Constel·lacions

El centre Om Ioga de Sant Julià m’agrada per les classes de kundalini, perquè és acollidor, per la gent que el porta i el té, pels amics que hi van. Per les activitats de Dona Maig, la setmana passada, vaig fer-hi una visita. Avis: per a aquelles qui vulguin aprofitar la última activitat d’aquesta sèrie, anoteu-vos que hi ha una sessió de kundalini ioga La dona en els cicles de la vida el dia 21 de maig a les 20:30, gratuïta i oberta a tots els públics (Av. Verge de Canòlic 43, 1r, Sant Julià de Lòria). Dissabte passat hi havia la dansa shakti i les constel·lacions familiars. A l’hora de la dansa, em tocava participar en la formació d’examinadors d’anglès, i hi vaig anar a la tarda: la Montse Mató, la terapeuta de “Sat Life” de Celrà, hi feia el seminari Constel·lant les dones de la família, la força en el llinatge.

Els especialistes aconsellen no parlar de les nostres experiències personals viscudes en una sessió de teràpia. La cura implica una superació dels traumes que potser no coneixes ni tu mateix. I es considera que si no se’n parla, el procés de sanament és més efectiu. Però una petita veueta que forma part de la meva consciència em diu que molt poques coses al món milloren si no en parles. I l’altra petita veueta em diu que simplement t’ho explico tot.

Tenia curiositat per saber com funciona, i em vaig oferir voluntària per a la primera constel·lació familiar. Vaig haver d’escollir, entre els presents, a una persona que em representés a mi mateixa, l’altra que representés la meva mare, després l’àvia i la besàvia. “Estic tremolant,” vaig confessar a la Montse. “Això és normal, de vegades passa”, i una servidora, l’escèptica tremolant, es va instal·lar en un coixí per mirar les quatre generacions de la seva família. El meu doppelgänger, el doble més o menys fantasmagòric de la meva erràtica personalitat i la suposada ànima bessona, va aguantar aproximadament quinze segons al costat de la seva (la meva) família i va marxar a l’altra punta de la sala per observar-ho tot de lluny. Tenia gràcia si recordem que fa onze anys que no m’he apropat a la meva ciutat natal que es troba –  segons m’informa el calculador de distàncies en línia “zebra feliç” (“happyzebra.com”) –  a 4460 quilòmetres de Les Bons d’Encamp. Mentrestant, veient la dinàmica dels membres de la família restants, la terapeuta va decidir afegir-hi un altre personatge a les seves files. Per la interacció que feien amb la persona estirada que el representava, vaig deduir que es tractava del germà petit de la meva àvia materna, el Boris, mort als disset o setze anys a la guerra de Finlàndia.

Un dels avantatges de ser rus –qualsevol lloc de procedència té grans defectes i grans avantatges – és que no ens són aliens els nostres traumes. Ser rus té moltes parts dolentes: solem ser immodests i impulsius, som temeraris, vivim pocs anys, som inconstants en tot allò que no ens obsessiona, som secs amb estranys fins a un punt de descortesia i ens turmenten les passions. Ah! I bevem com uns cosacs (la tassa d’alcoholisme a la Federació Russa espanta). Però també és bo, ser rus: pensem que ho podem tot i de vegades arribem a cims inesperats per pur desconeixement de la impossibilitat de les nostres empreses. Som forts. Ens adaptem a tot. I no ens enganyem pensant que som feliços. Solem conèixer el dolor i reconèixer la tristesa: la nostra i la dels altres.

¿Què em sorprendria, a mi, de la meva família? ¿Què em sorprendria, de mi mateixa? Però sí, em va sorprendre veure, als ulls de les companyes que em feien d’àvia i besàvia, la mirada idèntica a la de la vella fotografia en blanc i negre, una imatge sobre cartró, que tenim a la nostra habitació. La teràpia de les constel·lacions està basada en la teoria dels sistemes, i els seus partidaris postulen que tots formem part d’un ordre de l’amor. Els éssers humans som una cosa molt estranya, “ni àngel ni bèstia”, deia Blaise Pascal. Què som? Què ens fa humans? Què hi fem, aquí? És una pregunta tan vella com el món. 

(Publicat al BONDIA el 15 de maig del 2013)