dimecres, 16 de juny del 2010

Perills del Facebook

Tinc vides paral•leles. D’una banda, no tinc temps per a res. D’altra banda, hi ha un món on visc a temps parcial, que trec de sota les pedres. El món de les xarxes socials té els seus paranys entrellaçats amb les delícies. Hi sóc addicta i com una bona addicta, us he de convèncer que és bo, per fer-me sentir millor. Però també sóc una persona responsable i tradicional, i començaré explicant-vos tres perills. Ja deveu haver llegit volums sobre els seus perills reals, així que us explicaré els seus perills anecdòtics.

El perill anecdòtic número u és el de fer-te una idea equivocada dels lligams entre la gent. Hi trobes persones que s’escriuen, se saluden i s’envien abraçades a plena vista del públic, i et quedes convençut que són amics de l’ànima. En realitat, són amics de Facebook. A tall d’exemple, us puc dir que mantinc una relació cordial (tot i que no gaire propera) amb un bon amic de Facebook que utilitza un pseudònim i surt a la foto com a Bart Simpson recolzat sobre l’escut del Barça. Si el trobo pel carrer, la probabilitat que el reconegui és nul•la. El vaig felicitar el dia marcat al Facebook com a dia del seu aniversari, i no sé si tenia res a veure amb l’aniversari de veritat. Va agrair la felicitació amb un somriure virtual.

El perill número dos és la possible inclinació de les persones de la teva llista de contactes a enviar “petons ardents” o una cosa molt semblant. És una aplicació els efectes de la qual no recordo haver patit, però hi ha un rumor que diu que és una plaga. Podria ser que el mateix sistema, de tanta quantitat d’usuaris que té, en un moment donat tingui contorsions i t’enviï un “petó ardent” de part d’una persona que gairebé no coneixes. Com que la coneixes poc, et sap greu demanar-li el significat de tan elaborat afecte, així que et quedes amb el dubte. Ningú que jo conegui no sembla haver rebut un petó ardent de Facebook d’una persona adequada.

El perill número tres es diu Farmville. Tothom que hi ha entrat sembla haver-s’hi quedat per sempre. Tinc tota una sèrie d’amics, incloent-hi gent que conec prou bé en la vida real (com per exemple, la meva germana) que porten dies i dies jugant al Farmville, estressant-se perquè els seus camps no estan prou fertilitzats i sorprenent als seus coneguts i saludats dels móns virtuals per la sobtada necessitat d’adoptar gatets, gallines i fins i tot – no em pregunteu per què – pingüins solitaris trobats a la granja. Diuen que és un joc molt divertit. Si un dia arriba el dimecres i no sóc a la columna, penseu que probablement he caigut en la temptació i he passat la nit assignada per poder-vos escriure jugant al Farmville com una desesperada.

Us n’he explicat tres perills i tots n’estem més conscienciats, però jugo amb el foc. El dia menys pensat el meu home, que és informàtic, em posarà el programa amb el qual m’amenaça de fa uns quants mesos. Es un programa com els que hi ha als cibercafès: deu minuts de Facebook al dia. Deu minuts són pocs. La idea em provoca neguit. M’acomiado, amics i amigues. Ja sabeu on podeu trobar-me. Mentre tingui el temps per fer-ho, miraré els missatges al mur.

(Publicat al BONDIA el 16 de juny del 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada