no necessiten definició i són instantment recognoscibles.

Només hi ha evidència d’un bé etern i permanent, d’un bé estrany i especial: de l’esperança. Passi el que passi, contra tota l’evidència, la guardem al fons del cor, com un petit tresor insòlit. La seva presència és inexplicable; sense saber què esperem, sense saber ni què volem, guardem l’esperança. Perquè si no, quan ens morim, ¿què ens passarà?

(Publicat al BONDIA el 2 de febrer del 2011)