dijous, 28 d’agost de 2014

Antígona i els tirans


Tota la vida he necessitat refugiar-me de la realitat, per molt que hagi de reconèixer que la realitat ha fet esforços per tractar-me bé. Fins i tot quan encara era petita i la vida no havia tingut temps físic de cometre cap ofensa en contra meu, me’n refugiava en la literatura.

“Hi ha molts miracles al món, però no hi ha res més miraculós que l’home.” Avui llegeixo Sòfocles comparant les dues Antígones, la seva i la que ens és més propera temporalment i culturalment, la d’Espriu. Com han canviat els tirans amb el pas dels mil·lennis! Creont de Sòfocles és un home encegat per l’orgull que finalment es torna boig pels suïcidis del fill i l’esposa. No vol reconèixer que una dona, Antígona, té més raó que ell perquè en el seu sistema de valors un home ha de tenir més raó que una dona, i prou; no vol reconèixer que el seu fill té més raó que ell perquè, al seu entendre, un pare ha de tenir més raó que un fill, i els fills estan fets per obeir els pares. Quan finalment fa cas a Tirèsies –perquè viu en una societat on els qui governen han de fer cas als endevins– ja és massa tard. És la tragèdia d’una persona que pensava que per la seva posició social tenia dret a tenir raó, fins i tot quan s’equivocava.

Antígona sap que defensa les lleis dels déus. Creont defensa les lleis humanes. Antígona té una seguretat immensa que està fent el correcte. Creont, en canvi, està en la mateixa posició en què tots ens hem trobat quan hem hagut de liderar masses que ens segueixen a desgana (qualsevol qui ha fet de professor de secundària sabrà el que vull dir). Ets l’autoritat. Dones una consigna. Saps que has de vigilar que es compleixi el que manes. I, de vegades, surt algú que t’explica, d’una manera molt convincent, que “t’has passat”. Però no pots fer una excepció ni desdir-te del que ja has dit, perquè saps perfectament que el poble –aquest mateix poble tan descontent amb el que manes– no t’obeirà si veu senyals de debilitat. Creont de Sòfocles és víctima de la seva posició social, del poder que representa. Dóna una ordre que en el moment de donar li sembla perfectament raonable. Un dia més tard, ja té el problema de la neboda rebel, els ciutadans descontents i el fill desobedient. El que passa és que pensa que si fa un pas enrere se li descontrolarà tant la família amb la seva estructura patriarcal que semblantment trontolla com també l’Estat que fa no res que regna. A poc a poc, entén que “no es pot lluitar contra el destí” i decideix cancel·lar l’ordre. Si hagués estat al cent per cent segur que tenia raó, mai l’hauria cancel·lat. I la cancel·la. I arriba tard. I tot l’infern es desenfrena.

El personatge de Creont que crea Espriu és molt distint, és un tirà insuportable. Ressalta per una hipocresia fantàstica, una malícia calculada: “Oh, el poder, Eurídice! Quin pes per a les meves velles mans! Em dec, però, al benestar del meu poble...”

Salvador Espriu és la veu del segle en el qual vaig néixer. M’agrada tant que em dol no haver-lo pogut conèixer quan era viu. Un any abans de la seva mort el Govern d’Andorra va començar a preparar els tràmits per atorgar-li la nacionalitat andorrana d’honor. Hauria sigut una de les millors coses que hauríem pogut fer, però no va haver-hi temps per fer-ho. Una llàstima. I a mi –tot i que sé que no li agradava gaire la gent– em sap greu no haver conegut mai Salva­dor Espriu.

(Publicat al BONDIA el 2 de juliol de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada