dijous, 28 d’agost de 2014

La verticalitat del paisatge


Quan un habitant de la plana arriba a Andorra per viure-hi, sobretot per viure-hi i no per passar-hi les vacances o un cap de setmana llarg o curt, el que hi arriba a veure, gradualment, com qui s’acaba d’acostumar a les ulleres, són les muralles verdes. Andorra, per a un habitant de la plana, és un recinte emmurallat a la semblança d’una fortalesa o un castell d’aquells que construïen i ensorraven els senyors medievals. Les seves torres són de terra i de pedra, adornades amb branques i plenes d’arrels. Un habitant de la plana es desperta en un lloc on, vagis on vagis, no arribaràs a fer més de 10 quilòmetres en pla i en línia recta sense migrar al territori d’un altre Estat. Un país on, des de la profunditat de la vall, la muntanya es veu ferida per una multitud de murs de contenció, atrapada en les xarxes, foradada pels túnels. Allò que se situa al mig és, per a ell, immensament claustrofòbic a causa de l’elevada quantitat de cases en un espai reduït, pel fet que l’aire, el vent, no entri al fons de la vall per emportar-se els fums i les energies. Quan un habitant de la plana puja a Sant Miquel d’Engolasters, el que veu a baix no és el cor del lloc on viu sinó una massa grisa de pedra i de metall, de vidre i d’asfalt. Un foraster troba a faltar el sol i el cel, s’angoixa amb la llum que a partir de les sis de la tarda ja no sembla pertànyer a un astre celestial, sinó que fa veure que ve d’una font desconeguda i es mor lentament, gradualment s’apaga, com si se li acabessin les piles. Però, sobretot, no acaba d’entendre d’on li ve a Andorra una superfície tan considerable en comparació amb el que li és aparent. Allà on vulgui caminar, la muntanya li para els peus, i arriba a pensar que Andorra no té sortida, que tot el que té són fronteres, fronteres naturals a banda de fronteres geogràfiques: ja li havien dit que era, sobretot, un país de frontera. “Tenim muntanyes, no fronteres”, llegeix en un cartell publicitari d’un banc, i es diu que per als diners en format electrònic això és veritat, però per a un ésser de carn i ossos les muntanyes són muralles. I, tot seguit, es torna boig.

Si no es torna boig, si per la gràcia dels menairons se’n salva, aprèn a veure la verticalitat del paisatge. A viure la muntanya com un compendi de senders que menen cap amunt en lloc de barrar el pas i parar els peus. Amunt, amunt camina l’habitant de la muntanya, per veure el sol, el cel i l’aire, els trencalossos i les àguiles, els corbs i les granotes i les flors. L’Andorra dels voltors i dels escurçons, l’Andorra del verí de la tora blava li és més propera que l’Andorra de les obres i més obres, dels blocs de pisos habitats i sense habitar, d’aquells carrers on tothom agafa el cotxe per no trobar-se amb la meitat dels seus coneguts i tres quarts dels saludats. Amunt, amunt se’n va, a esbrinar els secrets dels boscos màgics, de les tarteres perilloses, dels llacs tan freds, tan freds. Amunt i avall, i, quan baixa d’un pic, els murs de contenció ja no li fereixen tant la vista, ja el molesta el tarannà caòtic de l’obra pública, ja li agrada passejar-se en línia recta en transport públic i veure gent. És un principi conegut de la màgia bàsica que les coses semblants curen mals semblants. Els recargolats senders muntanyosos curen el mal de muntanya. És una veritat com el Comapedrosa, és un fet provat.

(Publicat al BONDIA el 9 de juliol de 2014)

2 comentaris:

  1. mira que teniu un país ben muntanyós, amb lo descansat que es caminar en pla :P

    ResponElimina
  2. Ja, ja sabem que la gravetat ens juga en contra...:-D

    ResponElimina