diumenge, 31 d’agost de 2014

Pares i fills


Tots estem condemnats a ser allò que els nostres pares haurien entès per persones felices. Així, ens les enginyem perquè la nostra filla tingui vacances llargues amb els pares a prop del mar, vagi de campaments d’estiu, faci esport i aprengui a gaudir de la muntanya. Els meus pares, en el mateix esperit, procuraven que jo visités museus i aprengués els noms de pintors, anés a una escola anglesa, toqués el piano i la guitarra, tingués una biblioteca de milers de llibres i un gran record de viatges culturals. Això, ara ho sé del cert, era la seva més autèntica i la més perfecta idea de felicitat. Jo hi estava d’acord. Igual que la meva filla avui, adorava els meus pares i em volia assemblar en tot a ells, tot i que sabia que el meu desig anava contra totes les evidències: jo era jo, cara i figura, ment i manies. Només en certs moviments i mirades ens assemblàvem, els pares i jo, només en certs costums.
De petita, vaig passar hores davant del mirall, tot preguntant-me: “¿Com és que tinc aquest nas tan llarg? ¿D’on deu venir aquesta boca petita?” La meva àvia Olga, que m’estimava molt, sempre deia que ella i jo érem com dues gotes d’aigua, però l’espill jurava el contrari. Totes les dones de la meva família eren fantàsticament seductores. Jo no ho era en absolut, o així m’ho semblava. Ara que tinc una filla indubtablement més bonica que jo, també l’observo davant del mirall fent pràcticament el mateix: “¿Com és que no tinc els cabells de la meva mare? ¿Per què aquest color dels ulls?”  Se’m fa estrany que pensi que la seva mare –jo sóc la seva mare!- és la millor del món.

Tots els qui vam tenir la benedicció i la sort de ser veritablement estimats a la nostra infància, intentem repetir els encerts dels pares. Procurem llegir poemes a la nit, fer dibuixets de part de les fades, riure junts, abraçar fort i viure els nostres somnis. Una cosa que feien els meus pares i jo hauria de fer, i encara no he fet mai, era organitzar festes per totes les amigues i tots els amics dels fills. La mare preparava pollastre al forn i pastissos de pa de pessic, i tots dos es disfressaven i organitzaven jocs i competicions. Recordo un joc de preguntes i respostes, la meva mare vestida de gitana i el pare –no sé ni per què– disfressat de mussol.
De lluny estant, en un idioma que no entenen, els dono les gràcies per fer de la meva infància un conte de fades, per uns instants de màgia, nocions de món feliç.
(Publicat al BONDIA el 23 de juliol de 2014)

2 comentaris:

  1. Fills... mai sembla que fem el suficient per ells.

    PD: disfressat de mussol? WTF! xD

    ResponElimina
  2. Sí, sí, de mussol. El que es fa pels fills no es faria per ningú :-D

    ResponElimina