"Les bicicletes no es mengen" el llibre ja a la venda a Andorra

"Les bicicletes no es mengen", el llibre (Editorial El Toll, 2012) ja és a la venda a les dues botigues de "LLIBRE IDEES" d'Andorra, a l'ILLA CARLEMANY i a l'Avinguda Meritxell. Pròximament: a "LA LLIBRERIA" davant de la CASS i a "LA PUÇA".

Amics lectors!!! El dia 2 d'octubre, a les 19:30, va tenir lloc la presentació del llibre a la Universitat d'Andorra, 6a planta, Sala d'Actes, amb la participació de Marc Vila Amigó, Sergi Mas i Univers Bertrana.

 Ens hi van acompanyar unes 70 persones. Gràcies a tots, amics!!!

El dia 6 d'octubre, de 12:00 a 13:30 i de 18:00 a 20:00, vam debutar amb "Les bicicletes no es mengen" a la llibreria "Llibre Idees" de l'Illa Carlemany.

Una experiència molt grata en un entorn incomparable.

Les fotos són de Reinaldo Márquez.

Fins aviat.
Alexandra Grebennikova.

"Les bicicletes no es mengen": el llibre

Cap ple de núvols

Crec que he perdut la meva veu. No és que m’hagi quedat ronca baixant del pic del Comapedrosa un dissabte de boira i vent... Això només és una part de la realitat: s’està arreglant amb antibiòtics. L’altra part és que dues persones de les que més m’aprecio m’acaben de dir que el que escric no té sentit. He rebut un “el que escrius no és gaire important” i un “costa esbrinar un missatge pragmàtic, si és que hi és” el mateix dia. I avui tinc el cap nuvolat, pesat, com si estigués a la vegada buit de pensament i ple de cotó: un paisatge mental singular.

Si hagués de descriure’l gràficament, dibuixar el meu cap per dins, resultaria semblant al que es veia, el cap de setmana passat, dalt del pic del Comapedrosa. Pedres punxegudes, petits trossets de muntanyes rocoses, i una promesa d’alguna magnífica vista darrere d’un núvol enorme, humit, ple de vent que penetra als ossos. A la pujada, havia vist els estanys Negres, llacs negres rodejats d’esplanades cobertes de neu, neu gruixuda, grisa, neu de juliol, però neu igualment prou dura perquè els excursionistes s’hi fessin fotos en grups. Més avall hi havia l’estany de les Truites i, al costat, el refugi guardat, gent somrient, menjar boníssim, després de la pujada pels camins pedregosos rodejats de milers de flors, de rierols alegres. Hi havia valls discretes, silencioses, inspiradores d’aquell autèntic silenci que l’admirable Lluís Duch descriu com a “fruit de l’admiració, l’adoració, el recolliment o l’agudesa de la mirada interior”, valls pastorals, generoses, mil·lenàries, l’Andorra que no ha canviat des del temps immemorable. Mentrestant, a les colònies populars de Canillo, la meva filla i els meus amics –els petits ainistes– se signaven els cançoners, dient-se que eren amics per sempre, les princeses més maques del món i campions de gimnàstica i ball. S’acabava el primer torn, amb abraçades i promeses de tornar el pròxim any. A dalt del pic només hi havia el vent, una piràmide de roques, una capsa de ferro amb una llibreta dins: i al voltant, tot blanc, tot blanc.

Tinc el cap ple de núvols: núvols amenaçadors, espessos. Sud enllà, sento les veus dels urgellencs, tots els que estimen Jordi Ausàs: de lluny, de lluny, m’hi solidaritzo. Surt el llibre del doctor Molines: m’emociono. Dimiteix Marc Vila: em preocupo. Les Nits obertes d’Ordino aposten pels artistes de casa nostra: me n’alegro. I ja fa setmanes que faig un esforç de no parlar sobre el tema dels heliports. Tinc el cap ple de núvols, núvols movedissos que ni desapareixen ni anuncien cap tempesta. Si mai he tingut un missatge pragmàtic, avui no el formulo, no és el meu dia. I a més a més, ¿no ho deia un gran filòsof que la paraula no és una il·lustració d’un pensament ja fet, sinó el mateix pensament encarnat? He passat per la terra florida, la llar de les goges, d’harmonies, de somnis i de misteri, però em trobo en un lloc boirós, rocós, estrany, i la respiració se’m talla, i dic, com ens diu la protagonista de la lírica d’Eva Arasa,

Avui m’he blindat,

no em surt ni un mot.

Potser és normal

si ja ho he dit tot,

si ja ho he fet tot.

(Publicat al BONDIA el 18 de juliol del 2012)

Cronistes i guionistes

Es veu que els psicòlegs divideixen la gent en dos grups grans: els cronistes i els guionistes. Quan els cronistes comencen el seu dia, són davant d’un full blanc. El dia avança. Els cronistes omplen el seu full blanc amb coses. El dia s’acaba. Tornen a passar pàgina. Els guionistes comencen el dia amb un full ple de coses a fer. A poc a poc, avancen eliminant les tasques ja complertes de la seva llarga llista. Fan les mateixes coses que els cronistes, però s’estressen més, perquè viuen amb la sensació de no poder mai fer-ho tot. En fi . Tot això m’ho va dir el metge de capçalera, perquè està convençut que –ja ho heu endevinat– sóc més aviat guionista. El meu home resulta que també ho és, així que en família faríem negoci a Hollywood. Ambdós tenim llistes de coses a fer, llistes interminables que de vegades s’escurcen i de vegades s’allarguen, però mai desapareixen del tot. 


Ara que hi penso, però, no sé on viu la feliç i despreocupada tribu dels cronistes. Jo ho voldria ser, però en el seu estat pur només els conec de la literatura. El senyor Pickwick i la seva tropa, és clar, ho eren; Leon Felipe ho volia ser –una pedra petita i lleugera, “ni piedra de un palacio, ni piedra de una iglesia, ni piedra de una audiencia”: pedra aventurera–. Com m’agradaria ser cronista! Però no ho som, ningú, crec, ni al nivell de persones ni al nivell de país. Ningú es pren les coses tal com vénen; i pocs donem la benvinguda al nostre destí. Tal vegada només ho fan els nens. I al doctor Burgués li ho vaig dir, però considera que no s’ha de ser, dia a dia, ni tan cronista ni tan guionista, sinó una mica les dues coses. Seguir un full de ruta de coses importants. Parar allà on vull i necessito. I respirar. I viure. I no patir. I gaudir de la vida.

(Publicat al BONDIA el 13 de juny del 2012)

UOLS

No sé vosaltres, però jo m’estic morint de curiositat. Fa més de tres anys que em moro de curiositat. El dia 28, demà, s’inaugura a la Massana la Universitat Oberta de La Salle. No podré ser-hi perquè tinc altres compromisos laborals que s'hi solapen. Aquesta frase ha sonat una mica com si algú m’hi hagués convidat, i no, no és el cas; però és de suposar que tant la inauguració de les dotze com la inauguració de les sis són esdeveniments oberts al públic, i naturalment, ho serà la jornada de portes obertes entremig. M’agradaria ser-hi. Crec que seria bo ser-hi present. Des d’aquell dia en què Josep Maria Masó em va explicar el projecte de la Universitat Oberta de La Salle d’una manera brillant i engrescadora (com és que passen tan ràpid, els anys? Eren els temps del Govern d’Albert Pintat), des d’aquell dia llunyà, però per a mi significatiu, formo part del públic simpatitzant i interessat en el futur de la UOLS a casa nostra.


La meva informació actualitzada sobre la nova universitat és més aviat escassa. La seva pàgina web (www.uols.org) avui presenta cinc paraules enigmàtiques: “evolució del projecte... pròximament inauguració”, i una elaborada i detallada pestanya de contacte. No l’he arribat a fer servir. Ho hauria d’haver fet per tenir per avançat totes les respostes clares als interrogants que se’m presenten. No he esgotat tots els canals possibles d’informació. La meva actitud ha estat la típica d’una persona arrelada a Andorra que vol informar-se: he llegit el que he trobat a la premsa i he intentat fer preguntes als amics que se suposa que saben de tot. M’han donat respostes genèriques que indicaven que probablement s’oferirà algun grau en enginyeria, i que si hi ha algun màster segurament no tindré diners per permetre-m’ho... Tant se val. En tot cas, La Salle, com a institució, m’impressiona: el típic missatge publicitari deixa a la memòria 300 anys d’experiència i un milió d’alumnes cada dia a les seves aules universitàries. La primera universitat privada d’Espanya en nombre d’alumnes. La segona millor universitat privada d’Espanya. Déu n’hi do. Què s’hi pot dir? Benvinguts siguin a casa nostra.


Recordo aquella entrevista que Xavi Palma va fer a Ramon Ollé, el futur director general de la Universitat Oberta de La Salle a Andorra: així el va presentar al programa, l’any 2009. Avui l’he tornat a mirar. Us en transcric alguns fragments que m’agraden molt: “Si una institució com la nostra arriba a un país, és per establir-hi arrels”. Establir-hi arrels. Que hi estableixin arrels com ho hem fet tots els nouvinguts: és important. I aquí un altre seguit de fragments interessantíssims: “Quan estem dient la universitat oberta, estem parlant de semipresencial, per tant, també hi haurà estudiants físics. Estem pensant reclutar personal, educadors andorrans, i començar a fer coses des d’aquí. Nosaltres el que volem fer és aprofitar la nostra sinergia per portar estudiants estrangers, perquè els estudiants estrangers puguin passar temporades a Andorra i puguin cobrir determinades àrees d’estudi a Andorra”. Gràcies a l’entrevista en qüestió vam saber que tots els plans d’estudi ja estaven aprovats, que la inversió inicial en el projecte va suposar 1,2 milions d’euros sense comptar totes les inversions que tenien fetes en programes en línia: inversions milionàries. També que es preveia que la UOLS d’Andorra assoliria 6.000 matrícules en 4 anys. És cert que estic citant un document de l’any 2009, però les coses essencials no poden haver canviat.


Demà, dia 28 sabrem més detalls sobre el magnífic projecte que finalment s’ha pogut fer realitat. Ens falta saber-ne més coses: la presencialitat en la qual insistia Ramon Ollé considerant-la un complement moltes vegades necessari del "learning by doing" es podrà introduir des del principi, gradualment? Com es desenvoluparà la col·laboració amb la Universitat d’Andorra? Demà sabrem quines titulacions s’oferiran, podrem veure els preus i els plans d’estudi. Mentrestant, ja us ho deia, em moro de curiositat...

(Publicat al BONDIA el 27 de juny del 2012)

La cavatina de Rosina

La tieta Larissa era admiradora del bel canto. Quan era més jove, el seu somni - i la carrera més lògica a seguir-  era el d'esdevenir cantant d'òpera, però el seu pare, home pràctic, l'havia convençut per a que estudiés econòmiques. Quinze anys més tard, era la cap de l'àrea de comptabilitat de Xarxa Radiotelevisiva Regional: una empresa de 400 treballadors. Refinada, elegant, independent, vivia sola en un pis de dues habitacions ple de llibres d'art, de gravacions i partitures de música clàssica i de porcellana antiga. Al mig del saló, hi havia un piano de cua. Les visites a casa seva tenien una estructura immovible, un ordre de dia fix. Primer berenàvem. Després, la meva mare i ella em donaven fulls i llapis per dibuixar, posaven música operística al tocadiscs i marxaven a la cuina per parlar de les seves coses, dels homes i dels amors. Quan tornaven al saló, jo ja havia acabat el dibuix, havia xafardejat les reproduccions de la pintura occidental de la col.lecció de l'Hermitatge i estava jugant amb el gat. Aleshores, s'obria el piano, la tieta Larissa tocava una o dues peces, jo en tocava dues o tres, i per fi ens posàvem a cantar. Primer, s'havia de calentar la veu: "Mi-i-i-i-i.... Ma-a-a-a.... Mo-o-o-o-o...", escalant, a poc a poc, cap a la tercera octava. Ella tenia una veu àmplia, amb un timbre plaent, personal, un mezzo-soprano amb coloratura. Jo, el petit prodigi - des del punt de vista de les dones que m'estimaven - també cantava les mateixes àries que ella. Mai he arribat a cantar-les davant d'un públic més exigent que la tieta Larissa i la meva mare juntes; la meva preferida era la cavatina de Rosina. Si mal no recordo, una cavatina és una ària en la qual un personatge de l'òpera es presenta a si mateix al públic: "Una voce poco fa..." Fins molt més tard, mai no vaig qüestionar la relativa "normalitat" de la meva infància: encara no sé si només érem nosaltres, o si una gran part de nenes russes cantaven Rossini a casa de la tieta. En tot cas, em recordo a mi mateixa, amb un vestit de color rosa, de ganxet, amb un barret de palla a la mà, interpretant la cavatina de Rosina amb l'acompanyament de piano de la tieta Larissa: "Io sono docile... son rispettosa..." Així era jo: respectuosa i obedient, preparada a demostrar el geni i la passió imparable en qualsevol moment que algú se'm volgués enfrontar. No em preocupava la seva història d'amor, digna d'una sèrie televisiva d'aquelles mexicanes que mirava la meva àvia (i me n'explicava el contungut). Em semblava un nom tan ridícul, Lindor! Lindoro. Encara quedaven molts anys per llegir Beaumarchais. El comte Almaviva em queia força indiferent. Però, com Rosina, estava decidida a jurar que venceria tots els obstacles al meu camí cap a les coses que m'importaven, per molt insignificants que podien resultar més endavant: "Io giurai, la vincerò!" ("e contenta io resterò"). I el més important - és clar - era la música, tan obstinada com qualsevol ésser que s'anima a lluitar contra el món que pensa que és més fort que ella, contra les seves evidències cruels. Quan es va escriure "El barber de Sevilla", ja n'hi havia quatre òperes basades en la mateixa comèdia, una d'elles (la de Paisiello) molt popular, i el públic, en la primera representació de l'obra de Rossini , xiulava i se'n burlava. Això no obstant, la seva música, com la Rosina coratjosa, va vèncer: alegra i dolça. Qui recorda, al segle XXI, el nom de Paisiello? Rossini, com la Rosina i com el seu barber de Sevilla - el seu Figaró - l'ha vençut. Quan era petita, - no arribava ni a adolescent, - sabia que mai deixaria que ningú em trapitgés. ¿Ho he aconseguit? En part. En una part molt gran. Quan sento "Una voce poco fa", cantada per la divina Cecília Bartoli, encara em pregunto si em queda aquell esperit guerrer. Tot i que han passat els anys, "mi lascio reggere, mi fo guidar"... "Ma se mi toccano dov'è il mio debole sarò una vipera..." I tot sortirà bé, tot s'arreglarà, i tots els personatges de la comèdia rebran allò que més desitgen, i es donaran la mà, contra les pitjors expectatives dels escèptics, inicialment escèptics, espectadors. La música és invencible. És l'únic que importa. Encara sóc així.  (Publicat al BONDIA el 6 de juny del 2012)

La vida dels grans pecadors

El que us diré avui, està tan allunyat de l'actualitat com se'n pot allunyar una columnista sense acabar entre els romans i bàrbars. Fins la setmana passada, jo era una de les poques persones que coneixia que no havien llegit cap llibre, o fragment, de la trilogia "Mil.lenium", no havien vist cap de les dues pel.lícules que hi estan basades i tenien una idea bastant aproximada del que representava. Com a màxim sabia que era un llibre molt aclamat i ben escrit, amb una forta presència de la violència de gènere, que no havia tingut temps de mirar. De fet, era una de les meves mentides predilectes: no deia mai "sí, l'he llegit!', però quan me'n parlaven posava una cara d'interessant que havia de significar "i tant que sé de què em parleu". Tot i que era un passatemps entretingut, fingir-ho, finalment m'he rendit. No és possible estar sota la influència de les germanes Escoda i no conèixer cap novel.la sueca excepte les obres completes d'Astrid Lindgren. Així que dissabte passat, em vaig enganxar a "Els homes que no estimaven les dones" i no vaig poder separarme'n fins haver-lo acabat. 

En dono fe: és tracta de llibres perillosament addictius. Ara mateix porto el totxo del segon volum pertot arreu, tot i que encara no he tingut temps de començar-lo: no em trobo tranquil.la si el deixo a casa. En canvi, si el tinc a mà sí que sóc capaç de dedicar-me a altres lectures: el fet d'arrossegar l'addictiva novel.la negra pels carrers d'Andorra la Vella m'ajuda a tenir la disciplina necessària.

Que quedi clar que no és la meva intenció que deixeu, si és que encara no ho heu fet, la família, la neteja, els estudis i les obligacions laborals per veure com "els bons" descobreixen les activitats delictives d'uns sàdics assassins i els porten a la ruïna. Això no obstant, no he pogut vèncer la temptació d'explicar-vos el meu camí de lectora. Es tracta d'un llibre on els dolents són molt dolents. Extraordinàriament dolents. Quan dic que són uns sàdics assassins, no és cap exageració: són criminals que, malgrat la vasta experiència en el camp dels assassinats, no són capaços de matar a ningú, home o dona o gat, sense cometre, prèviament, alguna atrocitat fastigosa, de preferència amb caràcter sexual. En comparació amb ells, els protagonistes semblen uns àngels baixats del cel. 

Ara bé, si agafes "els bons de la pel.lícula" (del llibre, vull dir) per separat, sense comparar-los amb cap monstre violador, s'ha de reconèixer que tampoc no són tan pulcrament angelicals: pirategen ordinadors, s'apropien els fons aliens, utilitzen fonts dubtoses en les seves investigacions periodístiques i ocasionalment violen a aquells que els han violat (una cosa humanament comprensible i aplaudible, però il.legal). El llibre en si és una fantàstica excursió a les pàgines d'un codi penal suec - si fa o no fa, semblant a tots els codis penals que s'hagin pogut estudiar en el curs d'una carrera universitària de dret-. Pot haver-hi algun crim o falta que no s'hi menciona, però grosso modo és una delícia de revisió de dret penal II per a qualsevol que tingui que passar els exàmens a finals del mes que ve. Però aquí, en lloc de fer llistes d'infraccions penals, voldria parlar-vos una mica del caràcter dels personatges.

La gent amb una vida emocional allunyada de la normalitat és, i ha sigut, objecte d'interès del públic general des de ja fa uns quants anys. No sé com explicar aquest interès, però existeix: pensem, agafant les sèries televisives com a punt de referència, en la Bones, en el Dr. House, en el Sheldon de Big Bang. Lisbeth Salander, Cecília Vanger i - fins a un cert punt- el mateix Mikael Blomkvist i Erika Berger - representen uns personatges que podrien ocupar un lloc d'honor en la galeria de persones inventades molt intel.ligents i amb deficiències emocionals. La vida "animal" i la vida laboral els va relativament bé. Fins i tot poden tenir amics si aquests amics respecten una distància prudent, però una abraçada "no funcional" -una que no sembla tenir caràcter sexual - els desequilibra de seguida. Tenir amants ocasionals no els provoca el més mínim trasbals; en canvi, si comencen a trobar a faltar el seu amant, o senten alguna cosa semblant a la gelosia, necessiten desfer-se'n el més aviat possible. 

No sé fins a quin punt el meu punt de vista no és més extraterrestre que el seu. Però qualsevol diria - o com a mínim, jo diria - que el que hauria de preocupar a una persona és més aviat el fet de tenir relacions sexuals amb algú que li és indiferent; el fet d'enamorar-se d'aquell que et fa companyia al llit - abans, durant o després de "consumar", però en algun moment - és la més pura normalitat (sempre des del punt de vista d'una persona que té una experiència limitada quant als sentiments que esgarrifen: però no puc canviar el que sóc.) Si hi apliquem la lògica, el que hauria de fer respecte és el sexe amb tothom, no l'enamorament, l'amor o com en diguin.  Els sentiments són fàcils de gestionar, si els comparem amb una vida sexual desordenada: no et contagien malalties venèrees, ni el SIDA, ni la simple grip, no provoquen embarassos, no poden ser fotografiats i no figuren a la llista de pecats capitals de cap religió que jo conegui. Els sentiments - a no ser que s'exterioritzin d'una manera nociva per a algú - són relativament inofensius. 

Al llarg del llibre descobrim que els  gruix de dolents realment dolents són "els homes que no estimen les dones" (no té res a veure amb els homosexuals!!! són els maltractadors). Ara bé, no em puc desfer de la idea que el problema real no és el fet de "no estimar", sinó el de no deixar en pau l'objecte dels teus terribles sentiments. Vejam. Per molt pànic que em puguin fer, per exemple, els gossos que no conec, tinc probabilitats escasses de passar a la història com a "la dona que no estimava els gossos" perquè no penso fer-los mai cap mal. M'espantaré, em maleiré per espantar-me, posaré mala cara als que no els porten lligats, però aquí s'acabarà la nostra història. Si no es tractés d'animals, si arribés a odiar algun segment de la raça humana en especial que es diferenciï de la meva condició - podrien ser homes, alemanys, antisemites, polítics d'extrema dreta, joves ateus, agents de tràfic o violinistes principiants, per inventar-ne alguns exemples - tampoc els faria res. No els estimaria, els evitaria a mesura de les meves possibilitats, però no els perseguiria amb ànim d'exterminar tants com pogués. Donem massa protagonisme als sentiments. Els sentiments no són del tot inocus, però per si sols no mosseguen. Sí, sí, n'estic segura: l'important és allò que en fas. 

Tanmateix... ¿per què, per què és tan addictiu aquell estrany món suec, tot fet de patiment (amb una sana dosi de corrupció, misteri i fred gairebé de Pol Nord)? ¿Què hi trobem, fins a un punt d'aparcar assumptes més urgents per capbussar-nos-hi? Tal vegada la nostra imatge habitual de Suècia és massa vegetariana, i ens sorprèn la seva -literària - foscor. Tal vegada el cas és que - com deien Torralba i Villatoro - ja des del segle XIX, la literatura i els lectors viuen la veritable obsessió amb el mal. El mal ens atreu i ens intriga. Ningú vol escriure la vida dels sants. Tothom aspira a descriure, amb tant detall com sigui possible, la vida dels grans pecadors.

(Publicat al BONDIA el 30 de maig del 2012)